diumenge, 26 de desembre de 2010

NADALADES 2010

Alguna cosa bona d'estos nadals (capítol I), la Serra de Bèrnia ha sigut hui plenament meua. En tot el matí tan sols m'he creuat amb dos persones quan normalment esta ruta és prou concorreguda. A soles, des del Forat, amb les vistes d'Altea i Benidorm com a escenari de fons, la tramoia de la placidesa ha començat a funcionar traient a escena sensacions recuperades.



Coses bones dels nadals d'enguany (capítol II). El reflux intestinal no ha fet acte de presència encara que alguns records amb acidesa continuen retornant-me. Per a quan l'Omeprazol dels sentiments?



Alguns rituals nadalencs han canviat este any, el primer en que no he pogut compartir amb ma mare el sopar de la Nit de Nadal i el menjar del 25. Lo millor d'açò? Que ja ha passat. El neguit previ i la desesperança de nou encuny ja estan a les alforges de la rutina. Coses bones d'estos nadals (capítol III).



El capítol IV el deixaré per mes avant, però ja puc avançar el títol:
"FI DE FESTA"

dimarts, 21 de desembre de 2010

DURÍCIES

Quan el fang ens arriba a la boca potser lo millor és somriure. Llavors passem a ser part del compost, l'embassament de l'argila que ens acaba endurint.

El somriure romandrà, aleshores, fictici i de ceràmica, com l'estigma dels records d'un caràcter extraviat, com l'empremta d'aquelles bondats marcides.

Maduresa. Malícia.
No se si m'agrada en que m'he convertit.



... and la ciénaga just smiled.

diumenge, 19 de desembre de 2010

ANEM A FOSQUES

És sorprenent la velocitat a què estem perdent drets, serveis i estructures socials guanyats amb molt d'esforç als últims quaranta anys. En un parell d'anyets ens anem a quedar sense alguns que potser mai recuperem o es tardarà molt a fer-ho.

Senyors, senyores, s'ha obert la veda i la caça major, la de la desigualtat, ja és oficial. Una nova tendència en la passarel·la del poder.

Vaig a dir-ho en castellà que té una sonoritat mes mercantil;
"SE TRASPASA ESTADO DE ÁNIMO. PRECIO ÓPTIMO"

dilluns, 13 de desembre de 2010

FERIT DE MÚSICA

He aprés a viure en una banda sonora, en un videoclip. Caminar dia a dia per la vida amb el so original té poc d'esperit cinematogràfic o musical, però és el vessant mes natural de la mateixa, el mes pur. Agregar a este camí rutinari l'artificialitat de la música incorpora sensacions impostades que em permeten afegir el pla mitjà, el llarg, el panoràmic o el general al primer pla habitual.



Fa mes o menys un any que faig senderisme amb regularitat. He anat adquirint l'experiència i forma necessària com per a disfrutar en la muntanya, assimilar l'esforç en els desnivells i continuar gaudint del paisatge. Este cap de setmana he incorporat la música al trajecte per primera vegada. L'enquadrament visual que aporta la visera d'una gorra junt amb el tracklist musical de fons d'alguns discos de referència (Hungry Bird de Clem Snide, Being There de Wilco, Shootenanny! de Eels i Narrow Stairs de Death Cab for Cutie) han restat realisme a l'experiència però han afegit eixe succedani de sensacions amb que l'audiovisual em gratifica ja fa anys.

Tal vegada haja perdut realisme en l'intent, no se, però m'agraden tant estes noves perspectives que és probable, molt probable, que repetisca. Ferit de música i mal curat.

dilluns, 6 de desembre de 2010

CANÇONS ARRACONADES

Hi ha cançons que deixem molt, massa temps, arraconades.

Cada animal musical té el seu vedat de cançons reservades, aquelles que van unides a moments especials, aquelles que ens retrauen a parcel·les de la memòria on ens sentim còmodes, als records confortables.

Per contra també estan les cançons de què fugim a pesar de que ens agraden, que ens apassionen. Són les que van lligades a un mal moment, les que van servir de transfons a una situació dolorosa. Estes esdevenen termòmetre emocional o anímic per la seua capacitat de mesurar l'estat d'una recuperació.

Un dia, una nit qualsevol, tornem a gaudir amb la seua audició. Retorna eixa sensació emplaçada en el límit entre allò epidèrmic, cardiològic o lisèrgic, que ens transporta novament a la felicitat prestada de tres minuts i mig (o sis amb dos segons).

I el record ja no ens fa sagnar.

Feia molt, massa temps, que no escoltava esta cançó.

dimarts, 30 de novembre de 2010

THIS OLD WORLD

En este vell món m'ancore a la memòria d'un somriure molt al meu pesar.

En este vell món els oblits voluntaris cotitzen a la baixa i em toca invertir en música novament per a desgravar desil·lusions. I el resignar-se s'evapora, altrament solidificant imatges feridores en este vell món.

En este vell món...


dissabte, 27 de novembre de 2010

RIURE-SE'N PER A NO PLORAR

Atenció, Europa al rescat !!!

La pròxima víctima d'estes accions de salvaguarda, el pròxim país que haurà de pagar els interessos d'estes ajudes, amb el goig dels especuladors, serà Irlanda. S'ha acabat el miracle celta , tan de moda fa tres anys, i ni tan tan sols el conflicte perenne entre catòlics i protestants té cabuda als mitjans davant l'allau de desinformació concebuda per a sembrar el pànic i marejar els mercats.

Com diu el refrany castellà, en rio revuelto...

Encara que no massa, la gent protesta, els protestants protesten i jo em pregunte, que passa quan els catòlics volen protestar?

Podríem dir que eixe dia no s'han alçat molt catòlics.

divendres, 19 de novembre de 2010

NIT DE RISCOS

I el cos em demanava esta nit obrir la vena hortera, dessagnar-me per ella en olor de solituds...



... però no, el torniquet del rock m'ha fet sucumbir de nou amb la seua autoritat estrenyedora impedint eixa vessada.

Tou i vell, però no tant.

dijous, 18 de novembre de 2010

MON-DOC

En la cursa per fagocitar al·licients i motivacions sempre estan els que vénen a soles sense necessitat de ser recercats, aquells que tenen el camí aprés. Quasi com una cerimònia anual, com el neo-ritual del mig novembre, apareix novament el MON-DOC (mostra internacional de cinema documental de Montaverner) en la meua agenda, desbaratant-me els horaris i llimant hores de son durant una setmana llarga. En la batalla entre els desitjos i el temps disponible he ajustat el llistat per a evitar presentar una esmena a la totalitat o llogar durant huit dies dos metres quadrats a l'auditori Luís Peiró.



"Distancias", "Cooking History", "Garbo, el espía", "Tras la huella de Darwin", "NAZIROCK: cómo legalizar la esvástica y el saludo fascista", "The Cove", "Vivir de pie", "Johnny Cash at Folsom Prison", "OPERATION LUNE: dark side of the moon" i "Space Tourists", ja estan marcats amb el roig indefugible en l'agenda de la il·lusió que s'encetarà este diumenge a les sis de la vesprada. Estos títols, així com la presència d'algun dels seus directors, em tenen rebolicada la impaciència des de fa unes jornades.

La tercera edició d'esta mostra no fa sinó consolidar i confirmar el promptuari del bon treball, de la qualitat, i ratifica la possibilitat d'executar projectes culturals imaginatius, gratificants i esperançadors en un àmbit com aquest, fora d'aquells circuits entaforats que tan sols es poden trobar garbellant pels amagatalls de la gran ciutat.

Tot lo contrari al costumisme de rigor en les programacions culturals de molts, massa, ajuntaments que se sostenen en la comoditat, el pragmatisme i la falta d'imaginació. Un tema del què no m'abellix parlar per reiteratiu, per desídia o per que el límit del neguit el tinc molt baix, sota terra, foradant canalitzacions del desencant.

La meua enhorabona anticipada a l'equip organitzatiu per permetre'ns, ací, quasi sense eixir de casa, obtindre els rèdits del seu magnífic treball, disfrutar com uns porquets amb esta iniciativa. Gràcies per mantindre viva la utopia.

diumenge, 14 de novembre de 2010

DIUMENGE CANÒNIC... o quasi

Caminades de dissabte, ruta al Montcabrer, oxigen, massa sol per a un novembre i alguna vista cremada d'un passat recent que m'afeblix. Entrepà revestit amb paper d'alumini i forro interior de paper de cuina colorit, esvarós i juganer, de tonyina, maionesa i encisam. Vespre-nit de lectura i desfici de sofà.

El meu diumenge no serà de missa i rosquilletes beneïdes. El canvie per una cançó alegre amb algun toc catecumènic, això sí, i preceptiu dinar a un altre temple gastronòmic, l'Escaleta de Cocentaina. I és que al final, sóc un home de costums.

dimecres, 10 de novembre de 2010

TRAJECTÒRIA (en quatre minuts)

Una cançó repescada de la memòria estos dies recupera, en la seua trajectòria de quatre minuts, vitalitats perdudes al laberint del desconsol.

Un riff inicial de guitarra la situa breument en l'escenari mes clàssic del punk per a, amb un colp d'acord i la prèvia presentació d'objectius d'una bateria malintencionada, fusionar-se amb les reverbs marca dels huitanta d'aquells The Cult mes estilitzats.

La melodia i veu inicien llavors un passeig pel bulevard Morrissey en la seua zona mes Smiths, amb un agressiu i envoltant perfum de guitarres de fons, això sí, com a fet diferencial.

I la tonada principal fa acte de presència per primera vegada. En esta ocasió agafada de la maneta d'un diminut interludi guitarrer que la solta ràpidament davant del fervor al canvi de tonalitat. Un salt de qualitat, una sagnia als aguts vocals que trasllada a aquell so dels noranta que Superchunk o Lemonheads tan bé van embastar. El tram de la cançó que aconseguix les majors contribucions d'energia positiva per a la meua ment dispersa.

Però les guitarres, harpies i zeloses, no volen perdre protagonisme i inicien una lenta recuperació d'esgarranys que tan sols s'aconseguixen cosir amb uns trams de melodia vocal, de discurs musicat, cent per cent estil Madness. Una engalifa descoberta en els falsets corals i reintroductoris als millors i mes contundents moments d'eixes guitarres assaonades pels solos rock indispensables, aquells què anuncien el passe final de la tonada rematant la cançó de la millor i mes desbaratada manera possible. Pur acoblament i desajust, com cal en estes històries.

Un trajecte breu, quatre minuts escassos, per a arredonir una cançó quasi perfecta i confirmar que hi ha coses petites, gairebé insignificants però precioses, que poden armar novament el trencaclosques de la il·lusió.

diumenge, 7 de novembre de 2010

ALGUN DIA...

Algun dia s'ha de renàixer, acceptar com una derrota eixes pèrdues a què ens lligàvem i no admetíem. Intentar fusionar la memòria amb el gel i evitar el dolor per l'impossible.

Algun dia hem de mirar de front la vida que se'ns tira damunt, venidora i fugaç, tolerar-la amb aquella carència i recercar els nous racons on disfrutar-la.

I al mirar arrere que el gel ens impedisca tornar a ser de pedra.



...potser jo he triat hui per a renàixer.

divendres, 5 de novembre de 2010

TEA PARTY? No gràcies, timonet.

Tenim Tea Party fins en la sopa, quina barreja de merda per al menú del raciocini. Lo "millor" de la hipocresia nord-americana traient-li punta a l'estandard dels drets individuals front a les mesures socials. Una nova venda massiva de por apuntalada en la pèrdua de la intimitat i l'autonomia de l'individu o la família. Això sí, a compte de l'aprofitament dels béns comuns, els de tot el planeta, i de la mà d'obra barata i explotada d'aquells per als que no arribaran ni tan tan sols les molletes del festí. Allò del repartiment i la redistribució que tant cou als benestants.

Quin país de contrastos els Estats Units. Allà on el sistema mèdic és, tan sols, pur negoci i la salut o la vida humana una quincalla sense importància. Allà on, per a porgar les consciències, no ens enganyem, es rebolquen de plaer amb programes de televisió d'ajuda humanitària a nivell local, on tots col·laboren i ploren les alegries de l'auxili al necessitat.

Allà on, a l'estat de Utah, l'afusellament d'un condemnat a mort l'efectuen cinc tiradors armats amb rifles Winchester, un dels quals porta una bala de salva per a alleugerir les consciències dels executors, síntesi perfecta del menú de la hipocresia USA amb un poc mes de percussió, si açò és possible.

Un país, també, on són capaços, entre altres coses positives, de generar la millor música del planeta, on la tradició pop, rock, es recolza en uns fonaments que ací, mes que hagem avançat, són de cartó pedra i amb retalls encara vistosos d'aquell folklore unificador i ranci que arrosseguem quaranta anys.

dijous, 4 de novembre de 2010

SLIPPED, DISSOLVED AND LOOSED

I el silenci ha tornat agafat de la maneta de la desil·lusió, desunflant encara mes la corfa que em mantenia dreçat.

Esvarat, dissolt i fluix.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

MISTERIS

Em passa de vegades. Una escena en una pel·lícula senzilla, quasi trivial, regurgita alguns anhels desatesos. La fórmula de l'engalifa:
Una bona execució? Credibilitat? Certa gràcia i l'acompanyament amb un clàssic de la música contemporània?
Tal vegada la resposta estiga en unes papil·les gustatives excessivament sensibilitzades (o la suma de tot a l'hora)

Titular del dia. Com m'agradaria saber ballar, poder disfrutar fent-ho per a, així, evacuar algunes tibantors retingudes entre els budells i la consciència. I no parle de cap restrenyiment, escassedat de defecacions o constipació ventral.



També em passa alguna vegada. Una cançó recent, aparcada uns mesos en el silenci i recuperada per casualitat, em reconcilia amb el present musical. Un grup de fa un parell d'anys, ni desconegut ni discriminat, em reobri l'esperança ancorada en els clàssics indefugibles durant una temporada.
Misteris.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

TENIU 29 MINUTS?

On estan eixes cançons rock inacabables? Aquelles no aptes per a paciències curtes i desitjos imminents, aquelles insostenibles pel puntal de la immediatesa. On està el temps i el plaer per a escoltar-les? Hem dessecat eixa font inesgotable amb l'ardor de la impaciència, amb els ritmes dels nous temps?

Jo vos conjure a recuperar-les, a perdre's vint minuts per una de les mes grans, "Cortez The Killer", en una versió aclaparadora de Built To Spill del seu disc Live, amb mes de deu minuts finals de distorsions interminables, inabordables i imprescindibles.



Per a assumir la grandària d'una cosa s'han de tindre en compte les proporcions i el punt d'inici. I que millor referent en este cas que la cançò original, la del tot poderós Neil Young, de tan sols 9 minuts escassos. Açò pot ser qualsevol cosa menys perdre el temps i, a qui no li ho parega, deu ser perquè és mes modern que un servidor.



Per si de cas jo em quede en estos ritmes, en estes pèrdues, extraviant-me novament per la seua immesurabilitat, aquella fuginera d'exigències peremptories. Vellea i solitud li diuen alguns (o no).

dijous, 21 d’octubre de 2010

MONOPOLIS

De vegades esdevinc tan ximple com per a enfadar-me amb el món i pensar que tinc el monopoli d'algunes injustícies. Llavors, com a bàlsam per a estes rancúnies, recupere una i altra vegada una cançó rock de les que ja no es fabriquen. I la triture a consciència, geminant-la sense pausa fins a polir-la deixant-la muda.



El mateix dia m'assabente que Esteve Wynn & The Miracle3 actuaran a València un dilluns de novembre (i el monopoli es regenera, recobrant tantes badomies)

dimarts, 19 d’octubre de 2010

DU(PLE)NITUD

Les dos cares d'un mateix dia. L'espectre rutinari amb motor de dos temps i amb el que he de combatre en la recerca de l'equilibri.

FUROR
L'energia matinera que roman custodiada i aguaitada però latent. El torrent amagat i mut, aquell pel que suren dia a dia, desbocades, les inèrcies del control. El coratge per tirar endavant sense deixar ferits al meu pas.



AVINENÇA
El repòs taciturn a les últimes hores del dia, solitari i soliquista, a l'empara d'una casa erma que m'acull fraternal i protectora con una resclosa materna. El moment en què, de vegades, em reconcilie amb els records.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

KARAOKES DE DIUMENGE (Hui sí)



"Todas las dudas necesitan muebles nuevos,
cada tristeza un mar donde navegar,
cada recuerdo se merece un buen entierro,
aquellas frases ya no valen para hablar.

Busca algún paisaje nuevo
y sorpréndete al mirar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje.

Aunque los sueños que tenías eran buenos
y aquellos besos muertos fueran de verdad,
ahora tus labios buscan algún otro juego,
ya tus zapatos no sirven para bailar.

Busca algún lenguaje nuevo,
aprende otra vez a hablar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje"




"Soy quien cuenta esos chistes raros
que No te hacen reir
Soy quien cruza la cera asustado
cuando te ve venir"


Eixa frase per la qual pleitejaria la propietat, amagada en el racó inesperat d'una cançó. Eixa frase que encapçala el déjà-vu de les idees i que en somnis he cantat cinquanta-dos vegades.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

DISSABTE CLOS

El pati de casa, aquell que a l'estiu em rebrota la frescor per les finestres, es convertix ara, esta nit, en el marc d'un cel negre i estrelat reduït a la verticalitat d'uns murs vells. El calfred de la tardor em punxa l'ànima ja envidrada i m'incita a submergir-me en la casa closa, tèbia.

I al confort fuginer de les primeres fredors, sota l'auspici entremetedor de la manta i el sofà, se m'esquitlla el consol d'una bona lectura amb l'erràtica dels records.



Les mancances lacerants augmenten amb el recompte dels bons grups que van perint (com aquelles esperances).

divendres, 15 d’octubre de 2010

DE DIETES I ALTRES GUSTOS

No ho puc negar sóc un golafre, tinc evidències, un repertori ampli i perllongat de sabors i textures engolides. He tastat quasi de tot en estos anys; persones dolces amb les seues bondats i perfils tendres, de les que mereixen la pena. Són fàcilment masticables i no solen retornar.

També de les salades, farcides de gràcia i "salamero". En excés solen procovar ardor però amb mesura i acompanyades d'un bon beuratge et fan passar les millors estones (abstindre's artistes per a evitar endogàmies gastronòmiques).

Amb les de caràcter agre tens baralla garantida i el "mes agre que una llima" acaba sent l'eslògan de batalla. Mentres, les amargues, practiquen l'autoantropofàgia o, quan estan a dieta, la tricotolomania o tricofagia, ben acompanyada d'un bon licor d'ametla, això sí. No solen compartir amb ningú els seus refregits, i el món sencer, la seua existència, els sap a merda. N'hi ha que inclús acaba menjant-se el propi estómec a colp d'úlcera.

L'halitosi delata de lluny a aquelles de temperament àcid encara que després, en les distàncies curtes, se'ns presenten com exclusives i sorprenents. A pesar de la sensació inicial, de combinació roïna amb la resta o de ser un mal maridatge, són les que solen assolir les mes altes cotes d'originalitat.



De l'umami no puc parlar perquè no he tingut encara l'oportunitat de empassar-me un oriental, encara que el seu principal component, el glutamat monosòdic, em retrau bons records musicals.

Per a acabar, la novetat en la gamma de sabors, l'astringent. Una barreja entre sequedat i amargor, una autèntica perla, xe. Solen deixar-me una finíssima i persistent pel·lícula en el paladar que no elimine ni amb tres-cents col·lutoris de gin-tònic. En excés, molt pesats (com les barriques d'on provenen).

I esta nit, però, el cap de setmana sencer, tornaré a patir la restricció que mes em dol. No podré assaborir eixa delícia que tant m'agrada, que tant estime. La més completa. Una dieta que m'està resultant de lo mes insatisfactòria.
El caràcter absent que em torna boig deixant-me els budells amb el buit de l'enyorança.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

AQUELLA CANÇÓ

Les revistes de música, els blogs especialitzats, les webs, solen tindre en les entrevistes als grups, als autocantants, la seua faceta mes previsible. És difícil trobar alguna en què les preguntes no estiguen assaonades de tòpics i referències òbvies al passat, als orígens i influències. Tan difícil com senzill els resulta als redactors, blogaires o aficionats de webs de tret fàcil, tirar mà del manual de comparatius, atapeït això si, d'una vasta amalagama d'adjectius polifacètics i poligenètics.

No deu ser fàcil repescar la pròfuga originalitat amb tantes referències, amb tanta història musical a les esquenes i, a més, té certa lògica el pragmatisme de la comparació per poder satisfer els desitjos de nova informació en molts lectors que no tenen com a prioritat l'anàlisi de la qualitat literària.

Hi ha un microgènere dins del subgènere, si em permeteu la llicència per a així denominar-los, que em fa especial gràcia. És aquell en què els protagonistes rememoren els seus primers contactes amb la música, primeres audicions, primeres compres. En comptades ocasions apareix un guió distint a aquell homogeneïtzat en el que destaca la figura paterna o materna, el germà o germana de rigor, que van servir en safata d'or alguns grups que marcarien la venidora trajectòria musical de l'entrevistat. Sempre els mateixos noms, clàssics insubornables amb els honors de la modernitat intactes. Sonen els Beatles, els Rolling Stones, Bob Dylan, Beach Boys, los Ramones, Sex Pistol, Neil Young, alguna referència a clàssics del Jazz (Count Basie, Keith Jarrett, Chet Baker, Aretha Franklin) o el toc nacional de Golpes Bajos, algun iconoclàstic grup punk aborigen i el refregit de la moguda madrilenya.




Tot molt diferent a la meua experiència iniciàtica. Sense germans dels que sucar, l'única música gravada que hi havia en casa eren unes velles cintes al magnetòfon que la mare es va dur d'Alemanya. Allí vaig escoltar innumerables vegades les gravacions que mon pare havia fet d'un jovenet anomenat aleshores Mike Rios, el rey del Twist. Recorde també que vaig comprar el meu primer vinil en l'antiga botiga de Soni Disc al carrer Cerdán de Tallada. Va ser un recopilatori anomenat "Soy Increible" amb lo "milloret" en les llistes d'èxits de les discoteques. Li va seguir el "Canciones" dels edulcorats i plagiadors (que no versionadors) Duncan Dhu, i alguna que altra perla d'esta índole. Res a vore amb el romanticisme progre que adduïxen la majoria de protagonistes a este tipus d'entrevista. Una merda punxada en un pal, val, però també els primers passos per a saber triar i continuar conformant el meu vademècum estilístic.

Com a coincidència amb tots estos primigenis de la progressivitat he de dir que sí va haver-hi una cançó que ho va canviar tot i que em va fer vore les coses d'una altra forma, obrint les opcions al més allà musical.



Després vindrien mes discos en altres botigues locals (Perelló Júnior, Apache Disc...), cintes gravades i regravades fins a la sacietat amb la vènia de l'esparadrap, directes de la ràdio o en còpies d'amics, els efímers viatges d'anada i tornada a València a amagades de la mare amb quinze o setze anys per a dilapidar els estalvis en mes discos i...

...però, bo, això ja és una altra història, una que encara persistix encoratjant-me l'existència.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

KARAOKES DE DIUMENGE (un dimarts festiu)

I un matí com aquest te n'adones que la vida tan sols és un segon premi.
(o quan els grups nacionals contaven coses a les seues cançons)





Sentado esperando a que llames,
rezando por que des una señal,
los días cada vez van más despacio
y solamente puedo esperar.

Que vengas a explicar que todo ha terminado,
que tengas que decir que no me quieres ver.
Es imposible que hayas olvidado
lo que los dos podíamos hacer.

Y si esto que ha pasado
va a pasarnos otra vez,
y si todo ha sido en vano
no tienes que volver.

Mirando las paredes de este cuarto,
rezando por que vengas otra vez ,
y todo lo que habíamos hablado
es todo lo que vamos a perder.

Si nunca quise ser el único a tu lado,
si tuve miedo fue por que acabara así,
y todo el tiempo que he desperdiciado
se vuelve de nuevo contra mí.

Y si esto te hace daño,
si te puedo hacer sufrir,
ha servido para algo
al menos para mí.





SI TE ESFUERZAS PUEDES DESAPARECER !!!

dijous, 7 d’octubre de 2010

EL SILENCI I LA MÚSICA

Tinc el cos replet d'una erupció amb granellades de silenci. Porte uns anys refregant-me en ella i disfrutant el plaer dels seus picors. M'agrada el silenci, no ho puc negar, la infecció vírica que em va enganxar a ell ja fa un temps ha anat incrementant els seus símptomes progressivament i intensificant les meues dependències.

Alguns dels meus plats favorits al menú de l'existència són els passejos en solitari, assaonats amb silencis absoluts o camuflats entre els sons de baixa freqüència de la natura. Em molesten força les estridències i molt llunyanes queden aquelles volences de joventut cap al sarau social, la cridòria colectiu-festiva o les contundències decibèliques.

I per contra, ai per contra...



...no concep un món sense música. Jornada a jornada augmente el llistat de prescindibles en un present que, cada volta, m'agrada menys. Però les cançons de cada dia, les de sempre, les emergents i, sobretot, aquelles que m'emocionen per primera vegada, se'm presenten com l'ungüent indefugible en la recerca de la lògica.

El silenci i la música, un altre tros del pastís de la meua contradicció.



Esta nit sonaran estes cançons a València, esta gent lluirà la seua experiència en directe i, encara, la meua nula voluntat em fagocita d'estos actes (mes que les sinèrgies i el cap se m'adrecen cap a ells).

diumenge, 3 d’octubre de 2010

A CEL OBERT

I de nou tornen a sonar els trepants de l'aïllament. Dos dies a la serra de Javalambre, recorrent els seus corriols, abduït pels seus paratges. El pico del Bruite, el naixement del riu Arcos, les salines, La Losilla i Arcos de las salinas. Els seus silencis i les seues gents, al bar del poble, centre cívic, lloc de trobada i espai de gaudi compartit. Xarrades, vi, embotits de primera, tomaques de ciència-ficció i eixe caràcter reconfortant.

Jose Luis, el seu alcalde, m'explica amb la vehemència pausada d'aquells indrets els seus projectes per al poble. Va renunciar fa anys a les temptacions de la urbanització massiva, amb tots els seus abellibles i ingressos. Va lluitar pel projecte de l'observatori Astrofísic del pico del Buitre i amb l'ajuda del Cefca (Centre d'Estudis de Física del Cosmos d'Aragó) ara està en execució. Un exemple magnífic d'inversió en progrés, amb una eminent base científica i una molt bona integració en l'entorn gràcies a un projecte raonat i raonable. Ara, l'amic Jose Luís, es desvetla per aconseguir un projecte semblant de caire mes social, un centre per al coneixement del cel, obert al públic. Un altre exemple d'imaginació a disposició del poble, sense la renúncia a aconseguir els necessaris rèdits del turisme ni, tampoc, obviar la importància del paratge i la seua conservació.



El cel en Arcos de les Salinas, té un dels menors percentatges de contaminació lumínica d'Espanya, tan sols un 2%. I eixe percentatge prové en la seua totalitat dels excessos lluminosos en la propera província de València. Encara així, Jose Luís i els seus veïns, continuan enlluernats amb nosaltres els valencians, amb el nostre caracter. Encegats per allò que els contamina, vaja contradicció.

A mi, eixe cel, eixa forma de vida m'han furtat un tros d'ànima. Qui poguera pegar a fugir, qui poguera...

dissabte, 2 d’octubre de 2010

JA NO

Ja no em trobe amb gent calma caminant pel carrer, passejant amb els braços entrecreuats en l'esquena a l'alçada de la cintura. Ja no xiula eixa gent les tonades de la vida al trajecte, alterosos i sense complexos. I els amics no s'abracen amb efusivitat al saludar-se, esprement l'amistat amb magrejos d'existència, d'afecte. Ja no existix l'anar anant dels companys, coordinats i abraonats pels muscles en converses de curt recorregut, ni els hòmens es besen en la galta.

Ja no veig a l'amic i l'amiga mirar-se als ulls agafats de la mà, sense por a suspicàcies, compartint inquietuds i estimes en converses alliberadores. La gent ha perdut el tast del bon humor, aquell sense estridències, i s'embafa amb cerimònies insubstancials del sarau de l'alt voltatge, disfressats amb el vel del fingiment.

El bon humor. Jo mateix ja no me'l trobe, m'he deixat el tic de la rialla en alguna maleta extraviada.

Entretant la vida s'encabota en si mateixa i TOT FLUÏX.

dimarts, 28 de setembre de 2010

FALTES

Un dia com demà se celebra la meua onomàstica, el santoral m'assenyala amb el dit directe a la cara. I jo sóc ateu.

També demà se celebra una vaga general. I sóc agnòstic amb les seues conseqüències, tant com devot de les seues justificacions.

I quan tot ve mal donat, se sol complicar mes. Arrossegant encara els ànims pel terra arriba una descàrrega directa a l'esquena, una altra enguany, en un exercici encabotat a fer-me sotsobrar. I les càrregues de l'estima materna em són les mes pesants.

No puc deixar d'escoltar música lenta, no puc deixar de mirar el teu BUIT AL MATÍ i, això, m'atrapa en el forat amb tot el pes de la foscor.

dissabte, 25 de setembre de 2010

AQUELLA JOVENTUT

Entre l'amarguesa i la nostàlgia algunes imatges em retrauen temps i moments irrecuperables. I la falca de l'edat em coarta la il·lusòria.

Esta nit, però, amb oxigen fresc de la Calderona en els pulmons, eixiré de nou a sopar amb els amics, a degustar bons vins sense que el fetge em demane un trasplantament de persona.

Caminem.

dijous, 23 de setembre de 2010

EMPIRISME I ASPIRACIONS

Sense cap dubte, els avanços en la ciència també ens ajuden en l'anàlisi i confirmació del tarannà d'un poble. Un recent estudi de la Universitat de València em clarifica alguns indicis que portava anys rumiant i no em deixaven vore la llum. Així, amb l'ajuda d'este informe, se m'han aclarit definitivament els punts essencials per poder entendre millor el modus vivendi del valencià de a peu (o de a vela llatina).

Primer precepte: Queda perfectament clar per què hi ha tanta gent enganxada al suc d'anguila o l'espardenyà.

Segón precepte: Cau el mite sobre el vessant religiós a les aglomeracions que es produïxen, des de l'albor dels temps, els caps de setmana en l'entrada del Palmar i els seus carrerons. Es demostra empíricament el perquè d'este ritu mil·lenari d'assistència massiva en carro, quadriga, vehicle motoritzat o BMW normatiu, amb camisa de seda desbotonada, polo de marca i actitud mode on bateig o comunió.

Tercer precepte: Es racionalitza l'acte de visita, en parella o trio del gènere masculí, al vàter dels diversos tabernacles o restaurants. En la resta de la península este acte es mostra d'exclusiu caracter femení. Així mateix es desmitifica el teorema sobre l'existència de cacofonies de tipus aspiratiu en alguns d'eixos lavabos.

Quart i últim precepte: Es confirma l'arrelam històric i predomini de la indústria del cànem (Cannabis Sativa) per eixes latituds i, al seu torn, es corrobora la seua consolidació i la deriva del caire tèxtil cap a nous productes de marcat caràcter organolèptic. La fermança d'este empori ha permés durant centúries la bonança, millora del poder adquisitiu i consum del carajillo a punta pala, per part de la classe obrera aborigen.

Nota aclaratoria: Sense desmeréixer el treball de la catedràtica Iolanda Picó i el seu equip he de deixar clar que, setmanes abans al seu inici, un servidor va recopilar la informació necessària per poder avalar tal informe. La prova definitiva en la quadratura del cercle va ser la constatació de la dilatació alarmant en la retina dels ulls oberts com a plats d'un samaruc afectuós (Valencia hispanica "lleponet") que, sense dir ni mu però mastegant xiclet al compàs de tres per quatre, em va observar amb cara de badoc un diumenge de febrer. No vaig voler incloure en el meu informe, per presumible falta de rigor en les proves, els sospitosos moviments de caràcter compulsiu en l'aleta d'una llissa (Liza saliens) al preguntar-me escarotada sobre el dispositiu de radars i controls de la guàrdia civil d'eixe diumenge.

dimarts, 21 de setembre de 2010

RECORDS VENIDORS

Busquem i no parem, seguim la pista a tot allò que vaja per davant, que secunde l'horitzó. Sempre avant, defugint de l'ahir i els seus apèndixs, soflamant el passat que ara acaba per a abraçar l'última hora sense adonar-nos de la seua proximitat.

I en esta recerca oblidem el que ens agrada.



Però tornem, sempre tornem. Als sons de sempre, als nostres acords vitals, sense postergar cada moment venidor, acceptant que algunes coses canvien per a ser iguals. Un altra vegada llepem la banda sonora de la nostra vida.

A pesar de tot, la vida. Ens l'enxampem agarrant-nos com una llepassa.



(i tu no hi ets)

diumenge, 19 de setembre de 2010

FUGIDA (de maduixa i taronja)

Seguint la lògica del desconsol, el manual no recomanat, he pegat a fugir. I com no podia ser d'una altra manera ha sigut una fugida efímera, irrisòria. Dos dies a Barcelona sota l'auspici de les meues pors, divagant en l'anonimat de la gran ciutat i degustant bons i solitaris vins a les seues tavernes entre l'aldarull de cares i gestos desconeguts. Un exercici de descompressió que no em sanarà, però lenifica i oxigena la necrosi de les meues renúncies.

I com bon animal arítmic i hieràtic que sóc a cada moment li busque, per compensació, la seua banda sonora. En esta ocasió m'he permés el luxe de fer-ho a lo gran i en directe, de la mà de Mark Oliver Everett i els seus sequaços. Un concert amb tots els complements que d'Eels es podia esperar.



Tal i com va dir Alondra Bentley, molt correcta en la seua faceta de telonera i encara espantada pel que va definir com el camerino mes pintoresc de la seua vida, és difícil actuar després d'un ventríloc i abans que Eels. Un ventríloc de tercera i música de Judy Garland per a iniciar un concert il·lusionant, no podia ser d'una altra manera amb l'Everett sorprenent-escriptor (Things grandchildren should know) pel mig. Una hora i mitja de repàs a la seua trilogia de l'últim any (Hombre Lobo, End Times i Tomorrow Morning) guarnida amb alguna versió reconfortant (Rolling Stones, The Loovin' Spoonful) i poques cançons dels seus discos consagrats (Beautiful Freak, Electro-shock Blues o Shootenanny!). Un dispendi d'energia positiva i "polos" de maduixa o taronja, sí, així com sona, llançats al públic pel licàntrop ectomorf, com ell mateix es definix en el seu llibre. Una gran nit en general, un magnífic moment per rememorar i superposar a records innecessaris.




I de tornada a casa hores de tren, mes música en els auriculars i l'acceptació de la derrota en la fugida, ben condimentada, això sí, amb el ritu dels viatges, els seus tràfecs i tragins, els efectes transitoris i la gent fugaç. Vitamines amb què alimentar la immersió en la rutina i metabolitzar les pèrdues.

dimecres, 15 de setembre de 2010

MARIDATGE

Com es mastega l'humor, el bon humor, amb la boca plena de tristor?

És un coupage desconcertant i sense els filtres de l'eufòria, sense els condicionants habituals, es convertix en un plat fascinant. El seu tast i digestió se m'antullen intel·ligents, si de cas mes racionals que de corrent, i la rialla espontania en estes condicions, l'analítica del bon humor, esdevé exclusivament enginyosa.

Plats del dia en este contradictori i sorprenent menú degustació:

-"Una vegada a l'any, els vents arremolinats procedents del Kinna Hurrah assoten els vastos camps, alçant els llauradors mentres treballen i depositant-los a centenars de quilòmetres al sud, on a vegades s'establixen i obrin boutiques"

-"Abans de treballar per als Washburn, Comfort Tobias murmurava als cavalls en un ranxo de Texas, però va patir un col·lapse nerviós quan un cavall, en resposta, li va murmurar a ella. `El que més em va sorprendre -recorda- és que sabia el meu número de la Seguretat Social.'"

-"El divendres vaig despertar i, com l'univers està en expansió, vaig tardar més de l'habitual a trobar la meua bata. Com he pogut viure fins ara ignorant que en l'univers hi hi ha coses xicotetes de la grandària de la 'longitud del Plank', que amiden una milionèsima d'una milmilionèsima d'una milmilionèsima d'una milmilionèsima de centímetre? Si a vostés se'ls cau una en un teatre a fosques, imaginen com seria de difícil trobar-la. I com actua la gravetat? I si de sobte deixara d'actuar, seguirien certs restaurants exigint jaqueta?"


(Textos extrets, sense anestèsia ni llicència documentada, del llibre "Pura Anarquia", Woody Allen, 2007)


diumenge, 12 de setembre de 2010

LA RECEPTA INDEFUGIBLE

Connectat a la bombona d'oxigen musical. Devorant noves propostes i clàssics pendents per a esquitllar-me de cabàles i records que em tenen bloquejat, sedat amb la morfina de la desil·lusió.

La meua gana no té mesura i he obert el rebost de les bandes sonores, eixes delicatessen amagades que tant a gust descorfolle. Algunes de les meues cançons predilectes al dietari musical dels últims anys provenen d'esta subespècie.

Dos exemples relativament recents de bandes sonores estimulants. Un biopic, Crazy Heart, sense massa novetats però molt ben executat. La seua banda sonora transcorre paral·lela, amb l'ortodòxia del gènere com a bandera però amb unes cançons precioses i l'estímul sorprenent de la fantàstica veu de Jeff Bridges.



Karen O & the Kids monopolitza el soundtrack de Where The Wild Things Are, amb el permís del bonus track dels Arcade Fire, i ho fa amb l'encert en la simbiosi amb la història. Una descorcentant banda sonora per a un film del mateix caire on la sorpresa dóna pas a altres cotes d'anàlisi mes complicades, molt made in Spike Jonze. No puc negar que em va agradar la pel·lícula, la perplexitat al seu missatge i estètica, i les cançons continuen sonant en el meu cap amb agradosa frescor i vitalitat.

Música, quant t'estime!

dijous, 9 de setembre de 2010

PREGARIA OBLIDADA (i inútil)

He perdut les papil·les gustatives, no li trobe gust a res. Em cague en la puta testosterona i en la mare que va parir a la dopamina. A la merda la química del romanticisme, el teatre de l'amor, la memòria amb la seua hiperèmia lacerant i la sensibilitat orgànica abrasiva.

Voldria ser inanimat d'ànima, amnèsic cardiomegàlic de perpetuïtat.

Música, trau-me d'este forat una altra vegada!!!

dimarts, 7 de setembre de 2010

FUTUR

M'agrada observar a ma mare d'amagades, escodrinyar-li les faccions detingudament mentres ella, en la comoditat de la seua butaca màgica, observa a l'hora, amera, la foto de mon pare. Un altre colp torna a plorar, porta quasi quaranta anys fent-ho. Una imatge o un record provoquen l'arrasisc d'emocions que quatre dècades no han pogut contindre.

I jo no fuig, ja no ho faig. Perpetue la vigència de ser qui sóc, de vindre de qui vinc i de, amb cada any nou que afegir a la memòria, segellar el parentiu. Arrere, molt arrere, van quedant les vergonyes adolescents i les negacions de joventut, les distàncies generacionals que ens semblaven inabordables.

En la cara, en els gestos de ma mare, observe topografiades entre solcs d'arrugues i tènues rierols d'existència les meues volences i carències.

Jo sóc ella, i cada tust de vida hi sóc mes.

dissabte, 4 de setembre de 2010

ESTELLÉS VS LINKOUS (Homenatges, contrastos. Volences.)

BALLARINA NEGRA

Jo toque en tu la ràpida creixença
de l'arbre que ets, uns principis de selva,
ritus lunars, celeritats de fusta,
la sang veloç en allaus successives,
la saba en fils de nervis, de tendons
per tot arreu florint inesperats.
I encara més: com qui veu en el coure
el cor del llum, jo toque en tu la música,
contagiat i desbordat de sobte,
l'ull ancestral, l'originari riu,
la noció terrestre de la festa,
l'atracció de corrents o vertígens,
tu, ritme sols i d'una pell que crema
tan sols tocant amb la punta dels dits.

--

En temps antics, gravats minuciosos,
hi havia amants, i torres, i merlets,
i amor intens de plant irreversible,
i rius molt grans, i florestes propícies.
Creuava els anys el renill d'un cavall
com una font oculta entre les fulles
o com un nu de faig sota la lluna.
Aquest amor que per tu jo sent, fondo,
té en aquell temps l'arrel convulsa encara.

(A la noieta de les lentilles ancorades)





SPIRIT DITCH

Vull els meus discos de nou
aquell tanc de gasolina de la motocicleta
que vaig pintar amb esprai negre
els mussols han estat parlant amb mi
però estic obligat a guardar secret

Em vaig despertar en
un soterrani incendiat
dormint amb
mans de metall
en una rasa d'esperit

la lluna s'alçarà amb resemblant
cavall de la rialla
està arrossegant pianos al mar
si jo tinguera una llar
sabries que seria
en un trombó

Em vaig despertar en
un soterrani incendiat
dormint amb
mans de metall
en una rasa d'esperit

(interludi de la mare al contestador)

Em vaig despertar en
un soterrani incendiat
dormint amb
mans de metall
en una rasa d'esperit

dimecres, 1 de setembre de 2010

MORTALS

En trenta anys de la denominada societat de progrés, a este país de dietes idearies polisaturades en tòpics insubstancials, hem aprés a aplicar règims individuals a les bulímies socials o col·lectives. Per obra i gràcia del discutible i jove estat del benestar (tan discutible com el terme "progrés"), hem passat a manejar als nostres majors dependents amb les regles i codis d'un altre estat, el mercantil. Els deixem en mans de "professionals" de l'atenció i l'acompanyament, els recloem en residències públiques, privades, concertades, confiscades i conscienciades. Tot per a poder assolir les nostres obligacions laborals, fiscals, i sucumbir a les comoditats de manual i els seus requeriments.

A més a més, així mantenim la consciència atenuada, sense càrregues excessives, i no caiguem del burro (o no ens importa) en que hem propulsat el carro de les inèrcies a una carrera en la què nosaltres serem els protagonistes necessitats d'ací a uns anys.

En cinc anys una vivenda tutelada, figura aniquilada per l'afany depredador i megalòman de les autoritats polítiques autòctones, una residència de caritat i una altra concertada, m'han permés conéixer molta gent en les visites quasi diàries a ma mare. I en este puzle de cares i gestos falten moltes peces que han anat desapareixent amb regularitat esbalaïdora. La mort en estos espais, entre els residents, es torna admirablement normal, comprensible, d'una senzilla i natural desdramatització que sorprén als nouvinguts.

Al cap em vénen, entre molts altres, el tio Botifarra i el seu coneixement sense additius, Nievetes, el seu bon humor, les seues pors i bondats, Pep "el Sardinero" amb aquells silencis lisèrgics atenuant les ganes de broma i Victor "Cachol", l'últim a anar-se'n, amb eixe caràcter precís, rom i eficaç.

Tots ells, com els que encara hi són, van patir en els seus primers dies de "reclusió" els mateixos mals: la basarda a la falta d'intimitat i les cavil·lacions lacerants pels béns deixats arrere. Tots ells, també, en poques setmanes van acabar amoïnant-se única i exclusivament d'una altra cosa, renunciant a les preocupacions abans citades. Tots acabaren demanant, encara demanen, únicament companyía, la visita dels seus amics, de les seues famílies, el seu únic desig i la seua única font d'esperança. I nosaltres, en uns anys, no serem una excepció.

dijous, 26 d’agost de 2010

REINVENTAR-SE, PLANEJAR DE NOU.

"Todas las dudas necesitan muebles nuevos,
cada tristeza un mar donde navegar,
cada recuerdo se merece un buen entierro,
aquellas frases ya no valen para hablar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje."


(Santi Campos amb Los Amigos Imaginarios, cançó sense so, qui la busque que la trobe. Jo ja la tinc nafrada)

Lliçons de cortesia per al desànim, eslògans per a no ofegar-se en l'amor, en la renúncia. Potser al febrer... potser serem estreles... o, potser no.






diumenge, 15 d’agost de 2010

TINC L'ÀNIMA LESIONADA (estat d'unes vacances)

Hui sóc una "cover" de mi mateix. L'espina dels sentiments roman incisiva i punxant quan la creia extreta feia temps. En uns dies faré viatge cap a Conil de la Frontera i el meu cap es queda en una altra cara, en un altre somriure. D'este virus no s'immunitzava un amb els anys?

dimecres, 28 de juliol de 2010

EGO, RECERCA O FUGIDA

Traient-li punta als últims dies d'este període prevacacional es multipliquen les súpliques generalitzades per arribar a la fi, per poder submergir-se en el llimbs temporal que açò suposa. És molt concorreguda en esta recta final la barreja entre la desesperació per impaciència i l'excitació per executar a la perfecció els plans prèviament programats. Una amiga, desgranant en veu alta els seus propòsits vacacionals, comentava l'altre dia el seu desig de trobar-se a si mateixa estes vacances. Per a això havia planificat detalladament i amb premeditació un període de retir en un hotel-balneari allunyat del mundanal soroll. Sense cobertures, sense connexions, sumida durant una setmana en les teràpies naturistes o naturals, veges tu a saber. Tot per a [sic] "buscar el meu jo interior".

No és per dur la contra o crear diferències exclusives però jo, als meus dies de folgança, busque tot al contrari, fugir de mi mateix, escapar del meu jo quotidià. Potser serà per l'edat, experiència o desànim però he renunciat a esquivar el corró del dia a dia i es que, innegablement, la rutina comportarà novament el retrobament amb mi mateix, m'agrade o no. L'únic jo interior que conec va ser una hemorroide amb personalitat pròpia o un conat de tènia en la meua adolescència. La resta, tal vegada, tan sols siguen EXCUSES.

dilluns, 19 de juliol de 2010

REMUGANT (en alta veu)

Açò de l'edat provecta, de l'anàlisi i el seny, és una merda punxada en una vara de mesura. La vàlvula de fuga de la insensatesa fa temps que està taponada i qualsevol temps passat és i serà millor.

Poder viure surant en el cirrus gelat de la despreocupació, ungit amb el plaer de lo superflu. Poder cantar en veu alta que no m'importa res, que no em preocupa allò del meu voltant i viure amb la disfressa perpètua de la independència, amb la careta posada de la rebel·lia innòcua, fictícia.

Enyor de la inconsciència.

dimecres, 14 de juliol de 2010

ORGULL TELEDIRIGIT

Este estiu del 2010 em té reblanit com un caqui madur sota el sol insubornable del migdía socarrat, com un ou bullit aventurat dalt un rajol de granit dins d'un forn de llenya. La ponentada d'hipocresia mundial i les seues amargues peculiaritats nacionals m'han deixat sense forces, sense voluntat per a disfrutar de tot allò que encara em complau, sense ganes d'escriure, de somriure. Estos últims mesos m'han obert els ulls a una realitat que no m'agrada, que em mostra un món mes injust al què creia. La quantitat d'informació centrifugada per a intentar comprendre millor el per què general, no ha fet si no oxidar les frontisses de l'optimisme que encara articulaven les meues idees.

Esta setmana, a més, una onada de fervor subsaharià (molt sub, concretament sud-africà) ha incrementat la temperatura al congelador del raciocini i comença a tufar a podrit també en la dieta de la reflexió. Amb l'espenta mediàtica, la de mitjans i polítics, es consolida l'argument de l'orgull irracional. "Orgullo de ser español", "Yo soy español, espanyol, español...", com qui s'enorgullix de ser alt, o moreno, o de tindre els ulls verds. Com la altivesa de ser valencià, o català, o gadità, qualitats heretades, inherents a cada u i el seu naixement. Les qualitats adquirides a base d'esforç, de treball no compten, estan arraconades.

I este orgull, el de nova empremta, és bipolar, tan sols es proclama davant dels èxits. Front a les adversitats, front a la realitat d'un país amb tant per fer, l'orgull patri s'oculta en els bars i en converses trivials. Orgull teledirigit.

NOTA COMPTABLE: 600.000 € per cap per a arredonir. Mes de 14 milions dels què es rumoreja que, alguna cosa, caurà a ONG'S.
Ací va una idea: fer una donació al FOGASA.

dissabte, 26 de juny de 2010

ESTIU

Vespre nit. La casa oberta com una magrana, de bat a bat. El pati regolfa aire fresc què, agradosament, em visita a l'interior. Quietud.

dijous, 17 de juny de 2010

EL PES DE L'IMPOSSIBLE

L'evidència de l'adéu a la joventut va vindre acompanyada d'un gest, d'una imatge. Assegut entre els arbres després d'una bona caminada vaig observar les meues mans i en eixe moment vaig tindre la certesa, es va confirmar el que el DNI feia anys certificava. Fins ahí la meua vida havia sigut un cúmul de celeritats, d'impetuositat. Projectes, aficions, vivències, objectius, tot amalgamat i rodant a plena velocitat, sempre cap avant. Ara, el que busque, el que no m'atrevisc a trobar, és tot el contrari. I és que, en definitiva, la soledat comença a ser bona companyia.

Hui he tornat a vore Into The Wild.

dimarts, 15 de juny de 2010

EL CONTE DEL BUDELL REGIRAT

Havia ingressat en l'hospital convençut que una apendicitis era la causa d'aquells insistents dolors però les adients proves en urgències van confirmar un altre resultat. La causa dels seus mals era un xicotet budell regirat a l'intestí que s'havia quedat en posició inversa a l'habitual. El doctor que el tractava dubtava entre confirmar una malformació de transmissió genètica o una resposta física a un excés de nervis acumulats. Es va optar per l'ingrés d'uns dies en planta per a medicar-lo, sondar-lo i esperar el retorn a la postura adequada del budellet juganer. Com a alternativa d'última hora sempre quedaria una molesta operació que no li feia gràcia a ningú.

Era el matí del tercer dia d'ingrés i jeia còmode en el llit reclinat per a evitar postures inadequades. Joguetejava amb el catèter de la sonda, assossegat, observant la finestra oberta a la seua esquerra i disfrutant de la calma que acompanyava a l'agradable brisa matinera. A la seua dreta el senyor Eladi es movia inquiet com de costum. Era un bon veí per a una habitació doble d'hospital. Pastor d'un xicotet poble de muntanya a la serrania, estava ingressat per enèsima vegada degut a complicacions intestinals que no tenien molt bona pinta. En estos tres últims dies li havia contat un bon grapat d'històries sobre els seus quaranta anys de pasturatge i sobre els últims vint anys en la vella granja on vivia abassegat per les gallines, les cabres, la seua horta i aquells dolors intermitents que cada vegada el visitaven amb mes freqüència. Odiava els hospitals i estar ingressat però no era un home de mal caràcter. Pel contrari la seua parla pausada, el seu to de veu i les freqüents bromes a infermeres i familiars li conferien un caràcter addictiu, d'aquells a què un acaba enganxant-se sense ser conscient.



A l'hora del menjar Eladi, un dia mes, remugava i feia broma sobra la qualitat dels productes al plat en comparació amb les seues verdures, els seus ous d'ànec o la carn dels seus pollastres. Asseverava, sense haver-ho provat mai, que el menú de la cafeteria de segur era millor. De sobte va girar el cap del plat i va preguntar altiu: -Tu, sagal (així solia anomenar-lo), el menú de la cafeteria ha de valdre almenys 100 duros, no?- Ell, fent càbales matemàtiques i reajustant-les als actuals preus, li va contestar: -No home, no. Almenys 200-. -Redéu, això ja són 1000 pessetes !!!-, va exclamar el pastoret bocabadat. Mentrimentres el sagal, actualitzant a Euros la difunta pesseta, va sentenciar aquell diàleg de l'absurd amb un: -Segurament encara serà un poc més-. I el silenci va abordar la conversa deixant pas al remor de migdiada.

Set mesos després es va assabentar de la mort del senyor Eladi. En este temps havia pensat molt en ell, en la seua vida, en els seus hàbits i en aquella xarrada sobre un menú d'hospital. Va meditar una llarga estona pesarós per arribar a concloure, amb resignació, que el temps corre massa, que el home corre massa i que, en esta esvalotada carrera, s'estan perdent massa coses bones.

dijous, 3 de juny de 2010

UN LLOC EN LA MEMÒRIA

Faig recull de records llunyans, confeccione el llistat d'aquells que m'han marcat, el top de la memòria. Furgant en el passat hui trobe espai per tot allò destacable que no siguen vivències o moments.

No sóc excessivament fetitxista i, per tant, sols apareixen tres o quatre objectes remarcables al llistat. Recorde especialment una jaqueta, un impermeable que ja no tinc i que no sé on va anar a parar. Era d'aquelles de tacte rugós, paregut a la escata però sense tanta capacitat abrasiva. La caputxa era gran i rígida, al més pur estil pescador nòrdic sense bossa o cremallera darrere de la qual resguardar-se. De tirada llisa i llarga tan sols posseïa un parell de butxaques laterals, amplies i sense tancament. Aquella jaqueta em va obrir els ulls a la moda, a la meua moda. Amb ella posada em sentia còmode i modern, tot allò llunyà de ser anodí o ordinari. Convençut del meu estil mod inqüestionable esta peça m'aportava la porció de personalitat que per edat i caràcter no m'atrevia a lluir o, simplement, no tenia. Era reversible, de dos colors que no compartien espai, amb una cara verda i l'altra completament blava.

Des de llavors sempre m'ha atret tot allò reversible. Potser per açò no m'agraden els tatuatges, pel seu caràcter indefugible, per la seua permanència. Potser també per açò no m'agrada la dreta, sí, la dreta, en temps com estos no cal difuminar el seu nom, el seu caràcter, eixe caràcter irreversible que refusa lleis de temperament democràtic o promou altres basades en la intransigència. Amb la llei de l'avortament, amb l'eutanàsia, amb la polèmica sobre la família o els matrimonis gais, lleis o projectes tots que a ells, als feixistes, com a la resta, no els impossibiliten res i en canvi els permeten triar. Les seues alternatives, per contra, tanquen la porta a l'elecció, imposen i anul·len les llibertats.

Per altra banda, pot ser també gràcies a aquella jaqueta, al que va significar per a mi, tampoc no em vaig quedar ancorat en distorsions guitarreres, penjat tan sols de muntanyes decibèliques. Potser a l'adoptar la reversibilitat, al acollir-la, vaig guanyar espai per a disfrutar amb altres estils, amb altres matisos. I açò mereix ser recordat.

dilluns, 3 de maig de 2010

L'INDIVIDUALISME EXTREM

Em mire la vida pel melic, de fora a dins, per a senyalitzar on estic i que sóc. Fa ja un temps que he encetat el capítol de la meua individualitat, consentint-lo i disfrutant d'ell i els seus paràgrafs. La vida en solitud no se certifica però s'accepta, s'aprén a viure amb ella i, alguns, aprofitem tots els seus avantatges sense mirar els inconvenients pel retrovisor. Viure amb mi mateix en exclusiva no comporta que m'accepte plenament. Ni a mi ni al meu passat. Conec molta gent que declara que no canviaria res de lo ja fet, encara que tinguera la possibilitat. Cabotada i avant. No és el meu cas, jo canviaria moltes coses, massa.

El meu calvari particular, el meu viacrucis del terror podria ser caure davall la síndrome hipertiméstica. Una malaltia moderna molt d'acord amb estos temps on el sentit de l'individualisme envernissa totes i cada una de les capes de la societat. Jill Price, un dels pocs casos coneguts, pot recordar cada detall de la seua vida des dels 14 anys i ara té 44. El seu cervell està dividit com en dos pantalles de televisió: en una transcorre el dia a dia a l'instant, i en l'altra, qualsevol moment del passat reviscut a la perfecció. Pot recordar que va menjar, que vestia, amb qui va parlar, de que va parlar o a quina hora es va gitar, des del 5 de febrer de 1980. No obstant, és incapaç de recordar dades elementals que no es limiten a la seua propia vida com ara números, llibres que ha llegit, noms o notícies recents. La seua vida és una autèntica càpsula del martiri egòlatra i mai l'individualisme va ser dut a tal extrem.

Potser ara entenc millor per que disfrute tant de la meua individualitat, de la meua solitud, o potser tan sols siga una excusa de mal pagador.

dilluns, 12 d’abril de 2010

EL FUNERAL DE LA DECÈNCIA

Diumenge de paella, dinar infinit, catxirulos desbocats, mona i xocolata. I entre mos i alé queda temps per a les històries, per a l'intercanvi de vivències i viatges en estes pasqües. Un bon amic, rom en mà, tortada casolana de xocolata en boca, em relata, no sense dificultat, part del seu viatge a Sardenya. Un viatge este, com tots, de recerca i introspecció, de fugida i expansió, eixa contradicció tan ben quallada. Em comenta que la geografia, l'orografia i, inclús, la geodèsia de Sardenya són com les d'ací, que tenen el mateix patró. Tan sols destaca una diferència remarcable, la neteja. En els carrers, en les platges, en els parcs, el rastre incívic de la brutícia roman amagat i quiet. El mateix diumenge Josep Piera en la seua columna de la secció Panorama al diari Levante, emfatitza la mateixa sensació en la seua crònica del viatge a Moscou. Cite textualment; "Pel que he vist, la ciutat és d'una netedat implecable, i quan els jardins que envolten la Plaça Roja (roja vol dir bella en rus) floriran, el Kremlin encara lluirà molt més com un bellíssim parc que com un fortí, que és el que vol dir el mot". A Còrdova, fa una setmana, jo vaig tindre una sensació semblant.


De tornada a casa, cau la vesprada encara amb llum. El dia allarga i els fanals encara no estan encesos. Eixos fanals nous instal·lats fa poc mes d'una setmana com a últim ornament d'unes obres de millora en la plaça i carrers veïns on visc, eixos fanals que ja apareixen replets d'adhesius publicitaris des de fa uns dies i que, hui, em sorprenen amb un gran cartell fluorescent apegat amb cola que anuncia alguna activitat lúdico-festiva organitzada per no sé que associació cultural o entitat cívica (per anomenar-la d'alguna manera). Els carrers i plaça que han sigut empedrats combinant llamborda rectangular, pedra de riu, graveta i marbre rústic amb bon criteri. Els mateixos carrers que fa setmanes subsistixen dia a dia atapeïts de merda (textual, de gos, de gat o qualsevol altre quadrúpede o bípede imaginable) i fem en qualsevullga de les seues formes i subespècies.


Supose que ara hauria d'obrir el capítol de crítica als responsables de la neteja viària i l'autoritat policial, hauria de denunciar la negligència dels primers i la passivitat dels segons i no estaria mal encaminat però no, no vaig a fer-ho. L'estat dels carrers és responsabilitat quasi exclusiva dels usuaris, del transeünt, no ens enganyem. La constant renovació del repertori merdós als nostres barris és una mostra mes del model incívic amb què convivim. Mentres esta merda no arribe a la porta de casa no ens mobilitzem, no actuem, a mamar amb el que passe fora o amb el que facen els altres. Esta setmana hem tingut prou exemples del resultat d'esta actitud com per a no tindre-ho clar. Com ja he dit en un altre lloc, si estem assistint al funeral de la nostra decència almenys fem-ho divertint-nos.

dimecres, 7 d’abril de 2010

LA RIQUESA EFÍMERA


(Resposta a l'entrada en el blog "SOTA LA CREUETA" que ací vos enllace)

I a tot açò, que pareix indiscutible a pesar de la ceguera que provoca la connexió a un passat recent insostenible i que molts encara consideren EL MODEL, on són eixes mesures de canvi o renovació del sistema que fa dos anys estaven en boca de tots els dirigents?

Hem de tindre clar que a les mesures de canvis en lo legislatiu, en el control sobre el sistema financer, en la producció i la productivitat (que podríem anomenar mesures "grans"), hauríem d'afegir les mesures "xicotetes", aquelles que cada empresari hauria de prendre en la seua plaça per a ser coparticipant del canvi.

Ara que és un tema molt comentat, el de l'estalvi, potser s'hauria d'incidir en el model d'estalvi per a l'empresa, sense descuidar la inversió en millores que ha de ser constant. Fa a penes tres anys tindre diners excedent en els comptes de les empreses estava molt mal vist pels gestors o assessors de les mateixes. Es promovia la inversió en tercers (quasi sempre la construcció com molt bé vosté ha dit) o el repartiment anual de dividends.



Tindre diners en caixa era innecessari o imprudent i jo em pregunte, que té de roín tindre un coixí per a afrontar les dificultats venidores o afrontar nous reptes? Alguns empresaris hem capejat el temporal, anant contra corrent això sí, gràcies a eixe coixí, sense tindre que batallar ara amb els bancs (batalla perduda), però a canvi no tenim grans patrimonis personals (eixos que, per cert, quasi ningú posa a disposició de l'empresa en estos temps quan s'han generat des d'ella).

Eixe coixí de l'estalvi en l'empresa, tan mal vist pels economistes, és un dels exemples de noves mesures de gestió i canvi en el sistema, a nivell particular, del que es deuria parlar. Però vist lo vist pareix que tot fluïx cap a un reajustament de llocs de treball mantenint les estructures del passat, fins que de nou aparega el fantasma de la hipocresia amb el cartell de la crisi penjant del bescoll.

També és probable que vinga algú amb la teoria de que l'estalvi frena el consum i no ajuda a reactivar el sistema i, sent açò cert, no deixa de ser curiós que continuem parlant sempre de màxims, el tot o el res. La bona gestió a nivell governamental, empresarial o familiar vindrà donada per la capacitat d'harmonitzar consum amb estalvi en la mesura que, este estalvi, ens aporte la tranquil·litat necessària de cara al futur. Eixe factor, el de la tranquil·litat en el futur, que cap analista té en compte i que pareix tan difícil de quantificar.

Jo, per si de cas, seguiré aferrat-me a ell perquè em pareix un valor insubstituïble (això i la música).

diumenge, 28 de març de 2010

PARADOXES

Tasio i Gilda, nominatius i contradictoris. L'un icona de l'Espanya rural i abrupta, representatiu d'una forma de vida tan real com oblidada, la lloada i casolana tercera via, en versió original, que ningú s'atrevix a practicar. L'altra, la musa, imatge de l'elegància, el luxe i el cosmopolitisme mal entés. Antítesis estètiques i alguna cosa mes. Dos clàssics en dos cinematografies també contradictòries. Dirigides per Moncho Armendáriz, un navarrés contant una història de la Navarra tradicional i Charles Vidor, en realitat Vidor Károly, un hongarés que va prendre contacte amb el cine a Alemanya i ens mostra una història genuïnament americana que transcorre a Buenos Aires.





Dimecres passat les contradiccions es van entrecreuar. A la mateixa hora van ser emeses per La2 i Punt2, una altra contradicció. Les segones cadenes de dos televisions públiques, Televisión Española i Canal 9, que oculten en les seues cares B, en les seues reserves per a la mala consciència, allò que no té espai en una programació principal ocupada en trivialitats d'alta audiència. Tasio i Gilda agafats de la mà feien bona parella.


Uns minuts abans unes imatges de foc i gel sembraven la paradoxa en la meua consciència. Un volcà entrava en erupció en una glacera, una altra contradicció per als sentits, i el seu nom, el de la glacera, arredonia el contrasentit. Eyjafjallajokull.



"En memòria de Mark Linkous, submergit en la contradictòria del suïcidi. Un home no precisament feliç"

diumenge, 21 de març de 2010

PUT A CHORUS IN YOUR LIFE

Ja fa temps, no se si massa, que em vaig rendir a la música coral. És un d'eixos apartats musicals a què dificilment li trobe entrebancs destacables, siguen quines siguen les seues peculiaritats o característiques. Sempre m'han atret els grups de veus diverses intentant compenetrar-se per a aconseguir la tan desitjada unitat harmònica. I el culpable de la meua afecció, que no afició, és sens dubte el gospel.



No recorde exactament quan em vaig topar de cara per primera vegada amb ell però, des de llavors, se m'activen els ressorts d'atenció en mode extrem quan les meues orelles capten qualsevol tipus de pluralitat vocal amb ressonàncies gospel. Durant un temps vaig estar indagant en este estil i, com a conseqüència d'esta recerca, em vaig trobar amb les aproximacions que havien fet al gènere gentola tan diversa com Johnny Cash o Elvis Presley, la qual cosa va provocar una ramificació en la meua indagació i, per sort, una reduplicació d'esforços amb molt bons resultats per al meu desficiós esperit musical.





Portava uns anys de diàspora coral, de desatenció involuntària, quan per obra i gràcia cinematogràfica i gràcies a la recomanable pel·lícula de l'any 2006 "Thumbsucker", òpera prima del director Mike Mills, vaig descobrir un bon grapat de cançons del grup "Polyfhonic Spree" que em van activar novament els ressorts (sense oblidar la resta de la banda sonora mono-vocal de l'indiscutible Elliott Smith, en la que s'inclou una superba versió del "Thirteen" del desaparegut fa uns dies Alex Chilton).



Des de llavors, sense ser molt incisiu tot siga dit, he tornat a rebuscar pels amagatalls de cada cançó qualsevol mínim matís coral per a analitzar-lo i deglutir-lo sense misericòrdia. I així han anat apareixent, any rere any, noves peces per a completar el meu inacabat i inacabable puzle musical (Des de "Golden Smog" a "Minus Five" passant per quarta i mitja més per no fer la llista massa llarga).



Potser la meua afinitat cap a la complexitat coral vinga donada pel fet del seu esperit de conjunt, per la seua antítesi individual, independentment del resultat final. M'agraden molt els cors que sonen uniformes, complexos i tècnicament brillants, però m'apassionen aquells que sonen a improvisació, rugosos o a cor de taverna. Hi ha mil exemples de veus individuals desafinades o desagradables però mai, mai, he sentit la veu de la gentada en un estadi de futbol desafinant o inconnexa, sempre sona be. Tindrà alguna cosa a vore amb la nostra capacitat auditiva o tan sols serà el triomf de la globalitat?