dilluns, 3 de maig de 2010

L'INDIVIDUALISME EXTREM

Em mire la vida pel melic, de fora a dins, per a senyalitzar on estic i que sóc. Fa ja un temps que he encetat el capítol de la meua individualitat, consentint-lo i disfrutant d'ell i els seus paràgrafs. La vida en solitud no se certifica però s'accepta, s'aprén a viure amb ella i, alguns, aprofitem tots els seus avantatges sense mirar els inconvenients pel retrovisor. Viure amb mi mateix en exclusiva no comporta que m'accepte plenament. Ni a mi ni al meu passat. Conec molta gent que declara que no canviaria res de lo ja fet, encara que tinguera la possibilitat. Cabotada i avant. No és el meu cas, jo canviaria moltes coses, massa.

El meu calvari particular, el meu viacrucis del terror podria ser caure davall la síndrome hipertiméstica. Una malaltia moderna molt d'acord amb estos temps on el sentit de l'individualisme envernissa totes i cada una de les capes de la societat. Jill Price, un dels pocs casos coneguts, pot recordar cada detall de la seua vida des dels 14 anys i ara té 44. El seu cervell està dividit com en dos pantalles de televisió: en una transcorre el dia a dia a l'instant, i en l'altra, qualsevol moment del passat reviscut a la perfecció. Pot recordar que va menjar, que vestia, amb qui va parlar, de que va parlar o a quina hora es va gitar, des del 5 de febrer de 1980. No obstant, és incapaç de recordar dades elementals que no es limiten a la seua propia vida com ara números, llibres que ha llegit, noms o notícies recents. La seua vida és una autèntica càpsula del martiri egòlatra i mai l'individualisme va ser dut a tal extrem.

Potser ara entenc millor per que disfrute tant de la meua individualitat, de la meua solitud, o potser tan sols siga una excusa de mal pagador.