dimarts, 28 de setembre de 2010

FALTES

Un dia com demà se celebra la meua onomàstica, el santoral m'assenyala amb el dit directe a la cara. I jo sóc ateu.

També demà se celebra una vaga general. I sóc agnòstic amb les seues conseqüències, tant com devot de les seues justificacions.

I quan tot ve mal donat, se sol complicar mes. Arrossegant encara els ànims pel terra arriba una descàrrega directa a l'esquena, una altra enguany, en un exercici encabotat a fer-me sotsobrar. I les càrregues de l'estima materna em són les mes pesants.

No puc deixar d'escoltar música lenta, no puc deixar de mirar el teu BUIT AL MATÍ i, això, m'atrapa en el forat amb tot el pes de la foscor.

dissabte, 25 de setembre de 2010

AQUELLA JOVENTUT

Entre l'amarguesa i la nostàlgia algunes imatges em retrauen temps i moments irrecuperables. I la falca de l'edat em coarta la il·lusòria.

Esta nit, però, amb oxigen fresc de la Calderona en els pulmons, eixiré de nou a sopar amb els amics, a degustar bons vins sense que el fetge em demane un trasplantament de persona.

Caminem.

dijous, 23 de setembre de 2010

EMPIRISME I ASPIRACIONS

Sense cap dubte, els avanços en la ciència també ens ajuden en l'anàlisi i confirmació del tarannà d'un poble. Un recent estudi de la Universitat de València em clarifica alguns indicis que portava anys rumiant i no em deixaven vore la llum. Així, amb l'ajuda d'este informe, se m'han aclarit definitivament els punts essencials per poder entendre millor el modus vivendi del valencià de a peu (o de a vela llatina).

Primer precepte: Queda perfectament clar per què hi ha tanta gent enganxada al suc d'anguila o l'espardenyà.

Segón precepte: Cau el mite sobre el vessant religiós a les aglomeracions que es produïxen, des de l'albor dels temps, els caps de setmana en l'entrada del Palmar i els seus carrerons. Es demostra empíricament el perquè d'este ritu mil·lenari d'assistència massiva en carro, quadriga, vehicle motoritzat o BMW normatiu, amb camisa de seda desbotonada, polo de marca i actitud mode on bateig o comunió.

Tercer precepte: Es racionalitza l'acte de visita, en parella o trio del gènere masculí, al vàter dels diversos tabernacles o restaurants. En la resta de la península este acte es mostra d'exclusiu caracter femení. Així mateix es desmitifica el teorema sobre l'existència de cacofonies de tipus aspiratiu en alguns d'eixos lavabos.

Quart i últim precepte: Es confirma l'arrelam històric i predomini de la indústria del cànem (Cannabis Sativa) per eixes latituds i, al seu torn, es corrobora la seua consolidació i la deriva del caire tèxtil cap a nous productes de marcat caràcter organolèptic. La fermança d'este empori ha permés durant centúries la bonança, millora del poder adquisitiu i consum del carajillo a punta pala, per part de la classe obrera aborigen.

Nota aclaratoria: Sense desmeréixer el treball de la catedràtica Iolanda Picó i el seu equip he de deixar clar que, setmanes abans al seu inici, un servidor va recopilar la informació necessària per poder avalar tal informe. La prova definitiva en la quadratura del cercle va ser la constatació de la dilatació alarmant en la retina dels ulls oberts com a plats d'un samaruc afectuós (Valencia hispanica "lleponet") que, sense dir ni mu però mastegant xiclet al compàs de tres per quatre, em va observar amb cara de badoc un diumenge de febrer. No vaig voler incloure en el meu informe, per presumible falta de rigor en les proves, els sospitosos moviments de caràcter compulsiu en l'aleta d'una llissa (Liza saliens) al preguntar-me escarotada sobre el dispositiu de radars i controls de la guàrdia civil d'eixe diumenge.

dimarts, 21 de setembre de 2010

RECORDS VENIDORS

Busquem i no parem, seguim la pista a tot allò que vaja per davant, que secunde l'horitzó. Sempre avant, defugint de l'ahir i els seus apèndixs, soflamant el passat que ara acaba per a abraçar l'última hora sense adonar-nos de la seua proximitat.

I en esta recerca oblidem el que ens agrada.



Però tornem, sempre tornem. Als sons de sempre, als nostres acords vitals, sense postergar cada moment venidor, acceptant que algunes coses canvien per a ser iguals. Un altra vegada llepem la banda sonora de la nostra vida.

A pesar de tot, la vida. Ens l'enxampem agarrant-nos com una llepassa.



(i tu no hi ets)

diumenge, 19 de setembre de 2010

FUGIDA (de maduixa i taronja)

Seguint la lògica del desconsol, el manual no recomanat, he pegat a fugir. I com no podia ser d'una altra manera ha sigut una fugida efímera, irrisòria. Dos dies a Barcelona sota l'auspici de les meues pors, divagant en l'anonimat de la gran ciutat i degustant bons i solitaris vins a les seues tavernes entre l'aldarull de cares i gestos desconeguts. Un exercici de descompressió que no em sanarà, però lenifica i oxigena la necrosi de les meues renúncies.

I com bon animal arítmic i hieràtic que sóc a cada moment li busque, per compensació, la seua banda sonora. En esta ocasió m'he permés el luxe de fer-ho a lo gran i en directe, de la mà de Mark Oliver Everett i els seus sequaços. Un concert amb tots els complements que d'Eels es podia esperar.



Tal i com va dir Alondra Bentley, molt correcta en la seua faceta de telonera i encara espantada pel que va definir com el camerino mes pintoresc de la seua vida, és difícil actuar després d'un ventríloc i abans que Eels. Un ventríloc de tercera i música de Judy Garland per a iniciar un concert il·lusionant, no podia ser d'una altra manera amb l'Everett sorprenent-escriptor (Things grandchildren should know) pel mig. Una hora i mitja de repàs a la seua trilogia de l'últim any (Hombre Lobo, End Times i Tomorrow Morning) guarnida amb alguna versió reconfortant (Rolling Stones, The Loovin' Spoonful) i poques cançons dels seus discos consagrats (Beautiful Freak, Electro-shock Blues o Shootenanny!). Un dispendi d'energia positiva i "polos" de maduixa o taronja, sí, així com sona, llançats al públic pel licàntrop ectomorf, com ell mateix es definix en el seu llibre. Una gran nit en general, un magnífic moment per rememorar i superposar a records innecessaris.




I de tornada a casa hores de tren, mes música en els auriculars i l'acceptació de la derrota en la fugida, ben condimentada, això sí, amb el ritu dels viatges, els seus tràfecs i tragins, els efectes transitoris i la gent fugaç. Vitamines amb què alimentar la immersió en la rutina i metabolitzar les pèrdues.

dimecres, 15 de setembre de 2010

MARIDATGE

Com es mastega l'humor, el bon humor, amb la boca plena de tristor?

És un coupage desconcertant i sense els filtres de l'eufòria, sense els condicionants habituals, es convertix en un plat fascinant. El seu tast i digestió se m'antullen intel·ligents, si de cas mes racionals que de corrent, i la rialla espontania en estes condicions, l'analítica del bon humor, esdevé exclusivament enginyosa.

Plats del dia en este contradictori i sorprenent menú degustació:

-"Una vegada a l'any, els vents arremolinats procedents del Kinna Hurrah assoten els vastos camps, alçant els llauradors mentres treballen i depositant-los a centenars de quilòmetres al sud, on a vegades s'establixen i obrin boutiques"

-"Abans de treballar per als Washburn, Comfort Tobias murmurava als cavalls en un ranxo de Texas, però va patir un col·lapse nerviós quan un cavall, en resposta, li va murmurar a ella. `El que més em va sorprendre -recorda- és que sabia el meu número de la Seguretat Social.'"

-"El divendres vaig despertar i, com l'univers està en expansió, vaig tardar més de l'habitual a trobar la meua bata. Com he pogut viure fins ara ignorant que en l'univers hi hi ha coses xicotetes de la grandària de la 'longitud del Plank', que amiden una milionèsima d'una milmilionèsima d'una milmilionèsima d'una milmilionèsima de centímetre? Si a vostés se'ls cau una en un teatre a fosques, imaginen com seria de difícil trobar-la. I com actua la gravetat? I si de sobte deixara d'actuar, seguirien certs restaurants exigint jaqueta?"


(Textos extrets, sense anestèsia ni llicència documentada, del llibre "Pura Anarquia", Woody Allen, 2007)


diumenge, 12 de setembre de 2010

LA RECEPTA INDEFUGIBLE

Connectat a la bombona d'oxigen musical. Devorant noves propostes i clàssics pendents per a esquitllar-me de cabàles i records que em tenen bloquejat, sedat amb la morfina de la desil·lusió.

La meua gana no té mesura i he obert el rebost de les bandes sonores, eixes delicatessen amagades que tant a gust descorfolle. Algunes de les meues cançons predilectes al dietari musical dels últims anys provenen d'esta subespècie.

Dos exemples relativament recents de bandes sonores estimulants. Un biopic, Crazy Heart, sense massa novetats però molt ben executat. La seua banda sonora transcorre paral·lela, amb l'ortodòxia del gènere com a bandera però amb unes cançons precioses i l'estímul sorprenent de la fantàstica veu de Jeff Bridges.



Karen O & the Kids monopolitza el soundtrack de Where The Wild Things Are, amb el permís del bonus track dels Arcade Fire, i ho fa amb l'encert en la simbiosi amb la història. Una descorcentant banda sonora per a un film del mateix caire on la sorpresa dóna pas a altres cotes d'anàlisi mes complicades, molt made in Spike Jonze. No puc negar que em va agradar la pel·lícula, la perplexitat al seu missatge i estètica, i les cançons continuen sonant en el meu cap amb agradosa frescor i vitalitat.

Música, quant t'estime!

dijous, 9 de setembre de 2010

PREGARIA OBLIDADA (i inútil)

He perdut les papil·les gustatives, no li trobe gust a res. Em cague en la puta testosterona i en la mare que va parir a la dopamina. A la merda la química del romanticisme, el teatre de l'amor, la memòria amb la seua hiperèmia lacerant i la sensibilitat orgànica abrasiva.

Voldria ser inanimat d'ànima, amnèsic cardiomegàlic de perpetuïtat.

Música, trau-me d'este forat una altra vegada!!!

dimarts, 7 de setembre de 2010

FUTUR

M'agrada observar a ma mare d'amagades, escodrinyar-li les faccions detingudament mentres ella, en la comoditat de la seua butaca màgica, observa a l'hora, amera, la foto de mon pare. Un altre colp torna a plorar, porta quasi quaranta anys fent-ho. Una imatge o un record provoquen l'arrasisc d'emocions que quatre dècades no han pogut contindre.

I jo no fuig, ja no ho faig. Perpetue la vigència de ser qui sóc, de vindre de qui vinc i de, amb cada any nou que afegir a la memòria, segellar el parentiu. Arrere, molt arrere, van quedant les vergonyes adolescents i les negacions de joventut, les distàncies generacionals que ens semblaven inabordables.

En la cara, en els gestos de ma mare, observe topografiades entre solcs d'arrugues i tènues rierols d'existència les meues volences i carències.

Jo sóc ella, i cada tust de vida hi sóc mes.

dissabte, 4 de setembre de 2010

ESTELLÉS VS LINKOUS (Homenatges, contrastos. Volences.)

BALLARINA NEGRA

Jo toque en tu la ràpida creixença
de l'arbre que ets, uns principis de selva,
ritus lunars, celeritats de fusta,
la sang veloç en allaus successives,
la saba en fils de nervis, de tendons
per tot arreu florint inesperats.
I encara més: com qui veu en el coure
el cor del llum, jo toque en tu la música,
contagiat i desbordat de sobte,
l'ull ancestral, l'originari riu,
la noció terrestre de la festa,
l'atracció de corrents o vertígens,
tu, ritme sols i d'una pell que crema
tan sols tocant amb la punta dels dits.

--

En temps antics, gravats minuciosos,
hi havia amants, i torres, i merlets,
i amor intens de plant irreversible,
i rius molt grans, i florestes propícies.
Creuava els anys el renill d'un cavall
com una font oculta entre les fulles
o com un nu de faig sota la lluna.
Aquest amor que per tu jo sent, fondo,
té en aquell temps l'arrel convulsa encara.

(A la noieta de les lentilles ancorades)





SPIRIT DITCH

Vull els meus discos de nou
aquell tanc de gasolina de la motocicleta
que vaig pintar amb esprai negre
els mussols han estat parlant amb mi
però estic obligat a guardar secret

Em vaig despertar en
un soterrani incendiat
dormint amb
mans de metall
en una rasa d'esperit

la lluna s'alçarà amb resemblant
cavall de la rialla
està arrossegant pianos al mar
si jo tinguera una llar
sabries que seria
en un trombó

Em vaig despertar en
un soterrani incendiat
dormint amb
mans de metall
en una rasa d'esperit

(interludi de la mare al contestador)

Em vaig despertar en
un soterrani incendiat
dormint amb
mans de metall
en una rasa d'esperit

dimecres, 1 de setembre de 2010

MORTALS

En trenta anys de la denominada societat de progrés, a este país de dietes idearies polisaturades en tòpics insubstancials, hem aprés a aplicar règims individuals a les bulímies socials o col·lectives. Per obra i gràcia del discutible i jove estat del benestar (tan discutible com el terme "progrés"), hem passat a manejar als nostres majors dependents amb les regles i codis d'un altre estat, el mercantil. Els deixem en mans de "professionals" de l'atenció i l'acompanyament, els recloem en residències públiques, privades, concertades, confiscades i conscienciades. Tot per a poder assolir les nostres obligacions laborals, fiscals, i sucumbir a les comoditats de manual i els seus requeriments.

A més a més, així mantenim la consciència atenuada, sense càrregues excessives, i no caiguem del burro (o no ens importa) en que hem propulsat el carro de les inèrcies a una carrera en la què nosaltres serem els protagonistes necessitats d'ací a uns anys.

En cinc anys una vivenda tutelada, figura aniquilada per l'afany depredador i megalòman de les autoritats polítiques autòctones, una residència de caritat i una altra concertada, m'han permés conéixer molta gent en les visites quasi diàries a ma mare. I en este puzle de cares i gestos falten moltes peces que han anat desapareixent amb regularitat esbalaïdora. La mort en estos espais, entre els residents, es torna admirablement normal, comprensible, d'una senzilla i natural desdramatització que sorprén als nouvinguts.

Al cap em vénen, entre molts altres, el tio Botifarra i el seu coneixement sense additius, Nievetes, el seu bon humor, les seues pors i bondats, Pep "el Sardinero" amb aquells silencis lisèrgics atenuant les ganes de broma i Victor "Cachol", l'últim a anar-se'n, amb eixe caràcter precís, rom i eficaç.

Tots ells, com els que encara hi són, van patir en els seus primers dies de "reclusió" els mateixos mals: la basarda a la falta d'intimitat i les cavil·lacions lacerants pels béns deixats arrere. Tots ells, també, en poques setmanes van acabar amoïnant-se única i exclusivament d'una altra cosa, renunciant a les preocupacions abans citades. Tots acabaren demanant, encara demanen, únicament companyía, la visita dels seus amics, de les seues famílies, el seu únic desig i la seua única font d'esperança. I nosaltres, en uns anys, no serem una excepció.