dijous, 27 d’agost de 2009

MATERNITAT, VOLENCES I RENÚNCIES (II)

Ell era la seua obsessió. Un diable tatuat, lasciu i irresponsable però irrenunciable. Un compendi d'addiccions i perills del qual no es podia desenganxar. La seua relació, si així es podia denominar, era un constant tira i afluixa, una batalla de carns i tensions en què les infidelitats, les baralles, assaonaven el dia a dia. A pesar de les advertències de les seues millors amigues, de la família, Andrea no sabia renunciar, o potser no podia. Quan ell apareixia d'imprevist com "una majestat fulgent en mig de la xusma petulant" (paraules que agafe prestades d'Alfred Polgard), els odis interns per nits de deslleialtats i oblits es distenien per a acabar, de nou, en abraços i mossos, suors i xuclades en llòbrecs racons amb la disbauxa de l'alcohol i la droga pel mig. Recordava perfectament el dia que va prendre la decisió i com, dos mesos després, li ho va comunicar. La informació del seu embaràs i la confirmació de la paternitat d'Oscar van produir l'efecte desitjat i, fins ara, la promiscuïtat i els excessos s'han convertit en fidelitat, submissió i dedicació exclusiva. A més, com a bonus-extra va arribar Clara per a acabar la quadratura del cercle. Aquella vesprada de diumenge, amb bon ambient, paella i llarga sobretaula estava sent molt agradable. Els amics solters eren diana fàcil per a les bromes de les parelles. Particularment a Carles, bon xic, educat, formal i responsable, se li atabollava en gran manera amb les seues últimes aventures o eixides nocturnes, incitant-lo a buscar parella o, almenys, algun afer passatger per a alegrar el cos. Andrea no va dubtar ni un instant en eixir al tall: "ni de conya, Carles ja està pillat, és tot per a Clara".

MATERNITAT, VOLENCES I RENÚNCIES (I)

En la seua nova condició de mare Andrea reposava eixa vesprada de diumenge entre amics, amb Clara, el seu nou centre de l'univers de tan sols 10 mesos dormint als seus braços. En silenci feia repàs al seu passat mes recent. El reflex d'un horitzó de tan sols cinc anys arrere se li feia llunyà, molt llunyà. Es veia a si mateixa com una jove esvalotada i despreocupada, el que va ser. Una època en què les prioritats consistien a seguir els mandats d'Epicur i vestir-los amb les gales del glamour. La premissa: fugir del populisme, de lo multitudinari. Portar els vestits mes moderns sense caure en les tendències generals, amerar-se de lo últim en música fora de les llistes comercials, veure tota la cinematografia clàssica i l'amagat cinema d'avantguarda i fer difusió d'haver-ho fet. En definitiva, menysprear la vulgaritat. Tot això complementat amb el regular retir monacal als foscos i térbols patis dels cenobis nocturns. Viure la nit al límit, en la seua versió "bizarra" i luxuriosa. Aquelles nits que li servien d'aparador per a les seues qualitats, lluint-se resplendida i transgressora entre copes de rom amb cola i lacerants "chupitos". Aquelles nits de incògnit publicitat en les passarel·les de xicotets i obscurs concerts de rock contraventor, aquelles nits en què el seu lluïment tan sols buscava un focus d'atenció, el d'Oscar.