dissabte, 26 de juny del 2010

ESTIU

Vespre nit. La casa oberta com una magrana, de bat a bat. El pati regolfa aire fresc què, agradosament, em visita a l'interior. Quietud.

dijous, 17 de juny del 2010

EL PES DE L'IMPOSSIBLE

L'evidència de l'adéu a la joventut va vindre acompanyada d'un gest, d'una imatge. Assegut entre els arbres després d'una bona caminada vaig observar les meues mans i en eixe moment vaig tindre la certesa, es va confirmar el que el DNI feia anys certificava. Fins ahí la meua vida havia sigut un cúmul de celeritats, d'impetuositat. Projectes, aficions, vivències, objectius, tot amalgamat i rodant a plena velocitat, sempre cap avant. Ara, el que busque, el que no m'atrevisc a trobar, és tot el contrari. I és que, en definitiva, la soledat comença a ser bona companyia.

Hui he tornat a vore Into The Wild.

dimarts, 15 de juny del 2010

EL CONTE DEL BUDELL REGIRAT

Havia ingressat en l'hospital convençut que una apendicitis era la causa d'aquells insistents dolors però les adients proves en urgències van confirmar un altre resultat. La causa dels seus mals era un xicotet budell regirat a l'intestí que s'havia quedat en posició inversa a l'habitual. El doctor que el tractava dubtava entre confirmar una malformació de transmissió genètica o una resposta física a un excés de nervis acumulats. Es va optar per l'ingrés d'uns dies en planta per a medicar-lo, sondar-lo i esperar el retorn a la postura adequada del budellet juganer. Com a alternativa d'última hora sempre quedaria una molesta operació que no li feia gràcia a ningú.

Era el matí del tercer dia d'ingrés i jeia còmode en el llit reclinat per a evitar postures inadequades. Joguetejava amb el catèter de la sonda, assossegat, observant la finestra oberta a la seua esquerra i disfrutant de la calma que acompanyava a l'agradable brisa matinera. A la seua dreta el senyor Eladi es movia inquiet com de costum. Era un bon veí per a una habitació doble d'hospital. Pastor d'un xicotet poble de muntanya a la serrania, estava ingressat per enèsima vegada degut a complicacions intestinals que no tenien molt bona pinta. En estos tres últims dies li havia contat un bon grapat d'històries sobre els seus quaranta anys de pasturatge i sobre els últims vint anys en la vella granja on vivia abassegat per les gallines, les cabres, la seua horta i aquells dolors intermitents que cada vegada el visitaven amb mes freqüència. Odiava els hospitals i estar ingressat però no era un home de mal caràcter. Pel contrari la seua parla pausada, el seu to de veu i les freqüents bromes a infermeres i familiars li conferien un caràcter addictiu, d'aquells a què un acaba enganxant-se sense ser conscient.



A l'hora del menjar Eladi, un dia mes, remugava i feia broma sobra la qualitat dels productes al plat en comparació amb les seues verdures, els seus ous d'ànec o la carn dels seus pollastres. Asseverava, sense haver-ho provat mai, que el menú de la cafeteria de segur era millor. De sobte va girar el cap del plat i va preguntar altiu: -Tu, sagal (així solia anomenar-lo), el menú de la cafeteria ha de valdre almenys 100 duros, no?- Ell, fent càbales matemàtiques i reajustant-les als actuals preus, li va contestar: -No home, no. Almenys 200-. -Redéu, això ja són 1000 pessetes !!!-, va exclamar el pastoret bocabadat. Mentrimentres el sagal, actualitzant a Euros la difunta pesseta, va sentenciar aquell diàleg de l'absurd amb un: -Segurament encara serà un poc més-. I el silenci va abordar la conversa deixant pas al remor de migdiada.

Set mesos després es va assabentar de la mort del senyor Eladi. En este temps havia pensat molt en ell, en la seua vida, en els seus hàbits i en aquella xarrada sobre un menú d'hospital. Va meditar una llarga estona pesarós per arribar a concloure, amb resignació, que el temps corre massa, que el home corre massa i que, en esta esvalotada carrera, s'estan perdent massa coses bones.

dijous, 3 de juny del 2010

UN LLOC EN LA MEMÒRIA

Faig recull de records llunyans, confeccione el llistat d'aquells que m'han marcat, el top de la memòria. Furgant en el passat hui trobe espai per tot allò destacable que no siguen vivències o moments.

No sóc excessivament fetitxista i, per tant, sols apareixen tres o quatre objectes remarcables al llistat. Recorde especialment una jaqueta, un impermeable que ja no tinc i que no sé on va anar a parar. Era d'aquelles de tacte rugós, paregut a la escata però sense tanta capacitat abrasiva. La caputxa era gran i rígida, al més pur estil pescador nòrdic sense bossa o cremallera darrere de la qual resguardar-se. De tirada llisa i llarga tan sols posseïa un parell de butxaques laterals, amplies i sense tancament. Aquella jaqueta em va obrir els ulls a la moda, a la meua moda. Amb ella posada em sentia còmode i modern, tot allò llunyà de ser anodí o ordinari. Convençut del meu estil mod inqüestionable esta peça m'aportava la porció de personalitat que per edat i caràcter no m'atrevia a lluir o, simplement, no tenia. Era reversible, de dos colors que no compartien espai, amb una cara verda i l'altra completament blava.

Des de llavors sempre m'ha atret tot allò reversible. Potser per açò no m'agraden els tatuatges, pel seu caràcter indefugible, per la seua permanència. Potser també per açò no m'agrada la dreta, sí, la dreta, en temps com estos no cal difuminar el seu nom, el seu caràcter, eixe caràcter irreversible que refusa lleis de temperament democràtic o promou altres basades en la intransigència. Amb la llei de l'avortament, amb l'eutanàsia, amb la polèmica sobre la família o els matrimonis gais, lleis o projectes tots que a ells, als feixistes, com a la resta, no els impossibiliten res i en canvi els permeten triar. Les seues alternatives, per contra, tanquen la porta a l'elecció, imposen i anul·len les llibertats.

Per altra banda, pot ser també gràcies a aquella jaqueta, al que va significar per a mi, tampoc no em vaig quedar ancorat en distorsions guitarreres, penjat tan sols de muntanyes decibèliques. Potser a l'adoptar la reversibilitat, al acollir-la, vaig guanyar espai per a disfrutar amb altres estils, amb altres matisos. I açò mereix ser recordat.