PORCIONS DE MI (II)

RETROBAR-...

Trobar-se amb un mateix. En un d'eixos moments en què s'està sota l'auspici de la soledat gratificant, en eixos racons de l'existència on dóna gust abandonar-se, en una d'eixes estones de lectura, plaers musicals o cinematografia triada a l'atzar. És allí on em vaig retrobar. Feia molts anys que no havia dedicat ni un minut a exposar la meua vida, la passada, davant meu. Potser tan sols fóra una hora, potser ni això, però vaig descobrir que quasi ja no em coneixia. Tombat plàcidament en el sofà amb un llibre vençut sobre la tauleta, seguia atordit sota els records que intentava ordenar cronològicament. On havia arribat? Tenia allò que vint anys arrere desitjava per al meu futur? Em complaïa comprovar que encara recordava aquells desitjos, aquells anhels. I em reconfortava summament confirmar que aquells desitjos, en gran manera, no sols s'han complit sinó que s'han millorat. Este retrobament em va desunflar els desànims i va adreçar algunes percepcions sobre la meua vida actual. El discurs fart, per repetitiu, de les pressions i les incomoditats d'una vida com la pròpia, com tantes altres, va ser corregit i redireccionat amb l'únic impuls de l'aplec amb el passat, del reencontre amb les meues perspectives d'altres temps. En certa manera recordar-se a si mateix, recordar allò amb el que ens conformàvem, ingènuament, en la nostra joventut, provoca un grau de satisfacció molt paregut a les trobades amb realitats diferents, i pitjors, a la nostra. Pocs moments m'han insuflat mes ànims, majors ganes de continuar disfrutant del joc de la vida, com aquells en què se'm planten al davant històries dures i reals. Si a més estes històries són contades sense edulcorants afegits i amb les armes del ben fer artístic, el gaudi és per partida doble. Em va passar fa uns anys amb la pel·lícula "Las alas de la vida" d'Antoni P. Canet, amb el coratge i honestedat de Carlos Cristos i la seua història. Ara m'ha tornat a passar amb "La escafandra y la mariposa" de Julian Schnabel, basada en la novel·la autobiogràfica de Jean-Dominique Bauby. Una simbiosi perfecta de realitat macerada en la seua pròpia cruesa, poesia literal i visual i emocions contingudes, mai millor dit. Qui som nosaltres i les nostres debilitats per a queixar-nos d'esta vida?

PESSIGADES SONORES (IV)

(Esta és una xicoteta col·lecció de microtextos, un joc de cosconelles literàries que m'han ajudat a passar millor esta diàspora narrativa. Un capítol mes amb el que reenganxar-me al blog i continuar la sèrie "Pessigades Sonores".)




THE BRIDGE

Rosegant les vores del temps lliure se'm reproduïx la migranya de l'enyorança. Ja tire en falta la disponibilitat, ja regurgite els meus desitjos quan encara no ha arribat la mediocritat de la rutina. Temps, eixe tresor amagat en els foscos calaixos de la civilització. I al darrere, mire el pont.







MODELS DE FAMÍLIA

Jagger, el seu pastor alemany, l'omplia a llepades sovint. Ell li permetia un parell de xarrupades abans de retirar-li la cara. Aquell dia al notar el seu alé es va deixar dur. Va obrir la boca, les llengües es van entrellaçar i la passió es va desbordar. Havia arribat al límit de la solitud.







PENITÈNCIA NOTARIAL

Aquella setmana Faust el notari havia llegit vint-i-tres escriptures al seu despatx. La minuta per cada una d'elles, 650 €. A l'església de Sant Judes, el diumenge, rescabalava els seus pecats exercint d'escolà. Llegia les sagrades escriptures i deixava 3 € i 40 cèntims d'almoina.







CUL I CIDAE

Amb l'arribada de l'estiu reapareixia puntual. Revolejava de nou al seu voltant, mussitant-li a l'orella amb agudesa. Tornava a mostrar-se incisiu, mordaç i el seu murmuri, nit rere nit, es repetia exasperant. En la foscor, enfonsà la seua amarga punxada.







NEFASTA REDEMPCIÓ

Mai haguera imaginat que la seua llarga i térbola vida acabaria amb un suïcidi. La indiferència l'havia acompanyat tots eixos anys en totes i cada una de les seues malifetes. Tan sols huit mesos en la pell d'un honest, compromés i honrat polític van bastar per acabar amb ell.







OBITUARI

L'augment en la hipoteca, l'estricte règim i la sagnia en la declaració de la renda, van succeir a les fracassades relacions amb la directora del banc, la dietista i la inspectora d'hisenda. Hui, després d'un polvo taciturn, Aradia la forense el maleïa per haver-la deixat profundament insatisfeta.







PARADOXES

Era la fi. Ja no desitjava aquella vida, el seu ritme. Les urgències al treball, les presses al menjar, al dormir, al pensar. Seia a punt d'esclatar, reposant. En una estona catorze webs, onze blogs visitats, vint-i-tres comentaris al facebook, dos textos penjats i huit vídeos al youtube. Quin gust!

MATERNITAT, VOLENCES I RENÚNCIES (II)

Ell era la seua obsessió. Un diable tatuat, lasciu i irresponsable però irrenunciable. Un compendi d'addiccions i perills del qual no es podia desenganxar. La seua relació, si així es podia denominar, era un constant tira i afluixa, una batalla de carns i tensions en què les infidelitats, les baralles, assaonaven el dia a dia. A pesar de les advertències de les seues millors amigues, de la família, Andrea no sabia renunciar, o potser no podia. Quan ell apareixia d'imprevist com "una majestat fulgent en mig de la xusma petulant" (paraules que agafe prestades d'Alfred Polgard), els odis interns per nits de deslleialtats i oblits es distenien per a acabar, de nou, en abraços i mossos, suors i xuclades en llòbrecs racons amb la disbauxa de l'alcohol i la droga pel mig. Recordava perfectament el dia que va prendre la decisió i com, dos mesos després, li ho va comunicar. La informació del seu embaràs i la confirmació de la paternitat d'Oscar van produir l'efecte desitjat i, fins ara, la promiscuïtat i els excessos s'han convertit en fidelitat, submissió i dedicació exclusiva. A més, com a bonus-extra va arribar Clara per a acabar la quadratura del cercle. Aquella vesprada de diumenge, amb bon ambient, paella i llarga sobretaula estava sent molt agradable. Els amics solters eren diana fàcil per a les bromes de les parelles. Particularment a Carles, bon xic, educat, formal i responsable, se li atabollava en gran manera amb les seues últimes aventures o eixides nocturnes, incitant-lo a buscar parella o, almenys, algun afer passatger per a alegrar el cos. Andrea no va dubtar ni un instant en eixir al tall: "ni de conya, Carles ja està pillat, és tot per a Clara".

MATERNITAT, VOLENCES I RENÚNCIES (I)

En la seua nova condició de mare Andrea reposava eixa vesprada de diumenge entre amics, amb Clara, el seu nou centre de l'univers de tan sols 10 mesos dormint als seus braços. En silenci feia repàs al seu passat mes recent. El reflex d'un horitzó de tan sols cinc anys arrere se li feia llunyà, molt llunyà. Es veia a si mateixa com una jove esvalotada i despreocupada, el que va ser. Una època en què les prioritats consistien a seguir els mandats d'Epicur i vestir-los amb les gales del glamour. La premissa: fugir del populisme, de lo multitudinari. Portar els vestits mes moderns sense caure en les tendències generals, amerar-se de lo últim en música fora de les llistes comercials, veure tota la cinematografia clàssica i l'amagat cinema d'avantguarda i fer difusió d'haver-ho fet. En definitiva, menysprear la vulgaritat. Tot això complementat amb el regular retir monacal als foscos i térbols patis dels cenobis nocturns. Viure la nit al límit, en la seua versió "bizarra" i luxuriosa. Aquelles nits que li servien d'aparador per a les seues qualitats, lluint-se resplendida i transgressora entre copes de rom amb cola i lacerants "chupitos". Aquelles nits de incògnit publicitat en les passarel·les de xicotets i obscurs concerts de rock contraventor, aquelles nits en què el seu lluïment tan sols buscava un focus d'atenció, el d'Oscar.

PORCIONS DE MI (I)

L'EDAT IRRENUNCIABLE

L'edat se m'esvara vaporosa entre els dits i la memòria. L'estatus de família unipersonal combinat amb algunes aficions de marcat caràcter juvenil, solen dilatar la confirmació de l'inevitable; sóc una persona adulta, allunyada ja de tot caràcter despreocupat per obra i gràcia de les meues obligacions laborals, ètiques i fiscals. Circumscriure'm amb assiduïtat a ambients musicals indecorosos i, encara amb relativa freqüència, ofrenar homenatge als llòbrecs amagatalls de la nit i els seus excessos, tan sols pauta amb doble espai les exigències quotidianes. Però ai els detalls!!! els xicotets i punxants detalls que es claven com minúscules estelles esmolades per a obrir els espais i tornar-nos el present irrenunciable. L'altre dia la filla de la meua cosina em va demanar un mocador.-Com el vols, de tela o de paper?-, li vaig contestar jo sense plantejar-me la qüestió. Ella amb un gest entre l'estranyesa i la baquejada em va preguntar: -Per que dius de tela, tio? Té setze anys i desconeix els mocadors de tela, els que jo mateix guarde de mon pare, amb les inicials cosides per ma mare a puntilla alçada. Els de fil de cotó o lli a quadres variats en colors sobris, elegants; magenta, fúcsia, siena. L'espina de l'edat de nou em sacseja la ferida, reobrint-me els ulls de sobte als trenta-huit anys. Les converses de barra dissabte a la nit, gin-tònic en mà i discussió musical avesada amb els espavilats pseudoadolescents habituals. El contrast de gustos i la defensa a ultrança d'un grup pel seu valor energètic tornen a fustigar-me amb una onada d'incisius detalls. La meua realitat actual no necessita un quantificador de potència per a vibrar, no requerix únicament d'un tonatge massiu de decibels i energia per a transmetre'm sensacions positives. Hi han altres detalls, altres xicotets detalls, matisos, tots estos positius que en una cançó, en un Lp, optimitzen les meues carències. Darrerament, un murmuri adequat emfatitza el meu estat d'ànim positiu, em dispara cap a altres temps i llocs, sense que per això renuncie al meu present, a la meua edat.

IMAGINARIUM ALIÉ PROPI... (obeslutsamhet)

Des de l'última conversa amb la mare res era igual en Landskrona. La desídia s'havia incorporat novament a la meua vida i qualsevol situació portava subjecte l'estri del passat. La factura del telèfon mòbil s'havia multiplicat per tres i les senyals de les nits en vetla, indagant en les profunditats d'internet, s'acomodaven ulleroses cada volta mes evidents. Tornava a buscar refugi en els meus amics de casa, el d'allí, els de sempre. Les distàncies de nou pareixien insalvables i desitjava la meua llar solejada, perfumada, la del poble. M'havia desvinculat sentimentalment del xicotet apartament revestit en fusta roja i blanca i el meu cap, de nou, pagava lloguer en el pis de Russafa. Les jornades en la conservera havien deixat de ser confortables per a passar a ser longeves, interminables, però preferia allò que el purgatori del pub i les seues llargues sessions de fredor sueca ungides en cervesa calenta i vodka. Des de la xicoteta finestra quadriculada del despatx amb sostre inclinat, rodejat d'albarans i factures, observava les pulsions de la mar, de l'actiu port amb el seu pertinaç filtre líquid envernissant el paisatge. Deambulant a dalt i a baix, sense acceleracions però constants, els mariners carregaven i descarregaven, nugaven, maniobraven entre caixes de peix, desnugaven i tornaven a apilar. Sempre amb el gest inflexible, rígid, traçat amb les cremes protectores per al fred i abillats amb la millor roba impermeable en colors roig i verd. Doble forro, botes altes dissimulades entre les juntures dels pantalons i àmplies caputxes alternades amb gorros cenyits de fil negre. En una pausa de l'activitat i per una sèrie de vincles difícilment explicables, em vaig vore reenganxat al passat, concretament al dia de la meua primera comunió. I la comparació em regirà. Intentava recordar els vestits de tots i cada un dels meus companys aquell dia. Jo mateix vestit de blau fosc i camisa blanca sense corbata, Sebastià "el Roig" amb el seu trage negre setí de faller o Joan Carles amb el de mariner blanc a rivets blaus i el seu mocador penjant recte en l'esquena. Hòstia tu, i mariners molts mariners. Uns d'almiralls, altres de capità, la majoria de mariner ras de gala, però una fotracada de mariners. Mai m'havia preguntat el per què d'eixa indumentària o que relació existia entre la celebració religiosa i les connotacions marineres. Sense respostes i obnubilat pels rècords, enfilava a fosques de tornada al meu xicotet amagatall, quan per les comissures del passat es va colar una imatge posterior, d'uns huit o nou anys mes avant. Aquell petó adolescent, el sabor del nerviosisme i la tensió muscular, afonats en un vell sofà junt amb Ella i jo.

A DAY IN THE LIFE

Neil Young mira directe als ulls, dóna igual la quantitat de gent, arriba a tots. Dóna igual lo prop que estigues (jo a uns trenta metres), o lo lluny, la seua mirada compareix directa, incisiva. Les pantalles gegants no fan sinó amplificar la sensació de magnetisme, d'atracció. La mirada caòtica, imprevisible, eixa que deambula entre la bogeria i la genialitat, eixa que tan sols posseïxen aquells capaços d'abduir amb un sol colp de parpella. Jeff Twedy, Michael Stipe, histriònics, bojos, tots posseïdors de mirades imant, però cap assaonada en les mil i una batalles vençudes pel Young. El vell llop s'encorba i inicia el ritual. La dansa sobre si mateix, el conjur a la seua guitarra, amb la complicitat de Rick Rosas l'escena es confabula amb el misticisme. A l'escenari els elements precisos per a guarnir l'acte amb el color de la senzillesa. Olor d'antic, d'usat, de classe. El vell orgue llangorós, les guitarres polides desgastades per l'ús, l'espina dorsal dels micros cosida amb pues plàstiques, el cabaret de lletres fosforescents jugant a les amagades amb l'enorme piano i la resta d'elements allà presents. -Mansion on the hill- obri la veda, van caient les peces al sarró de la memòria acompanyades pels cors de la gentada. Ondulant, la intensitat s'abraça i separa de l'intimisme sense arribar a donar-se l'esquena. -Mother earth-, -The needle and the damage dome-, -Heart of gold-, -Old man-, -Unknow legend- amb el perfil de Peggie Young apareixent subtilment per a conferir autenticitat, si es que cal. La veu, la meua, la de la gent, es va esgarrant i el vell rocker seguix impertorbable, inesgotable. El seu gest cru s'alterna amb un somriure paternal fruit de la satisfacció. No necessita enraonar, tan sols tres frases de concís agraïment per a dos hores d'actuació. Resten les paraules. Al cim del turó de la nit arriba -Rockin' in the free world- i poc després perllongades distorssions sota el preu de cordes trencades per velles i rotustes mans. La fi amb una cançó que ho resumix tot - A day in the life-, de segur amb la complaença dels Beattles. Pot ser un dia, sí, però no un dia qualsevol.

A Xavi i la comtessa.