dimecres, 27 d’octubre de 2010

MISTERIS

Em passa de vegades. Una escena en una pel·lícula senzilla, quasi trivial, regurgita alguns anhels desatesos. La fórmula de l'engalifa:
Una bona execució? Credibilitat? Certa gràcia i l'acompanyament amb un clàssic de la música contemporània?
Tal vegada la resposta estiga en unes papil·les gustatives excessivament sensibilitzades (o la suma de tot a l'hora)

Titular del dia. Com m'agradaria saber ballar, poder disfrutar fent-ho per a, així, evacuar algunes tibantors retingudes entre els budells i la consciència. I no parle de cap restrenyiment, escassedat de defecacions o constipació ventral.



També em passa alguna vegada. Una cançó recent, aparcada uns mesos en el silenci i recuperada per casualitat, em reconcilia amb el present musical. Un grup de fa un parell d'anys, ni desconegut ni discriminat, em reobri l'esperança ancorada en els clàssics indefugibles durant una temporada.
Misteris.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

TENIU 29 MINUTS?

On estan eixes cançons rock inacabables? Aquelles no aptes per a paciències curtes i desitjos imminents, aquelles insostenibles pel puntal de la immediatesa. On està el temps i el plaer per a escoltar-les? Hem dessecat eixa font inesgotable amb l'ardor de la impaciència, amb els ritmes dels nous temps?

Jo vos conjure a recuperar-les, a perdre's vint minuts per una de les mes grans, "Cortez The Killer", en una versió aclaparadora de Built To Spill del seu disc Live, amb mes de deu minuts finals de distorsions interminables, inabordables i imprescindibles.



Per a assumir la grandària d'una cosa s'han de tindre en compte les proporcions i el punt d'inici. I que millor referent en este cas que la cançò original, la del tot poderós Neil Young, de tan sols 9 minuts escassos. Açò pot ser qualsevol cosa menys perdre el temps i, a qui no li ho parega, deu ser perquè és mes modern que un servidor.



Per si de cas jo em quede en estos ritmes, en estes pèrdues, extraviant-me novament per la seua immesurabilitat, aquella fuginera d'exigències peremptories. Vellea i solitud li diuen alguns (o no).

dijous, 21 d’octubre de 2010

MONOPOLIS

De vegades esdevinc tan ximple com per a enfadar-me amb el món i pensar que tinc el monopoli d'algunes injustícies. Llavors, com a bàlsam per a estes rancúnies, recupere una i altra vegada una cançó rock de les que ja no es fabriquen. I la triture a consciència, geminant-la sense pausa fins a polir-la deixant-la muda.



El mateix dia m'assabente que Esteve Wynn & The Miracle3 actuaran a València un dilluns de novembre (i el monopoli es regenera, recobrant tantes badomies)

dimarts, 19 d’octubre de 2010

DU(PLE)NITUD

Les dos cares d'un mateix dia. L'espectre rutinari amb motor de dos temps i amb el que he de combatre en la recerca de l'equilibri.

FUROR
L'energia matinera que roman custodiada i aguaitada però latent. El torrent amagat i mut, aquell pel que suren dia a dia, desbocades, les inèrcies del control. El coratge per tirar endavant sense deixar ferits al meu pas.



AVINENÇA
El repòs taciturn a les últimes hores del dia, solitari i soliquista, a l'empara d'una casa erma que m'acull fraternal i protectora con una resclosa materna. El moment en què, de vegades, em reconcilie amb els records.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

KARAOKES DE DIUMENGE (Hui sí)



"Todas las dudas necesitan muebles nuevos,
cada tristeza un mar donde navegar,
cada recuerdo se merece un buen entierro,
aquellas frases ya no valen para hablar.

Busca algún paisaje nuevo
y sorpréndete al mirar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje.

Aunque los sueños que tenías eran buenos
y aquellos besos muertos fueran de verdad,
ahora tus labios buscan algún otro juego,
ya tus zapatos no sirven para bailar.

Busca algún lenguaje nuevo,
aprende otra vez a hablar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje"




"Soy quien cuenta esos chistes raros
que No te hacen reir
Soy quien cruza la cera asustado
cuando te ve venir"


Eixa frase per la qual pleitejaria la propietat, amagada en el racó inesperat d'una cançó. Eixa frase que encapçala el déjà-vu de les idees i que en somnis he cantat cinquanta-dos vegades.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

DISSABTE CLOS

El pati de casa, aquell que a l'estiu em rebrota la frescor per les finestres, es convertix ara, esta nit, en el marc d'un cel negre i estrelat reduït a la verticalitat d'uns murs vells. El calfred de la tardor em punxa l'ànima ja envidrada i m'incita a submergir-me en la casa closa, tèbia.

I al confort fuginer de les primeres fredors, sota l'auspici entremetedor de la manta i el sofà, se m'esquitlla el consol d'una bona lectura amb l'erràtica dels records.



Les mancances lacerants augmenten amb el recompte dels bons grups que van perint (com aquelles esperances).

divendres, 15 d’octubre de 2010

DE DIETES I ALTRES GUSTOS

No ho puc negar sóc un golafre, tinc evidències, un repertori ampli i perllongat de sabors i textures engolides. He tastat quasi de tot en estos anys; persones dolces amb les seues bondats i perfils tendres, de les que mereixen la pena. Són fàcilment masticables i no solen retornar.

També de les salades, farcides de gràcia i "salamero". En excés solen procovar ardor però amb mesura i acompanyades d'un bon beuratge et fan passar les millors estones (abstindre's artistes per a evitar endogàmies gastronòmiques).

Amb les de caràcter agre tens baralla garantida i el "mes agre que una llima" acaba sent l'eslògan de batalla. Mentres, les amargues, practiquen l'autoantropofàgia o, quan estan a dieta, la tricotolomania o tricofagia, ben acompanyada d'un bon licor d'ametla, això sí. No solen compartir amb ningú els seus refregits, i el món sencer, la seua existència, els sap a merda. N'hi ha que inclús acaba menjant-se el propi estómec a colp d'úlcera.

L'halitosi delata de lluny a aquelles de temperament àcid encara que després, en les distàncies curtes, se'ns presenten com exclusives i sorprenents. A pesar de la sensació inicial, de combinació roïna amb la resta o de ser un mal maridatge, són les que solen assolir les mes altes cotes d'originalitat.



De l'umami no puc parlar perquè no he tingut encara l'oportunitat de empassar-me un oriental, encara que el seu principal component, el glutamat monosòdic, em retrau bons records musicals.

Per a acabar, la novetat en la gamma de sabors, l'astringent. Una barreja entre sequedat i amargor, una autèntica perla, xe. Solen deixar-me una finíssima i persistent pel·lícula en el paladar que no elimine ni amb tres-cents col·lutoris de gin-tònic. En excés, molt pesats (com les barriques d'on provenen).

I esta nit, però, el cap de setmana sencer, tornaré a patir la restricció que mes em dol. No podré assaborir eixa delícia que tant m'agrada, que tant estime. La més completa. Una dieta que m'està resultant de lo mes insatisfactòria.
El caràcter absent que em torna boig deixant-me els budells amb el buit de l'enyorança.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

AQUELLA CANÇÓ

Les revistes de música, els blogs especialitzats, les webs, solen tindre en les entrevistes als grups, als autocantants, la seua faceta mes previsible. És difícil trobar alguna en què les preguntes no estiguen assaonades de tòpics i referències òbvies al passat, als orígens i influències. Tan difícil com senzill els resulta als redactors, blogaires o aficionats de webs de tret fàcil, tirar mà del manual de comparatius, atapeït això si, d'una vasta amalagama d'adjectius polifacètics i poligenètics.

No deu ser fàcil repescar la pròfuga originalitat amb tantes referències, amb tanta història musical a les esquenes i, a més, té certa lògica el pragmatisme de la comparació per poder satisfer els desitjos de nova informació en molts lectors que no tenen com a prioritat l'anàlisi de la qualitat literària.

Hi ha un microgènere dins del subgènere, si em permeteu la llicència per a així denominar-los, que em fa especial gràcia. És aquell en què els protagonistes rememoren els seus primers contactes amb la música, primeres audicions, primeres compres. En comptades ocasions apareix un guió distint a aquell homogeneïtzat en el que destaca la figura paterna o materna, el germà o germana de rigor, que van servir en safata d'or alguns grups que marcarien la venidora trajectòria musical de l'entrevistat. Sempre els mateixos noms, clàssics insubornables amb els honors de la modernitat intactes. Sonen els Beatles, els Rolling Stones, Bob Dylan, Beach Boys, los Ramones, Sex Pistol, Neil Young, alguna referència a clàssics del Jazz (Count Basie, Keith Jarrett, Chet Baker, Aretha Franklin) o el toc nacional de Golpes Bajos, algun iconoclàstic grup punk aborigen i el refregit de la moguda madrilenya.




Tot molt diferent a la meua experiència iniciàtica. Sense germans dels que sucar, l'única música gravada que hi havia en casa eren unes velles cintes al magnetòfon que la mare es va dur d'Alemanya. Allí vaig escoltar innumerables vegades les gravacions que mon pare havia fet d'un jovenet anomenat aleshores Mike Rios, el rey del Twist. Recorde també que vaig comprar el meu primer vinil en l'antiga botiga de Soni Disc al carrer Cerdán de Tallada. Va ser un recopilatori anomenat "Soy Increible" amb lo "milloret" en les llistes d'èxits de les discoteques. Li va seguir el "Canciones" dels edulcorats i plagiadors (que no versionadors) Duncan Dhu, i alguna que altra perla d'esta índole. Res a vore amb el romanticisme progre que adduïxen la majoria de protagonistes a este tipus d'entrevista. Una merda punxada en un pal, val, però també els primers passos per a saber triar i continuar conformant el meu vademècum estilístic.

Com a coincidència amb tots estos primigenis de la progressivitat he de dir que sí va haver-hi una cançó que ho va canviar tot i que em va fer vore les coses d'una altra forma, obrint les opcions al més allà musical.



Després vindrien mes discos en altres botigues locals (Perelló Júnior, Apache Disc...), cintes gravades i regravades fins a la sacietat amb la vènia de l'esparadrap, directes de la ràdio o en còpies d'amics, els efímers viatges d'anada i tornada a València a amagades de la mare amb quinze o setze anys per a dilapidar els estalvis en mes discos i...

...però, bo, això ja és una altra història, una que encara persistix encoratjant-me l'existència.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

KARAOKES DE DIUMENGE (un dimarts festiu)

I un matí com aquest te n'adones que la vida tan sols és un segon premi.
(o quan els grups nacionals contaven coses a les seues cançons)





Sentado esperando a que llames,
rezando por que des una señal,
los días cada vez van más despacio
y solamente puedo esperar.

Que vengas a explicar que todo ha terminado,
que tengas que decir que no me quieres ver.
Es imposible que hayas olvidado
lo que los dos podíamos hacer.

Y si esto que ha pasado
va a pasarnos otra vez,
y si todo ha sido en vano
no tienes que volver.

Mirando las paredes de este cuarto,
rezando por que vengas otra vez ,
y todo lo que habíamos hablado
es todo lo que vamos a perder.

Si nunca quise ser el único a tu lado,
si tuve miedo fue por que acabara así,
y todo el tiempo que he desperdiciado
se vuelve de nuevo contra mí.

Y si esto te hace daño,
si te puedo hacer sufrir,
ha servido para algo
al menos para mí.





SI TE ESFUERZAS PUEDES DESAPARECER !!!

dijous, 7 d’octubre de 2010

EL SILENCI I LA MÚSICA

Tinc el cos replet d'una erupció amb granellades de silenci. Porte uns anys refregant-me en ella i disfrutant el plaer dels seus picors. M'agrada el silenci, no ho puc negar, la infecció vírica que em va enganxar a ell ja fa un temps ha anat incrementant els seus símptomes progressivament i intensificant les meues dependències.

Alguns dels meus plats favorits al menú de l'existència són els passejos en solitari, assaonats amb silencis absoluts o camuflats entre els sons de baixa freqüència de la natura. Em molesten força les estridències i molt llunyanes queden aquelles volences de joventut cap al sarau social, la cridòria colectiu-festiva o les contundències decibèliques.

I per contra, ai per contra...



...no concep un món sense música. Jornada a jornada augmente el llistat de prescindibles en un present que, cada volta, m'agrada menys. Però les cançons de cada dia, les de sempre, les emergents i, sobretot, aquelles que m'emocionen per primera vegada, se'm presenten com l'ungüent indefugible en la recerca de la lògica.

El silenci i la música, un altre tros del pastís de la meua contradicció.



Esta nit sonaran estes cançons a València, esta gent lluirà la seua experiència en directe i, encara, la meua nula voluntat em fagocita d'estos actes (mes que les sinèrgies i el cap se m'adrecen cap a ells).

diumenge, 3 d’octubre de 2010

A CEL OBERT

I de nou tornen a sonar els trepants de l'aïllament. Dos dies a la serra de Javalambre, recorrent els seus corriols, abduït pels seus paratges. El pico del Bruite, el naixement del riu Arcos, les salines, La Losilla i Arcos de las salinas. Els seus silencis i les seues gents, al bar del poble, centre cívic, lloc de trobada i espai de gaudi compartit. Xarrades, vi, embotits de primera, tomaques de ciència-ficció i eixe caràcter reconfortant.

Jose Luis, el seu alcalde, m'explica amb la vehemència pausada d'aquells indrets els seus projectes per al poble. Va renunciar fa anys a les temptacions de la urbanització massiva, amb tots els seus abellibles i ingressos. Va lluitar pel projecte de l'observatori Astrofísic del pico del Buitre i amb l'ajuda del Cefca (Centre d'Estudis de Física del Cosmos d'Aragó) ara està en execució. Un exemple magnífic d'inversió en progrés, amb una eminent base científica i una molt bona integració en l'entorn gràcies a un projecte raonat i raonable. Ara, l'amic Jose Luís, es desvetla per aconseguir un projecte semblant de caire mes social, un centre per al coneixement del cel, obert al públic. Un altre exemple d'imaginació a disposició del poble, sense la renúncia a aconseguir els necessaris rèdits del turisme ni, tampoc, obviar la importància del paratge i la seua conservació.



El cel en Arcos de les Salinas, té un dels menors percentatges de contaminació lumínica d'Espanya, tan sols un 2%. I eixe percentatge prové en la seua totalitat dels excessos lluminosos en la propera província de València. Encara així, Jose Luís i els seus veïns, continuan enlluernats amb nosaltres els valencians, amb el nostre caracter. Encegats per allò que els contamina, vaja contradicció.

A mi, eixe cel, eixa forma de vida m'han furtat un tros d'ànima. Qui poguera pegar a fugir, qui poguera...

dissabte, 2 d’octubre de 2010

JA NO

Ja no em trobe amb gent calma caminant pel carrer, passejant amb els braços entrecreuats en l'esquena a l'alçada de la cintura. Ja no xiula eixa gent les tonades de la vida al trajecte, alterosos i sense complexos. I els amics no s'abracen amb efusivitat al saludar-se, esprement l'amistat amb magrejos d'existència, d'afecte. Ja no existix l'anar anant dels companys, coordinats i abraonats pels muscles en converses de curt recorregut, ni els hòmens es besen en la galta.

Ja no veig a l'amic i l'amiga mirar-se als ulls agafats de la mà, sense por a suspicàcies, compartint inquietuds i estimes en converses alliberadores. La gent ha perdut el tast del bon humor, aquell sense estridències, i s'embafa amb cerimònies insubstancials del sarau de l'alt voltatge, disfressats amb el vel del fingiment.

El bon humor. Jo mateix ja no me'l trobe, m'he deixat el tic de la rialla en alguna maleta extraviada.

Entretant la vida s'encabota en si mateixa i TOT FLUÏX.