diumenge, 28 d’agost de 2011

EL BARET

Qualsevol nou projecte professional rebolica i desbarata les emocions en la mateixa mesura que regenera les il·lusions. Si a més a més una nova aspiració esdevé també en projecte vital, en modus vivendi, el cartutx de la pólvora d'esta il·lusió es dispara, sense l'estrèpit propi de les nostres festes però amb l'afegitó i color de la llum de l'optimisme reflectida als rostres dels que l'inicien.

A Miquel i Puri se'ls cola cap a fora la claror d'eixa il·lusió per cada porus de la cara, en cada ganyota d'el somriure o en la paraula. Amb l'obertura del Baret de Miquel Ruiz deixen arrere tot lo que de bo i de roín va tindre La Seu, en les seues dos etapes a Dénia i als seus inicis de Moraira. Miquel es despenja del ressò mediàtic que va adquirir, de l'estrela (la d'ascendència astronòmica i descendència pneumàtica) que l'il·luminava, per a tocar terra i començar de zero. I ho fa no sense ambició però sí amb mesura, ancorat a una terra i un espai que ha obrat, literalment, amb les seues pròpies mans. Però ancorat també a una forma de vore i fer les coses que ja proclamava en veu baixa en aquell xicotet local del carrer Doctor Calatayud de Moraira.


Fa mes de deu anys, en alguna sobretaula a porta tancada en aquell localet, ja em parlava de tot el que estàvem perdent, de l'essència del producte i les tradicions cada vegada mes perjudicades, de reprendre vies mes humils però mes pures. Fa mes de deu anys, també, va ser ell qui va apuntalar definitivament la meua obsessió per la gastronomia, qui em va fascinar amb la màgia de la creativitat en la cuina, amb la possibilitat d'empeltar la imaginació amb la serietat alimentària per al gaudi dels sentits.

Ara, des de la humilitat del seu nou projecte, reprén la màgia en la seua vessant mes modesta per a continuar creixent al ritme que les circumstàncies li permeten i la gent li demane. En la meua primera visita ja vaig confirmar lo inalterable del seu caràcter i inventiva, traspuant tots i cada uns dels seus nous plats tradició, colorit, eclecticisme i fantasia. La modèstia de primer nivell, l'exemple de les coses ben fetes per xicotetes que siguen.


A mi ja fa anys em va guanyar la voluntat i potser per això no siga equànime però, també potser, açò tan sols siga una excusa per a continuar visitant-lo, per a seguir disfrutant de la seua cuina i el seu caracter. Ací va una mostra.



L'espai, "l'artiste"


Claredat mediterrània


Tradicions ben enteses, ben aplicades


Papes amb regust d'escopinyes


Olives al vermouth


Aletes missatgeres


Un dels jocs característics del Miquel


Sense renunciar, mai, a la qualitat


"Torrajo" amb allioli


Entremesos valencians


Braves eco el Baret (difícil explicar el regust a iogurt de plàtan en l'emulsió a mode de maionesa)




Cruixent amb formatge de cabra, ibèric i fruits secs.


"Burrito" de botifarra amb rúcula i alvocat


Tabulé de sèmola amb tira de corder torrat morú


Truita de sardina de bota i pimentó verd dolç


Coca llargueta de ditet


Figatell de sépia (...en fase iniciàtica. La gola va poder amb la velocitat de càmera)


Gelat de torró amb pomelo

La il·lusió, com l'amor, és cega però farcida de bons sabors i, ací, uns veïns de poble del Miquel Ruiz ho expliquen molt be amb el bon gust d'un gran primer plat musical.



"In memoriam d'aquella difunta dieta de l'amiga Àgueda expirada (i engolida) en una amable vesprada d'este mes d'agost"

dimecres, 24 d’agost de 2011

EL VENT A DONOSTIA

Es pot certificar una vida amb molts anys, en teoria, encara per davant. Ho se.
Es pot quan es té la seguretat que al final del trajecte, en els moments previs al peatge d'eixida, es canviaria tot allò que s'ha viscut, tot el que encara he de viure, per revertir aquella estima impossible, per aconseguir aquella resposta proscrita nafrada en el desig.

Quan açò ocorre, quan se certifica la defunció d'una vida encara per viure, s'obri un canal intern paral·lel a ella pel qual un comença a fluir, navegant contra el corrent de la racionalitat, sense respectar les lleis de la física, per a trobar un nord quimèric on desembocar en este afluent de nova existència.

En dita recerca del nord he tornat a fugir, esta vegada sí, al nord. M'he escapolit a Sant Sebastian per oblidar aquella vella vida que estic vivint. I en esta ciutat, en la seua gent i costums, he trobat atributs que m'han ajudat. En el pastís de la seua Semana Grande combinen a la perfecció excessos ben digerits, sense ardors, civisme, respecte i heterogeneïtat ben embastada entre la tradició, la novetat i l'avantguarda. Cultura.

Tot açò servit en la safata de l'orgull propi, aquell que no s'avergonyix de la tradició i el caràcter d'un poble, aquell que se simbolitza a la perfecció en l'obra de Chillida. El Peine del Viento és una mostra excel·lent de pertinença al medi del què en última instància va provindre, un acoblament perfecte amb la tasca utòpica de pentinar els vents. El poble basc, el seu caràcter, té molt d'això i el vent, ací, esdevé una analogia d'eixe poble.




Però també el vent, el vent de la memòria, recupera per a mi imatges, ulls i somriures d'aquella altra vida, la que continue vivint allà on em trobe, en qualsevol ciutat. En la ciutat del vent, en Donostia.

Soy veraneante accidental
en la ciudad del viento
subo la montaña que se oculta tras el vuelo de tu falda
Tengo en la memoria la estructura de los labios incorrectos
y otra de las formas que aparecen en los mapas que dibujas
cuando te desnudas
En todos los lugares te encuentro
en todos los lugares me siento un habitante más
en la ciudad del viento

Hay una calle que lleva tu nombre
pero no me acuerdo...


Active de nou la desmemoria selectiva, eixe ressort ineficaç i inconsistent que no manté el seu funcionament mes allà d'un parell de dies o un murmuri del vent. I ho faig amb la intenció de que caiga per fi el rètol d'eixe carrer, aquell que porta el teu nom en la ciutat del vent, en qualsevol altre lloc.



"La suerte es una ramera de primera calidad" (Quique Gonzalez)

dilluns, 8 d’agost de 2011

24 HORES A MADRID

Una jornada de vint-i-quatre hores a Madrid, intensa, comprimida com totes les que he tingut en anteriors ocasions a esta ciutat. El fet d'haver viscut sempre al mateix lloc, al meu poble, continua convertint estes xicotetes experiències en alguna cosa pareguda a aquells regals sorpresa de la infantesa que un destapava, neguitós, com si obrira la mateixa caixa de les emocions. Un esclat d'ansietat inesperada que em trasllada molt mes lluny d'on realment em trobe.

El fascinant món dels trens, els tics comuns, plurals, a les seues anades i tornades, les microsocietats de les seues estacions. La ciutat oberta, amics que et reben, els carrers amplis i desconeguts, tot plegat antònim i antídot de la rutina.

En un matí previ a un dinar a Madrid es pot passejar, abraçar, descarregar trastos a un pis d'acollida, utilitzar el Metro, riure, tastar bones i denses cerveses Pilsen en terrasses de bar, respirar, assistir a l'assaig d'un fantástic grup de música i amics, Luis Brea.
Viure a les hores de l'entusiasme.



Després del dinar en un lloc de sempre, no al de sempre, amb sabors i olors de sempre, d'antany però hui, com sempre, s'obri la vesprada.

I entra en joc el vagareig pels carrerons, eixos carrers que es fan antics i estrets, café i vi, ai el vi, mes amics i abraços, mes locals, mes cellers. Tapes, de sempre i de hui, al vespre puntual de les primeres hores amb poca llum, ens servixen com a excusa per un sopar que no arribarà solapat pel concert que ací ens ha dut.

Un concert, el concert. Els Foo Fighters al Palacio de los Deportes, un lloc descomunal per a un concert descomunal que no estriparé per a esmicolar-ho amb cap anàlisi. Hui no, i potser mai. El conserve en exclusiva per a mi.

Em van aclaparar moltes coses en mes de tres hores d'actuació però una, la capacitat per a organitzar estos esdeveniments, em porta a la memòria una frase: "Este lloc es convertirà en el referent per a les gires musicals d'hivern". Alfonso Rus es va cansar de repetir-la a l'inaugurar la plaça de bous coberta de Xàtiva. Al seu dia, a un xicotet article publicat en aquell periòdic comarcal de joguina, ja vaig comentar la jugada. No seria referent ni era lògic que ho fóra. Ni tan sols ho era València amb mes i millors instal·lacions i possibilitats. Un bon gestor administratiu hauria de saber-ho i no malbaratar tantíssim diners en un projecte, i el seu manteniment, que donaria per a programacions culturals dignes amb regularitat en un poble (si, un poble) com el nostre. Però vore-ho així seria fer-ho des de la perspectiva de la HUMILITAT.

HUMILITAT. El discurs d'investidura del nou President de La Generalitat, Alberto Fabra, es va iniciar amb la promesa "de treballar dia a dia des de la humilitat per a tornar a fer que la Comunitat siga un referent INTERNACIONAL".

Algunes coses no canvien per ací. El concepte d'humilitat fa temps que hauria de ser revisitat per molta gent.

Al tren de tornada els records premsats d'unes poques hores descompensen la balança cap al goig, amb rails, atmosferes viatgeres i bons amics als pesos positius. Records i pesos de balança humils, el millor equipatge amb què viatjar per esta vida.