dissabte, 24 de novembre del 2012

EL LÈXIC FATIGÓS (I FASTIGÓS)

Les paraules en este espai seguixen mudes, ofegades front a un lèxic, l'imperant, que acovardix i derrota, que oprimix i esgota.

Un lèxic, el de la negació i la por, que criminalitza la paraula "radical" (Relatiu o pertanyent a l'arrel, que procedeix directament de l'arrel. Que afecta l'arrel mateixa de la cosa, el principi d'una cosa) i familiaritza el terme "troica" fins que se'ns cola insolent i desvergonyit en casa, en la cuina, en el llit, on tenim que rendir-li ofrena cuinant-li submissió després d'un mal polvo d'incòmodes postures reverencials.

El lèxic d'una gramàtica, la de la hipocresia, que utilitza el complement directe del "poble" com transitiu cap a la mentida i el propi interés. Una gramàtica que escolta al "poble" per a canviar programes o intencions i convocar consultes sobiranistes, però que té les orelles tapades davant de les demandes d'eixe "poble" en el tema de les retallades i la gestió pública. La gestió de la crisi, la prèvia a la crisi i la que se'ns ve al damunt.

La gramàtica nacional que es queixa a Europa pels mateixos motius i amb el mateix discurs amb què defén les idéntiques polítiques que ací aplica; "no em retalles que ja ho faig jo".




És probable que continue l'afonia d'idees i voluntats en este espai. Eixa malaltia del silenci provocada pel virus del desànim inoculat amb la reiteració de la injustícia. Esta afàsia lexical per lesió del sentit comú.

És probable que continue silent quan el que he de dir ja em sona.

I és que en estos temps fins i tot és probable que el punk  no siga d'orige britànic, que els seus precursors foren de Lima.

És probable. 



dimarts, 2 d’octubre del 2012

PER OMISSIONS (II) "espiració"

I front al cinisme d'esta gentola, la seua avarícia i la grandiloqüència dels seus capritxos, eixos que hem pagat i continuarem pagant entre tots, front a la megalomania insostenible que ara volen disfressar de deute col·lectiu amb remitent a la mala consciència general, enfront d'estes i altres "virtuts" que ens han portat on ara estem, jo em resguarde en les meues xicotetes manies i plaers, m'arrecere entre les andròmines de la  pròpia satisfacció. 

L'estrèpit del descoratge dels que sí estem afrontant les nostres responsabilitats i pagant les errades que hàgem pogut cometre (eixa majoria silenciosa o sorollosa, tan se val), sense rebre cap ajuda sinó mes bé el contrari.

Eixe estrèpit del què m'aïlle aprofundint als meus silencis i rescabalant-me en les meues insignificants obsessions disfressades de plaer i complaença, estes manies d'anar per casa tan senzilles, simples i barates, de l'ordre jeràrquic de la humilitat o molt a prop d'ell.

Com per exemple la lectura d'obres que em fan somriure, sinó baquejar-me, en estèreo i reverberació. És el cas del què ja podíem definir com un clàssic; "Sin noticias de Gurb" d'Eduardo Mendoza. Indispensable en les biblioteques personals de primera mà de tot aquell que desitge restablir amb regularitat carcallades contra el desànim.



"Al oir el estrépito acude un camarero y me ordena que deje libre la mesa de inmediato. Me informa de que esta mesa ha sido reservada por Estefanía de Mónaco, su prometido y unos acompañantes. En realidad, añade, la reserva fue hecha en 1978 y aún no ha comparecido nadie, pero, tratándose de quien se trata, la gerencia del local no ha estimado oportuno dar por cancelada la reserva. Una vez por semana, continúa diciendo el camarero, los manteles y servilletas son lavados, los cubiertos abrillantados, los arreglos florales, renovados, las hormigas, exterminadas, y los panecillos (de pan blanco, integral y de soja) reemplazados por otros recién salidos del horno. En un rincón hay media docena de fotógrafos cubiertos de telarañas".

Un altre mètode d'auto-oxigenació que ha arribat a convertir-se en una xicoteta obsessió, és la meua mania per les veus dels dobladors sud-americans de dibuixos animats dels anys 80 i 90. Amb eixes estridències en aguts o les tonalitats tan suggeridores com dispars. La teatralitat mai va ser millor sonoritzada.




I per descomptat, la constant recerca en la música. Eixa que em du tan agradables sorpreses al descobrir les veus de sempre a les músiques de hui i en millor forma que mai. 

El minimalisme dels propis i xicotets plaers front a les grandiloqüències de la insolència, l'estafa i la hipocresia.

És senzill, però és el meu mètode per a combatre-les.




dilluns, 1 d’octubre del 2012

PER OMISSIONS (I) "inspiració"

D'un temps a esta part em regolfen els silencis. Tinc congestionades les opinions i idees amb l'excés d'informació. La sensació de desànim i improductivitat ha deixat buit este espai tot este temps.

Cada dia, cada nova relectura de la situació, no fan sinó corroborar l'engany i la gran estafa així com abonar el terreny de la impàvida desgana. Les mentides contínues i desbocades, sense mesura. La fal·làcia dels què diuen ens representen quan el que realment representen és, únicament, als seus interessos i el d'aquells pocs que els poden cobrir les esquenes així com omplir les butxaques.

El mateix dia que, davant de les queixes generalitzades a les portes del corral que els congrega, conjuraven en veu alta la representativitat que el vot del poble els atorga, estos oligarques de postís votaven coses com les que voten. 

És tan sols un exemple, ho sé, però també és l'exemple de cada dia, el de les maneres de governar i representar que tenen estos cacics d'amagadetes des de fa molts anys. 

(Sessió plenària núm. 57 celebrada el dimarts, 25 de setembre del 2012)

- DEL GRUP PARLAMENTARI MIXT (SENYOR BALDOVÍ), SOBRE L'APROFITAMENT DELS ALIMENTS DESCARTATS PER LES GRANS SUPERFÍCIES. (Número d'expedient 173/000041). Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 142; en contra, 171 , abstencions, 1.
Va quedar rebutjada. 

- DEL GRUP PARLAMENTARI "UNIÓN PROGRESO Y DEMOCRACIA", PER A LA RACIONALITZACIÓ DEL RÈGIM RETRIBUTIU DELS CÀRRECS POLÍTICS ELECTIUS PER MITJÀ D'UN SISTEMA OBJECTIU, COHERENT I TRANSPARENT A NIVELL NACIONAL. (Número d'expedient 162/000415). 
Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 6; en contra 308.
Va quedar rebutjada. 

- DEL GRUP PARLAMENTARI BASC (EAJ-PNV), RELATIVA A LA LLUITA CONTRA EL FRAU FISCAL. (Número d'expedient 162/000423). 
Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 128; en contra, 170; abstencions, 16. 
Va quedar rebutjada.



La iniciativa popular no té cabuda en este joc i les parts del bescuit que tots cuinem ja estan adjudicades. Ni tan sols es pretén "escoltar" el que es puga "demanar", ni tan sols s'admet "opinar".




És tan sols un exemple, ho sé ,però diu tantes coses...


dimecres, 12 de setembre del 2012

ESPERANÇA


Miquel era un home d'hàbits i costums, no li agradaven les sorpreses.

Aquella vesprada-nit a la vella sala de cine, el final de la pel·lícula l'havia deixat pegat a la butaca sense alé. Portava mes de deu anys visionant este film amb regularitat, bé en alguns cinemes de la resistència cultural on el continuaven reposant, bé en algun visionat ocasional a cineforums oxidats o, en la majoria de les ocasions, a sessions individuals i onanistes d'autoconsum casolà.

"Repudia", la pel·lícula, narrava amb agilitat i elegància extrema la batalla sense quarter entre la "objectivitat" i la "subjectivitat".

El bàndol del "ésser objectiu" amb el suport unànime i generalitzat de qualsevol societat civilitzada, defenia els seus postulats i qualitats amb les armes de la globalitat i l'acceptació massiva i mediàtica.
Ser "objectiu" en eixa guerra comportava relativitzar-ho tot a l'objecte en si mateix, amb independència de la pròpia manera de pensar o sentir. Existir independentment a la consciència arribant a ser desinteressat i, inclús, desapassionat.
Amb estos atributs s'obtenia l'aplaudiment generalitzat, incloent el suport públic de la hipocresia mes rància i els seus rerefons mes interessats.

Enfront, la multitud "subjectiva", duia totes les de perdre. Quan es pertany o s'és relatiu al subjecte en oposició al món exterior, no es tenen molt bones perspectives d'obtindre el beneplàcit universal. Actuar i lluitar en aquella batalla fosca, la dels temps de les mentides quotidianes i acceptades així com la mal dissimulada lluita de classes i interessos, i fer-ho amb les armes forjades en la pertinença al propi mode de pensar o de sentir i no a l'objecte en si mateix, al fonament personal lligat als sentiments, era clarament una batalla perduda.

La "subjectivitat" pública no estava ben vista, ni per uns ni per altres, mes que després els seus preceptes foren els mas usuals i utilitzats.
Així és que, com no podia ser d'una altra manera, la "objectivitat" s'alçava una i altra vegada guanyadora d'una guerra injusta i descompensada.

Però aquella vesprada-nit el final de la pel·lícula va ser diferent. Miquel va observar acatxapat al seu seient com el "ésser subjectiu", amb la força de la repulsió i el cansament, amb l'energia que dóna la desesperació davant de les contínues injustícies velades amb "objectivitats" de baix calat i interessos mal disimulats, obtenia una victòria contundent.

No ho podia creure, havia vist aquella pel·lícula mes de trenta vegades als últims anys i mai hi haguera sospitat un final així.

Ja en casa, encara obnubilat i extenuat per la sorpresa, es relaxava i acomodava entre precisos glops a un bon vi de la Ribeira Sacra i les delicatessen en forma de porcions d'uns opulents formatges Stilton anglés i Gouda holandés.
Havia arribat a la conclusió que eixe final, el nou final, li agradava mes que el tantes vegades vist abans però sobretot, i això era el mes sorprenent, que el feia mes feliç.

Després d'un últim i llarg glop de vi, havia decidit no tornar a vore cap altra vegada eixa pel·lícula i en veu alta va ofrenar la frase que ressonà amb reverberació per tot el menjador com un laude celestial, eslògan adoctrinant o veredicte final:

"No es parle mes".



dimarts, 31 de juliol del 2012

DE VACANCES (...o no)


Sóc conscient que he deixat passar la vida de reüll, que he flirtejat amb la solitud fins al menyspreu de mi mateix.

Sóc conscient que les sumes se m'han quedat sempre a mitges i que des de fa molts anys tenia la segura incertesa d'una vida en solitari, certificant dia a dia la seua vàlua en la meua inconsciència.
Si així ha sigut ha estat per pròpia voluntat i per involuntaris designis, per convenciments de baix criteri i per criteris sense evidències.

Quan he intentat desdir-me emparat en sentiments o en nous desitjos, mes intuïtius que una altra cosa, la vida m'ha respost amb inseguretats en sentit contrari o impossibles camuflats de falses estimes.

No li ho tinc en compte, ni a la vida ni a les actrius del teatre equivocat.
I no li ho tinc en compte per que les seus decisions i indecisions, els seus dubtes i incerteses, m'han permés arribar a on estic ara i amb qui ara estic.

Mai havia compartit la vida plenament amb ningú, en tota la Seua justa mesura o amb la Meua plena convicció. Mai havia jugat el joc de la totalitat i el convenciment i ara, en plena partida, m'he tornat un addicte al joc, un ludòpata de l'amor.

El futur vindrà sense avisar, com ni ell ho sap, i jo no puc prometre la seua arribada ni el seu empadronament en l'estat del benestar, però si puc assegurar la voluntat total i la plena convicció de voler viure la vida en plenitud jugant-la a mitjes, compartida.

Este blog mai ha tancat per vacances. No ho ha fet per que mai ha sigut un espai de regularitat contrastada al què se li puguen atorgar descansos oficials i per que el culpable d'este lloc caòtic, si no ecumènic, ha fet ús i fruit d'ell quan li ha abellit, sense tindre en compte el calendari laboral.

Però enguany és mes que probable que El Cau  tanque les seues finestres una temporada, unes setmanes. No hi ha un altre motiu mes que el de poder disfrutar en la seua totalitat el curt període vacacional que m'oferix el treball i  dedicar-me en exclusiva a gaudir de l'altra part de la meua vida, la que ara em completa i m'atibaca, sense desviar l'atenció en altres menesters.

És per això que este espai romandrà inactiu fins que les dèries se disparen novament o les inquietuds reapareguen interlinees.

Així és que, tanquem per vacances (... o no, qui sap).



dijous, 12 de juliol del 2012

MESURES I DESMESURES


Sobre les noves mesures preses hui pel govern i la crisi no tinc ganes de parlar, però deixaré ací una opinió per si a algú li servix i per a llevar-me el pes de damunt.
Alleugerir el cos de merda de tant en tant o porgar-se, se solia denominar la cosa.

Primer punt: Jo, per molt que continuen abaratint l'acomiadament i facilitant la imposició de salaris mes baixos en les empreses, no contractaré a ningú mes, no puc. Tan senzill com que no hi ha demanda ni mercat i, sense això, la sostenibilitat de l'empresa és inviable per fàcil que siga despedir i barat el contractar (o viceversa).

Segon punt: Per molt que ajuden (ajudem) als bancs a tapar els seus forats, els que ells mateixos han creat, no concediran mes crèdit. No creuen en això en les actuals circumstàncies de risc per morositats i, el mes important, no ho necessiten. Mentres continuen obtenint diners fàcils d'Europa a baix interés no tornaran a exercir de banca tradicional ni jugaran o retornaran al mercat que realment deurien, al seu verdader treball.

Tercer punt: La gent i les empreses difícilment poden demanar crèdit encara que ho necessiten. Qui ho farà si les seues perspectives de futur, les laborals, les de l'oferta i la demanda, són les que són? Ningú sap com podria pagar eixe crèdit en les actuals circumstàncies (personals o empresarials). La teoria de fer la bola mes grossa, ja sabeu.

Quart punt: Amb la perspectiva exposada en els tres punts anteriors, qui és el guapo que no intenta estalviar (si és que encara pot)? I els que no poden fer-ho, com col·laboraran a activar el consum? Per desgràcia també sabem (encara que alguns menys que altres) que sense consum, en este sistema de sinergies entrellaçades tan dependent i al mateix temps tan injust, no hi ha cap possibilitat de reactivar l'activitat laboral i, amb això, que la roda torne a girar per a anar recomponent les errades de tantes males gestions i megalomanies innecessàries i recuperar, si és possible, tot el que de sensat hem perdut en este denominat estat de les garanties socials.

Quint punt: ... xe que no, que no continue, que ja no tinc ganes de pegar-li mes voltes al nano sabent, com sé, que la cosa anirà de mal a pitjor.

Que Sant Gonera ens pille confessats !!!
(i molta sort a tots)



dimarts, 3 de juliol del 2012

EVIDÈNCIES


...i ara ens vindran amb mes retallades i sacrificis, amb la "cantinela" de que ens hem d'estrényer la corretja pel be comú. El discurs fàcil de què tots som responsables del que està passant en la nostra justa mesura, allò de que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i eixes coses.

Es continuarà enfonsant l'estat de les garanties socials i ens injectaran via rectal una nova dosi de por a llarg termini. Res de solucions reversibles amb el pas d'uns pocs anys, res d'això.
L'estat de les desigualtats i injustícies ja està ací, benvinguts a la lluita de classes.

I no, no m'empasse cap ni una d'estes retòriques de la hipocresia. No em val cap d'eixos discursos de justificació de lo injustificable, per molt decorat o disfressat de tecnicismes i complexitats que me'l pinten.

Jo ja pague, i sempre he pagat, la meua quota de responsabilitat. La que ells, els nostres magnànims dirigents, van escollir. Mai vaig poder triar la dita quota, mai vaig poder discutir-la amb justificant de recepció i garantia de resposta.

La meua quota de responsabilitat en forma d'obligacions tributàries, de finançaments i préstecs amb els què he complit rigorosament, la meua part de contribució que "ells" van triar per mi.
Impostos directes i indirectes, increment en les tarifes energètiques, augment de les taxes i serveis públics.
I tota esta quota de responsabilitat pagada l'he complit adobada d'uns nefastos servicis judicials que "ells" també han gestionat.

No, mai vaig poder triar la quota a pagar, sempre m'ha vingut imposada. Ni tan tan sols he tingut la sort de vore guanyar unes eleccions a cap de les opcions que he votat en la meua vida electoral. Mai els he votat a "ells" i no referende la seua gestió.

He complit amb totes i cadascuna d'eixes obligacions i ara he de pagar d'altres noves sense tan sols saber en què he contribuït a crear-les.

Parle per mi però com jo hi ha molts, no se si majoria, però molts.

També hi ha de molts altres, polítics i gestors públics, no tots però sí molts, que no han pagat ni pagaran res per eludir les seues responsabilitats. "Ells" que han triat per a mi les meues, les que complisc estrictament, no paguen res per eludir les seues, per haver errat deliberadament o no i, a més, ens van a imposar de noves.

Un llistat d'obvietats, està clar, però de tant en tant m'agrada rebolcar-me en la merda de lo evident i obvi perquè no se m'oblide d'on ve l'olor.

dimecres, 27 de juny del 2012

LA POÈTICA OBLIDADA

Barcelona i jo tenim una relació astringent. Aspra, picant, amarga i gustosa. Diversos fets molt significatius a la meua vida han vingut precedits o prosseguits d'alguna trobada amb la dama catalana. 

Ara que em queda quasi llunyana la penúltima cita amb esta meretriu de l'heterogènia urbanita, la ciutat em reclama el que em va cedir i presentar en eixos dies. La meua estima mes preada.
De moment la urbs em guanya la partida i en el tira i afluixa per la proximitat em du avantatge.
Però no li ho tinc en compte.

Passejant fa uns dies novament pels seus carrers en l'intent per reconciliar-me amb la distància, per transgredir la proximitat fins al contacte, a més de recuperar abraços i recompondre conviccions llargament oblidades a les cantonades del desànim, el dolç padrinatge d'esta ciutat i els seus racons també m'ha tornat el convenciment en la poesia.


El comentat i tan de moda auge poètic, auspiciat pels nous mètodes d'interrelació i la tecnologia de l'intercanvi virtual, topa directament i sense para-xocs amb el meu sistema d'anàlisi i gustos. He arribat a la convicció, per reiteració i per esgotament, que a la gran majoria de creients de la nova religió poètica els agrada la poesia que no s'entén, que no té "sentit".

Farcits de lèxics opulents, pot ser, traspuant paraules impossibles, els nous versos amb els seus versors i perversors, es perden en un conglomerat de sense sentits de lo mes ornamentats, això sí.
A la nova poesia, sense cometre el pecat de generalitzar però si la falta de pluralitzar, li manquen històries i trajectòries. Trajectòries que connecten cada vers amb el següent i els consegüents, que li donen sentit i significat a la globalitat, encara que siga un sentit fungible per l'ús o abús.

I és que a mi m'agraden les històries, no ho puc negar. En les cançons disfrute amb les lletres que tenen història i trajectòria, les que fugen del sentit efímer i inconnex. És per açò que ja fa anys m'engalipen Los Planetas.

El mateix m'ocorre amb la narrativa. Una novel·la repleta de xicotetes bones històries em té vençut a cada pas de full, amb cada revolta de la trama. Per això m'ha agradat tant "El mapa i el territori" de Michel Houllebecq i per això mateix em continua apassionant Bolaño.



Per sort Barcelona i les seues petites històries ocultes en els amagatalls mes inesperats, m'han permés redescobrir la passió per la poesia. En el mur d'un edifici públic qualsevol o en les tovalloles de paper retolades a les taules d'un humil restaurant palestí. En qualsevol d'estos llocs o en altres ben ocults, es pot rescatar el sentit poètic mes pur i colpidor. 

Eixe sentit poètic es pot trobar en qualsevol indret, sense necessitat de campanyes mediàtiques o promocions en xarxa.
Igualment que el sentit de la vida es pot retrobar en un viatge en tren camí de Barcelona, al seient del meu costat, i amb la sort de voler quedar-se.


divendres, 15 de juny del 2012

ÈXIT (perspectives)

Fer anàlisi d'una vida és una forma com una altra de recompondre les autoestimes o claudicar davant de les errades i, una o l'altra cosa, depenen únicament del punt de vista o la perspectiva que es baralle.

Repassant el memoràndum dels meus "èxits" fins a la data, he arribat a la conclusió que tot el que he aconseguit i considere important al meu trajecte vital són coses ben senzilles, quan no elementals.
Allò de les perspectives com ja he dit.

D'altra banda eixes coses importants que he aconseguit, per mínimes que pareguen, són les que sempre vaig desitjar obtindre.
 

 
He aconseguit fer i viure la meua vida en valencià, a pesar d'un entorn advers i procedir d'una família de parla castellana per limitació geogràfica. I és que la Canal de Navarrés deixa empremta (a més d'accent).
 
He pogut complir el somni de guanyar-me la vida amb projectes propis que continuen il·lusionant-me a pesar de les dificultats.

També he aconseguit la quota d'autonomia imprescindible per a tindre cert criteri. La confiança necessària a l'hora d'opinar i debatre que, en la seua absència, allà per les èpoques de post-adolescència, m'omplia de pors i inseguretats.
I a més he aprés a gaudir amb el procés d'aprenentatge de cada dia, valga la redundància.

La mateixa confiança m'ha permés, com diu Leonardo Sciascia, convertir l'escriptura en un acte d'esperança dins de la meua rutina, mes que siga en el format pàrvul i mínim que ací presente.
Això, per a mi, ja és tot un èxit.
 
Continuant amb el catàleg de bons resultats, reconec haver pogut equilibrar els meus desitjos amb les meues obligacions i no atabollar-me en excés per aconseguir-ho o per tindre que deixar algun propòsit al camí.
 
He aprés també a disfrutar com un badoc, feliç, perdent-me pel calaix de les sorpreses en el joc musical del dia a dia. Rebuscant entre cançó i cançó, versió o perversió, sense l'apremi per la immediatesa o l'última hora.

Últimament, per a endolcir mes la cosa, estic aconseguint aprendre a estimar amb la correspondència de sentir-me estimat. Una reciprocitat que m'empenta i em porta del braçet per la drecera cap a l'optimisme.

Amb este bagatge, no tinc dubte, em considere un home afortunat.

"A Clàudia, per redreçar el meu punt de vista i acompanyar-me fins al tossal amb la millor perspectiva"



diumenge, 3 de juny del 2012

CALENDARI (ofici i veredicte)

Que m'agraden molt els trens ja ho he dit alguna vegada, ací i per rodalies. M'encisa el món menut i en constant moviment sobre el què se sustenten, el circ de les cares i ganyotes dels efímers personatges que el travessen, les seues anades i tornades o les incògnites històries que s'amaguen rere totes i cadascuna d'eixes cares.

M'apassiona imaginar eixes històries avesat al confort d'un seient dins d'un vagó o aturat plàcidament, com un gos mut en un balcó, observant sense mes, en eixos satèl·lits de l'heterogenia que esdevenen les estacions.

Als trens és també on millor pense. Les mes bones collites de raonaments les he tingut en la quietud d'eixos viatges, amb la banda sonora que jo trie sonant als auriculars o capbussat al meu silenci entre el so ambient que transpiren els vagons i els seus habitants transitoris. Anestesiat pel paisatge en moviment que es transmet en directe per la finestreta i que m'abduïx, de tornada, cap a les meues reflexions.

Fa tan sols unes hores que he arribat d'altre llarg viatge en tren, certificant en les meues incerteses totes eixes bones sensacions. He tornat a disfrutar de la meua solitud en circulació ferroviària al regressar de Barcelona.

Com cada any des de fa huit s'ha reiniciat el ritual amb eixa ciutat, amb la música que m'oferix, les seues experiències i amagatalls. Per uns dies he tornat a sentir-me segur amb allò que vull en la meua vida i de la meua vida. De nou he compartit vivències i bons moments amb amics i nouvinguts.
Així mateix he représ el joc de les meues soledats intencionades, perdent-me entre la multitud d'un festival i absorbint amb avidesa cada imatge, cada olor o cada nota.

Deambular pels carrers coneguts i els desconeguts esquiu del món i de mi mateix, convertir-me en una esponja que s'amera amb cada nova estampa.
M'han acompanyat amics i amigues, anònims i desconeguts, fragors, essències i el meu alé, però també han estat Wilco i els White Denim, i Spiritualized i Dead Cab For Cutie. O Laura Marling o Girls o Lee Ranaldo. I Dirty Three, The Cure, Mazzy Star i tants altres.
 

 
Barcelona i este viatge en tren han restablit certes il·lusions mes algunes passions amagades sota un any de tristors.
Però el calendari ha tornat a fer feina. Amb el seu ofici m'ha conduït de retorn i en data d'abans d'ahir a la vora mateix de la ferida, al cim del precipici dels meus desconsols.

Una data marcada en pena, una xifra fosca acumulada a l'almanac de les basardes un any després. Un simple i punyent any complit.
L'aniversari de l'amarguesa, capaç de retornar-me amb arravatament irreflexiu tot el desànim que ni el millor aire fresc, el de Barcelona i les bones sensacions, el de les il·lusions recobrades, pot arribar a contrapesar.

El divendres va fer un any que vaig despedir ma mare.

No ha sigut un any fàcil. Als problemes d'estos temps s'han unit les novelles incomoditats de viure a un poble, el meu poble, que em connecta directament amb tantes absències.
En cada cantó a cada carrer, en cada perspectiva emmarcada en el passat i pinzellada en el present, amb cada aroma de vivències i les seues remembrançes, s'emfatitza la memòria empeltada de nostàlgia. I açò no ajuda en el trajecte cap a l'habitud, la normalitat o la calma.

Alguna decepció inesperada, algun desengany d'afegitó i altres buits consubstancials, em situen en el perímetre d'eixe benestar que sempre vaig tindre en esta ma casa.
No m'agrada sentir-me així, perifèric, amb l'esperit fútil.

Laude :
Et trobe molt a faltar mare, t'estime mes que mai i no sabria viure sense el teu record. Eixe somriure perenne, el teu impertèrrit bon caràcter, són el millor exemple de tot el que necessite i vull tindre per davant.

Poc m'importa el que la gent puga pensar per fer-ho públic.
T'enyore tant.



dimarts, 15 de maig del 2012

DESEMPAT

Crec que he arribat a un desempat amb la meua consciència. La partida s'ha decantat al meu favor per una conclusió de diferència.

Després de la pròrroga d'estos últims mesos, el temps extra per a dilucidar el que vull ser s'ha decidit al meu favor en una jugada de resignació per la banda amb cabotada final.

He guanyat la partida a l'acceptar quines són les meues característiques i adaptar-me a elles, assumint els errors, confirmant que m'equivoque mes a sovint del que m'agradaria i assimilant que el jo que voldria ser, el que veig a  la reflexió pausada o la introspecció, no s'adapta cent per cent a les aptituds del meu jo del dia a dia.

La conclusió que ha deparat el desempat és aquella que confirma al meu jo quotidià com una versió del que anhelaria ser.

No estic eufòric després de la victòria, ni tan sols brindaré amb mi mateix, però m'agrada acceptar-ho i acceptar-me, comprovar que moltes versions poden arribar a ser tan bones com l'original.
Al cap i a la fi aquelles interpretacions que s'assemblen en excés al model desitjat acaben sent en massa ocasions una còpia barata i desubstanciada.

Això o que últimament vaig lleuger d'algunes càrregues que llastaven el meu pírric optimisme i em costa ben poc buscar-me excuses.

Música versionada per a seguir disfrutant.



dimecres, 9 de maig del 2012

AL·LEGAT EN LA MEUA DEFENSA (sense acusació prèvia)

Saramago al seu dia comentant l'"Assaig sobre la ceguera" ja ho va asseverar: la realitat quotidiana ens diu que no podem ser optimistes, i jo no ho sóc, però definitivament només els pessimistes poden canviar el món.

Jo afegiré, a més, que el pessimisme és la meua forma d'afrontar la vida però que, per això, per ser un pessimista germinal, no tinc per que ser una persona trista o covard.

Estic una miqueta fart de tant d'optimista crònic que no encara la realitat, que s'amaga entre somnis i il·lusions sense entrar a analitzar-les, sense sospesar els pros i els contres de cada decisió. He vist a molts, massa, desaparéixer en la seua desesperació per no descompondre correctament una elecció anticipadament i deixar-se endur pel corrent d'optimisme entusiasta inversemblant.

La comoditat d'eixe optimisme desgavellat és el coixí perfecte per a tantes pors. El matalaf ergonòmic en que acomodar els contratemps i bressolar les complicacions, tapant-les ben tapadetes perquè no vegen la llum i es ventilen les dificultats.
I això sí es covardia.

Sí, sóc pessimista i moltes vegades, a pesar dels obstacles en el camí, a pesar d'uns últims temps farcits de pèrdues, problemes i desil·lusions, encara sóc víctima de la carcallada fàcil. Continue sent capaç d'embastar un discurs atibacat de bon humor i disparar desficacis o ironia amb tir fàcil.

No em cal formalizar la meua part alegre dia a dia. Ni ací, en este espai mes sobri per trajectòria que per premeditació, ni en qualsevol altre canal en què puga oferir les meues opinions.

La quota que pague per este al·legat és deguda en part a l'excés de fonts d'informació en què bec ultimament. Este Cau també es mereix un argument en la seua defensa, mes que siga tan sols per la meua part.

Encara em queda molt de què parlar, molt per escriure, i amb la safata del pessimisme com a base, tot el que vinga de bo sempre s'assaborirà millor.

SÍ, PESSIMISTA... i lleig, i remugador, i histriònic, i xarrador, i vehement, i inquiet, i desficiós, i tantes altres coses.
 

dimarts, 8 de maig del 2012

UN GÈLID ESTIU

És el que passa en un abril calorós, festiu i processional. Una pasqua de penitència sense contrició, flagell ni penediment du a estes coses. En aquell llit de passió sense compunció, pena ni mortificació, les úniques referències a la setmana santa eren les remors a cau d'orella en el to de la conversa que va prosseguir al joc de la luxúria.
Sonaven a pregàries falsificades, made in Xina.

Parlàvem baixet per no molestar-nos a nosaltres mateixos, per a, probablement, suggerir i no afirmar. Tants dubtes sense exposar es dissimulaven millor entre els murmuris en què còmodament ens instal·làrem eixa nit.
L'amor a poca veu no és cap compromís.

Entre el segon t'estime en do menor que havia llançat i el teu primer esbós de somriure, vas soltar un sospir acalorat. "Uff, quina calor" va sonar amb alguns decibels per damunt de la mitjana, trencant la rutina sonora d'eixa nit i el prefaci d'una frase massa sòbria per a aquell moment, excessiva per a tu.

Em vas obligar a retirar la manta, a guardar-la, i la resta d'aquella nit, d'aquell somni amb disfressa de realitat, va prosseguir amb mes deliris i desitjos, entre carn i esperança, il·lusions, fluids, ossos i insospitades renúncies encara per vindre.

Des d'aquell dia el meu llit seguix sense la manta, albergant-me en les nits entre la fredor de la teua absència. Te vas endur la calor sense desitjar-ho i a mi, ara, m'espera un llarg i fred estiu per davant.

Cerque i recerque mecànicament, sense proposar-m'ho, en aquelles melodies compartides. Cercle els minuts d'aquella nit i els seus records entre els acords suggerits que la vestiren.

I els silencis, els meus silencis, no em resguarden de la gelida derrota.



dilluns, 7 de maig del 2012

LA CRISI DES DE FORA (o no)

Fa uns dies que volia escriure sobre la crisi econòmica i matisar algunes coses sense entrar en eixos arbitraris tecnicismes que obnubilen la raó i ens velen la claredat de comprensió. M'havia plantejat fer-ho recuperant la secció "Epistolari interblogaire" per a redimensionar l'opinió que ja vaig donar en el seu dia a la excel·lent entrada que Xavier Aliaga va fer al seu espai.

Pensava parlar del dimoni del deute, eixa maligna figura que tots els mitjans, governs i estaments, nacionals i internacionals, s'han encabotat a criminalitzar i perseguir. Totes les mesures donades i per haver, dignes o indignes, oportunes o injustificades, siguen cruentes o impertinents, totes, van encaminades cap a l'eliminació d'eixe deute per la via ràpida i la devolució dels diners deguts als prestadors de nou encuny que regixen i dirigixen les nostres vides.

El sistema se salvarà i sanejarà si eliminem el deute, proclamen en veu alta, per, a continuació, justificar que amb això tornarà a circular el crèdit i les entitats bancàries donaran fluïdesa a les seues prestacions per a reactivar l'economia estancada. Injectem mes diners públics als bancs perquè açò ocórrega, es continua vociferant.

Així és que la solució al deute passa per llaurar un futur en què ens puguem tornar a endeutar i, pel camí, pagar les quotes necessàries (i les innecessàries) perdent tot allò digne que vam arribar a aconseguir amb cap ni una seguretat de tornar a recuperar-ho.

Mentrestant seguim sense vore als prestadors com el que són, empreses que busquen el màxim rendiment en les seues operacions i que tenen com a únic objectiu aconseguir grans beneficis amb què atraure nous inversors i premiar als seus socis i gestors (en format dividend o salaris de ciència-ficció). No són ni han sigut mai entitats caritatives i sense ànim de lucre. No són, ni mai seran, institucions que vetlen pels drets i el ben estar dels ciutadans o dels estats.

Sent així la cosa la pregunta és la de sempre, i per què han de posseir estes entitats privades, estes empreses, el monopoli de la distribució econòmica en este món? No podrien arribar els diners públics, els que genera la gent i altres empreses, a eixa gent, als estats o a les empreses, per altres vies sense passar pels bancs i entitats financeres?


Fa uns dies que volia escriure sobre la crisi però no m'abellia. Tènia ganes de parlar de certes festes que amb major o menor lògica i sentit, convoquen amics i famílies per a disfrutar de celebracions tan carregades de tradició com incoherència. Així i tot volia parlar d'estos festejos, de la part positiva d'eixos aplecs ara en temps de comunions i sent, com he sigut, partícip en un d'ells.

Però este aplec festiu a què vaig assistir va ser el que va ser, un caldo de cultiu per a les converses sobre els mals moments, una olla a pressió que pujava de temperatura conforme eixes converses anaven incrementant el seu to i especificant els detalls de cada drama familiar. Un dia per a disfrutar va acabar amb moments complicats i màximes tensions. Gent al límit, que ho està passant molt malament, amb problemes psiquiàtrics afegits a tota la càrrega del dia a dia. Policia, metges, atacs d'ansietat i intents d'autoagressió. Pel mig, alguns, intentàvem rebaixar tensions i evitar que els xiquets, els protagonistes del dia, foren conscients d'eixa realitat i pogueren seguir en el seu món de jocs i diversions, gaudint del seu dia.

La veritat és que estos temps i els seus successos no ens deixen pegar-li mos amb certa seguida als pocs bons moments i alegries que encara ens resten.

No volia parlar sobre la crisi, no m'abellia...



dimecres, 2 de maig del 2012

DE FICCIONS I PERSONATGES.

Hi ha desitjos o anhels que tan sols aconseguim a través de la ficció. Tots els comptes pendents d'una vida, totes les derrotes, es poden redimir amb la imaginació, bé siga la pròpia o l'aliena.

A través d'un personatge podem accedir a tot allò del que la realitat ens priva. No tinc germans ni mare, no he conegut pare ni fills, no tinc parella i no poques vegades m'he sentit sol, però el cinema m'ha atorgat en moltes altres ocasions la possibilitat de tindre-ho tot, d'accedir a les meues carències o suplantar les faltes per uns minuts, amb el metratge d'una cinta i el temps posterior, el de la ressaca d'una bona pel·lícula, aquell que es presenta mes longeu o efímer segons l'impacte que ens cause l'obra.

En molts personatges de ficció m'he vist a mi mateix i els meus desitjos. Sentir per uns moments tot allò que no tinc, percebre totes eixes sensacions anhelades, fan de la imaginació i el seu poder tot el que són. La cura a tots els dubtes o la resposta a tantes dolençes.



Algunes històries i els seus personatges, però, no arriben a suplir les carències de l'original ni a millorar les seues condicions. Algunes versions tan sols disfressen maldissimuladament el patró que prenen, sense afegir practicament res de nou.

Maurice Tillet va tindre fama i èxit, va ser un home intel·ligent i sensat. Si haguera conegut el personatge basat en la seua persona, probablement no hi hauria envejat res d'ell.
O potser sí?

L'Angel Francés va morir sol i sense família. Si hagués pogut triar alguna característica del personatge de Dream Works, potser hauria volgut estar acompanyat com va aconseguir estar aquell.

O potser m'estic enredant barrejant els anhels equivocadament, els meus pels seus, les seues possibles enyorances i les meues, no se...

 Ja sabeu, allò de la realitat supera a la ficció.


dimecres, 18 d’abril del 2012

PASSEIG

"Este matí he tret a passejar a les rutines laborals com de costum. En l'acte reflex d'aparcar en cordó pels carrerons del meu poble, hui, tot ha canviat".

Uns ulls i un somriure ocults rere la finestreta fumada d'un cotxe que baixa lentament sotmeten a la meua impaciència i als meus instints que anticipen neguitosos a qui pertanyen, encara a risc d'equivocar-se.

La veu, eixa veu, ve agafada de la maneta de la teua imatge.
Ressonància terapèutica que sona de nou per a atibacar els meus anhels, per a frunzir el suny a la desesperança i combatre preocupacions del dia a dia segur de la victòria.
I tot amb un sol hola.

Dos minuts, un bes en la galta, vint i poques paraules i les mans entrellaçades un alé. Suficient per a desarmar les meues inquietuds d'anar per casa.

Un altre cotxe esperant arrere anticipa la despedida i em retorna al passeig rutinari, el de les incomoditats i els buits.

Sis passos mes avant se'm cau el cel damunt amb tot el pes de les fugides i, novament, camine lent i pesat. La lleugeresa, la teua lleugeresa, torna a ser en temps passat.

La teràpia de l'estima que no arriba, dona ocell.

dijous, 12 d’abril del 2012

VIURE

No entenc un món on la gent té por de ser molt estimada.
No m'agrada, és un món de mentida.

-Acció: Hores i hores compartides diàriament a ritme frenètic amb gent i mes gent, tots units pel cordó umbilical de les tecnologies. Hores i hores que no pesen.
GAUDI.

-Contrició: Un murmuri a l'orella, a frec de pell, insinuant estimes de caire irregular, sense condicions, cara a cara, cos a cos. Un llast insuportable.
POR.

Un món de falsedats.



Recupere allò que mai em falla, que mai em frustra. Des de 1971, l'any d'esta actuació, l'any que vaig nàixer
MÚSICA.

dimarts, 10 d’abril del 2012

PREVISIBLE (o no)

Va haver una època en què em creia imprevisible, uns anys en què plasmava les meues dèries creatives en format iconogràfic, sense a penes lletres. D'aquell convenciment van arribar a quedar proves materials, algun que altre poema visual d'autoria pròpia i dedicatòria estèril.


Amb l'edat m'he tornat previsible i seguir-me el rastre és fàcil. Els meus escrits van deixant un degoteig de lletres que em delaten, produint un conjunt de xicotets tolls d'esperit sanguinolent, quasi amniòtic, cap a on es filtren les meues afliccions i entusiasmes.

Però amb el pas dels anys a banda de la previsibilitat també se m'ha ancorat al caràcter la indiferència. M'importa poc o res com puc arribar a ser de presumible, com em fa de predicible la escriptura.

De fet, si escric, ja fa temps que ho faig no tan sols per a opinar sinó també per necessitat. Em servix de coixí per a amortir les caigudes de tensió en la llum de l'esperança, de fil per a cosir les llàgrimes que les notes negres d'un piano poden arribar a provocar en algú estimat trencant-me l'ànima.
La utilitze com a lubrificant per a desencaixar mes fàcilment les peces que m'oprimixen o com a oxigen en la vàlvula que em connecta a qui vull estar unit.

L'escriptura m'ha permés arribar a on estic hui, transitar entre la claredat i la foscor, agafar-me a la silueta d'uns barrots de llum amagat sota l'ombra del passat i poder avançar.
L'escriptura m'ha consentit viure en clarobscur.

Algú molt estimat em va dir ahir allò de "sempre avant", però per a progressar fa falta soltar llast, ser conscient de que avançant s'obriran per defecte noves perspectives i que no cal aferrar-se a la comoditat del que ara coneixem, a les nostres seguretats d'anar per casa.

Pot ser toca tornar a caminar per la drecera de lo imprevisible.

dimecres, 28 de març del 2012

NOTHING TO HIDE

Demà és el dia en què em toca rebre galtades a tort i a dret. És el preu a pagar per viure en un país sense terme mitjà, sense matisos. O d'un costat o d'un altre, en blau morat o d'encarnat, per la dreta o per l'esquerra.

Un país i una societat que no admeten opinions ni decisions externes al camp de joc on prèviament t'han col·locat. Eixa parcel·la que t'han adjudicat a baix preu sense demanar-te permís.
I jo demà estaré fora de joc, jugant en camp contrari i amb el criteri propi corrent per la banda oposada.

Ser així m'ha dut on estic, per a lo bo i per a lo roín.
Demà tindré vaga en cadira de boga.

NOTHING TO HIDE !!!

diumenge, 25 de març del 2012

PATRONS DE MESURA

L'edat de cadascun, la seua maduresa o l'amplitud i fondaria del bagatge a la seua vida, també es pot mesurar amb l'escala musical, un patró de mesura com qualsevol altre.

Podem amidar en el seu patró particular la longitud, la massa, la quantitat de substància, la intensitat de la llum o del corrent elèctric, la temperatura o el temps.
També podem calibrar la nostra experiència i trajecte vital en quantitat de grups que han passat per la nostra historia personal i, particularment, per la quantia d'estos que ja no existixen.

Metre, Segon, Ampere, Quilogram, Mol, Candela, Graus Kelvin o Centígrads, minuts, anys o cançons. Cançons que subsistixen vives en la nostra memòria, en la nostra vida, a pesar que els seus autors ja no estiguen en actiu.

El mateix ocorre amb les persones. El trajecte vital també s'acota per les persones que has anat coneixent. Algunes van passar ràpid, quasi de retruc i sense persistència en la memòria. Altres van estar anys i tan sols queda el caldo reduït d'un record espés, dolç o salat, gustós o ingrat. Una minoria van estar, estan i estaran, seguisquen o no presents, insubstituïbles i conformant l'entramat que configura la cuirassa que ens protegix. El jupetí paracolps que ens amortix en totes i cadascuna de les caigudes.

Poques, molt poques, aquelles del gènere singular o individual, sempre hi seran, mes que no estiguen. A pesar de l'obsessió per l'oblit saps que estes es perpetuaran a la teua memòria, a la crònica d'una vida que no pots bescanviar. Són aquelles de les què no pots fugir a pesar del dolor, aquelles que tens cisellades al llenç d'alabastre que vas formar per protegir-te del desconsol. Aquelles que són però no estan i seguixen lluny, a un món de distància o mil quilòmetres de desafecte. En la volta del cantó a un milió de silencis de longitud.

Esta cançó i este grup van ser part de la meua vida durant molts anys. Encara ho són mes que no seguisquen en actiu. Amb ells no hi ha silencis ni cantons ni distàncies, tan sols records.

I són bons, són molt bons.

dijous, 22 de març del 2012

PROSA (amb llicència poètica)

Un home lúcid de 62 anys, capaç d'afirmar en els temps que corren que "la paraula revolució està caduca", amb el bagatge d'una vida d'implicacions i compromisos no exempts del risc de la ignomínia pública o política.

Un escriptor reconegut al què he llegit en una entrevista sobre el seu nou llibre "I pesci non chiudono gli occhi" (Els peixos no tanquen els ulls), dir coses tan suggeridores com que "el futur ha esdevingut una paraula amenaçant. Un concentrat de riscos i perills. Per això estem molt més obsessionats en conservar el present. Tot són esperances per a retindre, no per a construir".

És ben cert que se'ns ha oblidat pensar en millorar el present. Obstinats en retindre i mantindre ja no recordem que es podia viure per a corregir, per a eliminar desequilibris i errors que estaven ahí, en eixe present que ja és passat.

En eixe passat que ja no és present, que no està present, com també diu Erri de Lucca a la mateixa entrevista, existien mercats: "Saps? Mercat és una paraula bonica, és un lloc cordial on la gent va i compra i xarra. Això és un mercat. Hui es tracta només de la llei del profit, i prou".

I jo enyore eixos mercats, eixe passat. Però si en este present que em mutila l'optimisme encara es poden sentir veus com la de Lucca, si encara existixen mirades com la seua, no serà tan difícil arribar a reconciliar-me amb l'avui, amb l'ara i amb mi mateix.

Per això, i amb un dia de retard, remeiaré els meus actes d'ahir, els que vaig atribuir a la desil·lusió i el desencant. Esmenaré els fets escomesos i ho faré com s'ha de fer, amb la millor poesia. Rectificar és de sobris, o de serbis, o era de...

...be, no sé, però ací està el meu oferiment poètic de hui.



Considere valor cada forma de vida, la neu, la maduixa, la mosca.
Considere valor el regne mineral, el conjunt de les estreles.
Considere valor el vi junt amb la pasta, un somriure involuntari, el cansament que no neguen dos vells que s'estimen.
Considere valor el que demà no valdrà res i el que hui ja val poc.
Considere valor totes les ferides.
Considere valor estalviar aigua, reparar un parell de sabates, callar a temps, socórrer a crits, demanar permís abans d'assentar-se, provar gratitud sense recordar bé el perquè.
Considere valor poder saber on està el nord en una habitació i el nom del vent que eixuga la roba.
Considere valor el viatge del vagabund, la clausura de la monja, la paciència del condemnat siga quina siga la seua culpa.
Considere valor l'ús el verb amar i la hipòtesi que un creador existix.

Molts d'estos valors no els he conegut.


CONSIDERE VALORE, del llibre Opera sull'acqua e altre poesie

dimecres, 21 de març del 2012

POESIA

LA CABINA TELEFÒNICA

Damunt de les llambordes, hi jeu d'esquena una velleta. Una pruna resseca de l'arbre de la vida. No sembla que hagi caigut: és més aviat com si l'haguessin deixat allà tirada. L'escombriaire, que està escombrant la brossa cap a la reixa de la claveguera, no en fa cap cas. L'aixequem nosaltres. "He caigut de fam", diu. Li dono la meitat del que tinc, tot i que corro el risc que em titllin de brut.

Es tracta, per descomptat, d'una tramposa, i la seua trampa és aquesta: deixar-se caure al carrer per enganyar els transeünts commoguts. És evident que l'escombriaire coneix la trampa; altrament no continuaria empenyent amb tanta indiferència la brossa reticent fins a la claveguera. Però jo crec que una persona que al pic del dia es llança enmig de la porqueria del carrer per engarrapar quatre quartos, aquests quatre quartos se'ls ha ben guanyat. Ha fet alguna cosa a canvi. Ningú no es llança per gust damunt les llambordes mullades i fredes. La vella preferiria escriure articles sobre moda o ballar valsos de Chopin. Però no pot. Així que fa el que pot. Se li acut una idea i la posa en pràctica. Es llança sobre la brossa i reclama paga.

A Josefine Strasser, la puntaire, no se li acudia res. Tan sols la no gaire afortunada idea d'engegar al burgesos "us beso la mà, senyor comte" o "us beso la mà, senyora comtessa". I amb això amb prou feines aconseguia un parell de monedes. Però no les utilitzava per adquirir un bon llibre o subscriure's a un diari popular, sinó per comprar aiguardent. Com a conseqüència d'això, la seua imatge del món va començar a trontollar. O, com constataria més tard a l'informe policial: "va anar caient cada vegada més baix, fins a arribar a la desemparança més absoluta".


Una nit de febrer, entre dissabte i diumenge, feia un fred intens. Josefine Strasser havia repetit moltes vegades "us beso la mà, senyor comte", però amb el fred que feia i entre aquells conciutadans, demòcrates de soca-rel, la cosa no funcionava. Tan sols un, un nihilista, li donà, afalagat, quatre rals. Amb la moneda a la mà, la dona va entrar en una cabina de telèfons. La introduí a la mística escletxa, on va quedar atrapada, i l'aparell, que estava fet malbé, va funcionar.

Josefine Strasser disitjava una comunicaicó amb la Raó d'Estat, que, sens dubte, no podia permetre que un ésser humà morís de fam i de fred en aquella culta ciutat. La Raó d'Estat no era a la guia, ni en sabien res al servei d'informació.

Al final, com sol passar, va posar-se al telèfon algú d'un número equivocat, el de l'Oficina Estatal. ¿Es tractava de res important? ¿De la llei de patents? ¿De la nova normativa sobre frau fiscal? ¿De les promocions dels subalterns? ¿O pot ser de les eleccions?

Llavors es va tallar la comunicació.
Josefine Strasser va quedar consternada, perquè ja no tenia mes diners per telefonar. Però ¿que potser el mes important d'una cabina telefònica és el telèfon? No. El mes important són les quatre parets. L'espai escàs. La calma enmig del soroll. Una ratlla davant el fred i la foscor. La il.lusió d'una llar.

I, dolçament embolcallada amb aquesta il.lusió, la dona es va adormir. Va tenir un sommi en el qual buscava una comuniació telefònica amb la Vida, que no podia atènyer amb els seus parracs de captaire. Volia parlar amb la Bondat, però la línia estava sempre ocupada. Amb la Raó... era sorda. Amb la Riquesa... roncava al llit. Amb l'empresa Tots els homes són germans, però tenien el telèfon fet malbé.
Al final, la vella es va decidir a trucar a Déu misericordiós.

Aquesta comunicació sí que la pogué establir.
Ara, si jo fos un poeta, hauríeu d'aguantar
"La gloriosa assumpció d'Strasser, Josefine".
Així que diré només que el diumenge de matí la varen trobar encarcarada. Un que enganxava cartells electorals va descobrir la pila de pelleringues congelades.
Commogut, la va cobrir amb el paper més gran que portava: "Vote democrataburgès!"


Alfred Polgar, La Vida en Minúscula.

---
Al dia internacional de la poesia res millor que una ració de bona prosa.

Per que porte unes setmanes punyeteret i per que seguisc desil·lusionat amb els impossibles d'una vida, desencantat de la lògica que em va rapinyar l'esperança.

Per això i per que este conte, este llibre, em van furtar el cor fa ara quinze anys per a tutelar-lo de per vida, a colp de sístole i diàstole narrativa, al meu almanac d'esdeveniments literaris mes preats.

(...i de banda sonora una simple cançó de l'últim i suggestiu disc de The Shins)

dilluns, 19 de març del 2012

PROXIMITAT

Al final s'han acabat les falles i no ha sigut per a tant. Preparant els entrepans de rutina per a demà passe la vesprada recuperant bons records d'estos tres dies per a enquadernar-los al portafolis de la meua vida.

La proximitat dins dels moments compartits estos dies amb la gent estimada és el bàlsam que cura qualsevol llaga, per molt nafrada o enquistada que estiga en el teixit del descoratge.

La proximitat.
Eixa proximitat que arriba a millorar qualsevol concepte, qualsevol percepció o expressió i que esta vesprada he trobat en este nou format de Wilco.

Una delícia en 18 minuts amb la què arredonir este vespre-nit tres jornades repletes de xicotets fragments de benestar que han suposat el coixí perfecte per a la despreocupació. L'oblit involuntari d'aquell missatge en resposta esperat, el que mai va arribar i que mai arribarà. L'omissió per a tots aquells silencis que sempre van estar i no volia reconéixer.

Eixa altra proximitat que mai vaig tindre i que he d'aprendre a desestimar.

diumenge, 18 de març del 2012

REBULLIDES CONSEQÜENTS (o no)

No hauríem d'oblidar que estos temps i esta crisi no deixen de ser, sempre ho han sigut, el reflex d'una crisi de valors generalitzada. Com a complement sagnant tenim la velada (o no) lluita de classes que està portant a les minories poderoses, les que tenen la cassola pel mànec, a forçar mesures vexatòries i immorals justificant-se en la inconsistència del sistema i els ajustos necessaris. Una forma com una altra de disimular els seus verdaders interessos: Incrementar les seues riqueses, augmentar la bretxa social per a crear mes dependències i adquirir noves cotes de poder.

Enfront, la majoria restant, vocifera i utilitza les armes de la protesta i la queixa multitudinària enarborant l'estendard de la lògica social i solidària, les armes menys agressives del seu arsenal, amb pocs resultats fins al moment.

Es parla molt de solucions per a tots estos desequilibris i l'única cosa que està clara és que estes, les solucions, hauran de ser en plural. Una única mesura no aportarà la dosi necessària de solvència i eficàcia per a trobar cert equilibri, per a implantar la quantitat justa de dignitat.

Com no em desagrada anar contracorrent i somiar encara és gratuït en este espai de dislèxia estilística i atròfia moral, jugaré el joc de la proposta en singular. La meua proposta a la totalitat per a corregir els desequilibris i abolir injustícies històriques és aplicar, amb ús obligatori i penalització en cas d'oblit, la qualitat de ser conseqüent.

Però fem ací una xicoteta pausa per a agafar aire, que amb l'edat vaig necessitant xicotetes i esporàdiques dosis de desconnexió per a suportar millor tanta sobrietat. MÚSICA MAESTRO !!!



Com anava dient, conseqüència o qualitat de ser conseqüent. Sembla clar que a estes altures de la partida ningú, siga del bàndol que siga, del forat o la pallissa d'on vinga, amb les idees, creences o dubtes que promulgue, ningú, s'atreviria a difondre un discurs oficial de caràcter dictatorial, a promulgar en públic plantejaments i idees que reconegueren sense condicionants els objectius del denominat factor de poder anteriorment citat.

El discurs dretà, el de l'acceptació dels desequilibris, no està ben vist i es dissimula o disfressa constantment, però les actuacions i mesures que es prenen dia a dia, les formes d'actuar, bé siga des de l'àmbit polític o els quefers individuals, són una altra cosa. Ens hem acostumat a vore i acceptar, sense que açò ens sorprenga, com s'actua de manera contrària a com prèviament s'havia promés, en direcció oposada a la indicada en els programes electorals o desmuntant el que amb la demagògia d'un discurs previ s'havia muntat tan sols uns dies abans. Ens hem acostumat a la mentida.

La ciutadania no és una excepció en esta derrama d'inconsenqüencia. El dia a dia ens ompli la boca de paraules atibacades de bones voluntats, d'al·legats solidaris i sensats arguments, però després ni arriba ni es veu la contrapartida en actes o formes d'obrar.

No em solen agradar els aforismes precisament pel seu caràcter individual i extra contextual però en este joc de hui, el de LA mesura necessària, remataré la tanda amb un de collita individual:

"Viure sense ser conseqüent amb les idees que un promulga és com cagar però cap a dins"

Penalitzem la inconseqüència, punim al no conseqüent, ilegalitzem-lo !!!
(moment de crítica exacerbada de la setmana d'este autor)

dimarts, 13 de març del 2012

IMMERSIÓ MUSICAL

Cíclicament, amb freqüència irregular i inconseqüent, em submergisc en els detalls d'una cançó. Recupere de la meua caixa de Pandora musical aquells trons melòdics que em van aconseguir reflotar l'ànim travessant-me l'ànima.

Ho faig sense premeditació, d'una manera mecànica.
Instintivament esmicole la cançó i a poc a poc la vaig dissiccionant repetint-la en la meua bombolla d'oxigen una i altra vegada, escorcollant entre les seues comissures cada un dels xicotets ressorts que m'agiten i complauen. Busque totes i cada unes de les versions que puguen haver-hi, visualitze tots els vídeos en directe que el meu temps i espai permet per a redescobrir nous detalls, per a tornar a sumir-me en estos amb la seua nova pell.



Igual em té els anys que no l'haja escoltat, igual em dóna si al seu dia va tindre repercussió o no, si va saber a poc o va ser un enfit. Tan sols em val el meu criteri, la il·lògica de l'encant i les seues addiccions. La devore una vegada rere una altra relamint-me als seus replecs i amb els seus ornaments, rebuscant als ocults amagatalls fins a esprémer-li tot el suc.

I en eixe procés, en eixe joc, em buide de grandiloqüències externes, m'allibere del món exterior i la seua teranyina de problemes. En cada acord trobe la ruta de l'adéu i la vista arrere està a un món de distància, a un play de la repetició i tornada a començar.

Per això, i per moltes altres coses, la música és el que és. La calma en la meua tempesta i la passió que no em va tocar, aquell desig que mai va vindre i el seu retrat.
Per això, i per moltes altres coses, no m'està permés donar-li l'esquena.
Per això, i per moltes altres coses, de vegades tinc estes xicotetes discussions amb mi mateix.

Little argument with myself.

diumenge, 11 de març del 2012

VA QUE VOLA

La denominada societat de progrés o benestar és realment un dispensador encobert de presses i imminències, i és terriblement eficaç. Dispensa apremis com a xurros, a una velocitat i amb una diligència que per a si volguera el millor dels serveis de paqueteria exprés.

Amb tot este procés efervescent de dispendi aleatori i multitudinari al meu voltant, l'atmosfera particular que tinc com a refugi es veu alterada per un canvi en la pressió ambiental que, encara que no em vinga de nou, arriba a transtornar perillosament la meua capacitat de ser pacient.

La celeritat i la promptitud ens han fet oblidar en pocs anys tot el que podíem gaudir amb programes com La Clave, presentat i moderat per Jose Luís Balbín, on a banda de vore i escoltar debatre civilitzadament a persones de diferents espectres socials i amb ideologies completament oposades, sense que això suposara cap filtre previ o cap escarni o basarda posterior, els temps d'exposició eren pausats i quasi il·limitats, amb certes pautes imposades, tot siga dit, com aquelles de la lògica i el bon criteri.

El model actual, exclusivista i de consum massiu, es basa en tot el contrari. Debats (per així anomenar-los) cenyits i encotillats a temps mínims i respostes accelerades. Presentadors amb un vitet en el cul i rècord del món en velocitat d'apremi en les respostes, pressionant als seus entrevistats perquè responguen, si poden, abans de començar a parlar. Presses, presses i mes presses per a arribar a tot sense dir res. La síntesi mal entesa.

I com no tenim prou amb els temps i tempos d'obligatori compliment que se'ns marquen al dia a dia, triem les mateixes velocitats per als nostres hobbys o temps lliure. Xarxes socials circumscrites a 140 caràcters d'extensió, telèfons que ens connecten al món virtual a cada segon del dia, mentres sopem amb els amics, quan estem al teatre o un concert, al llit dormint, follant o somiant. Em adquirit àdhuc el superpoder de parlar amb algú de viva veu i xatejar amb altra gent a la vegada, per a disgust i defunció del sentit comú. Triem amics amb què compartir uns pocs minuts cada dos o tres mesos de tu a tu, en primera persona, i són els nostres millors amics, els estimem moltíssim. Evitem llegir articles extensos o entrades en blogs que ens suposen mes d'un minut d'esforç o lectura, i fugim de qualsevol expressió que requerisca de la nostra atenció mes allà de tres alens, dos sospirs o quatre parpallejos.

Ens hem oblidat de ser lents i disfrutar-ho, de prestar atenció i respirar, d'assossegar la nostra consciència amb la calma de la parsimònia i el silenci. La pausa, el ser pausat, ja no existix, és una espècie en extinció i mesurem la nostra felicitat en Kb. per segon o velocitats de descàrrega i connexió.



"L'estrany cas d'aquella cançó en català original d'un grup que no m'agrada, versionada per altre grup que tampoc és un dels meus favorits, dins d'un disc recopilatori d'Eps anteriors i versions en castellà. Eixa cançó que, a la vegada, considere una de les millors que he escoltat en la meua llengua"

(Dedicada a eixa poetessa prominent, dona forta i mare original, singular i admirable. Depredadora de bons moments i tossuda en la constància per viure'ls, per gaudir-los. Una amiga)

divendres, 24 de febrer del 2012

ESTIL

Si l’altre dia parlava en este espai caòtic, quan no catastròfic, de l’ordre, eixe que tots necessitem i que alguns troben inclús al seu propi desordre, hui ho faré sobre els gustos personals.

I és que tinc la psique en mode on pornogràfic i exhibicionista.

Concretament mes que de gustos parlaré d’estils, l’estil personal que en cadascú acaba sent el mostrari de les seues apetències, el seu catàleg de toleràncies o l’inventari dels beneplàcits.

Vull recalcar lo de l’estil per que en massa ocasions s’obvia a l’hora d’analitzar o donar una opinió. És usual opinar sobre un producte, obra o expressió artística sense diferenciar entre estil (el nostre, el que ens agrada) i qualitat, tant dóna si ho fem en positiu com en negatiu.
Una cosa ens sol agradar o deixar d’agradar mes per la proximitat del seu estil al nostre que per qualsevol altre motiu.


I com se sintetitza l’estil d’un en poques paraules? Difícil, molt difícil.

El meu podria denominar-ho com un estil bessó o siamés a les arts i els seus entorns. Marcat en quasi totes les facetes de la vida per allò que he llegit i m'ha ferit, tot el que he visualitzat, la música que se m’ha quedat gravada en la memòria perpètua o aquells sabors que m’han marcat. Un estil evolutiu, en mono i en estèreo, visual o virtual, en prosa o en salat, en dolç, líric i amb tanins. Un estil cultural adobat de quatre a sis sabors.

Un barrejat en constant transformació que no pot fugir d’aquells riffs dels noranta i les seues distorsions, de la bellesa poètica crua, sense additius, de la senzillesa i la imaginació, de l’estètica aspra exempta de guarniments o de l’art sense condiments que circula per l’autovia de la transgressió.

Un estil difícil d’explicar, com tots, però que està molt, molt pròxim, a tot el que es veu i se sent en este vídeo, el millor que he vist en temps, amb una de les millors cançons de l’any passat en un dels discos que mes em va agradar.

Probablement estes imatges, estos sons, expliquen millor que jo allò que m’agrada i que definix la meua personalitat i el meu criteri, la meua sensatesa o insensatesa.

En definitiva, quin és el meu estil.

dimarts, 21 de febrer del 2012

FOLK, ÀNIMA, HUMANITAT

“Quan els temps són difícils o turbulents, les capes que van configurant les nostres aspiracions materials van pelant-se.
¡I ahí està novament!, la música folk. Mai se’n va anar, sempre ha estat surant al nostre costat, per que sempre ha sigut l’ànima de la humanitat. Canvia d’imatge i de trage per a continuar sent útil en totes les generacions”

Phil Cook de Megafaun

Jo no sé si la música folk és l’ànima de la humanitat, de fet no sé si la humanitat té ànima, ni tan sols si la humanitat té raó de ser (en la seua accepció com a qualitat plural de persona humanitària, que sent afecte, comprensió o compassió cap als altres).

El que si conec és la seua utilitat per a la meua ànima o com vullga que s'anomene el col·lector de sentiments que porte adherit a la meua inconsciència, en l’espai residual que em queda entre les vísceres, el goig i tants pesars.

Quan, a més a més, la música folk és de la qualitat que ens presenten Megafaun en el seu últim treball i els seus components són capaços, amb declaracions com les abans citades, d’agitar-me certes inquietuds o excitar novament alguns estímuls somnolents amb un còctel picant de curiositat, l’elecció es presenta ben senzilla: Demà torne a anar de concert.

Tal vegada esta música i estos músics, estes persones, aconseguisquen que em reconcilie un poc amb eixa humanitat que em plena tant de dubtes i, de passada, descongestionar-me un poc de tanta insensateza mal dissimulada com hem estat respirant estos últims dies.

Que no es diga.


divendres, 17 de febrer del 2012

I NO VOLIA PARLAR...

Garbellant notícies per ahí he escoltat no sé què de que ens hem d’apretar els matxos i de que hem viscut per damunt de no sé quines possibilitats.

En algun d’eixos pous de saviesa sense fons que són els congressos polítics (ací i en Brussel·les), amb el tufo a solatge espés i refangat de veritat suprema que desprenen, he sentit que el sistema no dóna per a tant, que s’ha de reduir el dèficit i gastar menys. Que ho hem de fer entre tots, rebaixant els salaris, acomiadant funcionaris, cobrant mes impostos i, esta és l’última, repensant-nos això del sistema de pensions, que en uns anys hi hauran moltes persones majors i lo públic no presta per a arribar a tot.

Que si un repagament en justícia per ací, que si un copago en sanitat per allà, que si és molt interessant anar veient això dels Plans de Pensions, que amb les publiques (i torna) no arribem... i estos de les assegurances privades comencen a eixir molt en la tele oferint els seus grandíssims avantatges sanitaris.

No sé quina consellera (o era conseller?) de quin consell ni de què conselleria, ens aconsellava (com l'allioli estic jo hui) l’altre dia que estudiàrem molt, que així les beques seran mes justes. Que no s’ha de tindre en compte tan sols els ingressos (pocs) per a donar-les. I no va dir res de les discapacitats o diversitats funcionals, que si parla igual la porten a juí i li reclamen la beca concedida, com al pobre xic este, Oier Lakuntza, que va i li diuen que no pot cobrar-la per estar percebent una prestació per minusvalidesa (o era diversitat funcional?)

Esta mateixa consellera (que sí, que és consellera, no com el secretari eixe de sanitat que no era metge) va dir que no és just que el sistema sostinga als crònics. I quin o què seran els crònics? I què culpa tenen de ser-ho?

I ens vénen ara amb la nova Reforma Laboral, que crearà molt de treball a mitjan termini (per què es dirà termini si açò no s'acaba mai?) i he escoltat a molta gent dir que si es rebaixen els ingressos o es presenten perdues dos trimestres seguits en les empreses es pot baixar el salari als treballadors. I que si no ho accepten se’ls pot acomiadar amb vint dies per any pagats.

Al Mariano i a l’equip de govern també? Per que l’estat és una empresa, no? Almenys ho sembla. Pobre Mariano i si l'acomiaden? I qui ho faria, nosaltres? No home, no.

O com el Rato, animalet, que va dir l’altre dia que els polítics espanyols haurien de cobrar molt mes, com els seus homòlegs (una altra parauleta per afillarse-la) europeus, i que tenen moltes responsabilitats.

Per no parlar de tot el que estan patint els directius de RTVE, que inclús s’estan plantejant baixar-se el sou un 5%, però que ja s'ho miraran mes avant que ara ja tenen prou ajustant despeses amb els acomiadaments i rebaixes de fins a un 25% que estan gestionant en els salaris dels presentadors.


I un comunista, que segur era comunista, deia alguna cosa sobre no sé que barbaritat de milions que s’evadien fiscalment per part de les grans fortunes, ah sí !!!, 44.000 milions crec que va dir. Em recorde per que era un número ben bonico i fàcil de comprovar. Deia el comunista, per que era comunista mes segur que jo tocòleg, que el 74% d’eixe tipus de frau fiscal el cometien estes fortunes, gent com el Botín eixe, que per cert l’altre dia va eixir en el New York Times per coses d’estes, o paregudes, quan mai ho ha fet en cap mitjà espanyol.

Hi ha per a pegar-se amb dos pedres, ara amb els francesos ficant-se amb els nostres esportistes, els d’elit. No tindran prou estos entrenant-se com a rucs, tot el dia viatjant amunt i avall i, a més a més, abligats a viure i pagar els seus impostos fora del país. Unes víctimes, això és el que són. Què importen uns quants centenars de milions que no entren a les arques públiques per la seua banda? amb tot el que ens alegren les vesprades del cap de setmana per la tele.

I per rematar encara hi ha algun cabronàs que parla dels clubs de futbol per que tenen una miqueta de deute. Si tan sols han deixat de pagar uns ridículs milers de milions a la Seguretat Social !!! què seria de nosaltres sense el futbol, sense les nostres superestreles?
Què no voldran fotre’ns també la festa?


No sé on arribarem.

Xe mira tu, i a mi que no m’agrada parlar de política i menys ací en el blog, o el que vullga que siga este racó frenopàtic i destarifat, però de tant d’escoltar opinions i contraopinions, versions i perversions, se m’empalma l’ànima, em pose calent i m’ixen crostes per la boca.

D’altra banda està la televisió, que últimament veig massa televisió, i cada vegada que pose el noticiari em cague del camal a baix, hòstia tu, que fà mes por que una tronada, i per a mi que ho fan a posta, que amb açò de clavar-nos por en el cos després fan de nosaltres el que volen, ens rebullen com a safanòries.

I saps que t’he de dir, que a la merda la tele, que me'n vaig a encendre foc en la llar per a fer-me unes carxofetes a la brasa i vaja el món a fer la mà, i que em posaré de fons la musiqueta de l’últim disc dels Destroyer estos, Kaputt crec que s’anomena, que no veges tu amb eixos nomenets pareix que el món s’acabe i resulta que és de lo mes elegant i tranquil que he escoltat ultimament...

dimecres, 15 de febrer del 2012

PASTÍS DE REALITAT

Quan s’acaba, o això sembla, la baralla interna que duien ja fa massa temps dirimint la sensatesa fugida i la meua esperança invident.

Quan t'adones que el cúmul d’errors és excessiu i la seua càrrega no l’alleugerix la millor de les mentides piadoses, aquella llàstima revestida de tendresa o un semiocult desinterés.

El premi per al guanyador: pastís de realitat ensucrat de despedides.

(... i música, MOLTA MÚSICA.)



Nota de l’Autor:

Açò no és crítica musical, ni literatura, ni filosofia. No és metaliteratura, ni anàlisi o opinió, ni flexió, ni reflexió, ni recepta o discussió. No és art, ni religió, ni part, ni accepció.

Açò tan sols és un tros de mi. Obert en canal per a l’escarni públic, sense vergonyes, desvergonyes, ni interessos.
L’oxigen necessari que em resta el desànim i em suma l’escriptura.

Tan sols això.

dimarts, 14 de febrer del 2012

MISSATGE ERRAT

Amagant-me dels records, no m'oculten els oblits
fugint de la memòria, no trobe espai a l'esperança

A fosques em quede en la meua ombria
i la luctuosa llum de les imatges passades
enfosquix a passos de gegant el futur plorat

Camins que no veurem
moments que no vindran
espais per destrobar

desistir
renunciar

DES-ESTIMAR



dilluns, 13 de febrer del 2012

INDICADORS D'ADÉU

L'assumpció d'haver deixat arrere la joventut ens ve donada per diversos indicadors. Cadascú té el seu propi catàleg d'avisos i estos apareixen en el temps i format que cada persona tria. Al cap i a la fi la joventut no deixa de ser un estat mental.

I jo ja no em sent jove.

Dins del meu inventari d'avisos hi ha un especialment veraç i proper que m'arriba per la via de la immediatesa, sense condicions ni peatges. I no podia estar deslligat de la música.

Acceptar novament una cançó que et va marcar en l'adolescència. Aquella que has ocultat durant anys sota el divan de les vergonyes per a evitar el rubor de la consciència, per a excloure entrebancs en el camí cap a la modernitat i defendre el punt d'honor de l'actualitat com si fóra un assumpte d'estat al teu país particular.

Recuperar eixa cançó sense condicions, amb la tranquil·litat que dóna la indolència en els quaranta i alleugerit de tota càrrega o lligam intestí, pancreàtic, per a descans de susdit òrgan, la seua secreció endocrina i descàrrega de consciències.

Incorporar-la novament a la teua vida després d'haver-la regalat a la persona inadequada en aquells bojos anys dels vint-i-pocs, i tornar a fer-la teua sense cap tipus d'avergonyiment.

Algun avantatge hauria de tindre la maduresa, l'ancianitat prematura o com vullga que s'anomene a esta edat, a este estat d'ànim i les seues dèries i quimeres.

"Its four miles to my lonely room / Estic a quatre milles de la meua habitació solitària
where I will hide my face / on amagaré la meua cara
and about half a mile to the downtown bar / i a prop de mitja milla del bar del centre
that I ran from in disgrace" / al què vaig entrar per a la meua desgràcia


diumenge, 12 de febrer del 2012

PERMUTES

Este diumenge se m'està escapant entre els dits efímerament, lleuger. Si aguanta sòlid és subjecte a les línies de dos llibres que han sembrat el terror en les altres rutines dominicals de costum.

Hui, en el menú del dia, tan sols hi han hagut lectures.

La niña seguía vibrátilmente el hilo de las palabras, ya enrojeciendo, ya acelerando el oscilar de la mecedora, ya deteniéndola, ya soltando una risa frágil, ya exhibiendo de nuevo con cándida impudicia la perfección de su perfil.

El transcurso de la noche intensificava el peso de la intimidad.


Tiempo de Silencio, Luís Martín-Santos


Però este diumenge se m'ha presentat en casa, sense demanar permís, com un diumenge de permutes. La prosa enlluernadora i opulenta de Tiempo de silencio, ha adquirit a baix preu, quasi gratuïtament, tonalitats líriques de bellesa incontestable.

Conjuro

Bello e invencible es el juicio humano.
Ni barrotes, ni un alambre de púas, ni la destrucción de los libros,
Ni las sentencias de destierro pueden en su contra.
Establece las ideas universales en la lengua
Y nos dirige la mano, así que escribimos en mayúscula
Verdad y Justicia, y en minúscula mentira y agravio.
Por encima de lo que es, eleva lo que devería ser,
Enemigo de la desesperación, amigo de la esperanza.
No conoce judío ni griego, ni esclavo ni señor,
Nos encarga la común administración del mundo.
De un sórdido tumulto de expresiones atormentadas
Salva frases rectas y claras.
Nos dice que todo sigue siendo nuevo bajo el sol,
Abre la mano endurecida de lo que ya ha existido.
Bella y muy joven es Filo-Sofia
Y la poesía, su aliada al servicio del Bien.
Apenas ayer la Naturaleza celebraba su nacimiento,
El eco y el unicornio llevaron la nueva a las montañas.
Famosa será su amistad, su tiempo no tendrá fronteras.
Sus enemigos se han entregado a la destrucción.

Ciudad sin nombre, Czestaw Mitosz

Per la seua banda la poesia metafísica de Czestaw Mitosz ocultava hui entre línies, sobre elles i, inclús, darrere d'elles, una conjura narrativa amb promeses fetes en la millor prosa entaforada, quasi fingida.

I per a rematar el dia, i per no dur la contra, seguirem amb el joc de les permutes ja que se m'ha concedit la llicència per a bescanviar estils, hàbits o costums de diumenge.

Un grup com Pearl Jam, marmessor del grounge, versionant a la icona per excel·lència del rock, Elvis Presley, en una de les seues cançons mes conegudes.

Tal vegada lo de hui siga un avís, tal vegada estic entrant en un temps de permutes, en un cicle de canvis o intercanvis.

Pensant-ho bé, igual no em vindria malament.