divendres, 24 de febrer de 2012

ESTIL

Si l’altre dia parlava en este espai caòtic, quan no catastròfic, de l’ordre, eixe que tots necessitem i que alguns troben inclús al seu propi desordre, hui ho faré sobre els gustos personals.

I és que tinc la psique en mode on pornogràfic i exhibicionista.

Concretament mes que de gustos parlaré d’estils, l’estil personal que en cadascú acaba sent el mostrari de les seues apetències, el seu catàleg de toleràncies o l’inventari dels beneplàcits.

Vull recalcar lo de l’estil per que en massa ocasions s’obvia a l’hora d’analitzar o donar una opinió. És usual opinar sobre un producte, obra o expressió artística sense diferenciar entre estil (el nostre, el que ens agrada) i qualitat, tant dóna si ho fem en positiu com en negatiu.
Una cosa ens sol agradar o deixar d’agradar mes per la proximitat del seu estil al nostre que per qualsevol altre motiu.


I com se sintetitza l’estil d’un en poques paraules? Difícil, molt difícil.

El meu podria denominar-ho com un estil bessó o siamés a les arts i els seus entorns. Marcat en quasi totes les facetes de la vida per allò que he llegit i m'ha ferit, tot el que he visualitzat, la música que se m’ha quedat gravada en la memòria perpètua o aquells sabors que m’han marcat. Un estil evolutiu, en mono i en estèreo, visual o virtual, en prosa o en salat, en dolç, líric i amb tanins. Un estil cultural adobat de quatre a sis sabors.

Un barrejat en constant transformació que no pot fugir d’aquells riffs dels noranta i les seues distorsions, de la bellesa poètica crua, sense additius, de la senzillesa i la imaginació, de l’estètica aspra exempta de guarniments o de l’art sense condiments que circula per l’autovia de la transgressió.

Un estil difícil d’explicar, com tots, però que està molt, molt pròxim, a tot el que es veu i se sent en este vídeo, el millor que he vist en temps, amb una de les millors cançons de l’any passat en un dels discos que mes em va agradar.

Probablement estes imatges, estos sons, expliquen millor que jo allò que m’agrada i que definix la meua personalitat i el meu criteri, la meua sensatesa o insensatesa.

En definitiva, quin és el meu estil.

2 comentaris:

serendipia ha dit...

un estil eclèctic, com el de les persones que apareixen al vídeo? interessant...

Cul de sac ha dit...

No sé si serà interessant però, almenys a mi, m'interessa.

Sí, tal vegada es puga considerar un estil eclèctic, o sincrètic, o, mes probablement, alienant. Per ací també ho solem anomenar "desfici".

Sense conéixer-les tinc la intuïció que les persones del vídeo tenen molt mes estil que jo (o igual és per que m'agrada tant, el vídeo i la cançó)