dimecres, 15 de febrer de 2012

PASTÍS DE REALITAT

Quan s’acaba, o això sembla, la baralla interna que duien ja fa massa temps dirimint la sensatesa fugida i la meua esperança invident.

Quan t'adones que el cúmul d’errors és excessiu i la seua càrrega no l’alleugerix la millor de les mentides piadoses, aquella llàstima revestida de tendresa o un semiocult desinterés.

El premi per al guanyador: pastís de realitat ensucrat de despedides.

(... i música, MOLTA MÚSICA.)



Nota de l’Autor:

Açò no és crítica musical, ni literatura, ni filosofia. No és metaliteratura, ni anàlisi o opinió, ni flexió, ni reflexió, ni recepta o discussió. No és art, ni religió, ni part, ni accepció.

Açò tan sols és un tros de mi. Obert en canal per a l’escarni públic, sense vergonyes, desvergonyes, ni interessos.
L’oxigen necessari que em resta el desànim i em suma l’escriptura.

Tan sols això.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Com que puc intuir de què estàs parlant, i trobe que no serà bonic, sols puc transmetre la meua solidaritat i el meu suport més incondicional. Ací un amic, ja ho sap.

I molta música. Una abraçada

Cul de sac ha dit...

Gràcies amic, últimament em toca preparar-me per a moltes, massa, despedides.
I el pitjor és que cap és desitjada.

Ho afrontarem el millor que sapiem.
Abraçada de tornada.