diumenge, 28 de març de 2010

PARADOXES

Tasio i Gilda, nominatius i contradictoris. L'un icona de l'Espanya rural i abrupta, representatiu d'una forma de vida tan real com oblidada, la lloada i casolana tercera via, en versió original, que ningú s'atrevix a practicar. L'altra, la musa, imatge de l'elegància, el luxe i el cosmopolitisme mal entés. Antítesis estètiques i alguna cosa mes. Dos clàssics en dos cinematografies també contradictòries. Dirigides per Moncho Armendáriz, un navarrés contant una història de la Navarra tradicional i Charles Vidor, en realitat Vidor Károly, un hongarés que va prendre contacte amb el cine a Alemanya i ens mostra una història genuïnament americana que transcorre a Buenos Aires.





Dimecres passat les contradiccions es van entrecreuar. A la mateixa hora van ser emeses per La2 i Punt2, una altra contradicció. Les segones cadenes de dos televisions públiques, Televisión Española i Canal 9, que oculten en les seues cares B, en les seues reserves per a la mala consciència, allò que no té espai en una programació principal ocupada en trivialitats d'alta audiència. Tasio i Gilda agafats de la mà feien bona parella.


Uns minuts abans unes imatges de foc i gel sembraven la paradoxa en la meua consciència. Un volcà entrava en erupció en una glacera, una altra contradicció per als sentits, i el seu nom, el de la glacera, arredonia el contrasentit. Eyjafjallajokull.



"En memòria de Mark Linkous, submergit en la contradictòria del suïcidi. Un home no precisament feliç"

diumenge, 21 de març de 2010

PUT A CHORUS IN YOUR LIFE

Ja fa temps, no se si massa, que em vaig rendir a la música coral. És un d'eixos apartats musicals a què dificilment li trobe entrebancs destacables, siguen quines siguen les seues peculiaritats o característiques. Sempre m'han atret els grups de veus diverses intentant compenetrar-se per a aconseguir la tan desitjada unitat harmònica. I el culpable de la meua afecció, que no afició, és sens dubte el gospel.



No recorde exactament quan em vaig topar de cara per primera vegada amb ell però, des de llavors, se m'activen els ressorts d'atenció en mode extrem quan les meues orelles capten qualsevol tipus de pluralitat vocal amb ressonàncies gospel. Durant un temps vaig estar indagant en este estil i, com a conseqüència d'esta recerca, em vaig trobar amb les aproximacions que havien fet al gènere gentola tan diversa com Johnny Cash o Elvis Presley, la qual cosa va provocar una ramificació en la meua indagació i, per sort, una reduplicació d'esforços amb molt bons resultats per al meu desficiós esperit musical.





Portava uns anys de diàspora coral, de desatenció involuntària, quan per obra i gràcia cinematogràfica i gràcies a la recomanable pel·lícula de l'any 2006 "Thumbsucker", òpera prima del director Mike Mills, vaig descobrir un bon grapat de cançons del grup "Polyfhonic Spree" que em van activar novament els ressorts (sense oblidar la resta de la banda sonora mono-vocal de l'indiscutible Elliott Smith, en la que s'inclou una superba versió del "Thirteen" del desaparegut fa uns dies Alex Chilton).



Des de llavors, sense ser molt incisiu tot siga dit, he tornat a rebuscar pels amagatalls de cada cançó qualsevol mínim matís coral per a analitzar-lo i deglutir-lo sense misericòrdia. I així han anat apareixent, any rere any, noves peces per a completar el meu inacabat i inacabable puzle musical (Des de "Golden Smog" a "Minus Five" passant per quarta i mitja més per no fer la llista massa llarga).



Potser la meua afinitat cap a la complexitat coral vinga donada pel fet del seu esperit de conjunt, per la seua antítesi individual, independentment del resultat final. M'agraden molt els cors que sonen uniformes, complexos i tècnicament brillants, però m'apassionen aquells que sonen a improvisació, rugosos o a cor de taverna. Hi ha mil exemples de veus individuals desafinades o desagradables però mai, mai, he sentit la veu de la gentada en un estadi de futbol desafinant o inconnexa, sempre sona be. Tindrà alguna cosa a vore amb la nostra capacitat auditiva o tan sols serà el triomf de la globalitat?

dijous, 18 de març de 2010

L'ESTRÈPIT I EL SILENCI

Estos dies visc tranquil·lament entre l'estrèpit. L'estrèpit en què també conviuen, entre mossos i abraços, els uns i els altres. Els uns, aquells que cívica o incívicamente s'emboliquen amb l'excusa de la festa, aquells que la disfruten i aquells que la devoren sense compartir la ració amb ningú més. Els partícips i els propietaris de la festa fallera. A uns els atorga un respir, als altres la vènia a la totalitat. La festa com a comodí per a l'irrespectuós.

D'altra banda estan els altres. Els molestos o molestats unten la torrada diàriament amb la melassa de la crítica i supuren les seues ferides amb la inflexible crosta de la intolerància. En esta festa veuen tot allò de ranci i pretensiós que els cega en altres manifestacions semblants, en altres aglomeracions del mateix fragor i sentit similar.

Una fugida en ziga-zaga dels uns i els altres per la senda vedada de la intolerància, un trànsit sense senyalitzar pel codi bàsic del respecte, una batalla d'estilismes lliurada sota la disfressa cridanera de la cultura.

I a mi tot este rebombori habitual, cíclic, em pilla sedat, endormiscat pels efectes d'una despedida, per l'adéu a algú que no se'n va, que es queda. La temuda confirmació del comiat a la persona mes volguda, l'adéu diari a qui quasi ja no conec ni em coneix.

El seu mutisme, els seus dubtes, em ralentitzen i m'afonen i cap estrèpit fester em sacseja la consciència com eixe silenci, el seu silenci.