diumenge, 21 de març de 2010

PUT A CHORUS IN YOUR LIFE

Ja fa temps, no se si massa, que em vaig rendir a la música coral. És un d'eixos apartats musicals a què dificilment li trobe entrebancs destacables, siguen quines siguen les seues peculiaritats o característiques. Sempre m'han atret els grups de veus diverses intentant compenetrar-se per a aconseguir la tan desitjada unitat harmònica. I el culpable de la meua afecció, que no afició, és sens dubte el gospel.



No recorde exactament quan em vaig topar de cara per primera vegada amb ell però, des de llavors, se m'activen els ressorts d'atenció en mode extrem quan les meues orelles capten qualsevol tipus de pluralitat vocal amb ressonàncies gospel. Durant un temps vaig estar indagant en este estil i, com a conseqüència d'esta recerca, em vaig trobar amb les aproximacions que havien fet al gènere gentola tan diversa com Johnny Cash o Elvis Presley, la qual cosa va provocar una ramificació en la meua indagació i, per sort, una reduplicació d'esforços amb molt bons resultats per al meu desficiós esperit musical.





Portava uns anys de diàspora coral, de desatenció involuntària, quan per obra i gràcia cinematogràfica i gràcies a la recomanable pel·lícula de l'any 2006 "Thumbsucker", òpera prima del director Mike Mills, vaig descobrir un bon grapat de cançons del grup "Polyfhonic Spree" que em van activar novament els ressorts (sense oblidar la resta de la banda sonora mono-vocal de l'indiscutible Elliott Smith, en la que s'inclou una superba versió del "Thirteen" del desaparegut fa uns dies Alex Chilton).



Des de llavors, sense ser molt incisiu tot siga dit, he tornat a rebuscar pels amagatalls de cada cançó qualsevol mínim matís coral per a analitzar-lo i deglutir-lo sense misericòrdia. I així han anat apareixent, any rere any, noves peces per a completar el meu inacabat i inacabable puzle musical (Des de "Golden Smog" a "Minus Five" passant per quarta i mitja més per no fer la llista massa llarga).



Potser la meua afinitat cap a la complexitat coral vinga donada pel fet del seu esperit de conjunt, per la seua antítesi individual, independentment del resultat final. M'agraden molt els cors que sonen uniformes, complexos i tècnicament brillants, però m'apassionen aquells que sonen a improvisació, rugosos o a cor de taverna. Hi ha mil exemples de veus individuals desafinades o desagradables però mai, mai, he sentit la veu de la gentada en un estadi de futbol desafinant o inconnexa, sempre sona be. Tindrà alguna cosa a vore amb la nostra capacitat auditiva o tan sols serà el triomf de la globalitat?

5 comentaris:

Tadeus ha dit...

Bona entrada i bones referències musicals, Sr Cul de Sac. Ara mateix estic escoltant els Polyphonic Spree, que no coneixia de res. Un altre descobriment gràcies a vosté!

A mi també m'està interessant últimament la música pop amb tocs corals. Alguna vegada hem parlat, per exemple, dels Fleet Foxes, que inclouen tocs de gospel en les seues cançons. Però en este cas s'ha d'entendre 'gospel' en el seu sentit més ample, i no només com a forma musical de les esglésies afroamericanes. Existeix un 'southern gospel' i també el Christian country music, on es barreja country i gospel, amb conseqüències no fàcilment imaginables.

Si parlem d'harmonies vocàliques i polifonies en el món del pop, la referència històrica obligada són els Beach Boys, tant pel que van fer, que va ser molt, com per haver-se convertit en font d'inspiració per a molta gent que ha vingut després. Últimament estic escoltant temes d'alguns grups que tenen en comú la seua aferrisasada admiració per Brian Wilson i els Beach Boys. El que més m'agrada són els moments en què es conjuguen les veus a la manera wilsoniana. Els intèrprets són difícils de trobar per Internet però val la pena intentar-ho. Ací van un parell de referències:

- Vinyl Kings: One Love at a Time.

- Nelson Bragg: Death of Caroline.

Vaig estar escoltant esta música, i també de Martin Newell, Cleaners from Venus i Louis Philippe, en un recent viatge per Extremadura. Música tranquila per contemplar els paisatges de la devesa i el vol de les cigonyes.

Cul de sac ha dit...

Estimat Tadeus, vosté també m'acaba de descobrir un parell de referències desconegudes a les què clavaré mos al menor descuit. Hui en dia les ramificacions del gospel arriben molt mes allà però, sí, es podrien entroncar en les dos referències que vosté ens indica (encara que ara per ara se sol parlar mes de Bluegrass gospel music que de Christian country music). Afegiré, dins dels meus humils coneixements en la matèria, que ja fa uns anys que la puixança gospel ve directament d'Àfrica, el seu origen no ho oblidem, amb corrents molt potents i consolidades com el Nigerian Gospel Music (probablement la quinta essència del gospel africà).

També d'acord en la primacia i repercussió dels Beach Boys en el món del polifonisme pop, però no cal oblidar que la seua senda inicial tan sols va direccionar a tots aquells grups de la denominada música Surf (amb el temps la seua influència va ampliar el seu radi d'actuació). Altres grups també van marcar una forta influència en el món de les harmonies vocals jugant la partida en altres estils. Hi ha prou exemples, però a mi em pareixen molt destacables The Byrds. Infinitat de grups pop que hui coneixem utilitzen arguments molt semblants als que David Crosby, Gram Parsons i companyia van emprar fa ara quaranta anys. Un exemple; Un grup com Teenage Fanclub, veterà i indiscutible en el món del pop anglosaxó, un grup de què també beuen i han begut un nombre mes que considerable de grups, són el clar exemple dels influenciats pels Byrds.

De segur que si continuàrem indagant, aprofundint en les arrels del moviment polifònic en el món de la música popular, ens seria difícil discernir l'origen del mal. No cal oblidar que, inclús, Bob Dylan va sucumbir i va tindre la seua xicoteta etapa d'acostament al gospel.

Que tot el mal que hem de patir siga este. Amén

Josep ha dit...

Molt bona la selecció.
Un apunt col·lateral: per què els futboleros catalans són incapaços de recordar la lletra d'una cançó i només repeteixen "lolololo oeoeoeoe"?

Cul de sac ha dit...

No ho sé, Josep, potser és per que han aprés el seu codi de conducta polifònica per als camps de futbol amb un manual d'aprenentatge instantani. Això o per que s'han abonat a la tarifa plana en lletres d'himnes futbolers i no dóna per a mes. Potser li hauríem de preguntar el mateix als coristes aficionats de la selecció espanyola quan es posen amb el himne (que també hi ha pâ descollonar-se).

De totes maneres, siga quina siga la lletra, continua sonant bé, afinat. Veges per on l'agarres...

Gràcies per entrar al Cau i ser partícip d'este desgavell.

Josep ha dit...

Gràcies a tu, que fer una selecció musical com aquesta és molta feina.