dimecres, 28 de juliol del 2010

EGO, RECERCA O FUGIDA

Traient-li punta als últims dies d'este període prevacacional es multipliquen les súpliques generalitzades per arribar a la fi, per poder submergir-se en el llimbs temporal que açò suposa. És molt concorreguda en esta recta final la barreja entre la desesperació per impaciència i l'excitació per executar a la perfecció els plans prèviament programats. Una amiga, desgranant en veu alta els seus propòsits vacacionals, comentava l'altre dia el seu desig de trobar-se a si mateixa estes vacances. Per a això havia planificat detalladament i amb premeditació un període de retir en un hotel-balneari allunyat del mundanal soroll. Sense cobertures, sense connexions, sumida durant una setmana en les teràpies naturistes o naturals, veges tu a saber. Tot per a [sic] "buscar el meu jo interior".

No és per dur la contra o crear diferències exclusives però jo, als meus dies de folgança, busque tot al contrari, fugir de mi mateix, escapar del meu jo quotidià. Potser serà per l'edat, experiència o desànim però he renunciat a esquivar el corró del dia a dia i es que, innegablement, la rutina comportarà novament el retrobament amb mi mateix, m'agrade o no. L'únic jo interior que conec va ser una hemorroide amb personalitat pròpia o un conat de tènia en la meua adolescència. La resta, tal vegada, tan sols siguen EXCUSES.

dilluns, 19 de juliol del 2010

REMUGANT (en alta veu)

Açò de l'edat provecta, de l'anàlisi i el seny, és una merda punxada en una vara de mesura. La vàlvula de fuga de la insensatesa fa temps que està taponada i qualsevol temps passat és i serà millor.

Poder viure surant en el cirrus gelat de la despreocupació, ungit amb el plaer de lo superflu. Poder cantar en veu alta que no m'importa res, que no em preocupa allò del meu voltant i viure amb la disfressa perpètua de la independència, amb la careta posada de la rebel·lia innòcua, fictícia.

Enyor de la inconsciència.

dimecres, 14 de juliol del 2010

ORGULL TELEDIRIGIT

Este estiu del 2010 em té reblanit com un caqui madur sota el sol insubornable del migdía socarrat, com un ou bullit aventurat dalt un rajol de granit dins d'un forn de llenya. La ponentada d'hipocresia mundial i les seues amargues peculiaritats nacionals m'han deixat sense forces, sense voluntat per a disfrutar de tot allò que encara em complau, sense ganes d'escriure, de somriure. Estos últims mesos m'han obert els ulls a una realitat que no m'agrada, que em mostra un món mes injust al què creia. La quantitat d'informació centrifugada per a intentar comprendre millor el per què general, no ha fet si no oxidar les frontisses de l'optimisme que encara articulaven les meues idees.

Esta setmana, a més, una onada de fervor subsaharià (molt sub, concretament sud-africà) ha incrementat la temperatura al congelador del raciocini i comença a tufar a podrit també en la dieta de la reflexió. Amb l'espenta mediàtica, la de mitjans i polítics, es consolida l'argument de l'orgull irracional. "Orgullo de ser español", "Yo soy español, espanyol, español...", com qui s'enorgullix de ser alt, o moreno, o de tindre els ulls verds. Com la altivesa de ser valencià, o català, o gadità, qualitats heretades, inherents a cada u i el seu naixement. Les qualitats adquirides a base d'esforç, de treball no compten, estan arraconades.

I este orgull, el de nova empremta, és bipolar, tan sols es proclama davant dels èxits. Front a les adversitats, front a la realitat d'un país amb tant per fer, l'orgull patri s'oculta en els bars i en converses trivials. Orgull teledirigit.

NOTA COMPTABLE: 600.000 € per cap per a arredonir. Mes de 14 milions dels què es rumoreja que, alguna cosa, caurà a ONG'S.
Ací va una idea: fer una donació al FOGASA.