divendres, 24 de febrer de 2012

ESTIL

Si l’altre dia parlava en este espai caòtic, quan no catastròfic, de l’ordre, eixe que tots necessitem i que alguns troben inclús al seu propi desordre, hui ho faré sobre els gustos personals.

I és que tinc la psique en mode on pornogràfic i exhibicionista.

Concretament mes que de gustos parlaré d’estils, l’estil personal que en cadascú acaba sent el mostrari de les seues apetències, el seu catàleg de toleràncies o l’inventari dels beneplàcits.

Vull recalcar lo de l’estil per que en massa ocasions s’obvia a l’hora d’analitzar o donar una opinió. És usual opinar sobre un producte, obra o expressió artística sense diferenciar entre estil (el nostre, el que ens agrada) i qualitat, tant dóna si ho fem en positiu com en negatiu.
Una cosa ens sol agradar o deixar d’agradar mes per la proximitat del seu estil al nostre que per qualsevol altre motiu.


I com se sintetitza l’estil d’un en poques paraules? Difícil, molt difícil.

El meu podria denominar-ho com un estil bessó o siamés a les arts i els seus entorns. Marcat en quasi totes les facetes de la vida per allò que he llegit i m'ha ferit, tot el que he visualitzat, la música que se m’ha quedat gravada en la memòria perpètua o aquells sabors que m’han marcat. Un estil evolutiu, en mono i en estèreo, visual o virtual, en prosa o en salat, en dolç, líric i amb tanins. Un estil cultural adobat de quatre a sis sabors.

Un barrejat en constant transformació que no pot fugir d’aquells riffs dels noranta i les seues distorsions, de la bellesa poètica crua, sense additius, de la senzillesa i la imaginació, de l’estètica aspra exempta de guarniments o de l’art sense condiments que circula per l’autovia de la transgressió.

Un estil difícil d’explicar, com tots, però que està molt, molt pròxim, a tot el que es veu i se sent en este vídeo, el millor que he vist en temps, amb una de les millors cançons de l’any passat en un dels discos que mes em va agradar.

Probablement estes imatges, estos sons, expliquen millor que jo allò que m’agrada i que definix la meua personalitat i el meu criteri, la meua sensatesa o insensatesa.

En definitiva, quin és el meu estil.

dimarts, 21 de febrer de 2012

FOLK, ÀNIMA, HUMANITAT

“Quan els temps són difícils o turbulents, les capes que van configurant les nostres aspiracions materials van pelant-se.
¡I ahí està novament!, la música folk. Mai se’n va anar, sempre ha estat surant al nostre costat, per que sempre ha sigut l’ànima de la humanitat. Canvia d’imatge i de trage per a continuar sent útil en totes les generacions”

Phil Cook de Megafaun

Jo no sé si la música folk és l’ànima de la humanitat, de fet no sé si la humanitat té ànima, ni tan sols si la humanitat té raó de ser (en la seua accepció com a qualitat plural de persona humanitària, que sent afecte, comprensió o compassió cap als altres).

El que si conec és la seua utilitat per a la meua ànima o com vullga que s'anomene el col·lector de sentiments que porte adherit a la meua inconsciència, en l’espai residual que em queda entre les vísceres, el goig i tants pesars.

Quan, a més a més, la música folk és de la qualitat que ens presenten Megafaun en el seu últim treball i els seus components són capaços, amb declaracions com les abans citades, d’agitar-me certes inquietuds o excitar novament alguns estímuls somnolents amb un còctel picant de curiositat, l’elecció es presenta ben senzilla: Demà torne a anar de concert.

Tal vegada esta música i estos músics, estes persones, aconseguisquen que em reconcilie un poc amb eixa humanitat que em plena tant de dubtes i, de passada, descongestionar-me un poc de tanta insensateza mal dissimulada com hem estat respirant estos últims dies.

Que no es diga.


divendres, 17 de febrer de 2012

I NO VOLIA PARLAR...

Garbellant notícies per ahí he escoltat no sé què de que ens hem d’apretar els matxos i de que hem viscut per damunt de no sé quines possibilitats.

En algun d’eixos pous de saviesa sense fons que són els congressos polítics (ací i en Brussel·les), amb el tufo a solatge espés i refangat de veritat suprema que desprenen, he sentit que el sistema no dóna per a tant, que s’ha de reduir el dèficit i gastar menys. Que ho hem de fer entre tots, rebaixant els salaris, acomiadant funcionaris, cobrant mes impostos i, esta és l’última, repensant-nos això del sistema de pensions, que en uns anys hi hauran moltes persones majors i lo públic no presta per a arribar a tot.

Que si un repagament en justícia per ací, que si un copago en sanitat per allà, que si és molt interessant anar veient això dels Plans de Pensions, que amb les publiques (i torna) no arribem... i estos de les assegurances privades comencen a eixir molt en la tele oferint els seus grandíssims avantatges sanitaris.

No sé quina consellera (o era conseller?) de quin consell ni de què conselleria, ens aconsellava (com l'allioli estic jo hui) l’altre dia que estudiàrem molt, que així les beques seran mes justes. Que no s’ha de tindre en compte tan sols els ingressos (pocs) per a donar-les. I no va dir res de les discapacitats o diversitats funcionals, que si parla igual la porten a juí i li reclamen la beca concedida, com al pobre xic este, Oier Lakuntza, que va i li diuen que no pot cobrar-la per estar percebent una prestació per minusvalidesa (o era diversitat funcional?)

Esta mateixa consellera (que sí, que és consellera, no com el secretari eixe de sanitat que no era metge) va dir que no és just que el sistema sostinga als crònics. I quin o què seran els crònics? I què culpa tenen de ser-ho?

I ens vénen ara amb la nova Reforma Laboral, que crearà molt de treball a mitjan termini (per què es dirà termini si açò no s'acaba mai?) i he escoltat a molta gent dir que si es rebaixen els ingressos o es presenten perdues dos trimestres seguits en les empreses es pot baixar el salari als treballadors. I que si no ho accepten se’ls pot acomiadar amb vint dies per any pagats.

Al Mariano i a l’equip de govern també? Per que l’estat és una empresa, no? Almenys ho sembla. Pobre Mariano i si l'acomiaden? I qui ho faria, nosaltres? No home, no.

O com el Rato, animalet, que va dir l’altre dia que els polítics espanyols haurien de cobrar molt mes, com els seus homòlegs (una altra parauleta per afillarse-la) europeus, i que tenen moltes responsabilitats.

Per no parlar de tot el que estan patint els directius de RTVE, que inclús s’estan plantejant baixar-se el sou un 5%, però que ja s'ho miraran mes avant que ara ja tenen prou ajustant despeses amb els acomiadaments i rebaixes de fins a un 25% que estan gestionant en els salaris dels presentadors.


I un comunista, que segur era comunista, deia alguna cosa sobre no sé que barbaritat de milions que s’evadien fiscalment per part de les grans fortunes, ah sí !!!, 44.000 milions crec que va dir. Em recorde per que era un número ben bonico i fàcil de comprovar. Deia el comunista, per que era comunista mes segur que jo tocòleg, que el 74% d’eixe tipus de frau fiscal el cometien estes fortunes, gent com el Botín eixe, que per cert l’altre dia va eixir en el New York Times per coses d’estes, o paregudes, quan mai ho ha fet en cap mitjà espanyol.

Hi ha per a pegar-se amb dos pedres, ara amb els francesos ficant-se amb els nostres esportistes, els d’elit. No tindran prou estos entrenant-se com a rucs, tot el dia viatjant amunt i avall i, a més a més, abligats a viure i pagar els seus impostos fora del país. Unes víctimes, això és el que són. Què importen uns quants centenars de milions que no entren a les arques públiques per la seua banda? amb tot el que ens alegren les vesprades del cap de setmana per la tele.

I per rematar encara hi ha algun cabronàs que parla dels clubs de futbol per que tenen una miqueta de deute. Si tan sols han deixat de pagar uns ridículs milers de milions a la Seguretat Social !!! què seria de nosaltres sense el futbol, sense les nostres superestreles?
Què no voldran fotre’ns també la festa?


No sé on arribarem.

Xe mira tu, i a mi que no m’agrada parlar de política i menys ací en el blog, o el que vullga que siga este racó frenopàtic i destarifat, però de tant d’escoltar opinions i contraopinions, versions i perversions, se m’empalma l’ànima, em pose calent i m’ixen crostes per la boca.

D’altra banda està la televisió, que últimament veig massa televisió, i cada vegada que pose el noticiari em cague del camal a baix, hòstia tu, que fà mes por que una tronada, i per a mi que ho fan a posta, que amb açò de clavar-nos por en el cos després fan de nosaltres el que volen, ens rebullen com a safanòries.

I saps que t’he de dir, que a la merda la tele, que me'n vaig a encendre foc en la llar per a fer-me unes carxofetes a la brasa i vaja el món a fer la mà, i que em posaré de fons la musiqueta de l’últim disc dels Destroyer estos, Kaputt crec que s’anomena, que no veges tu amb eixos nomenets pareix que el món s’acabe i resulta que és de lo mes elegant i tranquil que he escoltat ultimament...

dimecres, 15 de febrer de 2012

PASTÍS DE REALITAT

Quan s’acaba, o això sembla, la baralla interna que duien ja fa massa temps dirimint la sensatesa fugida i la meua esperança invident.

Quan t'adones que el cúmul d’errors és excessiu i la seua càrrega no l’alleugerix la millor de les mentides piadoses, aquella llàstima revestida de tendresa o un semiocult desinterés.

El premi per al guanyador: pastís de realitat ensucrat de despedides.

(... i música, MOLTA MÚSICA.)



Nota de l’Autor:

Açò no és crítica musical, ni literatura, ni filosofia. No és metaliteratura, ni anàlisi o opinió, ni flexió, ni reflexió, ni recepta o discussió. No és art, ni religió, ni part, ni accepció.

Açò tan sols és un tros de mi. Obert en canal per a l’escarni públic, sense vergonyes, desvergonyes, ni interessos.
L’oxigen necessari que em resta el desànim i em suma l’escriptura.

Tan sols això.

dimarts, 14 de febrer de 2012

MISSATGE ERRAT

Amagant-me dels records, no m'oculten els oblits
fugint de la memòria, no trobe espai a l'esperança

A fosques em quede en la meua ombria
i la luctuosa llum de les imatges passades
enfosquix a passos de gegant el futur plorat

Camins que no veurem
moments que no vindran
espais per destrobar

desistir
renunciar

DES-ESTIMAR



dilluns, 13 de febrer de 2012

INDICADORS D'ADÉU

L'assumpció d'haver deixat arrere la joventut ens ve donada per diversos indicadors. Cadascú té el seu propi catàleg d'avisos i estos apareixen en el temps i format que cada persona tria. Al cap i a la fi la joventut no deixa de ser un estat mental.

I jo ja no em sent jove.

Dins del meu inventari d'avisos hi ha un especialment veraç i proper que m'arriba per la via de la immediatesa, sense condicions ni peatges. I no podia estar deslligat de la música.

Acceptar novament una cançó que et va marcar en l'adolescència. Aquella que has ocultat durant anys sota el divan de les vergonyes per a evitar el rubor de la consciència, per a excloure entrebancs en el camí cap a la modernitat i defendre el punt d'honor de l'actualitat com si fóra un assumpte d'estat al teu país particular.

Recuperar eixa cançó sense condicions, amb la tranquil·litat que dóna la indolència en els quaranta i alleugerit de tota càrrega o lligam intestí, pancreàtic, per a descans de susdit òrgan, la seua secreció endocrina i descàrrega de consciències.

Incorporar-la novament a la teua vida després d'haver-la regalat a la persona inadequada en aquells bojos anys dels vint-i-pocs, i tornar a fer-la teua sense cap tipus d'avergonyiment.

Algun avantatge hauria de tindre la maduresa, l'ancianitat prematura o com vullga que s'anomene a esta edat, a este estat d'ànim i les seues dèries i quimeres.

"Its four miles to my lonely room / Estic a quatre milles de la meua habitació solitària
where I will hide my face / on amagaré la meua cara
and about half a mile to the downtown bar / i a prop de mitja milla del bar del centre
that I ran from in disgrace" / al què vaig entrar per a la meua desgràcia


diumenge, 12 de febrer de 2012

PERMUTES

Este diumenge se m'està escapant entre els dits efímerament, lleuger. Si aguanta sòlid és subjecte a les línies de dos llibres que han sembrat el terror en les altres rutines dominicals de costum.

Hui, en el menú del dia, tan sols hi han hagut lectures.

La niña seguía vibrátilmente el hilo de las palabras, ya enrojeciendo, ya acelerando el oscilar de la mecedora, ya deteniéndola, ya soltando una risa frágil, ya exhibiendo de nuevo con cándida impudicia la perfección de su perfil.

El transcurso de la noche intensificava el peso de la intimidad.


Tiempo de Silencio, Luís Martín-Santos


Però este diumenge se m'ha presentat en casa, sense demanar permís, com un diumenge de permutes. La prosa enlluernadora i opulenta de Tiempo de silencio, ha adquirit a baix preu, quasi gratuïtament, tonalitats líriques de bellesa incontestable.

Conjuro

Bello e invencible es el juicio humano.
Ni barrotes, ni un alambre de púas, ni la destrucción de los libros,
Ni las sentencias de destierro pueden en su contra.
Establece las ideas universales en la lengua
Y nos dirige la mano, así que escribimos en mayúscula
Verdad y Justicia, y en minúscula mentira y agravio.
Por encima de lo que es, eleva lo que devería ser,
Enemigo de la desesperación, amigo de la esperanza.
No conoce judío ni griego, ni esclavo ni señor,
Nos encarga la común administración del mundo.
De un sórdido tumulto de expresiones atormentadas
Salva frases rectas y claras.
Nos dice que todo sigue siendo nuevo bajo el sol,
Abre la mano endurecida de lo que ya ha existido.
Bella y muy joven es Filo-Sofia
Y la poesía, su aliada al servicio del Bien.
Apenas ayer la Naturaleza celebraba su nacimiento,
El eco y el unicornio llevaron la nueva a las montañas.
Famosa será su amistad, su tiempo no tendrá fronteras.
Sus enemigos se han entregado a la destrucción.

Ciudad sin nombre, Czestaw Mitosz

Per la seua banda la poesia metafísica de Czestaw Mitosz ocultava hui entre línies, sobre elles i, inclús, darrere d'elles, una conjura narrativa amb promeses fetes en la millor prosa entaforada, quasi fingida.

I per a rematar el dia, i per no dur la contra, seguirem amb el joc de les permutes ja que se m'ha concedit la llicència per a bescanviar estils, hàbits o costums de diumenge.

Un grup com Pearl Jam, marmessor del grounge, versionant a la icona per excel·lència del rock, Elvis Presley, en una de les seues cançons mes conegudes.

Tal vegada lo de hui siga un avís, tal vegada estic entrant en un temps de permutes, en un cicle de canvis o intercanvis.

Pensant-ho bé, igual no em vindria malament.


dilluns, 6 de febrer de 2012

L'ORDRE I EL DESORDRE

Cadascú disposa del seu propi ordre.

El meu és un ordre senzill, aparent que no aparatós i necessari per que m'és inevitable. Em recolze al meu ordre per a estructurar les meues disjuntives, per a simplificar i assolir els meus objectius o per a sentir-me segur en les meues carències.

Hi ha gent que cavalca en el desordre o que troba l'ordre al seu desordre.
El desordre del meu ordre és minvat i consentit, irrisori i lleuger, quasi burlesc. La llicència picant a tantes responsabilitats autoimposades, no sé si obligatòries.

Els meus xicotets desordres són el que jo, tantes vegades, voldria ser.

Així i tot m'agrada l'ordre, com a Ursus Werhli, però sense arribar al seu nivell, tot siga dit.
Lo seu és obssesiu, de l'orde (que no ordre) maniàtica, podíem anomenar-ho.

En el seu primer llibre, Tidying Up Art, es va atrevir a "ordenar" algunes de les mes conegudes obres d'art pictòriques contemporànies amb resultats sorprenents.














Al seu segon treball, el llibre amb el recull fotogràfic The Art Of Clean Up, l'artista suís emfatitza en la seua mania fins a aconseguir les mas elevades cotes d'hipocondria sistemàtica. El perfecte catàleg de l'estètica de l'ordre.









El meu ordre, però, té algunes caresties. Per molt que l'esprema no hi ha manera que m'ajude a canalitzar alguns sentiments, a eliminar-los. Tal vegada necessite un poc de desordre en la meua vida per a descansar.

No sona malament un eslògan tipus: "Contra l'esgotament i per a rehabilitar la salut mental, posa un poc de desordre a la teua vida".

dimecres, 1 de febrer de 2012

ELS RENTS DE LA MORAL

"Es necessita un nas apropiat. Però en realitat el té qualsevol. Només cal saber ficar-lo en la copa, per a poder aspirar amb art l'embriagadora aroma. I si algú vol, està permés escopir o traure la llengua"

El vi negre, André Dominé.


"A les persones humils i senzilles,
a les persones sinceres i nobles,
als que respecten als altres,
a les persones bones i
a les bones persones"


PA, fet en casa i amb el sabor de sempre, Xavier Barriga.




Amb estes senzilles paraules comencen dos llibres magnífics que tenen al vi i al pa com a protagonistes absoluts.

André Dominé i Xavier Barriga es despengen dels seus aclaparadors currículums per a presentar-nos amb una claredat i nitidesa sorprenents tot allò elemental sobre el vi i el pa, aconseguint a la vegada i quasi involuntàriament farcir-nos de coneixements.

Pa i vi. Vi i pa. Dos elements primigenis i principals a la nostra gastronomia, a la nostra memòria i el nostre present. Dos elements tan mencionats com oblidats.

Dins del conjunt de coses que tenen en comú és usual passar per alt aquella elemental que compartixen en el seu inici i formació: la fermentació.

En el pa ve donada pel rent que afegim als ingredients bàsics: la farina, l'aigua i la sal. El contacte de l'esmentat rent amb la massa consumix els sucres (glúcids) que conté la farina i produïx la formació d'anhídrid carbònic i alcohol. El primer, al quedar atrapat per la xarxa de gluten construïda durant el pastat, fa que la massa s'unfle augmentant el seu volum. L'alcohol provoca una sèrie de reaccions que proporcionen al pa aroma i sabor.

La fermentació en el vi transforma els sucres (fructosa) de la polpa en alcohol amb l'ajuda dels rents existents en la pruïna, la capa exterior de les pellofes.



En una societat com l'actual, eixuta de certs valors elementals i primordials què són dessecats amb un ventall de terminologia demagògica, avarícia disfressada de pragmatisme, tecnocràcia mal dissimulada o tecnicismes insubstancials, seria una bona cosa sotmetre'ns a un procés de fermentació de consciència. Simplificar tants conceptes i modificar tantes carències.

Una fermentació als nostres principis que ens permetera transformar els desequilibris. Amb la qual poguérem repastar eixes mesures anti-deficitàries que ens ofeguen en un mar d'hipocresia. Una fermentació que eliminara els abusos amb el rent del respecte i amb la què descatalogàrem els excessos.
Resumint, que ens reomplira de valors, de bons valors.

Un canvi bioquímic, si no psicològic, per a generar i regenerar el major nombre possible de

persones humils i senzilles,
de persones sinceres i nobles,
de les que respecten als altres,
persones bones i
bones persones.


En definitiva, una cosa tan senzilla com la fórmula d'un forner, d'un magnífic forner.

I és que de vegades, massa vegades, ens compliquem en excés.