dimecres, 28 de març de 2012

NOTHING TO HIDE

Demà és el dia en què em toca rebre galtades a tort i a dret. És el preu a pagar per viure en un país sense terme mitjà, sense matisos. O d'un costat o d'un altre, en blau morat o d'encarnat, per la dreta o per l'esquerra.

Un país i una societat que no admeten opinions ni decisions externes al camp de joc on prèviament t'han col·locat. Eixa parcel·la que t'han adjudicat a baix preu sense demanar-te permís.
I jo demà estaré fora de joc, jugant en camp contrari i amb el criteri propi corrent per la banda oposada.

Ser així m'ha dut on estic, per a lo bo i per a lo roín.
Demà tindré vaga en cadira de boga.

NOTHING TO HIDE !!!

diumenge, 25 de març de 2012

PATRONS DE MESURA

L'edat de cadascun, la seua maduresa o l'amplitud i fondaria del bagatge a la seua vida, també es pot mesurar amb l'escala musical, un patró de mesura com qualsevol altre.

Podem amidar en el seu patró particular la longitud, la massa, la quantitat de substància, la intensitat de la llum o del corrent elèctric, la temperatura o el temps.
També podem calibrar la nostra experiència i trajecte vital en quantitat de grups que han passat per la nostra historia personal i, particularment, per la quantia d'estos que ja no existixen.

Metre, Segon, Ampere, Quilogram, Mol, Candela, Graus Kelvin o Centígrads, minuts, anys o cançons. Cançons que subsistixen vives en la nostra memòria, en la nostra vida, a pesar que els seus autors ja no estiguen en actiu.

El mateix ocorre amb les persones. El trajecte vital també s'acota per les persones que has anat coneixent. Algunes van passar ràpid, quasi de retruc i sense persistència en la memòria. Altres van estar anys i tan sols queda el caldo reduït d'un record espés, dolç o salat, gustós o ingrat. Una minoria van estar, estan i estaran, seguisquen o no presents, insubstituïbles i conformant l'entramat que configura la cuirassa que ens protegix. El jupetí paracolps que ens amortix en totes i cadascuna de les caigudes.

Poques, molt poques, aquelles del gènere singular o individual, sempre hi seran, mes que no estiguen. A pesar de l'obsessió per l'oblit saps que estes es perpetuaran a la teua memòria, a la crònica d'una vida que no pots bescanviar. Són aquelles de les què no pots fugir a pesar del dolor, aquelles que tens cisellades al llenç d'alabastre que vas formar per protegir-te del desconsol. Aquelles que són però no estan i seguixen lluny, a un món de distància o mil quilòmetres de desafecte. En la volta del cantó a un milió de silencis de longitud.

Esta cançó i este grup van ser part de la meua vida durant molts anys. Encara ho són mes que no seguisquen en actiu. Amb ells no hi ha silencis ni cantons ni distàncies, tan sols records.

I són bons, són molt bons.

dijous, 22 de març de 2012

PROSA (amb llicència poètica)

Un home lúcid de 62 anys, capaç d'afirmar en els temps que corren que "la paraula revolució està caduca", amb el bagatge d'una vida d'implicacions i compromisos no exempts del risc de la ignomínia pública o política.

Un escriptor reconegut al què he llegit en una entrevista sobre el seu nou llibre "I pesci non chiudono gli occhi" (Els peixos no tanquen els ulls), dir coses tan suggeridores com que "el futur ha esdevingut una paraula amenaçant. Un concentrat de riscos i perills. Per això estem molt més obsessionats en conservar el present. Tot són esperances per a retindre, no per a construir".

És ben cert que se'ns ha oblidat pensar en millorar el present. Obstinats en retindre i mantindre ja no recordem que es podia viure per a corregir, per a eliminar desequilibris i errors que estaven ahí, en eixe present que ja és passat.

En eixe passat que ja no és present, que no està present, com també diu Erri de Lucca a la mateixa entrevista, existien mercats: "Saps? Mercat és una paraula bonica, és un lloc cordial on la gent va i compra i xarra. Això és un mercat. Hui es tracta només de la llei del profit, i prou".

I jo enyore eixos mercats, eixe passat. Però si en este present que em mutila l'optimisme encara es poden sentir veus com la de Lucca, si encara existixen mirades com la seua, no serà tan difícil arribar a reconciliar-me amb l'avui, amb l'ara i amb mi mateix.

Per això, i amb un dia de retard, remeiaré els meus actes d'ahir, els que vaig atribuir a la desil·lusió i el desencant. Esmenaré els fets escomesos i ho faré com s'ha de fer, amb la millor poesia. Rectificar és de sobris, o de serbis, o era de...

...be, no sé, però ací està el meu oferiment poètic de hui.



Considere valor cada forma de vida, la neu, la maduixa, la mosca.
Considere valor el regne mineral, el conjunt de les estreles.
Considere valor el vi junt amb la pasta, un somriure involuntari, el cansament que no neguen dos vells que s'estimen.
Considere valor el que demà no valdrà res i el que hui ja val poc.
Considere valor totes les ferides.
Considere valor estalviar aigua, reparar un parell de sabates, callar a temps, socórrer a crits, demanar permís abans d'assentar-se, provar gratitud sense recordar bé el perquè.
Considere valor poder saber on està el nord en una habitació i el nom del vent que eixuga la roba.
Considere valor el viatge del vagabund, la clausura de la monja, la paciència del condemnat siga quina siga la seua culpa.
Considere valor l'ús el verb amar i la hipòtesi que un creador existix.

Molts d'estos valors no els he conegut.


CONSIDERE VALORE, del llibre Opera sull'acqua e altre poesie

dimecres, 21 de març de 2012

POESIA

LA CABINA TELEFÒNICA

Damunt de les llambordes, hi jeu d'esquena una velleta. Una pruna resseca de l'arbre de la vida. No sembla que hagi caigut: és més aviat com si l'haguessin deixat allà tirada. L'escombriaire, que està escombrant la brossa cap a la reixa de la claveguera, no en fa cap cas. L'aixequem nosaltres. "He caigut de fam", diu. Li dono la meitat del que tinc, tot i que corro el risc que em titllin de brut.

Es tracta, per descomptat, d'una tramposa, i la seua trampa és aquesta: deixar-se caure al carrer per enganyar els transeünts commoguts. És evident que l'escombriaire coneix la trampa; altrament no continuaria empenyent amb tanta indiferència la brossa reticent fins a la claveguera. Però jo crec que una persona que al pic del dia es llança enmig de la porqueria del carrer per engarrapar quatre quartos, aquests quatre quartos se'ls ha ben guanyat. Ha fet alguna cosa a canvi. Ningú no es llança per gust damunt les llambordes mullades i fredes. La vella preferiria escriure articles sobre moda o ballar valsos de Chopin. Però no pot. Així que fa el que pot. Se li acut una idea i la posa en pràctica. Es llança sobre la brossa i reclama paga.

A Josefine Strasser, la puntaire, no se li acudia res. Tan sols la no gaire afortunada idea d'engegar al burgesos "us beso la mà, senyor comte" o "us beso la mà, senyora comtessa". I amb això amb prou feines aconseguia un parell de monedes. Però no les utilitzava per adquirir un bon llibre o subscriure's a un diari popular, sinó per comprar aiguardent. Com a conseqüència d'això, la seua imatge del món va començar a trontollar. O, com constataria més tard a l'informe policial: "va anar caient cada vegada més baix, fins a arribar a la desemparança més absoluta".


Una nit de febrer, entre dissabte i diumenge, feia un fred intens. Josefine Strasser havia repetit moltes vegades "us beso la mà, senyor comte", però amb el fred que feia i entre aquells conciutadans, demòcrates de soca-rel, la cosa no funcionava. Tan sols un, un nihilista, li donà, afalagat, quatre rals. Amb la moneda a la mà, la dona va entrar en una cabina de telèfons. La introduí a la mística escletxa, on va quedar atrapada, i l'aparell, que estava fet malbé, va funcionar.

Josefine Strasser disitjava una comunicaicó amb la Raó d'Estat, que, sens dubte, no podia permetre que un ésser humà morís de fam i de fred en aquella culta ciutat. La Raó d'Estat no era a la guia, ni en sabien res al servei d'informació.

Al final, com sol passar, va posar-se al telèfon algú d'un número equivocat, el de l'Oficina Estatal. ¿Es tractava de res important? ¿De la llei de patents? ¿De la nova normativa sobre frau fiscal? ¿De les promocions dels subalterns? ¿O pot ser de les eleccions?

Llavors es va tallar la comunicació.
Josefine Strasser va quedar consternada, perquè ja no tenia mes diners per telefonar. Però ¿que potser el mes important d'una cabina telefònica és el telèfon? No. El mes important són les quatre parets. L'espai escàs. La calma enmig del soroll. Una ratlla davant el fred i la foscor. La il.lusió d'una llar.

I, dolçament embolcallada amb aquesta il.lusió, la dona es va adormir. Va tenir un sommi en el qual buscava una comuniació telefònica amb la Vida, que no podia atènyer amb els seus parracs de captaire. Volia parlar amb la Bondat, però la línia estava sempre ocupada. Amb la Raó... era sorda. Amb la Riquesa... roncava al llit. Amb l'empresa Tots els homes són germans, però tenien el telèfon fet malbé.
Al final, la vella es va decidir a trucar a Déu misericordiós.

Aquesta comunicació sí que la pogué establir.
Ara, si jo fos un poeta, hauríeu d'aguantar
"La gloriosa assumpció d'Strasser, Josefine".
Així que diré només que el diumenge de matí la varen trobar encarcarada. Un que enganxava cartells electorals va descobrir la pila de pelleringues congelades.
Commogut, la va cobrir amb el paper més gran que portava: "Vote democrataburgès!"


Alfred Polgar, La Vida en Minúscula.

---
Al dia internacional de la poesia res millor que una ració de bona prosa.

Per que porte unes setmanes punyeteret i per que seguisc desil·lusionat amb els impossibles d'una vida, desencantat de la lògica que em va rapinyar l'esperança.

Per això i per que este conte, este llibre, em van furtar el cor fa ara quinze anys per a tutelar-lo de per vida, a colp de sístole i diàstole narrativa, al meu almanac d'esdeveniments literaris mes preats.

(...i de banda sonora una simple cançó de l'últim i suggestiu disc de The Shins)

dilluns, 19 de març de 2012

PROXIMITAT

Al final s'han acabat les falles i no ha sigut per a tant. Preparant els entrepans de rutina per a demà passe la vesprada recuperant bons records d'estos tres dies per a enquadernar-los al portafolis de la meua vida.

La proximitat dins dels moments compartits estos dies amb la gent estimada és el bàlsam que cura qualsevol llaga, per molt nafrada o enquistada que estiga en el teixit del descoratge.

La proximitat.
Eixa proximitat que arriba a millorar qualsevol concepte, qualsevol percepció o expressió i que esta vesprada he trobat en este nou format de Wilco.

Una delícia en 18 minuts amb la què arredonir este vespre-nit tres jornades repletes de xicotets fragments de benestar que han suposat el coixí perfecte per a la despreocupació. L'oblit involuntari d'aquell missatge en resposta esperat, el que mai va arribar i que mai arribarà. L'omissió per a tots aquells silencis que sempre van estar i no volia reconéixer.

Eixa altra proximitat que mai vaig tindre i que he d'aprendre a desestimar.

diumenge, 18 de març de 2012

REBULLIDES CONSEQÜENTS (o no)

No hauríem d'oblidar que estos temps i esta crisi no deixen de ser, sempre ho han sigut, el reflex d'una crisi de valors generalitzada. Com a complement sagnant tenim la velada (o no) lluita de classes que està portant a les minories poderoses, les que tenen la cassola pel mànec, a forçar mesures vexatòries i immorals justificant-se en la inconsistència del sistema i els ajustos necessaris. Una forma com una altra de disimular els seus verdaders interessos: Incrementar les seues riqueses, augmentar la bretxa social per a crear mes dependències i adquirir noves cotes de poder.

Enfront, la majoria restant, vocifera i utilitza les armes de la protesta i la queixa multitudinària enarborant l'estendard de la lògica social i solidària, les armes menys agressives del seu arsenal, amb pocs resultats fins al moment.

Es parla molt de solucions per a tots estos desequilibris i l'única cosa que està clara és que estes, les solucions, hauran de ser en plural. Una única mesura no aportarà la dosi necessària de solvència i eficàcia per a trobar cert equilibri, per a implantar la quantitat justa de dignitat.

Com no em desagrada anar contracorrent i somiar encara és gratuït en este espai de dislèxia estilística i atròfia moral, jugaré el joc de la proposta en singular. La meua proposta a la totalitat per a corregir els desequilibris i abolir injustícies històriques és aplicar, amb ús obligatori i penalització en cas d'oblit, la qualitat de ser conseqüent.

Però fem ací una xicoteta pausa per a agafar aire, que amb l'edat vaig necessitant xicotetes i esporàdiques dosis de desconnexió per a suportar millor tanta sobrietat. MÚSICA MAESTRO !!!



Com anava dient, conseqüència o qualitat de ser conseqüent. Sembla clar que a estes altures de la partida ningú, siga del bàndol que siga, del forat o la pallissa d'on vinga, amb les idees, creences o dubtes que promulgue, ningú, s'atreviria a difondre un discurs oficial de caràcter dictatorial, a promulgar en públic plantejaments i idees que reconegueren sense condicionants els objectius del denominat factor de poder anteriorment citat.

El discurs dretà, el de l'acceptació dels desequilibris, no està ben vist i es dissimula o disfressa constantment, però les actuacions i mesures que es prenen dia a dia, les formes d'actuar, bé siga des de l'àmbit polític o els quefers individuals, són una altra cosa. Ens hem acostumat a vore i acceptar, sense que açò ens sorprenga, com s'actua de manera contrària a com prèviament s'havia promés, en direcció oposada a la indicada en els programes electorals o desmuntant el que amb la demagògia d'un discurs previ s'havia muntat tan sols uns dies abans. Ens hem acostumat a la mentida.

La ciutadania no és una excepció en esta derrama d'inconsenqüencia. El dia a dia ens ompli la boca de paraules atibacades de bones voluntats, d'al·legats solidaris i sensats arguments, però després ni arriba ni es veu la contrapartida en actes o formes d'obrar.

No em solen agradar els aforismes precisament pel seu caràcter individual i extra contextual però en este joc de hui, el de LA mesura necessària, remataré la tanda amb un de collita individual:

"Viure sense ser conseqüent amb les idees que un promulga és com cagar però cap a dins"

Penalitzem la inconseqüència, punim al no conseqüent, ilegalitzem-lo !!!
(moment de crítica exacerbada de la setmana d'este autor)

dimarts, 13 de març de 2012

IMMERSIÓ MUSICAL

Cíclicament, amb freqüència irregular i inconseqüent, em submergisc en els detalls d'una cançó. Recupere de la meua caixa de Pandora musical aquells trons melòdics que em van aconseguir reflotar l'ànim travessant-me l'ànima.

Ho faig sense premeditació, d'una manera mecànica.
Instintivament esmicole la cançó i a poc a poc la vaig dissiccionant repetint-la en la meua bombolla d'oxigen una i altra vegada, escorcollant entre les seues comissures cada un dels xicotets ressorts que m'agiten i complauen. Busque totes i cada unes de les versions que puguen haver-hi, visualitze tots els vídeos en directe que el meu temps i espai permet per a redescobrir nous detalls, per a tornar a sumir-me en estos amb la seua nova pell.



Igual em té els anys que no l'haja escoltat, igual em dóna si al seu dia va tindre repercussió o no, si va saber a poc o va ser un enfit. Tan sols em val el meu criteri, la il·lògica de l'encant i les seues addiccions. La devore una vegada rere una altra relamint-me als seus replecs i amb els seus ornaments, rebuscant als ocults amagatalls fins a esprémer-li tot el suc.

I en eixe procés, en eixe joc, em buide de grandiloqüències externes, m'allibere del món exterior i la seua teranyina de problemes. En cada acord trobe la ruta de l'adéu i la vista arrere està a un món de distància, a un play de la repetició i tornada a començar.

Per això, i per moltes altres coses, la música és el que és. La calma en la meua tempesta i la passió que no em va tocar, aquell desig que mai va vindre i el seu retrat.
Per això, i per moltes altres coses, no m'està permés donar-li l'esquena.
Per això, i per moltes altres coses, de vegades tinc estes xicotetes discussions amb mi mateix.

Little argument with myself.

diumenge, 11 de març de 2012

VA QUE VOLA

La denominada societat de progrés o benestar és realment un dispensador encobert de presses i imminències, i és terriblement eficaç. Dispensa apremis com a xurros, a una velocitat i amb una diligència que per a si volguera el millor dels serveis de paqueteria exprés.

Amb tot este procés efervescent de dispendi aleatori i multitudinari al meu voltant, l'atmosfera particular que tinc com a refugi es veu alterada per un canvi en la pressió ambiental que, encara que no em vinga de nou, arriba a transtornar perillosament la meua capacitat de ser pacient.

La celeritat i la promptitud ens han fet oblidar en pocs anys tot el que podíem gaudir amb programes com La Clave, presentat i moderat per Jose Luís Balbín, on a banda de vore i escoltar debatre civilitzadament a persones de diferents espectres socials i amb ideologies completament oposades, sense que això suposara cap filtre previ o cap escarni o basarda posterior, els temps d'exposició eren pausats i quasi il·limitats, amb certes pautes imposades, tot siga dit, com aquelles de la lògica i el bon criteri.

El model actual, exclusivista i de consum massiu, es basa en tot el contrari. Debats (per així anomenar-los) cenyits i encotillats a temps mínims i respostes accelerades. Presentadors amb un vitet en el cul i rècord del món en velocitat d'apremi en les respostes, pressionant als seus entrevistats perquè responguen, si poden, abans de començar a parlar. Presses, presses i mes presses per a arribar a tot sense dir res. La síntesi mal entesa.

I com no tenim prou amb els temps i tempos d'obligatori compliment que se'ns marquen al dia a dia, triem les mateixes velocitats per als nostres hobbys o temps lliure. Xarxes socials circumscrites a 140 caràcters d'extensió, telèfons que ens connecten al món virtual a cada segon del dia, mentres sopem amb els amics, quan estem al teatre o un concert, al llit dormint, follant o somiant. Em adquirit àdhuc el superpoder de parlar amb algú de viva veu i xatejar amb altra gent a la vegada, per a disgust i defunció del sentit comú. Triem amics amb què compartir uns pocs minuts cada dos o tres mesos de tu a tu, en primera persona, i són els nostres millors amics, els estimem moltíssim. Evitem llegir articles extensos o entrades en blogs que ens suposen mes d'un minut d'esforç o lectura, i fugim de qualsevol expressió que requerisca de la nostra atenció mes allà de tres alens, dos sospirs o quatre parpallejos.

Ens hem oblidat de ser lents i disfrutar-ho, de prestar atenció i respirar, d'assossegar la nostra consciència amb la calma de la parsimònia i el silenci. La pausa, el ser pausat, ja no existix, és una espècie en extinció i mesurem la nostra felicitat en Kb. per segon o velocitats de descàrrega i connexió.



"L'estrany cas d'aquella cançó en català original d'un grup que no m'agrada, versionada per altre grup que tampoc és un dels meus favorits, dins d'un disc recopilatori d'Eps anteriors i versions en castellà. Eixa cançó que, a la vegada, considere una de les millors que he escoltat en la meua llengua"

(Dedicada a eixa poetessa prominent, dona forta i mare original, singular i admirable. Depredadora de bons moments i tossuda en la constància per viure'ls, per gaudir-los. Una amiga)