La denominada societat de progrés o benestar és realment un dispensador encobert de presses i imminències, i és terriblement eficaç. Dispensa apremis com a xurros, a una velocitat i amb una diligència que per a si volguera el millor dels serveis de paqueteria exprés.
Amb tot este procés efervescent de dispendi aleatori i multitudinari al meu voltant, l'atmosfera particular que tinc com a refugi es veu alterada per un canvi en la pressió ambiental que, encara que no em vinga de nou, arriba a transtornar perillosament la meua capacitat de ser pacient.
La celeritat i la promptitud ens han fet oblidar en pocs anys tot el que podíem gaudir amb programes com La Clave, presentat i moderat per Jose Luís Balbín, on a banda de vore i escoltar debatre civilitzadament a persones de diferents espectres socials i amb ideologies completament oposades, sense que això suposara cap filtre previ o cap escarni o basarda posterior, els temps d'exposició eren pausats i quasi il·limitats, amb certes pautes imposades, tot siga dit, com aquelles de la lògica i el bon criteri.
El model actual, exclusivista i de consum massiu, es basa en tot el contrari. Debats (per així anomenar-los) cenyits i encotillats a temps mínims i respostes accelerades. Presentadors amb un vitet en el cul i rècord del món en velocitat d'apremi en les respostes, pressionant als seus entrevistats perquè responguen, si poden, abans de començar a parlar. Presses, presses i mes presses per a arribar a tot sense dir res. La síntesi mal entesa.
I com no tenim prou amb els temps i tempos d'obligatori compliment que se'ns marquen al dia a dia, triem les mateixes velocitats per als nostres hobbys o temps lliure. Xarxes socials circumscrites a 140 caràcters d'extensió, telèfons que ens connecten al món virtual a cada segon del dia, mentres sopem amb els amics, quan estem al teatre o un concert, al llit dormint, follant o somiant. Em adquirit àdhuc el superpoder de parlar amb algú de viva veu i xatejar amb altra gent a la vegada, per a disgust i defunció del sentit comú. Triem amics amb què compartir uns pocs minuts cada dos o tres mesos de tu a tu, en primera persona, i són els nostres millors amics, els estimem moltíssim. Evitem llegir articles extensos o entrades en blogs que ens suposen mes d'un minut d'esforç o lectura, i fugim de qualsevol expressió que requerisca de la nostra atenció mes allà de tres alens, dos sospirs o quatre parpallejos.
Ens hem oblidat de ser lents i disfrutar-ho, de prestar atenció i respirar, d'assossegar la nostra consciència amb la calma de la parsimònia i el silenci. La pausa, el ser pausat, ja no existix, és una espècie en extinció i mesurem la nostra felicitat en Kb. per segon o velocitats de descàrrega i connexió.
"L'estrany cas d'aquella cançó en català original d'un grup que no m'agrada, versionada per altre grup que tampoc és un dels meus favorits, dins d'un disc recopilatori d'Eps anteriors i versions en castellà. Eixa cançó que, a la vegada, considere una de les millors que he escoltat en la meua llengua"
(Dedicada a eixa poetessa prominent, dona forta i mare original, singular i admirable. Depredadora de bons moments i tossuda en la constància per viure'ls, per gaudir-los. Una amiga)
6 comentaris:
Estava assegut sota una creueta i he agafat un sender que m'ha portat fins ací. Encantat de trobar una reflexió tan encertada. Massa depresa va tot. Ha sigut llegir La Clave i escoltar a les meues orelles aquella sintonia tan característica amb un boing greu al final de cada fraseig. Salut i força
Sempre és bona la senda quan ve de Sota la Creueta, un lloc irrenunciable.
Eixa sintonia que comentes em continua evocant records i sensacions tan bons com ara inexistents. I és que ja no queden programes, aptituds, com aquelles. En això ni hem guanyat en progrés ni en benestar, per molt que vullguen fer-nos vore el contrari.
Benvingut Chals, salut i gràcies pel comentari.
És molt cert allò que dius, però pense que és tant difícil anar a poc a poc en aquest moment, em sembla que el tren al que generacionalment hem pujat és justament d'altíssima velocitat. No et pots llençar, i és com un constum estar dins, tots van allí corrents i asseguts. Si et llançes, caminaràs lent i sol, i possiblement, estic segura serà millor, trobar la pròpia velocitat, sense llençar-se del tot, amb o sense caràcters limintats, buscar la justa messura, començar a saber tornar a començar, i conduir nosaltres la pausa dintre de l'aboràgine. Salut i bona setmana. Gracis...
És probable que lo millor siga quedar-se assentat i quetet en eixe tren que va que vola, en silenci, observant i amb una bona sonora sonant en els cascos per a aïllar-se de tot el tràfec i rebomborio d'al voltant.
Però a l'hora de compartir vivències, de parlar i relacionar-nos amb els altres passatgers, obviem les velocitats. Mirem-nos als ulls, disfrutem del silenci i la pausa, del temps assossegat en la paraula, de la calma en tot allò que ens fa feliços. Desconnectem tots els aparells en eixe moment de les relacions, siguem plenament humans. Siguem lents i reposats dins d'eixe tren que va que vola.
Gràcies a tu.
Hola que tinc poc de temps però volia fer un comentari i no sé no acabe d'estar d'acord amb això que anem massa a pressa tots que al final és que els nous temps són així tampoc anem a suïcidar-nos que la cançó és molt xula salutacions també a Chals i a Atena bé m'he d'anar que tinc que fer una cosa però tampoc és que tinga pressa no és que així faig moltes coses au em quedaria una mica més bon post adéuuuuuuuuuuuu!!!
És vosté gran, stop, fins i tot als comentaris, stop, ja ho era, stop, quan jugava d'alapivot, stop, i me'n vaig que he quedat, stop, abraçaco, stop.
(Al cap i a a la fi el twitter no deixa de ser un telegrama. I això ja era modern fa mes d'un segle)
Publica un comentari a l'entrada