dissabte, 24 de novembre de 2012

EL LÈXIC FATIGÓS (I FASTIGÓS)

Les paraules en este espai seguixen mudes, ofegades front a un lèxic, l'imperant, que acovardix i derrota, que oprimix i esgota.

Un lèxic, el de la negació i la por, que criminalitza la paraula "radical" (Relatiu o pertanyent a l'arrel, que procedeix directament de l'arrel. Que afecta l'arrel mateixa de la cosa, el principi d'una cosa) i familiaritza el terme "troica" fins que se'ns cola insolent i desvergonyit en casa, en la cuina, en el llit, on tenim que rendir-li ofrena cuinant-li submissió després d'un mal polvo d'incòmodes postures reverencials.

El lèxic d'una gramàtica, la de la hipocresia, que utilitza el complement directe del "poble" com transitiu cap a la mentida i el propi interés. Una gramàtica que escolta al "poble" per a canviar programes o intencions i convocar consultes sobiranistes, però que té les orelles tapades davant de les demandes d'eixe "poble" en el tema de les retallades i la gestió pública. La gestió de la crisi, la prèvia a la crisi i la que se'ns ve al damunt.

La gramàtica nacional que es queixa a Europa pels mateixos motius i amb el mateix discurs amb què defén les idéntiques polítiques que ací aplica; "no em retalles que ja ho faig jo".




És probable que continue l'afonia d'idees i voluntats en este espai. Eixa malaltia del silenci provocada pel virus del desànim inoculat amb la reiteració de la injustícia. Esta afàsia lexical per lesió del sentit comú.

És probable que continue silent quan el que he de dir ja em sona.

I és que en estos temps fins i tot és probable que el punk  no siga d'orige britànic, que els seus precursors foren de Lima.

És probable.