dimarts, 30 de novembre de 2010

THIS OLD WORLD

En este vell món m'ancore a la memòria d'un somriure molt al meu pesar.

En este vell món els oblits voluntaris cotitzen a la baixa i em toca invertir en música novament per a desgravar desil·lusions. I el resignar-se s'evapora, altrament solidificant imatges feridores en este vell món.

En este vell món...


dissabte, 27 de novembre de 2010

RIURE-SE'N PER A NO PLORAR

Atenció, Europa al rescat !!!

La pròxima víctima d'estes accions de salvaguarda, el pròxim país que haurà de pagar els interessos d'estes ajudes, amb el goig dels especuladors, serà Irlanda. S'ha acabat el miracle celta , tan de moda fa tres anys, i ni tan tan sols el conflicte perenne entre catòlics i protestants té cabuda als mitjans davant l'allau de desinformació concebuda per a sembrar el pànic i marejar els mercats.

Com diu el refrany castellà, en rio revuelto...

Encara que no massa, la gent protesta, els protestants protesten i jo em pregunte, que passa quan els catòlics volen protestar?

Podríem dir que eixe dia no s'han alçat molt catòlics.

divendres, 19 de novembre de 2010

NIT DE RISCOS

I el cos em demanava esta nit obrir la vena hortera, dessagnar-me per ella en olor de solituds...



... però no, el torniquet del rock m'ha fet sucumbir de nou amb la seua autoritat estrenyedora impedint eixa vessada.

Tou i vell, però no tant.

dijous, 18 de novembre de 2010

MON-DOC

En la cursa per fagocitar al·licients i motivacions sempre estan els que vénen a soles sense necessitat de ser recercats, aquells que tenen el camí aprés. Quasi com una cerimònia anual, com el neo-ritual del mig novembre, apareix novament el MON-DOC (mostra internacional de cinema documental de Montaverner) en la meua agenda, desbaratant-me els horaris i llimant hores de son durant una setmana llarga. En la batalla entre els desitjos i el temps disponible he ajustat el llistat per a evitar presentar una esmena a la totalitat o llogar durant huit dies dos metres quadrats a l'auditori Luís Peiró.



"Distancias", "Cooking History", "Garbo, el espía", "Tras la huella de Darwin", "NAZIROCK: cómo legalizar la esvástica y el saludo fascista", "The Cove", "Vivir de pie", "Johnny Cash at Folsom Prison", "OPERATION LUNE: dark side of the moon" i "Space Tourists", ja estan marcats amb el roig indefugible en l'agenda de la il·lusió que s'encetarà este diumenge a les sis de la vesprada. Estos títols, així com la presència d'algun dels seus directors, em tenen rebolicada la impaciència des de fa unes jornades.

La tercera edició d'esta mostra no fa sinó consolidar i confirmar el promptuari del bon treball, de la qualitat, i ratifica la possibilitat d'executar projectes culturals imaginatius, gratificants i esperançadors en un àmbit com aquest, fora d'aquells circuits entaforats que tan sols es poden trobar garbellant pels amagatalls de la gran ciutat.

Tot lo contrari al costumisme de rigor en les programacions culturals de molts, massa, ajuntaments que se sostenen en la comoditat, el pragmatisme i la falta d'imaginació. Un tema del què no m'abellix parlar per reiteratiu, per desídia o per que el límit del neguit el tinc molt baix, sota terra, foradant canalitzacions del desencant.

La meua enhorabona anticipada a l'equip organitzatiu per permetre'ns, ací, quasi sense eixir de casa, obtindre els rèdits del seu magnífic treball, disfrutar com uns porquets amb esta iniciativa. Gràcies per mantindre viva la utopia.

diumenge, 14 de novembre de 2010

DIUMENGE CANÒNIC... o quasi

Caminades de dissabte, ruta al Montcabrer, oxigen, massa sol per a un novembre i alguna vista cremada d'un passat recent que m'afeblix. Entrepà revestit amb paper d'alumini i forro interior de paper de cuina colorit, esvarós i juganer, de tonyina, maionesa i encisam. Vespre-nit de lectura i desfici de sofà.

El meu diumenge no serà de missa i rosquilletes beneïdes. El canvie per una cançó alegre amb algun toc catecumènic, això sí, i preceptiu dinar a un altre temple gastronòmic, l'Escaleta de Cocentaina. I és que al final, sóc un home de costums.

dimecres, 10 de novembre de 2010

TRAJECTÒRIA (en quatre minuts)

Una cançó repescada de la memòria estos dies recupera, en la seua trajectòria de quatre minuts, vitalitats perdudes al laberint del desconsol.

Un riff inicial de guitarra la situa breument en l'escenari mes clàssic del punk per a, amb un colp d'acord i la prèvia presentació d'objectius d'una bateria malintencionada, fusionar-se amb les reverbs marca dels huitanta d'aquells The Cult mes estilitzats.

La melodia i veu inicien llavors un passeig pel bulevard Morrissey en la seua zona mes Smiths, amb un agressiu i envoltant perfum de guitarres de fons, això sí, com a fet diferencial.

I la tonada principal fa acte de presència per primera vegada. En esta ocasió agafada de la maneta d'un diminut interludi guitarrer que la solta ràpidament davant del fervor al canvi de tonalitat. Un salt de qualitat, una sagnia als aguts vocals que trasllada a aquell so dels noranta que Superchunk o Lemonheads tan bé van embastar. El tram de la cançó que aconseguix les majors contribucions d'energia positiva per a la meua ment dispersa.

Però les guitarres, harpies i zeloses, no volen perdre protagonisme i inicien una lenta recuperació d'esgarranys que tan sols s'aconseguixen cosir amb uns trams de melodia vocal, de discurs musicat, cent per cent estil Madness. Una engalifa descoberta en els falsets corals i reintroductoris als millors i mes contundents moments d'eixes guitarres assaonades pels solos rock indispensables, aquells què anuncien el passe final de la tonada rematant la cançó de la millor i mes desbaratada manera possible. Pur acoblament i desajust, com cal en estes històries.

Un trajecte breu, quatre minuts escassos, per a arredonir una cançó quasi perfecta i confirmar que hi ha coses petites, gairebé insignificants però precioses, que poden armar novament el trencaclosques de la il·lusió.

diumenge, 7 de novembre de 2010

ALGUN DIA...

Algun dia s'ha de renàixer, acceptar com una derrota eixes pèrdues a què ens lligàvem i no admetíem. Intentar fusionar la memòria amb el gel i evitar el dolor per l'impossible.

Algun dia hem de mirar de front la vida que se'ns tira damunt, venidora i fugaç, tolerar-la amb aquella carència i recercar els nous racons on disfrutar-la.

I al mirar arrere que el gel ens impedisca tornar a ser de pedra.



...potser jo he triat hui per a renàixer.

divendres, 5 de novembre de 2010

TEA PARTY? No gràcies, timonet.

Tenim Tea Party fins en la sopa, quina barreja de merda per al menú del raciocini. Lo "millor" de la hipocresia nord-americana traient-li punta a l'estandard dels drets individuals front a les mesures socials. Una nova venda massiva de por apuntalada en la pèrdua de la intimitat i l'autonomia de l'individu o la família. Això sí, a compte de l'aprofitament dels béns comuns, els de tot el planeta, i de la mà d'obra barata i explotada d'aquells per als que no arribaran ni tan tan sols les molletes del festí. Allò del repartiment i la redistribució que tant cou als benestants.

Quin país de contrastos els Estats Units. Allà on el sistema mèdic és, tan sols, pur negoci i la salut o la vida humana una quincalla sense importància. Allà on, per a porgar les consciències, no ens enganyem, es rebolquen de plaer amb programes de televisió d'ajuda humanitària a nivell local, on tots col·laboren i ploren les alegries de l'auxili al necessitat.

Allà on, a l'estat de Utah, l'afusellament d'un condemnat a mort l'efectuen cinc tiradors armats amb rifles Winchester, un dels quals porta una bala de salva per a alleugerir les consciències dels executors, síntesi perfecta del menú de la hipocresia USA amb un poc mes de percussió, si açò és possible.

Un país, també, on són capaços, entre altres coses positives, de generar la millor música del planeta, on la tradició pop, rock, es recolza en uns fonaments que ací, mes que hagem avançat, són de cartó pedra i amb retalls encara vistosos d'aquell folklore unificador i ranci que arrosseguem quaranta anys.

dijous, 4 de novembre de 2010

SLIPPED, DISSOLVED AND LOOSED

I el silenci ha tornat agafat de la maneta de la desil·lusió, desunflant encara mes la corfa que em mantenia dreçat.

Esvarat, dissolt i fluix.