diumenge, 7 de febrer de 2010

EPÍSTOLA INTER-BLOGAIRE

"Vaig a iniciar ací, i sense cap claredat en la seua continuïtat, un apartat de respostes a entrades d'altres blogs. Una prova per a combinar i interrelacionar entrades d'espais i autors diferents. Va de bo"

(Resposta a l'entrada en el blog "SOTA LA CREUETA" que ací vos enllace)

Senyor Aliaga, bon anàlisi a la globalitat, si senyor. Si no li importa afegiré alguna cosa. I és que amb els anys m'he aficionat a relativitzar les decisions i analitzar-les individual i estadísticament, no amb el cor.

És indubtable que el perllongament en dos anys de l'edat en la jubilació no és una qüestió agradable però hauríem d'afegir alguns factors a la balança per tal de poder sopesar el problema correctament. La mitjana d'edat en este país per a incorporar-se al treball ha augmentat molt en els últims quinze anys, a pesar d'eixe sector de població quasi adolescent (16-19 anys) que ha incrementat la ràtio de treball (probablement un reflex del fracàs en les polítiques educatives). Este augment en la mitjana d'edat d'incorporació ja ens dóna una pista; els ingressos per cotitzacions comencen mes tard i duren menys anys. (menys ingressos)

La mitjana de vida espanyola ha crescut també considerablement, amb lo qual podem apuntar una segona cosa; els pensionistes, que no cotitzen i suposen una despesa a les arques de l'estat, cada vegada duren mes, i que així continue, amb el conseqüent increment en el cost de manteniment. (mes despeses)

El percentatge de pensionistes front al de persones "cotitzants" es dispara any a any a favor dels primers. Cada vegada hi ha mes gent que no contribuïx en les cotitzacions respecte als que si ho fan. (mes despesa a repartir entre menys ingressos).



Així i tot, li he de dir que jo tampoc estic d'acord amb la mesura del govern (que per cert, també afecta als empresaris), però afegiré altres motius;

Els ingressos que suposarà este augment no es necessitarien si afegírem al seu llistat de motius altres com "l'optimització en la gestió de l'estat o organismes públics". Quant guanyaríem si els costos en infraestructures, per exemple, foren els que realment es projecten i no el desgavell de resultat final que es presenta una i altra vegada. Quant guanyaríem si a l'austeritat en les administracions afegírem la productivitat laboral (tan necessària, també, en l'àmbit privat). Esta productivitat no és tan sols responsabilitat dels gestors, públics o privats, si no també del treballador. La tan concorreguda, però real, implicació i responsabilitat social que en este país fa perla per totes bandes. (Segona referència a l'educació).

Amb quasi un 20 % del treball en Espanya realitzant-se en negre, sense aportar res a les arques de l'estat, ens estem plantejant altres solucions per a augmentar els ingressos? Si tenim el llop en la porta de casa. Entenc algunes de les circumstàncies que porten a molta gent a treballar en negre, inclús quan cobren l'atur, però, què pensaran les altres empreses, o autònoms, que estan perdent volum de treball per este mercat alternatiu i deslleial?

La decisió del govern em pot paréixer roïna, però no covard o mal encaminada. Opine que esta pot ser la llosa que els lapide definitivament però estan anticipant-se a un problema seriós que, potser, ja no tinga una altra solució. Els canvis estructurals no solen ser excessivamente ràpids, si és que arriben,per lo tant qualsevol mesura tardarà encara a ser productiva i el forat ja està fet per als pròxims quinze anys.

Em pareix tan criticable l'actitud del govern com la dels sindicats. Estos han romàs amagats els últims anys sense eixir del cau a pesar dels índexs de desocupació, sense el mes mínim alçament de veu. I ara per una decisió, important però una no ho oblidem, ixen del forat, amb les urpes esmolades i llançant-se a la jugular.

Estaria bé, molt bé, que en este país analitzàrem els problemes i es negociaren les solucions amb la informació (dades, xifres contrastades, resultats) damunt de la taula i públicament, sense cortines velades. La postura de sindicats, govern, oposició i empresariat seguix pareixent-me pueril i, per damunt de tot, còmoda i molt simple. Necessitem tindre un debat públic en el que la gent del carrer siga partícip, amb dades, no amb collons. Però ací tornem a topar amb la falta de bona educació, d'educació en general. Esta és la tercera i última referència al problema educatiu (i este si que és estructural) i, sens dubte, ací tenim el germen de la malaltia. La solució, no ens enganyem, ens concernix a tots, polítics i ciutadans.

divendres, 5 de febrer de 2010

JO, YO


He vist ara la pel·lícula "Yo" del director Rafa Cortés, estrenada al 2007, i m'ha agradat, m'agradat molt. Este film va passar sigil.losament pels cines nacionals obtinguent una minsa atenció per part de la crítica cinematogràfica. No obstant això, la seua carrera en l'estranger está plagada de lloances. Ha sigut seleccionada per a mes de cinquanta festivals, en Rotterdam va obtindre el premi de la crítica internacional, en Cannes el de pel·lícula revelació de l'any i els índexs d'assistència als cines on s'ha projectat són boníssims. Tot açò enfront a la mínima repercussió obtinguda en Espanya (tan sols es van fer cinc còpies per a estrenar). Per què esta diferència de criteri entre els d'ací i els d'allà?

L'òpera prima de Rafa Cortés, amb guió firmat conjuntament pel director i l'actor protagonista de la mateixa, Álex Brendemül, m'ha paregut una obra inquietant i fortament suggeridora. Esta història deambula pendulant entre les parcel·les sense vedar del thriller psicològic, la introspecció i l'humor absurd, per a arredonir una obra final enigmàtica i heterogènia. I és esta, l'heterogeneïtat, la característica que mes m'agrada de la pel·lícula, la capacitat que té de traslladar al públic eixa possibilitat de fer la seua pròpia interpretació, deixant-la oberta a cada espectador.
Sí, a mi m'ha agradat, m'ha agradat molt.



Perquè la reiteració en individualitzar la meua opinió? Tal vegada siga una resposta a les creixents actuacions en el front de la monopolització dels gustos. M'explique; És evident que en el món de la política torna a estar de moda allò de "lo que a mi m'agrada és lo bo" deixant de banda la tan important diferència de criteris i, sobretot, el pluralisme o l'acceptació de la diversitat. A nivell casolà, dins d'estos foguers de connexió virtual en què s'han convertit els blogs, ocorre una cosa semblant. Es tendix a criticar, generalment amb males formes, qualsevol opinió que no estiga dins dels parametres d'acceptació del què critica. No hi ha treva, si una escena de pel·lícula clàssica no és del grat del criticant, passa a ser "garrula" i als que l'exalcen se'ls postil·la de mitòmans passats de moda que promulguen el bon rotllo. No es pot acceptar que a algú li agrade el cinema clàssic, amb tots els seus edulcorants i les seues faltes de credibilitat. No, ací tot ha de ser cru i real, com a la puta vida, no hi hi ha cabuda per a res mes. Sota la senyera del "dret a opinar" es camufla una animadversió manifesta a tot el que no "ens agrade". L'acceptació d'altres gustos queda fora de qualsevol codi de conducta.

El mateix ocorre en l'espai musical, on la monopolització del gust passa, inclús, a oficialitzar-se. Per estes andoles és molt freqüent vore anuncis de sessions de música "de los 80's", ara anomenada "Revival". La realitat d'estes sessions, d'estes compilacions, no és una altra que la d'un estil molt concret de música, inclús m'atreviria a dir d'un llistat específic de cançons, i tot açò molt distant de la complexitat d'estils i la varietat de grups que van englobar eixa dècada, excloent qualsevol nota discordant amb eixos pírrics llistats. En els huitanta no van existir Sonic Youth, R.E.M., The Smiths, Hüsker Dü, Jesus & Mary Chain, Dinosau Jr, The Replacements, The Pixies, Stone Roses o Mudhoney, per a ser concrets. Però tampoc van ésser, sembla ser, A-ha, Alphaville, Cyndi Lauper, Enya, Europe, Jean Michael Jarre, Mike Oldfield, Modern Talking, The Police, Dire Straits, Status Quo, Roxy Music, Ultravox, Supertramp, Bananarama, Pet Shop Boys, Psychedelyc Furs, Aerosmith, Bon Jovi, Culture Club, The Buggles, Eurythmics, Frankie goes to Hollywood, Chicago, Scorpios, Metallica, Talk Talk, Tears for fears, U2, Human Leage, The Pretenders, Kool & the gang, Madness o el mateix Michael Jackson. Tots estos i molts mes, perquè no se'm puga acusar de sectari o modernet, i centrant-nos en la denominada música popular.

JO no vull cenyir-me a cap llistat, JO no desitge mopolitzar cap gust, JO respecte els gustos dels altres, JO...

YO.