diumenge, 7 de febrer de 2010

EPÍSTOLA INTER-BLOGAIRE

"Vaig a iniciar ací, i sense cap claredat en la seua continuïtat, un apartat de respostes a entrades d'altres blogs. Una prova per a combinar i interrelacionar entrades d'espais i autors diferents. Va de bo"

(Resposta a l'entrada en el blog "SOTA LA CREUETA" que ací vos enllace)

Senyor Aliaga, bon anàlisi a la globalitat, si senyor. Si no li importa afegiré alguna cosa. I és que amb els anys m'he aficionat a relativitzar les decisions i analitzar-les individual i estadísticament, no amb el cor.

És indubtable que el perllongament en dos anys de l'edat en la jubilació no és una qüestió agradable però hauríem d'afegir alguns factors a la balança per tal de poder sopesar el problema correctament. La mitjana d'edat en este país per a incorporar-se al treball ha augmentat molt en els últims quinze anys, a pesar d'eixe sector de població quasi adolescent (16-19 anys) que ha incrementat la ràtio de treball (probablement un reflex del fracàs en les polítiques educatives). Este augment en la mitjana d'edat d'incorporació ja ens dóna una pista; els ingressos per cotitzacions comencen mes tard i duren menys anys. (menys ingressos)

La mitjana de vida espanyola ha crescut també considerablement, amb lo qual podem apuntar una segona cosa; els pensionistes, que no cotitzen i suposen una despesa a les arques de l'estat, cada vegada duren mes, i que així continue, amb el conseqüent increment en el cost de manteniment. (mes despeses)

El percentatge de pensionistes front al de persones "cotitzants" es dispara any a any a favor dels primers. Cada vegada hi ha mes gent que no contribuïx en les cotitzacions respecte als que si ho fan. (mes despesa a repartir entre menys ingressos).



Així i tot, li he de dir que jo tampoc estic d'acord amb la mesura del govern (que per cert, també afecta als empresaris), però afegiré altres motius;

Els ingressos que suposarà este augment no es necessitarien si afegírem al seu llistat de motius altres com "l'optimització en la gestió de l'estat o organismes públics". Quant guanyaríem si els costos en infraestructures, per exemple, foren els que realment es projecten i no el desgavell de resultat final que es presenta una i altra vegada. Quant guanyaríem si a l'austeritat en les administracions afegírem la productivitat laboral (tan necessària, també, en l'àmbit privat). Esta productivitat no és tan sols responsabilitat dels gestors, públics o privats, si no també del treballador. La tan concorreguda, però real, implicació i responsabilitat social que en este país fa perla per totes bandes. (Segona referència a l'educació).

Amb quasi un 20 % del treball en Espanya realitzant-se en negre, sense aportar res a les arques de l'estat, ens estem plantejant altres solucions per a augmentar els ingressos? Si tenim el llop en la porta de casa. Entenc algunes de les circumstàncies que porten a molta gent a treballar en negre, inclús quan cobren l'atur, però, què pensaran les altres empreses, o autònoms, que estan perdent volum de treball per este mercat alternatiu i deslleial?

La decisió del govern em pot paréixer roïna, però no covard o mal encaminada. Opine que esta pot ser la llosa que els lapide definitivament però estan anticipant-se a un problema seriós que, potser, ja no tinga una altra solució. Els canvis estructurals no solen ser excessivamente ràpids, si és que arriben,per lo tant qualsevol mesura tardarà encara a ser productiva i el forat ja està fet per als pròxims quinze anys.

Em pareix tan criticable l'actitud del govern com la dels sindicats. Estos han romàs amagats els últims anys sense eixir del cau a pesar dels índexs de desocupació, sense el mes mínim alçament de veu. I ara per una decisió, important però una no ho oblidem, ixen del forat, amb les urpes esmolades i llançant-se a la jugular.

Estaria bé, molt bé, que en este país analitzàrem els problemes i es negociaren les solucions amb la informació (dades, xifres contrastades, resultats) damunt de la taula i públicament, sense cortines velades. La postura de sindicats, govern, oposició i empresariat seguix pareixent-me pueril i, per damunt de tot, còmoda i molt simple. Necessitem tindre un debat públic en el que la gent del carrer siga partícip, amb dades, no amb collons. Però ací tornem a topar amb la falta de bona educació, d'educació en general. Esta és la tercera i última referència al problema educatiu (i este si que és estructural) i, sens dubte, ací tenim el germen de la malaltia. La solució, no ens enganyem, ens concernix a tots, polítics i ciutadans.

5 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Crec que estem d'acord en allò substancial. Hi ha un problema demogràfic sobre la taula, amb matisos, si tenim en compte els fluxos migratoris, però el meu lament és que per obtenir recursos abans es poden articular més iniciatives: estic d'acord amb el tema del frau i l'optimització.

A més, en les despeses de les administracions hi ha molta cosa a fer, molta cultura de "com que la pasta no és meua, gaste a discrecció". També d'acord amb el tema educatiu i la productivitat: hi ha una part del forat negre que és social, la manca de prestigi del coneixement. Això costarà molt de solucionar.

D'acord per tant en el seu interessant i ponderat article. Allò qüestionable és que es comence per la part més dèbil de la cadena tot i que siga per llançar missatges de tranquil·litat als mercats. Sense oblidar que hi ha un problema de desocupació que hauria d'absorbir el debat polític i social que vosté planteja.

I en tot cas, i serà motiu d'un article futur, caldrà també que ens plantegem allò de "treballar menys per a treballar tots". En parlarem.

Cul de sac ha dit...

El problema és que amb la debilitat de l'estructura i amb aptituds històricament poc òptimes (i parle de tots els governs democràtics però també dels empresaris, sindicats i treballadors) com les que sempre s'han donat en este país, la forma més ràpida per a equilibrar futures faltes (i de pas tranquil·litzar a les agències de rating) és posar-se a xuclar de la mamella de les pensions. I que conste que a mi açò no m'agrada una merda perquè demostra la nul·la predisposició a efectuar canvis des de l'origen del mal, canvis substancials i que ens equiparen a països amb estructures mes equilibrades. Ull també, per que esta nul·la predisposició em pareix que és global. Lo fàcil és tirar-li la culpa al govern i tots els altres continuar actuant de forma antisocial o incívica (per no parlar del tema de l'absència de responsabilitats en este país).

Treballar menys per a treballar tots? Ho parlarem en un futur, però ja li anticipe problemes difícilment superables com són els salaris baixos respecte al nivell d'endeutament de les famílies (i en açò, també les famílies tenen alguna cosa de culpa, no sols els bancs, polítics, constructors o empresaris). Un plaer obrir nous canals de diàleg amb vosté.

Ximo ha dit...

Perdó per la intromissió en aquesta reflexió a duo. He llegit la seua entrada i, en termes generals, compartisc els seus punts de vista. Crec detectar, però, un error en la seua anàlisi. Diu vostè que es podria pal·liar el dèficit si les administracions públiques estalviaren despeses de funcionament i ajustaren més el cost de les inversions. Correcte! Però què li fa això a la Seguretat Social? Li recorde que la Seguretat Social té una caixa a part, que no s’ha de confondre amb la tresoreria general de l’Estat. D’altra banda, tothom sembla partir d’un axioma: que s’ha de minvar el dèficit públic. Però això és molt discutible. Economistes com Paul Krugman sostenen que, en època de crisi, l’Estat s’ha d’endeutar. Això no lleva, naturalment, que es puga discutir quin ha de ser el nivell adient d’aqueix endeutament, però no comprenc en absolut la mania dels popes del capitalisme predicant la disminució del dèficit. Si precisament una part d’ell l’han provocat les ajudes que han rebut els bancs i certs sectors econòmics. De vegades, la demagògia no té límits (i no ho dic per vostè, clar).

Cul de sac ha dit...

Ximo, les seues opinions no són mai una intromissió i, a més, açò no és una reflexió tancada. Està oberta a qualsevol que vullga opinar.

El meu comentari sobre l'optimització en la gestió de les administracions públiques va mes encaminat a la consecució, progressiva, de la disminució en els propis gastos fixos (concretament en salaris). I no per la disminució d'estos salaris, si no per la disminució en la quantitat de llocs de treball. Açò va molt unit al problema ja mencionat de la productivitat laboral i podríem entrar en un complex debat sobre l'excés de personal en algunes administracions, la duplicitat (o triplicidat) de llocs des de la implantació de l'estat de les Autonomies, etc...

Este tipus de mesures podrien evitar gastos estructurals que sí que afecten la distribució en les partides dels pressupostos generals de l'estat. També sóc conscient que obriríem un altre front com és el de la disminució de llocs de treball (encara que siguen funcionarials) i l'augment que, potser, açò suposaria en les estadístiques de la desocupació. Jo sempre parle de mesures graduals o progressives i de tindre "fe" en la redistribució laboral. Sens dubte que no és un tema senzill però és una mesura mes, no l'única, dins d'un possible conjunt amb un objectiu únic; millora en la productivitat.

Un altre tema és el d'ajustar costos en les inversions. Ací he de matisar que no parle de “ajustar” si no de “complir” amb els pressupostos previs. Tots els desajustos en finals d'obra tenen un preu a pagar, per ajuntaments o governs autonòmics, i no precisament barat; INTERESSOS. Per exemple en els crèdits que se sol·liciten per a cobrir eixos desajustos o en les demores en pagaments per part de les administracions. Açò sí que és una despesa que s'hauria d'eliminar i amb agilitat.

De qualsevol manera, ja he comentat diverses vegades que la millora global no té una fórmula màgica d'un únic component si no que ha de ser la suma d'un conjunt de mesures valentes i de, abans que res, un canvi d'actitud general (que és on veig la major complicació). Gràcies pel seu interés (i este si que és un interés de baix cost, llevat que se li haja de ser retribuït amb alguna cervesa o piscolabis per contracte d'obra)

Cul de sac ha dit...

...ah, i amb el tema de l'endeutament públic o la minva en el dèficit públic, estic absolutamente d'acord amb vosté. Ací el rovell de l'ou està, com molt be assenyala vosté, en el índex d'endeutament.