dilluns, 31 d’octubre de 2011

EL DIA DE TOTS SANTS, EL DÍA DE LOS MUERTOS

Demà és el dia de tots sants, el dia dels nostres difunts. Esta celebració ha sigut tan sols una anècdota en la meua vida fins a la data, un dia sense incidència en la consciència pròpia, sense importància en la meua rutina. L'abast d'algun dels meus darrers difunts, però, la proximitat del seu adéu i el seu pes específic en la meua història, fan del dia de demà una jornada distinta enguany.

No sé si hi haurà visita o no al cementeri, encara no m'ho he plantejat, però si sé que porte algun temps indagant en la memòria i el protagonisme d'alguns absents col·lapsa nombrosos records. Tan sols per açò esta commemoració ja té una data marcada al meu calendari, tan sols per açò ja tinc a l'agenda unes quantes línies vacants per a la remembrança de forma oficial.




Ací al País Valencià tenim el dia de tots sants, la fira de Cocentaina i una cançó des d'Alcoi amb el nou disc dels Arthur Caravan.
A l'altre costat de l'oceà tenen el día de los difuntos, el Tintililillo o el día de los muertos, i en la ciutat de la Plata, a Argentina, el grup El mató a un policía motorizado ja va posar fa temps banda sonora a un dia com el de demà.

Dos punts tan distants units per esta tradició i ara també amb algunes coincidències musicals sobre el tema.

Distorsió per als difunts, una manera com una altra de descansar en pau.


dissabte, 29 d’octubre de 2011

HOMO SOM, I QUÈ?

Sembla ser que l'església catòlica reconeix la teoria de l'evolució, mes que ho faça amb prudència i la boca petita. Ben cert és que ho fa remugant i farcint de justificants o matisos el discurs d'aprovació, però la conclusió d'acceptació final és innegable.

Este fet porta aliat el final d'un dels grans misteris de la humanitat; la imatge o aparença física de Déu.

Si com diu el Gènesi "Déu va crear l'home a imatge i semblança seua", si pareix acceptat el fet que l'home ha evolucionat com a home des dels primers homínids, si dels primers homínids o hòmens primigenis (siguen quals siguen, ací encara pareix que hi ha algunes divergències tècniques en quant a les dates o espècies) tenim restes i reconstruccions que ens permeten conéixer el seu aspecte físic amb un alt grau de fiabilitat, arribem a una conclusió indiscutible :

DÉU HA DE SER L'HÒSTIA DE LLEIG !!!


Reconstrucció de Homo Habilis

Gràcies a Déu, també, la dona no va ser creada a imatge i semblança del totpoderós i han quedat exemptes de la desagradable i antiestètica aparença de la divinitat, amb la qual cosa encara podem admirar la seua bellesa, la seua delicadesa i disfrutar amb la seua presència.

Senyores i senyors, hui m'he llevat un gran pes de damunt al confirmar que la lletjor de l'home, de nosaltres els hòmens, és un fet natural i diví, un estat consubstancial que no ens ha de preocupar i del que no ens hem d'avergonyir.

Rock&roll i ball per a celebrar-ho.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

TEMPS DE CANVIS

Un divendres de finals d'octubre com el passat divendres. 25 ºC a l'ombra, mànega curta i un sol fulgent escampant el tapís espés del migjorn xativenc.
La castanyera ja té instal.lada la seua parada a l'albereda, removent brases i castanyes al compàs habitual de 3x4 amb el mànec de la paella perforada per batuta i un tòrrid ambient entre el públic silenciós i malcarat (molt càlid, això si).
Ningú no compra castanyes.

Una escena anacrònica que m'esquartera les imatges d'una vida, estripant-les per a fer-les sagnar en un toll de canvis.

La diàspora d'un diumenge a València per a trobar un restaurant obert on dinar. Una majoria romanen tancats sota el jou inquisidor dels ajustos en costos de manteniment, amb l'aplaudiment espinós i mut del buit, de la falta, i la vènia de la clientela inexistent.

Les terrasses del bars, quasi buides, em perforen un altre budell a l'abdomen d'imatges d'una vida.
Mes canvis.

M'acomiade d'un parell d'amics que se'n van a treballar a l'estranger, que carreguen les seues maletes amb remembrances que ja van fer els seus pares quaranta o cincuanta anys arrere.
Al meu futur veig la cua d'eixe viatge, la càrrega d'eixes maletes i tot el que deixen arrere, tot el que no els cap.
També són canvis i no sé si m'agraden, si m'agradarien.

La pluja ha arribat i amb ella el clima de tardor reviscola a la memòria entre la veta carnosa dels meus records. Però no veig els bars oberts, no sent la gresca de barres i taules, no m'olore un futur plàcid ni a les seues gents.

Les castanyes calentes no saben igual amb la calor i els temps que arriben, els de canvis, tampoc tindran un bon regust.

I no, no se si m'agradaran.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

MEMORÀNDUM

És temps d'apuntar les coses que un ha de recordar.
És temps de memoràndums.

MEMORÁNDUM
Mario Benedetti, "Preguntas al azar"

Uno llegar e incorporarse al día
dos respirar para subir la cuesta
tres no jugarse en una sola apuesta
cuatro escapar de la melancolía

cinco aprender la nueva geografía
seis no quedarse nunca sin la siesta
siete el futuro no será una fiesta
y ocho no amilanarse todavía

nueve vaya a saber quién es el fuerte
diez no dejar que la paciencia ceda
once cuidarse de la buena suerte

doce guardar la última moneda
trece no tutearse con la muerte
catorce disfrutar mientras se pueda


I jo afegiré amb el desvergonyiment que em permet el lloc:

quinze regalar eixos moments que no vindran
setze jugar amb certs records a despistar
dèsset no deixar aquells oblits en el llindar
díhuit llegar la vida tan sols als que hi seran


dimecres, 12 d’octubre de 2011

DOS MELODIES

Fa tan sols dos anys l'humor, el bon humor, brollava constant i extremat pel llindar de la meua boca. En certes ocasions fregava l'histrionisme i la meua empenta i determinació se m'antullaven invulnerables.

Ara em sent derrotat, exhaust i sense iniciativa, prostrat davant el dimoni de la desil·lusió. Oculte el sentit de l'humor en lo mes fons de les butxaques i en poques ocasions el trac a passejar.

Dos cares d'una mateixa història, dos melodies idèntiques i antagòniques.



dilluns, 10 d’octubre de 2011

DNI

Hui he renovat el meu DNI, he obtingut deu anys mes de vida oficial. L'anterior carnet, el que em donava oficialitat fins ara, l'he guardat al vell calaix de les andròmines. Allí, junt a algunes fotos fugides d'un passat fantasmagòric, compartint espai amb algun que altre regal fetitxe cisellat en els records àcids d'antany, romandrà annex als altres documents que certifiquen la meua legalitat pretèrita. Un parell de passaports caducats, una targeta mèdica ineficaç i els altres tres DNI difunts en la batalla pel sojorn.

El primer d'estos carnets em mostra amb catorze anys, imberbe i sense ulleres, amb llarga i frondosa franja de pèl pinzellant els trets estilitzats d'un rostre pueril. L'últim, el de hui, el que em formalitza en la nova legitimitat, exposa totes les meues erosions, la barba encanudida i l'espleta justa de pèl per a mantindre certa dignitat precàlbica.

No recorde quasi res del dia en que vaig renovar per penúltima vegada, deu anys fa ja, el carnet de la identitat obligatòria, però hui he pensat molt en la pròxima renovació, aquella pendent i amb cita preceptiva d'ací a deu anys mes. No sé on estaré, ni com estaré. Molt probablement seguisca a soles, segurament no seré mes feliç que fa deu anys o com quan tenia catorze, però espere ser menys ignorant i poder pensar ja tan sols d'oides.

Fa just deu anys va entrar en la meua vida este disc, The Ghost of Fashion, i despús-demà tornaré a escoltar-lo en directe en la seua totalitat. Algunes cites obligatòries es tornen cícliques i aquells records ineludibles queden gravats per sempre a tan sols un play de la memòria perpètua, en la identitat sense document de les nostres mas íntimes volences.



TODO ESTÁ LEJOS

"Todo está lejos
pero es un modo de decir
en realidad no tengo patrón universal
pera medir cercanos y remotos

los bienaventurados se escabullen
detrás de nieblas o de muertes
los bienodiados zarpan o sonríen
con esa impunidad que da el rencor

todo está cerca
pero es un modo de decir

no me atrevo a tocar a la contigua
a pesar de la piel que me reclama

soy tres o cuatro islas
pero no soy archipiélago
un exorcismo sin demonio
un halo sin bendito

todo está lejos
yo mismo empiezo a estarlo
colgado del penúltimo horizonte
ese trapecio que no tiene red

todo está lejos
pero es un modo de decir

en mi mejor historia
ha habido lontananzas a granel
y mi experiencia dice
que lo remoto a veces se aproxima"


Mario Benedetti, Preguntas al azar.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

PACO MORALES, LA MIRADA.

La genialitat en la mirada no està científicament provada però existix, no hi ha dubte.
La gent amb esta qualitat, els genis, miren mes allà del present immediat. Transcorren per l'instant i l'ara, pel moment sobtat, transmetent serenitat i clarividència però, al mateix temps, la velocitat de les seues idees circula uns quants metres per davant.

Ja vaig parlar al seu dia de Michael Stipe, Jeff Tweedy o Neil Young, de les seues mirades i capacitat per a reinventar l'enginy des de la calma llaurada als ulls.


Paco Morales (restaurant Ferrero), professa esta exclusiva religió, la de la doble velocitat. Parlar amb ell és un exercici de síntesi en la concreció dels fets, en la concentració del moment i a l'execució, però al mateix temps és una finestra oberta a les noves idees. Les seues paraules transpiren la recerca constant mentres els seus ulls i accions romanen ancorats en la efectivitat de l'instant. Una mirada assossegada dins un cap hiperdinàmic.

És l'home de moda en la cuina nacional i la seua capacitat per a les combinacions impensables de sabors ho justifica plenament. La seua cuina és un collage multicolor sense fissures, una aclaparadora demostració de regustos perfectament costurats. D'altra banda, la velocitat de les seues concepcions i del seu progrés junt amb la serenitat del seu present o el seu discurs, li vaticinen el millor dels futurs.

Tindre'l tan prop de casa, a tan sols uns quilòmetres, a Bocairent, és una xamba. Qui tinga disposició, predisposició o retribució, no hauria d'eludir esta visita. Ací va una mostra de la meua última estada als seus dominis.

Salut.



El detall, sempre el detall.


Flor de pimentó roig. Primer entrant directe al cor.


Ametles tendres i alls al pil pil. La dulcificació dels alls, increïble.


Nèctar fred de brandada, anxoves, llavors de mostassa i santolina. Primera demostració de combinacions impossibles. Segona diana.



Pa negre i pi. Mariola en plenitud.


All silvestre, alvocat i ceba cítrica. Mes lliçons de barreges impensables.


Minestra de verdures d'estiu, fons untuós i làmines de cansalada ibèrica.


Ostra al natural, amb llet crua d'ovella, essència de corder i pesto d'herbes. Increïble però cert, sabors làctics en un plat amb ostra i tot perfectament compensat.


Espardenya de sèpia, meló, cogombre i melissa cítrica.


Este celler m'ha robat el cor, Dominio de Bibei. El millor blanc que he tastat en molt, molt de temps. Lapena, un monovarietal de Godello, tan sols 900 botelles de producció. Una joia amb tocs minerals acaparadors i una compensació tànnica, àcida, molt difícil de superar. Una altra diana.


"Quisquilla" crua, caragols cruixents a l'aroma de fenoll silvestre amb beixamel. "Quisquilla" i caragol, ja està tot dit. Cal tastar-ho, indefugible!!!


Xampinyons al sol, adobats amb rovell d'ou de camp, puré d'albergina a la brasa i alls tendres.


L'home de la mirada serena en acció. Acció i control.



"Chopitos" escabetxats amb tocs de canella, cardamom, avellana fresca i bresquilla vinya.


El Mercat en el plat. I jo afegiria, amb tots els seus colors.



Moll setinat amb fulla de figuera, anous fresques i ceba.


Tudó torrat i reposat amb tomaca raf crua i seca adornat amb iogurt i espècies àrabs.


Flors de l'entorn, remolatxa, fruits rojos i regalíssia.


Llet fumada, llavors de café i cacau especiat. Una combinació relativament senzilla (per dir alguna cosa) però fastuosa en textura i retrogust fumat.



Quallada, te verd i figues.



L'espai, l'entorn. A l'altura de les circumstàncies.




Galletetes i tosta de romer amb el café. A l'ombra dels pins, ja a l'aire lliure. Perfecte final.

La genialitat és una constant, no permet treva, i Leslie Feist du camí de doctorar-se amb la seua trajectòria i el pes de les seues melodies.
Música.


dimarts, 4 d’octubre de 2011

SECRETS DE 3 MINUTS I 28 SEGONS

Quan et vaig conéixer, ja fa uns quants anys, em vaig quedar parat en tu, no vaig poder continuar.

Eixa veu vellutada i el seu murmuri, mesurant les paraules per a utilitzar tan sols les adequades. Poques i concises. Paraules que obrin la curiositat com una magrana per a endolcir les coses increïbles, màgiques que passen en la vida, en este món.

El teu tempo essencial, pausat i temperat com una guitarra acústica d'acords bàsics, senzills. Tan senzills com tu, tan complets com tu. De vegades guarnit amb espurnejos curts d'alegria, sonors i afilats com una slide-guitar, donant brillantor a eixos moments i obrint l'espai a l'entusiasme. En altres moments eixe tempo esdevé efusiu i càlid, augmentant a la vegada la cadència de les emocions sense que es note, com si duplicares l'acústica del teu discurs i accelerares eixos acords bàsics per a generar esperances.

I el cor se m'accelera i batega confortable.

M'acompanyes tot el temps amb carícies sonores que sonen a palmes de fons, a cors llunyans de palmells entrellaçats que es tornen metrònom del meu ànim.

I el cor se m'accelera... i s'acomoda.

Al final, el teu silenci.
M'obliga a buscar novament en els inicis, a reproduir cíclica i mecànicament l'ardit de la memòria, a reiniciar els sons de tants i tants somnis incomplets, de tantes i tantes històries viscudes en tres minuts i vint-i-huit segons.

---

-Em va costar molt passar de la pista quatre d'este disc, de la cançó quatre (Peng! 33).
En la primera escolta em vaig quedar enganxat a ella de per vida i no vaig poder arribar a la cinc fins uns quants dies després. Ara, amb un grapat d'anys transcorreguts, continue tornant a escodrinyar-la, a visitar-la, de sovint. Senzilla, bellíssima, completa.

Fa ja temps que vaig aconseguir passar a la cinc, i a la sis, i a la set.... però res, res és el mateix des d'ella.-


"Curiosity far greater than the fear / La curiositat molt major que la por
It felt so simple, so prodigius, / Se sentia tan simple, tan prodigiosa,
at the same time / al mateix temps
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world / en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in the world / en el món

Across the river there're all kinds / A l'altre costat del riu hi ha tot tipus
of magical instruments / d'instruments màgics
While we really keep on / A pesar que realment seguim
living like monkeys / vivint com mones
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world /en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in this world, yeah / en este món, si.

Across the river there're all kinds / A l'altre costat del riu hi ha tot tipus
of magical instruments / d'instruments màgics
While we really keep on / A pesar que realment seguim
living like monkeys / vivint com mones
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world /en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in this world, yeah / en este món, si."