divendres, 22 de maig de 2009

IMAGINARIUM ALIÉ, PROPI...(caramel-o)

Cinc minuts de conversa amb ma mare i el fil telefònic m'enganxava novament al passat, el mas recent, el de tan sols sis mesos arrere, a mode de cordó umbilical. Un so auster i analògic s'entrellaçava amb la seua veu, la de tota la vida, la veu de la meua memòria. Mig any en aquell poble coster Suec, Landskrona, i em trobava perfectament instal·lat, còmode. Adaptat al seu clima agrimat amb aquell boirós filtre solar. Adaptat al civisme i fredor de les seues gents, a la calidesa de les seues cases i establiments. Adaptat als costums, al respecte, a la impol·luta neteja dels seus paisatges. Els inicials dubtes sobre la meua aclimatació, sobre la tensió amb què l'enyorança tiraria cap arrere, es van dissipar en tan sols uns dies. Inclús en la xicoteta empresa conservera en què treballava, em trobava confortablement acollit. El regular contacte amb els meus amics de sempre, fruit de les noves tecnologies, no em desvinculava de la meua nova realitat diària en la què em sentia complet, segur i el ritme pausat en la meua nova vida, en les meues noves relacions, m'emplenava. Es podia dir clar i ras que no tirava res en falta. Inclús el parell de relacions sexuals que havia tingut en aquell temps, la naturalitat i descomplexitat de les mateixes, enlluernaven el meu present com mai haguera imaginat.



El quart d'hora, límit habitual en les converses telefòniques amb la mare, estava arribant al seu límit. Les vicissituds i anècdotes del banquet de comunió de diumenge passat, el del fill dels meus veïns al poble, havien copat la pràctica totalitat de la telefonada de hui. I en el torn final, el de les alabances al combregant, la seua flegma d'aquell dia, la seua simpatia i espontaneïtat, va ser quan ma mare va pronunciar la frase maleïda: "Eixe xiquet és un caramelo". El sostre a terra. La pedregada d'emocions caient amb virulència. Per la teulada acabada de derrocar de la meua posició emocional, entraven lliure i massivament una tona de records, de sensacions aparcades, d'enyorances. Una xicoteta frase, ximple, dialectal, ni tan sols normativa, m'havia inoculat el pitjor dels mals, la nostàlgia. La furtiva despedida, insípida i freda abans de penjar el telèfon, em predisposava per a afrontar un altre cop la meua nova vida. Però res era igual, estava ungit en la melangia i al meu interior ja creixia l'argelaga del desitg, de la tornada a la calor sufocant de l'estiu, de la llum i dels horaris interminables, dels carrers escandalosos i la disbauxa, de la llar. Maleït caramel-o.

divendres, 15 de maig de 2009

PESSIGADES SONORES (III)

LA OLOR

És sorprenent com viatgem de ràpid al passat per l'autopista de les olors. Dins l'actual moda de retrobament o flashback als noranta, i la recuperació dels discos de vinil amb la cicatriu del fetitxisme més marcada que mai en la cara, o en la doble cara, el senzill acte de traure un disc del seu embolcall acartonat recupera, d'ipso facto, alguns orígens.

Aquells trens escandalosos, sense fil musical però escandalosos. Massissos, robustos, amb les carns blindades i la pell de pintura metal·litzada alçada per esquinçalls oxidats, com pigues rovellades abraçant als austers cendrers i flirtejant amb la "tornilleria" de rosca dels cartells d'advertència òrfens d'icones. El trajecte era com un joc de tetris entre el meu cos i els esmolats angles rectes dels reposabraços i albellons de calor de la part inferior dels seients. I amb l'arribada a València, la basarda i l'excitació cauteritzaven les ferides provocades per les durícies d'acer del rodalies. L'escenari, llavors majestuós, de la cúpula metàl·lica a l'estació del Nord amb el sobrefons de la plaça de bous, dissipaba els últims records de la banda sonora del viatge, aquella composició coral interpretada pels viatgers, les seues vicissituds i equipatges. A l'itinerari urbà, memoritzat pas a pas, m'acompanyaven una adolescència sense massa coratge i l'absolut respecte davant de tot i tots. La seqüència, la de sempre. Primera parada Harmony, segona Discos Amsterdam i si la butxaca i la urgència ho permitien allargava l'excursió fins a Oldies. Ara pense que els efluvis de la puberal excitació havien de ser tan inodors com perceptibles a mes de deu metres de distància. La tria sempre dificultosa davant de tant i tant per descobrir, es complicava sobre manera amb la ingrata companyia del neguit. En la tornada a l'estació als dubtes en l'elecció s'adjuntaven, de regal, les presses habituals. Un passeig fugaç esquivant al temps i els obstacles, tan sols ralentitzat per la sobrecàrrega de la fascinació davant de tanta i tan diversa gent. La recambra cerebral plena d'instantànies filtrades per l'absorta retina, i en un parpalleig em veia novament a les entranyes del tren.
L'aventura mensual arribava a la seua fi, i en aquell seient plastificat d'un apagat roig caoba, el meu món es reduïa a aquelles vistoses tapes de cartó, a aquells vinils negres i brillants, a aquelles olors que hui, de nou, em connecten amb uns ritmes tan aspres i crus com fascinants. Nirvana, Pavement, The Pixies, Surfin Bichos, The Cure, Yo la Tengo... L'escena del record amb la tramoia de la meua vista perduda en el disseny gamberro d'aquells discos, i el meu nas hipotecant la pituïtària i els seus tributs amb venciment en un futur que ja és hui. Pròxima parada...

PESSIGADES SONORES (II)

EL GUST

A la taula després del menú degustació, el prepostres. Com de costum l'etern dilema: cuina tradicional versus cuina contemporània. Embafat amb la reiteració d'aquell plat, utilitze la fórmula màgica, la recepta mediadora, eixa sentència per a la bona cuina la qual afirma que qualsevol plat és bo si està ben fet. Una paella pot ser bona o roïna, exactament el mateix que un rissoto amb bolets, parmesà i espuma de caldo de pollastre. De sobte les postres apareixen com a pacificador, distenent tensions sense renunciar a una nova línia de debat. El tradicionalisme edulcorat enfront de l'avantguarda inquieta. Xocolata si, xocolata no. Als anys que duc rosegant inquietuds culinàries, admirant tant el bon fer com la imaginació, la combinació de nous sabors i textures ha anat distanciant-me del dolç tradicional, però mai he sabut renunciar a ell. A la ja llunyana i monotemàtica gastronomia de l'adolescència, se li van anar afegint capes de sabors i colors. El sentit del gust es va amplificar amb una amalgama de plats desconeguts, i el mateix va ocórrer amb la música. La primigènia volença cap a l'electrificació i el cúmul de decibels, va anar deixant pas a un extens menú de nous sons replets de matisos i tessitures. L'anglés, llengua vehicular de la música orige amb mes tradició, es va intercalar en la carta amb altres fonètiques. Així, a la nit, la solitud d'una casa gran es du millor amb els jocs entre foguers, i de fons un primer plat musical amb l'ingredient principal del català. Manel i el seu primer disc "Els millors professors europeus", obrin la cuina musical en la nostra llengua a nous sons.


(Nota de l'autor): Els ingredients de la recepta "Manel", presenten totes les característiques per a ser, en poc temps, reiteratius. Poden arribar a ser el foie musical, que apareix en tots els plats i restaurants.



PESSIGADES SONORES (I)

PREFACI

És en temps com estos, en els que un ja no pot refugiar-se rere l'empara de la joventut oficiosa, en els que l'acumulació d'anys sobrecarrega d'experiències alguna cosa més que el DNI i les targetes multimèdia amb centenars de fotos reveladores, si, és en temps com estos quan sense pretendre-ho ens veiem abocats al que es tendix a anomenar com l'edat de la maduresa. I és en esta etapa, en que la frontera amb la joventut es difumina i alguns records comencen a ser vagues i imprecisos, és ara quan algunes facultats sensorials, contra tota regla de la natura, adquirixen una major sensibilitat i precisió. Els cinc sentits apareixen regenerats i reforçats davant de l'esdevindre de situacions i moments dels que disfrutar en esta edat madura. Madura, terminologia que m'inocula sentiments de collita, vespra de la mústiga, de no desenrotllament, i tal vegada per això no m'agrada.

L'OÏDA, EL TACTE

El local omplint-se a poc a poc. Els moments previs al concert. Porte anys consumint estos instants i mai m'acostume. No puc retindre l'ansietat en les meues entranyes, se subleva i emergix dissimuladament agermanada amb uns tics que es repetixen en cada ocasió. Les mans s'introduïxen compulsivament en les butxaques, el cap gira i gira intentant enfocar tots i cada un dels fotogrames allí presents. No se'm pot esquitllar res. I de sobte les llums cauen, s'amaguen compungides davant la presència d'aquell focus que devora l'escenari. Un punt de trobada per a totes les mirades de la sala, un lloc que absorbix els murmuris i els convertix en silenci respectuós. Com sempre aquell moment em magnetitza, em minimitza, em silencia i em ralentitza. Però fa ja uns anys que a alguns dels meus sentits se'ls dispara la sensibilitat en els concerts. La meua oïda es dol com si fóra ferida davant de les xarrades irrespectuoses. No sé a què ha vingut esta gent, els del fons sobreactuen com si hagueren adquirit, de sobte, el protagonisme de la nit. Al meu costat altres grups ni tan tan sols miren a l'escenari, li donen l'esquena mentres es conten, en veu alta, els secrets públics i els trofeus aconseguits en l'última festa. En un colp de minut una avançada del grup del fons es llança en desbandada cap a les primeres files, sotmetent, entre altres, al protocol cívic que ordenava la gent per l'hora d'arribada. Al seu pas pel meu costat altres ferides es reobrin i el tacte es convertix en esmolades agulles al contacte amb els avesats bàrbars. La sensació davant d'una xicoteta espenta es magnifica qual ferida lacerant. Tan sols el meu excessiu i vergonyós respecte impossibilita qualsevol acció per a evitar la maniobra, i la primera línia queda en les seues mans. Al final del concert els del fons, els del costat i els de la primera fila, que havien tornat al fons amb el mateix ímpetu i desorde, rugixen, aplaudixen i es mostren superlativament emocionats. Així és com la suprasensibilització dels meus sentits davant d'estes actituds, es troba amb la dicotomia de saber si és produïda per les dites actituds, noves per a mi o això vull creure, o pel pas dels anys i els seus efectes. I en el calaix dels records els bons moments, aquells que m'absorbixen en cada concert, aquells que intente repetir compulsivament cada dia al posar música al cotxe, a casa, a l'oficina. Aquells records, com els de hui amb Kurt Wagner i la seua guitarra. "Lambchop" en estat pur sobre l'escenari, presentant el seu últim disc "Oh, Ohio"-2008-, tan sensual i reconfortant com les seues millors obres. Moments que sempre desitge tornar a viure.