divendres, 15 de maig de 2009



PESSIGADES SONORES (I)

PREFACI

És en temps com estos, en els que un ja no pot refugiar-se rere l'empara de la joventut oficiosa, en els que l'acumulació d'anys sobrecarrega d'experiències alguna cosa més que el DNI i les targetes multimèdia amb centenars de fotos reveladores, si, és en temps com estos quan sense pretendre-ho ens veiem abocats al que es tendix a anomenar com l'edat de la maduresa. I és en esta etapa, en que la frontera amb la joventut es difumina i alguns records comencen a ser vagues i imprecisos, és ara quan algunes facultats sensorials, contra tota regla de la natura, adquirixen una major sensibilitat i precisió. Els cinc sentits apareixen regenerats i reforçats davant de l'esdevindre de situacions i moments dels que disfrutar en esta edat madura. Madura, terminologia que m'inocula sentiments de collita, vespra de la mústiga, de no desenrotllament, i tal vegada per això no m'agrada.

L'OÏDA, EL TACTE

El local omplint-se a poc a poc. Els moments previs al concert. Porte anys consumint estos instants i mai m'acostume. No puc retindre l'ansietat en les meues entranyes, se subleva i emergix dissimuladament agermanada amb uns tics que es repetixen en cada ocasió. Les mans s'introduïxen compulsivament en les butxaques, el cap gira i gira intentant enfocar tots i cada un dels fotogrames allí presents. No se'm pot esquitllar res. I de sobte les llums cauen, s'amaguen compungides davant la presència d'aquell focus que devora l'escenari. Un punt de trobada per a totes les mirades de la sala, un lloc que absorbix els murmuris i els convertix en silenci respectuós. Com sempre aquell moment em magnetitza, em minimitza, em silencia i em ralentitza. Però fa ja uns anys que a alguns dels meus sentits se'ls dispara la sensibilitat en els concerts. La meua oïda es dol com si fóra ferida davant de les xarrades irrespectuoses. No sé a què ha vingut esta gent, els del fons sobreactuen com si hagueren adquirit, de sobte, el protagonisme de la nit. Al meu costat altres grups ni tan tan sols miren a l'escenari, li donen l'esquena mentres es conten, en veu alta, els secrets públics i els trofeus aconseguits en l'última festa. En un colp de minut una avançada del grup del fons es llança en desbandada cap a les primeres files, sotmetent, entre altres, al protocol cívic que ordenava la gent per l'hora d'arribada. Al seu pas pel meu costat altres ferides es reobrin i el tacte es convertix en esmolades agulles al contacte amb els avesats bàrbars. La sensació davant d'una xicoteta espenta es magnifica qual ferida lacerant. Tan sols el meu excessiu i vergonyós respecte impossibilita qualsevol acció per a evitar la maniobra, i la primera línia queda en les seues mans. Al final del concert els del fons, els del costat i els de la primera fila, que havien tornat al fons amb el mateix ímpetu i desorde, rugixen, aplaudixen i es mostren superlativament emocionats. Així és com la suprasensibilització dels meus sentits davant d'estes actituds, es troba amb la dicotomia de saber si és produïda per les dites actituds, noves per a mi o això vull creure, o pel pas dels anys i els seus efectes. I en el calaix dels records els bons moments, aquells que m'absorbixen en cada concert, aquells que intente repetir compulsivament cada dia al posar música al cotxe, a casa, a l'oficina. Aquells records, com els de hui amb Kurt Wagner i la seua guitarra. "Lambchop" en estat pur sobre l'escenari, presentant el seu últim disc "Oh, Ohio"-2008-, tan sensual i reconfortant com les seues millors obres. Moments que sempre desitge tornar a viure.


1 comentari:

Comtessa d´Angeville ha dit...

PLAS PLAS PLAS PLAS

(que vol dir que estic aplaudint)