dimecres, 27 de juny de 2012

LA POÈTICA OBLIDADA

Barcelona i jo tenim una relació astringent. Aspra, picant, amarga i gustosa. Diversos fets molt significatius a la meua vida han vingut precedits o prosseguits d'alguna trobada amb la dama catalana. 

Ara que em queda quasi llunyana la penúltima cita amb esta meretriu de l'heterogènia urbanita, la ciutat em reclama el que em va cedir i presentar en eixos dies. La meua estima mes preada.
De moment la urbs em guanya la partida i en el tira i afluixa per la proximitat em du avantatge.
Però no li ho tinc en compte.

Passejant fa uns dies novament pels seus carrers en l'intent per reconciliar-me amb la distància, per transgredir la proximitat fins al contacte, a més de recuperar abraços i recompondre conviccions llargament oblidades a les cantonades del desànim, el dolç padrinatge d'esta ciutat i els seus racons també m'ha tornat el convenciment en la poesia.


El comentat i tan de moda auge poètic, auspiciat pels nous mètodes d'interrelació i la tecnologia de l'intercanvi virtual, topa directament i sense para-xocs amb el meu sistema d'anàlisi i gustos. He arribat a la convicció, per reiteració i per esgotament, que a la gran majoria de creients de la nova religió poètica els agrada la poesia que no s'entén, que no té "sentit".

Farcits de lèxics opulents, pot ser, traspuant paraules impossibles, els nous versos amb els seus versors i perversors, es perden en un conglomerat de sense sentits de lo mes ornamentats, això sí.
A la nova poesia, sense cometre el pecat de generalitzar però si la falta de pluralitzar, li manquen històries i trajectòries. Trajectòries que connecten cada vers amb el següent i els consegüents, que li donen sentit i significat a la globalitat, encara que siga un sentit fungible per l'ús o abús.

I és que a mi m'agraden les històries, no ho puc negar. En les cançons disfrute amb les lletres que tenen història i trajectòria, les que fugen del sentit efímer i inconnex. És per açò que ja fa anys m'engalipen Los Planetas.

El mateix m'ocorre amb la narrativa. Una novel·la repleta de xicotetes bones històries em té vençut a cada pas de full, amb cada revolta de la trama. Per això m'ha agradat tant "El mapa i el territori" de Michel Houllebecq i per això mateix em continua apassionant Bolaño.



Per sort Barcelona i les seues petites històries ocultes en els amagatalls mes inesperats, m'han permés redescobrir la passió per la poesia. En el mur d'un edifici públic qualsevol o en les tovalloles de paper retolades a les taules d'un humil restaurant palestí. En qualsevol d'estos llocs o en altres ben ocults, es pot rescatar el sentit poètic mes pur i colpidor. 

Eixe sentit poètic es pot trobar en qualsevol indret, sense necessitat de campanyes mediàtiques o promocions en xarxa.
Igualment que el sentit de la vida es pot retrobar en un viatge en tren camí de Barcelona, al seient del meu costat, i amb la sort de voler quedar-se.


divendres, 15 de juny de 2012

ÈXIT (perspectives)

Fer anàlisi d'una vida és una forma com una altra de recompondre les autoestimes o claudicar davant de les errades i, una o l'altra cosa, depenen únicament del punt de vista o la perspectiva que es baralle.

Repassant el memoràndum dels meus "èxits" fins a la data, he arribat a la conclusió que tot el que he aconseguit i considere important al meu trajecte vital són coses ben senzilles, quan no elementals.
Allò de les perspectives com ja he dit.

D'altra banda eixes coses importants que he aconseguit, per mínimes que pareguen, són les que sempre vaig desitjar obtindre.
 

 
He aconseguit fer i viure la meua vida en valencià, a pesar d'un entorn advers i procedir d'una família de parla castellana per limitació geogràfica. I és que la Canal de Navarrés deixa empremta (a més d'accent).
 
He pogut complir el somni de guanyar-me la vida amb projectes propis que continuen il·lusionant-me a pesar de les dificultats.

També he aconseguit la quota d'autonomia imprescindible per a tindre cert criteri. La confiança necessària a l'hora d'opinar i debatre que, en la seua absència, allà per les èpoques de post-adolescència, m'omplia de pors i inseguretats.
I a més he aprés a gaudir amb el procés d'aprenentatge de cada dia, valga la redundància.

La mateixa confiança m'ha permés, com diu Leonardo Sciascia, convertir l'escriptura en un acte d'esperança dins de la meua rutina, mes que siga en el format pàrvul i mínim que ací presente.
Això, per a mi, ja és tot un èxit.
 
Continuant amb el catàleg de bons resultats, reconec haver pogut equilibrar els meus desitjos amb les meues obligacions i no atabollar-me en excés per aconseguir-ho o per tindre que deixar algun propòsit al camí.
 
He aprés també a disfrutar com un badoc, feliç, perdent-me pel calaix de les sorpreses en el joc musical del dia a dia. Rebuscant entre cançó i cançó, versió o perversió, sense l'apremi per la immediatesa o l'última hora.

Últimament, per a endolcir mes la cosa, estic aconseguint aprendre a estimar amb la correspondència de sentir-me estimat. Una reciprocitat que m'empenta i em porta del braçet per la drecera cap a l'optimisme.

Amb este bagatge, no tinc dubte, em considere un home afortunat.

"A Clàudia, per redreçar el meu punt de vista i acompanyar-me fins al tossal amb la millor perspectiva"



diumenge, 3 de juny de 2012

CALENDARI (ofici i veredicte)

Que m'agraden molt els trens ja ho he dit alguna vegada, ací i per rodalies. M'encisa el món menut i en constant moviment sobre el què se sustenten, el circ de les cares i ganyotes dels efímers personatges que el travessen, les seues anades i tornades o les incògnites històries que s'amaguen rere totes i cadascuna d'eixes cares.

M'apassiona imaginar eixes històries avesat al confort d'un seient dins d'un vagó o aturat plàcidament, com un gos mut en un balcó, observant sense mes, en eixos satèl·lits de l'heterogenia que esdevenen les estacions.

Als trens és també on millor pense. Les mes bones collites de raonaments les he tingut en la quietud d'eixos viatges, amb la banda sonora que jo trie sonant als auriculars o capbussat al meu silenci entre el so ambient que transpiren els vagons i els seus habitants transitoris. Anestesiat pel paisatge en moviment que es transmet en directe per la finestreta i que m'abduïx, de tornada, cap a les meues reflexions.

Fa tan sols unes hores que he arribat d'altre llarg viatge en tren, certificant en les meues incerteses totes eixes bones sensacions. He tornat a disfrutar de la meua solitud en circulació ferroviària al regressar de Barcelona.

Com cada any des de fa huit s'ha reiniciat el ritual amb eixa ciutat, amb la música que m'oferix, les seues experiències i amagatalls. Per uns dies he tornat a sentir-me segur amb allò que vull en la meua vida i de la meua vida. De nou he compartit vivències i bons moments amb amics i nouvinguts.
Així mateix he représ el joc de les meues soledats intencionades, perdent-me entre la multitud d'un festival i absorbint amb avidesa cada imatge, cada olor o cada nota.

Deambular pels carrers coneguts i els desconeguts esquiu del món i de mi mateix, convertir-me en una esponja que s'amera amb cada nova estampa.
M'han acompanyat amics i amigues, anònims i desconeguts, fragors, essències i el meu alé, però també han estat Wilco i els White Denim, i Spiritualized i Dead Cab For Cutie. O Laura Marling o Girls o Lee Ranaldo. I Dirty Three, The Cure, Mazzy Star i tants altres.
 

 
Barcelona i este viatge en tren han restablit certes il·lusions mes algunes passions amagades sota un any de tristors.
Però el calendari ha tornat a fer feina. Amb el seu ofici m'ha conduït de retorn i en data d'abans d'ahir a la vora mateix de la ferida, al cim del precipici dels meus desconsols.

Una data marcada en pena, una xifra fosca acumulada a l'almanac de les basardes un any després. Un simple i punyent any complit.
L'aniversari de l'amarguesa, capaç de retornar-me amb arravatament irreflexiu tot el desànim que ni el millor aire fresc, el de Barcelona i les bones sensacions, el de les il·lusions recobrades, pot arribar a contrapesar.

El divendres va fer un any que vaig despedir ma mare.

No ha sigut un any fàcil. Als problemes d'estos temps s'han unit les novelles incomoditats de viure a un poble, el meu poble, que em connecta directament amb tantes absències.
En cada cantó a cada carrer, en cada perspectiva emmarcada en el passat i pinzellada en el present, amb cada aroma de vivències i les seues remembrançes, s'emfatitza la memòria empeltada de nostàlgia. I açò no ajuda en el trajecte cap a l'habitud, la normalitat o la calma.

Alguna decepció inesperada, algun desengany d'afegitó i altres buits consubstancials, em situen en el perímetre d'eixe benestar que sempre vaig tindre en esta ma casa.
No m'agrada sentir-me així, perifèric, amb l'esperit fútil.

Laude :
Et trobe molt a faltar mare, t'estime mes que mai i no sabria viure sense el teu record. Eixe somriure perenne, el teu impertèrrit bon caràcter, són el millor exemple de tot el que necessite i vull tindre per davant.

Poc m'importa el que la gent puga pensar per fer-ho públic.
T'enyore tant.