dimarts, 22 de desembre de 2009

IMAGINARIUM ALIÉ, PROPI... (conte de nadal)

Els últims mesos en Landskrona s'havien convertit en una diàspora cap a ningun lloc. Havia decidit abraçar-me a la soledat i flirtejar amb la tristesa, sense compartir-les amb ningú. Dia a dia em desvinculava del món en les moltes hores de sofà al xicotet apartament i la connexió amb el passat s'havia interromput voluntàriament. Feia moltes setmanes que no parlava amb la mare o els amics del poble i els únics contactes amb gent se cenyien a les huit hores diàries d'obligacions laborals i els intercanvis imprescindibles per a avituallar-me.

El nadal tornava amb la seua cíclica rotacional i jo ni l'intuïa. No m'interessava ni ell ni els seus cerimonials i celebracions. Tan sols una cosa havia fixat el meu interés per estes dates i tenia molt a vore amb la meua única distracció darrerament. La pulcritud i civisme nòrdic es permetien alguns capritxos en estos dies i açò m'obria les portes a l'observació. El xafardeig visual, mut, s'havia convertit en l'únic passatemps fora del meu refugi i un fet en concret em reclamava l'atenció.

Em passava hores observant la gent fumar. A Suècia açò no és tasca fàcil i buscar llocs públics on la gent sostinguera un cigarret encés s'havia convertit en una obsessió. Amb les festes nadalenques alguns pubs obrien un parèntesi de consentiment i això em permetia completar la meua tesi. I és que a més de l'observació havia començat a elucubrar teories sobre la personalitat de les persones segons la seua forma d'agafar el cigarret.

La meua teoria agrupava la gent en cinc grups. El primer grup, el de "novells", subjectava el cigarret amb por, entre el dit índex i el polze, fent suport lleugerament amb el del cor. Este evident estat d'inseguretat se solia combinar amb una actitud teatral i de perdonavides per a dissimular les carències i la inexperiència. Segons el meu promptuari de personalitats solien ser persones de poques llums, altius i badocs, però sense mala fe.



Al segon grup el denominava el dels "avançats". Estos ja agafaven el cilindre blanc de la forma mes genèrica; únicament entre els dits índex i del cor. S'atrevien no tan sols a xamar en eixa postura sinó també a passejar amb el cigarret enganxat entre els seus dits. Havia observat que estes persones eren prou obertes i disposades a qualsevol experiència. Inclús podia confirmar que eren molt inquietes i, de vegades, excessivament llançades.






El tercer grup m'agradava anomenar-lo com el dels "racionals" i era una conseqüència o derivació del segon grup. La postura de subgecció no diferia del grup 2, inclús l'alineació de la resta de dits junt als dos subjectors era la mateixa, però la diversitat de postures i situacions en què es produïa era molt major. Ja no sols es fumava o passejava, sinó que es podia estar escrivint, conversant plàcidament, llegint o simplement assegut veient-les passar amb una naturalitat impròpia de la nicotina. Els individus d'esta espècie eren extremadament lògics, de caràcter pausat i gran capacitat analítica. No solien alterar-se i difícilment se'ls podia pressuposar les intencions. Potser era el grup de caràcter mes imprevisible.


Els "agoserats". Esta era la denominació en el meu teorema de personalitats fumadores per al quart grup. Sense dubte era el grup de pitjors aptituds. El format d'agarre continuava basat en els dits índex i del cor però la varietat de postures es multiplicava de forma exponencial. Mai quedaven alineats la resta de dits i se solia complicar la postura amb alguns accessoris afegits. Gots, misteres, clauers, gerres o qualsevol altre objecte eren el complement imprescindible per a este conjunt. A més, dins del mateix grup es podien enumerar diverses subespècies en les que la monyica definia algunes qualitats. Personatges egocèntrics, histriònics i amb una capacitat innata per a cridar l'atenció. La senzillesa quedava molt lluny dels seus objectius i en la seua versió femenina el glamour prioritzava qualsevol decisió. Poc fiables i envejosos, era el grup que menys m'agradava.





L'últim grup era el meu predilecte. Els "taciturns" pinçaven el cigarret entre l'índex i el polze, com el primer grup, però a diferència d'estos amagaven el tresor de tabac en la concavitat produïda amb la resta dels dits. El cigarret sempre pareixia ocult, tant al fumar com al subjectar-lo. Alguns avesats aconseguien inclús que no es vera ni al xamar, ni a l'eliminar les cendres amb un colp conjunt i coordinat dels dits del cor i anul·lar. Així mateix la subgecció amb el dit polze es produïa quasi a mitat d'este per a complicar encara mes, si això és possible, la postura. Personatges singulars, de vegades solitaris, bevedors i amb trets de ludopatia. En altres ocasions es mostraven molt socials, altament participatius i amb un atractiu innegable. La peculiaritat era la seua millor característica i sempre tenien la frase adequada per a fer lluir un somriure en els demés.

La confecció d'esta teoria, amb els cinc grups, havia sigut l'única font de distracció estos últims mesos i cap altra perspectiva m'il·lusionava lo mes mínim. L'horitzó del meu futur tan sols passava per rebolcar-me en la soledat i ampliar estos cinc grups amb algunes postures i personalitats què estava indagant.





Aquella nit de nadal seria, a la fi, tan sols per a mi. Havia pogut aconseguir una botella de cava "Tantum Ergo" i, junt amb l'última de tinto Somontano "Marboré" que em quedava, complementarien el sopar de costelles a la mel amb soja. Jo i la meua solitud féiem bona parella eixa nit i podia confirmar, després de tantes incerteses, que allò era el que volia. Potser, el que desitjava. Potser.


dijous, 22 d’octubre de 2009

PORCIONS DE MI (II)

RETROBAR-...

Trobar-se amb un mateix. En un d'eixos moments en què s'està sota l'auspici de la soledat gratificant, en eixos racons de l'existència on dóna gust abandonar-se, en una d'eixes estones de lectura, plaers musicals o cinematografia triada a l'atzar. És allí on em vaig retrobar. Feia molts anys que no havia dedicat ni un minut a exposar la meua vida, la passada, davant meu. Potser tan sols fóra una hora, potser ni això, però vaig descobrir que quasi ja no em coneixia. Tombat plàcidament en el sofà amb un llibre vençut sobre la tauleta, seguia atordit sota els records que intentava ordenar cronològicament. On havia arribat? Tenia allò que vint anys arrere desitjava per al meu futur? Em complaïa comprovar que encara recordava aquells desitjos, aquells anhels. I em reconfortava summament confirmar que aquells desitjos, en gran manera, no sols s'han complit sinó que s'han millorat. Este retrobament em va desunflar els desànims i va adreçar algunes percepcions sobre la meua vida actual. El discurs fart, per repetitiu, de les pressions i les incomoditats d'una vida com la pròpia, com tantes altres, va ser corregit i redireccionat amb l'únic impuls de l'aplec amb el passat, del reencontre amb les meues perspectives d'altres temps. En certa manera recordar-se a si mateix, recordar allò amb el que ens conformàvem, ingènuament, en la nostra joventut, provoca un grau de satisfacció molt paregut a les trobades amb realitats diferents, i pitjors, a la nostra. Pocs moments m'han insuflat mes ànims, majors ganes de continuar disfrutant del joc de la vida, com aquells en què se'm planten al davant històries dures i reals. Si a més estes històries són contades sense edulcorants afegits i amb les armes del ben fer artístic, el gaudi és per partida doble. Em va passar fa uns anys amb la pel·lícula "Las alas de la vida" d'Antoni P. Canet, amb el coratge i honestedat de Carlos Cristos i la seua història. Ara m'ha tornat a passar amb "La escafandra y la mariposa" de Julian Schnabel, basada en la novel·la autobiogràfica de Jean-Dominique Bauby. Una simbiosi perfecta de realitat macerada en la seua pròpia cruesa, poesia literal i visual i emocions contingudes, mai millor dit. Qui som nosaltres i les nostres debilitats per a queixar-nos d'esta vida?

dilluns, 12 d’octubre de 2009

PESSIGADES SONORES (IV)

(Esta és una xicoteta col·lecció de microtextos, un joc de cosconelles literàries que m'han ajudat a passar millor esta diàspora narrativa. Un capítol mes amb el que reenganxar-me al blog i continuar la sèrie "Pessigades Sonores".)




THE BRIDGE

Rosegant les vores del temps lliure se'm reproduïx la migranya de l'enyorança. Ja tire en falta la disponibilitat, ja regurgite els meus desitjos quan encara no ha arribat la mediocritat de la rutina. Temps, eixe tresor amagat en els foscos calaixos de la civilització. I al darrere, mire el pont.







MODELS DE FAMÍLIA

Jagger, el seu pastor alemany, l'omplia a llepades sovint. Ell li permetia un parell de xarrupades abans de retirar-li la cara. Aquell dia al notar el seu alé es va deixar dur. Va obrir la boca, les llengües es van entrellaçar i la passió es va desbordar. Havia arribat al límit de la solitud.







PENITÈNCIA NOTARIAL

Aquella setmana Faust el notari havia llegit vint-i-tres escriptures al seu despatx. La minuta per cada una d'elles, 650 €. A l'església de Sant Judes, el diumenge, rescabalava els seus pecats exercint d'escolà. Llegia les sagrades escriptures i deixava 3 € i 40 cèntims d'almoina.







CUL I CIDAE

Amb l'arribada de l'estiu reapareixia puntual. Revolejava de nou al seu voltant, mussitant-li a l'orella amb agudesa. Tornava a mostrar-se incisiu, mordaç i el seu murmuri, nit rere nit, es repetia exasperant. En la foscor, enfonsà la seua amarga punxada.







NEFASTA REDEMPCIÓ

Mai haguera imaginat que la seua llarga i térbola vida acabaria amb un suïcidi. La indiferència l'havia acompanyat tots eixos anys en totes i cada una de les seues malifetes. Tan sols huit mesos en la pell d'un honest, compromés i honrat polític van bastar per acabar amb ell.







OBITUARI

L'augment en la hipoteca, l'estricte règim i la sagnia en la declaració de la renda, van succeir a les fracassades relacions amb la directora del banc, la dietista i la inspectora d'hisenda. Hui, després d'un polvo taciturn, Aradia la forense el maleïa per haver-la deixat profundament insatisfeta.







PARADOXES

Era la fi. Ja no desitjava aquella vida, el seu ritme. Les urgències al treball, les presses al menjar, al dormir, al pensar. Seia a punt d'esclatar, reposant. En una estona catorze webs, onze blogs visitats, vint-i-tres comentaris al facebook, dos textos penjats i huit vídeos al youtube. Quin gust!

dijous, 27 d’agost de 2009

MATERNITAT, VOLENCES I RENÚNCIES (II)

Ell era la seua obsessió. Un diable tatuat, lasciu i irresponsable però irrenunciable. Un compendi d'addiccions i perills del qual no es podia desenganxar. La seua relació, si així es podia denominar, era un constant tira i afluixa, una batalla de carns i tensions en què les infidelitats, les baralles, assaonaven el dia a dia. A pesar de les advertències de les seues millors amigues, de la família, Andrea no sabia renunciar, o potser no podia. Quan ell apareixia d'imprevist com "una majestat fulgent en mig de la xusma petulant" (paraules que agafe prestades d'Alfred Polgard), els odis interns per nits de deslleialtats i oblits es distenien per a acabar, de nou, en abraços i mossos, suors i xuclades en llòbrecs racons amb la disbauxa de l'alcohol i la droga pel mig. Recordava perfectament el dia que va prendre la decisió i com, dos mesos després, li ho va comunicar. La informació del seu embaràs i la confirmació de la paternitat d'Oscar van produir l'efecte desitjat i, fins ara, la promiscuïtat i els excessos s'han convertit en fidelitat, submissió i dedicació exclusiva. A més, com a bonus-extra va arribar Clara per a acabar la quadratura del cercle. Aquella vesprada de diumenge, amb bon ambient, paella i llarga sobretaula estava sent molt agradable. Els amics solters eren diana fàcil per a les bromes de les parelles. Particularment a Carles, bon xic, educat, formal i responsable, se li atabollava en gran manera amb les seues últimes aventures o eixides nocturnes, incitant-lo a buscar parella o, almenys, algun afer passatger per a alegrar el cos. Andrea no va dubtar ni un instant en eixir al tall: "ni de conya, Carles ja està pillat, és tot per a Clara".

MATERNITAT, VOLENCES I RENÚNCIES (I)

En la seua nova condició de mare Andrea reposava eixa vesprada de diumenge entre amics, amb Clara, el seu nou centre de l'univers de tan sols 10 mesos dormint als seus braços. En silenci feia repàs al seu passat mes recent. El reflex d'un horitzó de tan sols cinc anys arrere se li feia llunyà, molt llunyà. Es veia a si mateixa com una jove esvalotada i despreocupada, el que va ser. Una època en què les prioritats consistien a seguir els mandats d'Epicur i vestir-los amb les gales del glamour. La premissa: fugir del populisme, de lo multitudinari. Portar els vestits mes moderns sense caure en les tendències generals, amerar-se de lo últim en música fora de les llistes comercials, veure tota la cinematografia clàssica i l'amagat cinema d'avantguarda i fer difusió d'haver-ho fet. En definitiva, menysprear la vulgaritat. Tot això complementat amb el regular retir monacal als foscos i térbols patis dels cenobis nocturns. Viure la nit al límit, en la seua versió "bizarra" i luxuriosa. Aquelles nits que li servien d'aparador per a les seues qualitats, lluint-se resplendida i transgressora entre copes de rom amb cola i lacerants "chupitos". Aquelles nits de incògnit publicitat en les passarel·les de xicotets i obscurs concerts de rock contraventor, aquelles nits en què el seu lluïment tan sols buscava un focus d'atenció, el d'Oscar.


dimecres, 22 de juliol de 2009

PORCIONS DE MI (I)

L'EDAT IRRENUNCIABLE

L'edat se m'esvara vaporosa entre els dits i la memòria. L'estatus de família unipersonal combinat amb algunes aficions de marcat caràcter juvenil, solen dilatar la confirmació de l'inevitable; sóc una persona adulta, allunyada ja de tot caràcter despreocupat per obra i gràcia de les meues obligacions laborals, ètiques i fiscals. Circumscriure'm amb assiduïtat a ambients musicals indecorosos i, encara amb relativa freqüència, ofrenar homenatge als llòbrecs amagatalls de la nit i els seus excessos, tan sols pauta amb doble espai les exigències quotidianes. Però ai els detalls!!! els xicotets i punxants detalls que es claven com minúscules estelles esmolades per a obrir els espais i tornar-nos el present irrenunciable. L'altre dia la filla de la meua cosina em va demanar un mocador.-Com el vols, de tela o de paper?-, li vaig contestar jo sense plantejar-me la qüestió. Ella amb un gest entre l'estranyesa i la baquejada em va preguntar: -Per que dius de tela, tio? Té setze anys i desconeix els mocadors de tela, els que jo mateix guarde de mon pare, amb les inicials cosides per ma mare a puntilla alçada. Els de fil de cotó o lli a quadres variats en colors sobris, elegants; magenta, fúcsia, siena. L'espina de l'edat de nou em sacseja la ferida, reobrint-me els ulls de sobte als trenta-huit anys. Les converses de barra dissabte a la nit, gin-tònic en mà i discussió musical avesada amb els espavilats pseudoadolescents habituals. El contrast de gustos i la defensa a ultrança d'un grup pel seu valor energètic tornen a fustigar-me amb una onada d'incisius detalls. La meua realitat actual no necessita un quantificador de potència per a vibrar, no requerix únicament d'un tonatge massiu de decibels i energia per a transmetre'm sensacions positives. Hi han altres detalls, altres xicotets detalls, matisos, tots estos positius que en una cançó, en un Lp, optimitzen les meues carències. Darrerament, un murmuri adequat emfatitza el meu estat d'ànim positiu, em dispara cap a altres temps i llocs, sense que per això renuncie al meu present, a la meua edat.


dimecres, 24 de juny de 2009

IMAGINARIUM ALIÉ PROPI... (obeslutsamhet)

Des de l'última conversa amb la mare res era igual en Landskrona. La desídia s'havia incorporat novament a la meua vida i qualsevol situació portava subjecte l'estri del passat. La factura del telèfon mòbil s'havia multiplicat per tres i les senyals de les nits en vetla, indagant en les profunditats d'internet, s'acomodaven ulleroses cada volta mes evidents. Tornava a buscar refugi en els meus amics de casa, el d'allí, els de sempre. Les distàncies de nou pareixien insalvables i desitjava la meua llar solejada, perfumada, la del poble. M'havia desvinculat sentimentalment del xicotet apartament revestit en fusta roja i blanca i el meu cap, de nou, pagava lloguer en el pis de Russafa. Les jornades en la conservera havien deixat de ser confortables per a passar a ser longeves, interminables, però preferia allò que el purgatori del pub i les seues llargues sessions de fredor sueca ungides en cervesa calenta i vodka. Des de la xicoteta finestra quadriculada del despatx amb sostre inclinat, rodejat d'albarans i factures, observava les pulsions de la mar, de l'actiu port amb el seu pertinaç filtre líquid envernissant el paisatge. Deambulant a dalt i a baix, sense acceleracions però constants, els mariners carregaven i descarregaven, nugaven, maniobraven entre caixes de peix, desnugaven i tornaven a apilar. Sempre amb el gest inflexible, rígid, traçat amb les cremes protectores per al fred i abillats amb la millor roba impermeable en colors roig i verd. Doble forro, botes altes dissimulades entre les juntures dels pantalons i àmplies caputxes alternades amb gorros cenyits de fil negre. En una pausa de l'activitat i per una sèrie de vincles difícilment explicables, em vaig vore reenganxat al passat, concretament al dia de la meua primera comunió. I la comparació em regirà. Intentava recordar els vestits de tots i cada un dels meus companys aquell dia. Jo mateix vestit de blau fosc i camisa blanca sense corbata, Sebastià "el Roig" amb el seu trage negre setí de faller o Joan Carles amb el de mariner blanc a rivets blaus i el seu mocador penjant recte en l'esquena. Hòstia tu, i mariners molts mariners. Uns d'almiralls, altres de capità, la majoria de mariner ras de gala, però una fotracada de mariners. Mai m'havia preguntat el per què d'eixa indumentària o que relació existia entre la celebració religiosa i les connotacions marineres. Sense respostes i obnubilat pels rècords, enfilava a fosques de tornada al meu xicotet amagatall, quan per les comissures del passat es va colar una imatge posterior, d'uns huit o nou anys mes avant. Aquell petó adolescent, el sabor del nerviosisme i la tensió muscular, afonats en un vell sofà junt amb Ella i jo.

dilluns, 1 de juny de 2009

A DAY IN THE LIFE

Neil Young mira directe als ulls, dóna igual la quantitat de gent, arriba a tots. Dóna igual lo prop que estigues (jo a uns trenta metres), o lo lluny, la seua mirada compareix directa, incisiva. Les pantalles gegants no fan sinó amplificar la sensació de magnetisme, d'atracció. La mirada caòtica, imprevisible, eixa que deambula entre la bogeria i la genialitat, eixa que tan sols posseïxen aquells capaços d'abduir amb un sol colp de parpella. Jeff Twedy, Michael Stipe, histriònics, bojos, tots posseïdors de mirades imant, però cap assaonada en les mil i una batalles vençudes pel Young. El vell llop s'encorba i inicia el ritual. La dansa sobre si mateix, el conjur a la seua guitarra, amb la complicitat de Rick Rosas l'escena es confabula amb el misticisme. A l'escenari els elements precisos per a guarnir l'acte amb el color de la senzillesa. Olor d'antic, d'usat, de classe. El vell orgue llangorós, les guitarres polides desgastades per l'ús, l'espina dorsal dels micros cosida amb pues plàstiques, el cabaret de lletres fosforescents jugant a les amagades amb l'enorme piano i la resta d'elements allà presents. -Mansion on the hill- obri la veda, van caient les peces al sarró de la memòria acompanyades pels cors de la gentada. Ondulant, la intensitat s'abraça i separa de l'intimisme sense arribar a donar-se l'esquena. -Mother earth-, -The needle and the damage dome-, -Heart of gold-, -Old man-, -Unknow legend- amb el perfil de Peggie Young apareixent subtilment per a conferir autenticitat, si es que cal. La veu, la meua, la de la gent, es va esgarrant i el vell rocker seguix impertorbable, inesgotable. El seu gest cru s'alterna amb un somriure paternal fruit de la satisfacció. No necessita enraonar, tan sols tres frases de concís agraïment per a dos hores d'actuació. Resten les paraules. Al cim del turó de la nit arriba -Rockin' in the free world- i poc després perllongades distorssions sota el preu de cordes trencades per velles i rotustes mans. La fi amb una cançó que ho resumix tot - A day in the life-, de segur amb la complaença dels Beattles. Pot ser un dia, sí, però no un dia qualsevol.

A Xavi i la comtessa.


divendres, 22 de maig de 2009

IMAGINARIUM ALIÉ, PROPI...(caramel-o)

Cinc minuts de conversa amb ma mare i el fil telefònic m'enganxava novament al passat, el mas recent, el de tan sols sis mesos arrere, a mode de cordó umbilical. Un so auster i analògic s'entrellaçava amb la seua veu, la de tota la vida, la veu de la meua memòria. Mig any en aquell poble coster Suec, Landskrona, i em trobava perfectament instal·lat, còmode. Adaptat al seu clima agrimat amb aquell boirós filtre solar. Adaptat al civisme i fredor de les seues gents, a la calidesa de les seues cases i establiments. Adaptat als costums, al respecte, a la impol·luta neteja dels seus paisatges. Els inicials dubtes sobre la meua aclimatació, sobre la tensió amb què l'enyorança tiraria cap arrere, es van dissipar en tan sols uns dies. Inclús en la xicoteta empresa conservera en què treballava, em trobava confortablement acollit. El regular contacte amb els meus amics de sempre, fruit de les noves tecnologies, no em desvinculava de la meua nova realitat diària en la què em sentia complet, segur i el ritme pausat en la meua nova vida, en les meues noves relacions, m'emplenava. Es podia dir clar i ras que no tirava res en falta. Inclús el parell de relacions sexuals que havia tingut en aquell temps, la naturalitat i descomplexitat de les mateixes, enlluernaven el meu present com mai haguera imaginat.



El quart d'hora, límit habitual en les converses telefòniques amb la mare, estava arribant al seu límit. Les vicissituds i anècdotes del banquet de comunió de diumenge passat, el del fill dels meus veïns al poble, havien copat la pràctica totalitat de la telefonada de hui. I en el torn final, el de les alabances al combregant, la seua flegma d'aquell dia, la seua simpatia i espontaneïtat, va ser quan ma mare va pronunciar la frase maleïda: "Eixe xiquet és un caramelo". El sostre a terra. La pedregada d'emocions caient amb virulència. Per la teulada acabada de derrocar de la meua posició emocional, entraven lliure i massivament una tona de records, de sensacions aparcades, d'enyorances. Una xicoteta frase, ximple, dialectal, ni tan sols normativa, m'havia inoculat el pitjor dels mals, la nostàlgia. La furtiva despedida, insípida i freda abans de penjar el telèfon, em predisposava per a afrontar un altre cop la meua nova vida. Però res era igual, estava ungit en la melangia i al meu interior ja creixia l'argelaga del desitg, de la tornada a la calor sufocant de l'estiu, de la llum i dels horaris interminables, dels carrers escandalosos i la disbauxa, de la llar. Maleït caramel-o.

divendres, 15 de maig de 2009

PESSIGADES SONORES (III)

LA OLOR

És sorprenent com viatgem de ràpid al passat per l'autopista de les olors. Dins l'actual moda de retrobament o flashback als noranta, i la recuperació dels discos de vinil amb la cicatriu del fetitxisme més marcada que mai en la cara, o en la doble cara, el senzill acte de traure un disc del seu embolcall acartonat recupera, d'ipso facto, alguns orígens.

Aquells trens escandalosos, sense fil musical però escandalosos. Massissos, robustos, amb les carns blindades i la pell de pintura metal·litzada alçada per esquinçalls oxidats, com pigues rovellades abraçant als austers cendrers i flirtejant amb la "tornilleria" de rosca dels cartells d'advertència òrfens d'icones. El trajecte era com un joc de tetris entre el meu cos i els esmolats angles rectes dels reposabraços i albellons de calor de la part inferior dels seients. I amb l'arribada a València, la basarda i l'excitació cauteritzaven les ferides provocades per les durícies d'acer del rodalies. L'escenari, llavors majestuós, de la cúpula metàl·lica a l'estació del Nord amb el sobrefons de la plaça de bous, dissipaba els últims records de la banda sonora del viatge, aquella composició coral interpretada pels viatgers, les seues vicissituds i equipatges. A l'itinerari urbà, memoritzat pas a pas, m'acompanyaven una adolescència sense massa coratge i l'absolut respecte davant de tot i tots. La seqüència, la de sempre. Primera parada Harmony, segona Discos Amsterdam i si la butxaca i la urgència ho permitien allargava l'excursió fins a Oldies. Ara pense que els efluvis de la puberal excitació havien de ser tan inodors com perceptibles a mes de deu metres de distància. La tria sempre dificultosa davant de tant i tant per descobrir, es complicava sobre manera amb la ingrata companyia del neguit. En la tornada a l'estació als dubtes en l'elecció s'adjuntaven, de regal, les presses habituals. Un passeig fugaç esquivant al temps i els obstacles, tan sols ralentitzat per la sobrecàrrega de la fascinació davant de tanta i tan diversa gent. La recambra cerebral plena d'instantànies filtrades per l'absorta retina, i en un parpalleig em veia novament a les entranyes del tren.
L'aventura mensual arribava a la seua fi, i en aquell seient plastificat d'un apagat roig caoba, el meu món es reduïa a aquelles vistoses tapes de cartó, a aquells vinils negres i brillants, a aquelles olors que hui, de nou, em connecten amb uns ritmes tan aspres i crus com fascinants. Nirvana, Pavement, The Pixies, Surfin Bichos, The Cure, Yo la Tengo... L'escena del record amb la tramoia de la meua vista perduda en el disseny gamberro d'aquells discos, i el meu nas hipotecant la pituïtària i els seus tributs amb venciment en un futur que ja és hui. Pròxima parada...

PESSIGADES SONORES (II)

EL GUST

A la taula després del menú degustació, el prepostres. Com de costum l'etern dilema: cuina tradicional versus cuina contemporània. Embafat amb la reiteració d'aquell plat, utilitze la fórmula màgica, la recepta mediadora, eixa sentència per a la bona cuina la qual afirma que qualsevol plat és bo si està ben fet. Una paella pot ser bona o roïna, exactament el mateix que un rissoto amb bolets, parmesà i espuma de caldo de pollastre. De sobte les postres apareixen com a pacificador, distenent tensions sense renunciar a una nova línia de debat. El tradicionalisme edulcorat enfront de l'avantguarda inquieta. Xocolata si, xocolata no. Als anys que duc rosegant inquietuds culinàries, admirant tant el bon fer com la imaginació, la combinació de nous sabors i textures ha anat distanciant-me del dolç tradicional, però mai he sabut renunciar a ell. A la ja llunyana i monotemàtica gastronomia de l'adolescència, se li van anar afegint capes de sabors i colors. El sentit del gust es va amplificar amb una amalgama de plats desconeguts, i el mateix va ocórrer amb la música. La primigènia volença cap a l'electrificació i el cúmul de decibels, va anar deixant pas a un extens menú de nous sons replets de matisos i tessitures. L'anglés, llengua vehicular de la música orige amb mes tradició, es va intercalar en la carta amb altres fonètiques. Així, a la nit, la solitud d'una casa gran es du millor amb els jocs entre foguers, i de fons un primer plat musical amb l'ingredient principal del català. Manel i el seu primer disc "Els millors professors europeus", obrin la cuina musical en la nostra llengua a nous sons.


(Nota de l'autor): Els ingredients de la recepta "Manel", presenten totes les característiques per a ser, en poc temps, reiteratius. Poden arribar a ser el foie musical, que apareix en tots els plats i restaurants.



PESSIGADES SONORES (I)

PREFACI

És en temps com estos, en els que un ja no pot refugiar-se rere l'empara de la joventut oficiosa, en els que l'acumulació d'anys sobrecarrega d'experiències alguna cosa més que el DNI i les targetes multimèdia amb centenars de fotos reveladores, si, és en temps com estos quan sense pretendre-ho ens veiem abocats al que es tendix a anomenar com l'edat de la maduresa. I és en esta etapa, en que la frontera amb la joventut es difumina i alguns records comencen a ser vagues i imprecisos, és ara quan algunes facultats sensorials, contra tota regla de la natura, adquirixen una major sensibilitat i precisió. Els cinc sentits apareixen regenerats i reforçats davant de l'esdevindre de situacions i moments dels que disfrutar en esta edat madura. Madura, terminologia que m'inocula sentiments de collita, vespra de la mústiga, de no desenrotllament, i tal vegada per això no m'agrada.

L'OÏDA, EL TACTE

El local omplint-se a poc a poc. Els moments previs al concert. Porte anys consumint estos instants i mai m'acostume. No puc retindre l'ansietat en les meues entranyes, se subleva i emergix dissimuladament agermanada amb uns tics que es repetixen en cada ocasió. Les mans s'introduïxen compulsivament en les butxaques, el cap gira i gira intentant enfocar tots i cada un dels fotogrames allí presents. No se'm pot esquitllar res. I de sobte les llums cauen, s'amaguen compungides davant la presència d'aquell focus que devora l'escenari. Un punt de trobada per a totes les mirades de la sala, un lloc que absorbix els murmuris i els convertix en silenci respectuós. Com sempre aquell moment em magnetitza, em minimitza, em silencia i em ralentitza. Però fa ja uns anys que a alguns dels meus sentits se'ls dispara la sensibilitat en els concerts. La meua oïda es dol com si fóra ferida davant de les xarrades irrespectuoses. No sé a què ha vingut esta gent, els del fons sobreactuen com si hagueren adquirit, de sobte, el protagonisme de la nit. Al meu costat altres grups ni tan tan sols miren a l'escenari, li donen l'esquena mentres es conten, en veu alta, els secrets públics i els trofeus aconseguits en l'última festa. En un colp de minut una avançada del grup del fons es llança en desbandada cap a les primeres files, sotmetent, entre altres, al protocol cívic que ordenava la gent per l'hora d'arribada. Al seu pas pel meu costat altres ferides es reobrin i el tacte es convertix en esmolades agulles al contacte amb els avesats bàrbars. La sensació davant d'una xicoteta espenta es magnifica qual ferida lacerant. Tan sols el meu excessiu i vergonyós respecte impossibilita qualsevol acció per a evitar la maniobra, i la primera línia queda en les seues mans. Al final del concert els del fons, els del costat i els de la primera fila, que havien tornat al fons amb el mateix ímpetu i desorde, rugixen, aplaudixen i es mostren superlativament emocionats. Així és com la suprasensibilització dels meus sentits davant d'estes actituds, es troba amb la dicotomia de saber si és produïda per les dites actituds, noves per a mi o això vull creure, o pel pas dels anys i els seus efectes. I en el calaix dels records els bons moments, aquells que m'absorbixen en cada concert, aquells que intente repetir compulsivament cada dia al posar música al cotxe, a casa, a l'oficina. Aquells records, com els de hui amb Kurt Wagner i la seua guitarra. "Lambchop" en estat pur sobre l'escenari, presentant el seu últim disc "Oh, Ohio"-2008-, tan sensual i reconfortant com les seues millors obres. Moments que sempre desitge tornar a viure.