dijous, 30 de maig de 2013

EL TRAJECTE I EL CALENDARI

Durant anys vaig esquivar al calendari, el vaig estafar amb argúcies mal dissimulades i banals quefers. L'eludia i menyspreava com al xicot pallús del grup d'amics amb què ningú vol sostindre una conversa mes allà de dos minuts o una pauta protocol·lària efímera.
M'importaven poc o gens les ferides que em deixava amb el pas del temps i les cicatrius marcades en roig al caseller d'esdevenirs i objectius futurs.

Però el calendari és implacable i venjatiu. Fa dos anys va iniciar un campanya sistemàtica i remarcable en la meua persona amb l'únic objectiu de consolidar els seus estratagemes de treball i lligar-me de per vida al record de les seues cites.
Per dur-la a terme va triar com a estendard i punta de llança un número fix del mes de juny.

Amb la seua esmolada presència, l'1 de juny del 2011 va enfonsar una estocada mortal en la meua resistència per a rematar en mi qualsevol indici d'optimisme.
Eixe dia vaig morir.

El dia de l'adéu que em va liquidar deixant-me mort en vida, insomne de desitjos i esperances. La major i mes dolorosa pèrdua de la meua agnòstica vida, la despedida a qui em va fer com sóc, a qui em va parir i va ser la major i millor referència al meu camí.
L'adéu, tanmateix, al que jo era i havia sigut fins eixe moment.

Al 2012, amb sarcàstica ironia, l'1 de juny em va portar novament a la vida. Ara fa un any la sort, o l'atreviment, em van dur al moment i la persona millor indicats. Eixe dia vaig ressuscitar d'entre els vius perquè ella, perquè tu, arribares a la meua vida. Eixe dia, fa ara un any, tot va començar a ser molt mes fàcil.

I ara, un altre 1 de juny, la meua vida dóna un altre tomb per a obtindre millors perspectives. Demà-passat s'inicia oficialment, de manera contractual, un procés de regeneració d'il·lusions que em durà cap a noves experiències laborals i personals. Un nou recorregut que m'allunya de la decepció actual, l'amarga rutina i la desesperança.

En temps com els que corren afrontar un repte com el que ara tinc al davant, arriscar per aconseguir nous objectius i poder mirar de front al dia a dia sense abaixar el cap davant del pessimisme, és tindre tota la sort del món en la butxaca. És sentir que tanta insensatesa com ens rodeja pot arribar a ser batuda.

Un 1 de juny va començar tot.
Ara seguix.
I allò millor, tot és amb tu.

dimecres, 27 de març de 2013

MOLT MES

Així sóc jo, tan imperfecte com palpable, tan evident com errat. He tret a passejar les tensions del meu estómac per a intentar extraviar-les, per a perbocar-les en la primera revolta del camí i recercar les giragonses que m'adrecen en la meua incorrecció.

Hui he decidit tornar a escriure.


No m'agraden les efemèrides i menys les que rememoren defuncions. No m'agrada descobrir que a l'aniversari d'una mort se l'anomena "aniversari luctuós", un terme que sona eixut, fosc i antitètic a la celebració que pot, que deu, significar el recordatori de les coses bones d'una vida.

No m'agrada repetir-me com el ramat que sistemàticament commemora a les ordres d'una agenda.

Però Estellés és molt mes que tot això, molt mes que la poesia mínima, exigua i irrisòria que se sosté enredada entre els fils de la xarxa global i la vanaglòria d'eixos cercles edulcorats que es retroalimenten amb les seues carències per a autocomplaure's.
Eixa poesia i els seus estils m'empalaguen cada dia mes fins deixar-me sec el gust.

Vicent Andrés Estellés és molt mes, encara que hui ens falte ja vint anys.
La seua senzillesa directa i opulenta és molt mes que un "aniversari luctuós" i totes les seues efemèrides.

Ací una prova:

"res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot."

HORACIADES, Vicent Andrés Estellés



A Estellés cal musicar-lo en la seua llengua i amb la seua grandària.

dimarts, 15 de gener de 2013

2012


El meu resum de l'any 2012 és adjectiu i desmemoriat, té una esquizofrènia de sentiments enfrontats farcint-lo i camina còmodament per l'esmolada fulla del desinterés, traspassant la frontera de l'any nou, cap a les fèrtils terres de la abúlia sense esgarrar el mes mínin somriure en el caràcter.

Este any passat m'ha embolicat dins d'una crua i grossa capa d'acceptació prestat-me els pitjors records laborals que la memòria és capaç d'admetre'm al seu cabàs de la tolerància. Este any ultimat m'ha redreçat definitivament el punt de vista cap al pessimisme present i futur.
El 2012 també m'ha confirmat en el buit d'idees, deixant mut este espai en abundància.

En definitiva, un any l'acabat que, així i tot, no canvie per cap altre. Un any ineludible i irrenunciable.

I és que en esta revolta de temps que ens circumcida l'alegria i abona als enutjos, en esta perífrasi de la mala llet del dia a dia, que algú aparega en la teua vida amb desig de compartir-ho tot i que siga el apèndix perfecte que sempre vas rumiar, relativitza els problemes fins al substrat de la vergonya per la queixa i recol·loca les perspectives en la via de la satisfacció.

Qui deia que en estos temps no restava espai a l'esperança?
Qui ens negava la possibilitat de ser complets?
Qui asseverava que per esta època fosca no es podia transitar gojós?

Jo he trobat tot el que buscava en el pitjor any de la meua vida.
Sí, una feliç contradicció.

Com sempre, i per sempre, una qüestió de perspectives.