dijous, 22 d’octubre de 2009

PORCIONS DE MI (II)

RETROBAR-...

Trobar-se amb un mateix. En un d'eixos moments en què s'està sota l'auspici de la soledat gratificant, en eixos racons de l'existència on dóna gust abandonar-se, en una d'eixes estones de lectura, plaers musicals o cinematografia triada a l'atzar. És allí on em vaig retrobar. Feia molts anys que no havia dedicat ni un minut a exposar la meua vida, la passada, davant meu. Potser tan sols fóra una hora, potser ni això, però vaig descobrir que quasi ja no em coneixia. Tombat plàcidament en el sofà amb un llibre vençut sobre la tauleta, seguia atordit sota els records que intentava ordenar cronològicament. On havia arribat? Tenia allò que vint anys arrere desitjava per al meu futur? Em complaïa comprovar que encara recordava aquells desitjos, aquells anhels. I em reconfortava summament confirmar que aquells desitjos, en gran manera, no sols s'han complit sinó que s'han millorat. Este retrobament em va desunflar els desànims i va adreçar algunes percepcions sobre la meua vida actual. El discurs fart, per repetitiu, de les pressions i les incomoditats d'una vida com la pròpia, com tantes altres, va ser corregit i redireccionat amb l'únic impuls de l'aplec amb el passat, del reencontre amb les meues perspectives d'altres temps. En certa manera recordar-se a si mateix, recordar allò amb el que ens conformàvem, ingènuament, en la nostra joventut, provoca un grau de satisfacció molt paregut a les trobades amb realitats diferents, i pitjors, a la nostra. Pocs moments m'han insuflat mes ànims, majors ganes de continuar disfrutant del joc de la vida, com aquells en què se'm planten al davant històries dures i reals. Si a més estes històries són contades sense edulcorants afegits i amb les armes del ben fer artístic, el gaudi és per partida doble. Em va passar fa uns anys amb la pel·lícula "Las alas de la vida" d'Antoni P. Canet, amb el coratge i honestedat de Carlos Cristos i la seua història. Ara m'ha tornat a passar amb "La escafandra y la mariposa" de Julian Schnabel, basada en la novel·la autobiogràfica de Jean-Dominique Bauby. Una simbiosi perfecta de realitat macerada en la seua pròpia cruesa, poesia literal i visual i emocions contingudes, mai millor dit. Qui som nosaltres i les nostres debilitats per a queixar-nos d'esta vida?

dilluns, 12 d’octubre de 2009

PESSIGADES SONORES (IV)

(Esta és una xicoteta col·lecció de microtextos, un joc de cosconelles literàries que m'han ajudat a passar millor esta diàspora narrativa. Un capítol mes amb el que reenganxar-me al blog i continuar la sèrie "Pessigades Sonores".)




THE BRIDGE

Rosegant les vores del temps lliure se'm reproduïx la migranya de l'enyorança. Ja tire en falta la disponibilitat, ja regurgite els meus desitjos quan encara no ha arribat la mediocritat de la rutina. Temps, eixe tresor amagat en els foscos calaixos de la civilització. I al darrere, mire el pont.







MODELS DE FAMÍLIA

Jagger, el seu pastor alemany, l'omplia a llepades sovint. Ell li permetia un parell de xarrupades abans de retirar-li la cara. Aquell dia al notar el seu alé es va deixar dur. Va obrir la boca, les llengües es van entrellaçar i la passió es va desbordar. Havia arribat al límit de la solitud.







PENITÈNCIA NOTARIAL

Aquella setmana Faust el notari havia llegit vint-i-tres escriptures al seu despatx. La minuta per cada una d'elles, 650 €. A l'església de Sant Judes, el diumenge, rescabalava els seus pecats exercint d'escolà. Llegia les sagrades escriptures i deixava 3 € i 40 cèntims d'almoina.







CUL I CIDAE

Amb l'arribada de l'estiu reapareixia puntual. Revolejava de nou al seu voltant, mussitant-li a l'orella amb agudesa. Tornava a mostrar-se incisiu, mordaç i el seu murmuri, nit rere nit, es repetia exasperant. En la foscor, enfonsà la seua amarga punxada.







NEFASTA REDEMPCIÓ

Mai haguera imaginat que la seua llarga i térbola vida acabaria amb un suïcidi. La indiferència l'havia acompanyat tots eixos anys en totes i cada una de les seues malifetes. Tan sols huit mesos en la pell d'un honest, compromés i honrat polític van bastar per acabar amb ell.







OBITUARI

L'augment en la hipoteca, l'estricte règim i la sagnia en la declaració de la renda, van succeir a les fracassades relacions amb la directora del banc, la dietista i la inspectora d'hisenda. Hui, després d'un polvo taciturn, Aradia la forense el maleïa per haver-la deixat profundament insatisfeta.







PARADOXES

Era la fi. Ja no desitjava aquella vida, el seu ritme. Les urgències al treball, les presses al menjar, al dormir, al pensar. Seia a punt d'esclatar, reposant. En una estona catorze webs, onze blogs visitats, vint-i-tres comentaris al facebook, dos textos penjats i huit vídeos al youtube. Quin gust!