dijous, 22 d’octubre de 2009

PORCIONS DE MI (II)

RETROBAR-...

Trobar-se amb un mateix. En un d'eixos moments en què s'està sota l'auspici de la soledat gratificant, en eixos racons de l'existència on dóna gust abandonar-se, en una d'eixes estones de lectura, plaers musicals o cinematografia triada a l'atzar. És allí on em vaig retrobar. Feia molts anys que no havia dedicat ni un minut a exposar la meua vida, la passada, davant meu. Potser tan sols fóra una hora, potser ni això, però vaig descobrir que quasi ja no em coneixia. Tombat plàcidament en el sofà amb un llibre vençut sobre la tauleta, seguia atordit sota els records que intentava ordenar cronològicament. On havia arribat? Tenia allò que vint anys arrere desitjava per al meu futur? Em complaïa comprovar que encara recordava aquells desitjos, aquells anhels. I em reconfortava summament confirmar que aquells desitjos, en gran manera, no sols s'han complit sinó que s'han millorat. Este retrobament em va desunflar els desànims i va adreçar algunes percepcions sobre la meua vida actual. El discurs fart, per repetitiu, de les pressions i les incomoditats d'una vida com la pròpia, com tantes altres, va ser corregit i redireccionat amb l'únic impuls de l'aplec amb el passat, del reencontre amb les meues perspectives d'altres temps. En certa manera recordar-se a si mateix, recordar allò amb el que ens conformàvem, ingènuament, en la nostra joventut, provoca un grau de satisfacció molt paregut a les trobades amb realitats diferents, i pitjors, a la nostra. Pocs moments m'han insuflat mes ànims, majors ganes de continuar disfrutant del joc de la vida, com aquells en què se'm planten al davant històries dures i reals. Si a més estes històries són contades sense edulcorants afegits i amb les armes del ben fer artístic, el gaudi és per partida doble. Em va passar fa uns anys amb la pel·lícula "Las alas de la vida" d'Antoni P. Canet, amb el coratge i honestedat de Carlos Cristos i la seua història. Ara m'ha tornat a passar amb "La escafandra y la mariposa" de Julian Schnabel, basada en la novel·la autobiogràfica de Jean-Dominique Bauby. Una simbiosi perfecta de realitat macerada en la seua pròpia cruesa, poesia literal i visual i emocions contingudes, mai millor dit. Qui som nosaltres i les nostres debilitats per a queixar-nos d'esta vida?

5 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Sona interessant. Ja li contaré quan la veja. Salut!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Tenen les seues porcions la capacitat de remoure'm cosetes per dins, amb lo a gustet que estava jo ignorant-me (i la cançoneta del Micah P. Hinson pos ajuda també a menejar els interiors, ara, després d'escoltar esta m'he posat Patience i ja ho he acabat d'arreglar. Si ha complit vosté anhels i desitjos i ha quedat satisfet ja té molt més que altres! Si recorde els meus, per un costat puc dir que els he acomplit, i no només això, puc assegurar que he fet i viscut coses que ni els millors somnis d'infància haguera arribat a imaginar, i això m'omple (a voltes no massa) d'orgull. Per altre costat, hi ha altre nivell al que no em puc trobar més decebuda, mai mai mai mai estaré prou arrepentida d'haver deixat d'estudiar en acabar la ESO, però que mai! A la meua edat em veia ja acabant alguna carrera i dedicada en cos i ànima a fer una senyora tesi com la que li havia vist llegir a una cosina meua i que tot lo món me felicitara com la van felicitar a ella, i que els pares ploraren del'emoció i tot això, però ja veu, per eixe costat la decepció amb una mateixa és majúscula.

Ara, jo no trobe consól en això dela contemplació de les desgràcies alienes i no me semblen mesurables els dolors o maldecaps d'altres, que ahi podríem entrar en relativitzacions de les seues i no acabar mai. Què no pot ser un trencament amorós tan insuportable per a la persona com, jo què sé, una enfermetat molt molt greu? Tots tots tenim dret a queixar-se. Només falta que quan uno se sent desgraciat encara tinga que sentir-se més desgraciat encara per vore que hi ha qui estan pitjor... Ací estic veient molta molta molta misèria i he optat per posar-me la muralla per a no acabar tornant-me carabassa. Perquè lo pitjor, ho vaig posar a una de les últimesentrades al blog, no és vore que no tenen res, és vore que no tenen res i estan contents que te cagues! I una no pot sinó sentir-se culpable de que per les quatre tonteries (que en realitat, ja li dic amunt, no són tant) que ens passen a mosatros ens sentim com si mos haiguera caigut damunt la major de les desgràcies, i vore a estes persones tan bé amb el no res que tenen pos anyadeix la culpabilitat a lo que fora que mos tinguera amb el cap trastocat i encara mos sentim pitjor i etc etc etc

Cul de sac ha dit...

Abans que res li demane disculpes si les meues "Porcions" li han remogut els budells. No era ni de bon tros la meua intenció, mes bé creia que, estant al Equador, eixe treball li corresponia al xile picant o algun vitet semblant. D'altra banda li diré que complir i millorar els meus anhels era ben senzill. Estos eren molt ximples, ingenus diria jo, i sense la mas mínima molla d'ambició. Tampoc he aconseguit gran cosa encara que, això si, la meua gran rèmora, el meu gran deute amb mi mateix coincidix en gran mesura amb el seu: no haver fet estudis superiors. Açò si que em dol, però eixe desig és posterior als meus anhels d'adolescència. Els d'eixa època, com ja li he dit, eren molt elementals així que si tinc mes que altres es deu al poc al que aspirava, no a lo molt que he aconseguit.


Jo tampoc trobe consol en la contemplació de les desgràcies alienes. El que si em dóna molts ànims, m'encoratja davant de la queixa "ridícula" del dia a dia, és vore com hi ha gent que davant d'una gran dificultat o un gran mal, positivitza i aconseguix autèntiques proeses tan sols amb la voluntat i l'energia mental. Passa en els dos casos de les pel·lícules de que parlava i , ambdós, em van deixar el magnífic regust de vore com amb no res, o pràcticament no res (i parle de futur o mobilitat física), es podia ser immensament feliç i valorar en gran manera la vida. Este raonament enllaça perfectament amb el tram final del que vosté exposa, així que no li veig grans diferències. En efecte, tots tenim dret a queixar-nos, però cal saber del que es queixa un en este món perquè, sinó, la queixa pot arribar a ser ridícula. Ara, si a un li abellix queixar-se, avant, mocadors per a tots que estem a un món lliure (o no). Que li vaja bé en les festes de San Pablo i espaiet no la pille el bou.

Comtessa d´Angeville ha dit...

A mi tambe me rota que siga vosté seguidor, xxè!!!!

Cul de sac ha dit...

Ale pues. Poalada d'omeprazol pâls dos !!!