dimecres, 29 de juny del 2011

EL SILENCI DELS MOSQUITS

Este estiu els mosquits han arribat amb silenciador. Per obra i gràcia de la crisi els petits dípters vénen enguany economitzant en so i brunzits. Les decisions d'ajustos, els reajustos i les mesures adjuntes, deuen d'haver provocat la mancança i, gràcies a ella, nosaltres les víctimes ens veiem alliberats de consumir tan feridor soroll. No es pot negar, el zum-zum del mosquit és el murmuri animal amb la tonada mes estressant que conec (llevant d'algun comentari polític de baix to).

En la canícula present el cos a cos nocturn, la batalla per la supervivència de la sang, es dirimix en silenci. Sense banda sonora adjunta, sense el toc de queda previ dels nematòcers, mes que encertar intuïm la seua compareixença. I ací radica el problema. Hem passat de la consciència del perill per la vènia del remor d'ales petites, a la inquietud per la seua presència o falta, a la incertesa del silenci.

Que temps aquells els de l'estrèpit en la baralla, que bons moments viscuts els del soroll previsible i punxant.

Este estiu seguiré enrotllat en mi mateix com una serpentina, esperant a ser llançat i agafar vol. Este estiu serà el del silenci dels mosquits, el dels remors d'altres temps.

dijous, 23 de juny del 2011

COMPANYIA EQUINA

Doblegant estimes pel plec del silenci amb el pes de la música. Una manera com una altra de passar full.

El directe des de lluny no és directe, però l'eco d'algunes cançons sonarà este cap de setmana en viu a la meua consciència. Ara per ara no tinc millor companyia, I NO ÉS ROÏNA.

Aquella banda de cavalls m'acompanya estos dies.

dijous, 16 de juny del 2011

DE PÈRDUES I RENÚNCIES (de redreçaments)

Adéu a l'escriptura, adéu a l'opinió o el debat. El desànim ha deixat pas al desinterés absolut en l'amarg relleu d'altres adéus, en la cursa cap arrere d'una despedida que m'ha submergit en els records de tota una vida. Este acomiadament m'ha deixat un buit als budells difícilment explicable, una clofolla vellutada i amarga de realitat el tacte de la qual no havia sentit mai i que ara m'embolica dia a dia.

La desgana del tot, la despreocupació completa ungida en el silenci o el descoratge injectat per la via sedativa d'una pèrdua real, la primera i única de ma vida. Tot arrossegant-me cap avall, cap al pou fosc de mi mateix.

I en el camí de baixada em desvie pel canal de la lectura per així continuar surant en l'oblit. I la lectura em rearma en l'escriptura.


Alguns escriptors, en alguns llibres, amb algunes frases, es convertixen en biògrafs dels meus propis pensaments. Alguns genis literaris aconseguixen per a mi el que ni jo mateix faria. Les seues paraules són les meues, les que mai vaig dir, les que vaig ocultar entre els silencis i la mediocritat.

"No tengo que decirlo, porque se me distingue a leguas: soy feo, tímido y anacrónico. Pero a fuerza de no querer serlo he venido a simular todo lo contrario"

"Desde entonces la tuve en la memoria con tal nitidez que hacía de ella lo que quería. Le cambiaba el color de los ojos según mi estado de ánimo: color de agua al despertar, color de almíbar cuando reía, color de lumbre cuando la contrariaba"

"Descubrí que mi obsesión de que cada cosa estuviera en su puesto, cada asunto en su tiempo, cada palabra en su estilo, no era el premio merecido de una mente en orden, sino al contrario, todo un sistema de simulación inventado por mí para ocultar el desorden de mi naturaleza. Descubrí que no soy disciplinado por virtud, sino como reacción contra mi negligencia; que parezco generoso por encubrir mi mezquindad, que me paso de prudente por mal pensado, que soy conciliador para no sucumbir a mis cóleras reprimidas, que sólo soy puntual para que no se sepa cuán poco me importa el tiempo ajeno. Descubrí, en fin, que el amor no es un estado del alma sino un signo del zodiaco"

Gabriel García Márquez, -Memoria de mis putas tristes-

La meua timidesa anacrònica es fon ara en uns ulls silenciosos de color canella i un signe del zodíac en la memòria continua senyalitzant el calendari a pesar de les renúncies.

I les lectures venidores, encara per arribar, seguiran marcant l'esdevindre de les meues rutines i les pulsions dels meus adéus.

Mama, adéu. T'estime tant.