dimarts, 27 de desembre de 2011

BRINDIS

Una vegada mes la música m'ha derrotat. Havia promés tancar l'any la setmana passada amb una cançó dedicada, en este espai de tarannà hipocondríac i atarantat per naturalesa, mes melòman que megalòman i tufat d'essència esquizofrènica.

Ja vaig advertir amb un "o potser no" perquè conec les meues flaqueses i l'influx màgic amb que la música destorba i transtorna les meus seguretats.

I així ha sigut.

La partitura de la meua consciència no em permet finalitzar l'exercici amb acords de desànim, amb les corxeres afligint el meu subconscient, les semifuses esprement-me la inconsciència i les negres enfosquint la meua perspectiva venidora.

Per tot açò vull brindar amb vosaltres, els pocs o cap que es passen per ací, els que no, els de mes allà i els del mes enllà. Amb aquells per als que sóc, amb els altres per als que estic i, inclús, amb alguns per als que no existisc. Una última copa (encara que sempre m'agrade mes la penúltima) per a tancar un any de pena.




Clausuraré l'any, esta vegada sí, amb una d'eixes cançons que porta anys trufant la meua vida d'animositat. Cap sorpresa musical, és cert, però amb tota la musicalitat sorprenent d'aquelles melodies que em permeten viure i fugir de tot allò que m'oprimix i enfosquix.

Un últim toc de bon ànim per si allò de les apetències o desitjos tinguera algun sentit.

Bon final d'any a tots i millor entrada en la centrifugadora del descoratge que sembla ser serà el 2012.

Salut i força...

dimecres, 21 de desembre de 2011

DESIG, O NO, DE FINAL D'ANY

"Vaig sentir que molt lluny d'aquí, al costat dolent dels deserts de Cathay i en un país dedicat a l'hivern, hi ha tots els anys que han mort. I certa vall els tanca i oculta, segons el rumor, del món, però no de la vista de la lluna ni dels que somien als seus raigs.

I vaig dir: Sortiré d'aquí pels camins del somni i aniré a aquesta vall i hi entraré i planyeré els bons anys que han mort. I vaig dir: M'enduré una corona, una corona funerària, i els la posaré als peus en mostra de la pena que sento pel seu destí".

(Tot sol als inmortals, Lord Dunsany)


Si he de jugar al joc dels desitjos, aquella altra estupidesa empeltada a l'agenda nadalenca, em demane eixir d'ací pels camins del somni i visitar el costat dolent dels deserts de Cathay.

Compartir les litúrgies de la taula i els rituals del vi amb aquells anys bons, abraçar als absents com abans, rient-nos, mirant-los als ulls.

Observar de reüll, des de la llunyania mes allà d'aquella vall, este present que ací i ara se'm mostra insalubre i que, com diu l'Estellés, em deixa amb l'esperança de contraban.

"Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.


Ací defense unes collites.
Deu veirtats i quatre mites.


Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.


Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.


Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.


Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,


l'esperança de contraban."

(Llibre de meravelles, V.A. Estellés)

I cremar després, en la pira dels oblits, la corona ofrenada a este any que s'acaba, un altre any moribund pel qual no sent pena, un altre any al destí del qual no vull arribar ni amb el mes àgil dels meus records.

Vull tancar musicalment este any ací i ara (o potser no).

M'agrada molt esta cançó, mes que el grup no siga ni de bon tros el meu favorit. La cançó tampoc em pareix la millor de l'any i l'àlbum no està al meu llistat de predilectes del 2011, però vull tancar l'any amb ella per que és una cançó dedicada.

Una forma com un altra de clausurar quimeres i encetar any nou.
Una forma com una altra de passar pàgina doblegant-la pel plec de l'adéu amb el pes de les estimes.


dissabte, 10 de desembre de 2011

NADALES (o no)

Esta bé, no serà per que no ho estiga intentat. Per solidaritat amb el bon rotllo generalitzat que sembla d'ús obligatori en els nadals, per compromís amb les causes perdudes de la meua consciència o per posologia de l'assentiment autoimposada al receptari de la globalitat o les normes preponderants.

Per tot açò, potser per alguna cosa mes, per poc menys o, tal vegada, per avorriment. Com a repte contra els meus principis o com assumpció dels meus finals, la qüestió és que porte uns dies intentat reomplir el fil musical de casa amb nadales.

I no, no hi ha manera.

Descartat l'únic disc que explícitament m'agrada sobre el tema, Songs for Chrismas de Sufjan Stevens, pel seu ús i abús als últims anys, no he pogut trobar res mes mínimament acceptable per a la meua paleta de gustos i colors musicals.

Lo mes lluny que he pogut arribar és a admetre el vídeo d'esta fantàstica cançó dels Deerhunter com a nadala, emparant-me en la seua estrident quantitat de colorit i la innegable estètica Disney, tan vinculada a tot el que d'ensucrat té l'oficialitat nadalenca. Això sí, com la cançó em torna boig des que la vaig sentir fa ja mes d'un any, com el llarg riff de guitarres que servix com a colofó del tema m'és tan o mes addictiu que la Nutella (a la que estic oficialment enganxat fa anys), la cançoneta porta sonant en casa uns quants dies en mode repeat continu i malaltís.



Però com els meus nadals vénen enguany farcits de nostàlgia, com la nostàlgia se m'apareix en les cançons mes inesperades sense estar anunciada en el seu tutorial, esta altra cançó ha sigut acceptada al meu xicotet catàleg de noves nadales per a estes festes. Pat Escoín (Los Romeos, Lula) seguix en el banc de proves del seu nou projecte, Los Amantes, i no baixa la guàrdia en la seua capacitat per a crear i interpretar meravelles com esta.

A la fi he sucumbit, mes que siga parcialment i amb un estil, diguem-ne... no massa ortodox, però així i tot he acabat claudicant.

Bones festes a tots.

dimarts, 6 de desembre de 2011

EL MEU MAPA DEL MÓN D'ESTOS NADALS

Al meu mapa del món d'estos nadals les coordenades vénen tortes. Les referències habituals de llums, decoracions estridents i anuncis en els mitjans no arriben i fan mes difús tot el que sent en estes festes, mes difícil de trobar el camí de la comprensió per a estes celebracions.

En un país d'oficialitat laica, marcat (mes que a molts els pese) per l'heterogeneïtat cultural i multiracial, amb una considerable diversitat religiosa a pesar del predomini històric i pes específic, si no econòmic, del catolicisme, seguim ancorats a una sèries de ritus cristians indefugibles als què s'han d'acollir totes i cada una d'estes disparitats culturals i religioses esmentades.

És usual trobar aules d'escoles amb majoria d'alumnes no catòlics per convicció, per renúncia o submissió a altres dogmes de fe. Llocs on per estes dates el cerimonial del portal, els pastorets, l'estrela metafísica i la submissió o genuflexió davant el rei cristià són habituals, amb la banda sonora tipificada de les punyents nadales i les seues lletres bíbliques, quan no esotèriques.

Un visionat d'imatges i escenes al millor estil del Luís García Berlanga mes càustic i irreverent.

A colp de crisi un altre ritu imposat, el del consumisme desenfrenat, també arriba amb retard, si és que arriba. I tot açò a pesar de la persistència mediàtica en les lloances al consum o de la campanya promocional institucional a favor del dispendi col·lectiu, la pedra filosofal que ens ha de salvar de tots els mals. Una altra incongruència del sistema que aplaudixen, vociferant en veu baixa als seus amagatalls daurats, els xacals i gurus mega-milionaris que manegen les peces al tauler dels mercats i les finances.


Una altra ficció comptable, un altre d'eixos jocs de màgia d'esta societat desequilibrada cada vegada mes desconnectada de la realitat que ens rodeja i els seus creixents drames personals a cada gir de cantó.

Al meu mapa del món particular d'estos nadals hi hauran massa buits, els que em provoquen tots estos dubtes, incerteses i desànims, mes l'espai impossible de reomplir que va deixar ma mare.

Guarnir la casa de solituds acceptades, d'ànim seré i un altre tipus de músiques nadalenques és el que em queda.

I no, no em sembla un mal propòsit.



diumenge, 27 de novembre de 2011

200 milles mes

200 milles mes igual no són suficients. Igual tan sols he de fugir al pati de ma casa, a la vora i el resguard de la gent que m'estima, que m'acull.

(Fragment epistolar d'un cap de setmana satisfactori, remitent a l'optimisme)

dimarts, 22 de novembre de 2011

ENYORANÇA

El dia mes llarg sempre està per arribar.
Això és lo millor d'un dia com el de hui, on alguns records i certes absències es colen per les esquerdes d'una jornada plujosa empalustrats en altres tantes renúncies.

La quimera d'aquella esperança intenta seduir de bell nou l'ardit de la memòria fugida.

El dia mes llarg està per arribar i ja duem uns quants dies extensos, inesgotables, en l'agenda de l'oblit.

Enyorança.

dilluns, 14 de novembre de 2011

WHAT ELENA SAID

Un dia vaig decidir que no volia tornar a comparar, que no volia mirar als altres per a contrastar els fossars dels mals moments, la profunditat aliena respecte a la necròpolis de les dificultats pròpies, lo escabrós de les altres circumstàncies o allò que s'ha empinat l'orografia dels demés problemes en comparança amb els meus.

Un dia no molt llunyà vaig decidir abraçar-me tan sols a la gent que m'estima per a poder surar en les dificultats, abraonar-me a aquells que tenen temps en les seues vides per a mi i per als que no sóc una circumstància passatgera o l'anècdota de certs moments, una broma aleatòria o una ajuda intermitent. Aferrar-me només a qui, simplement, vol estar amb mi.


Curiosament hi ha gent capaç de deconstruir les meues males estones sense els planols de la demolició, tan sols amb el seu suport i afecte. I dic curiosament per que les circumstàncies personals d'esta gent, d'Elena (fulla 8 al PDF) , fan que les meues pròpies siguen una broma, una estafa a la queixa i el desànim.

Ja he dit que un dia vaig decidir no tornar a comparar i no ho faré. Mirar-se en l'espill de gent com Elena i vore el seu enorme i resplendent reflex és una ajuda sense tan sols tindre que compulsar conjuntures personals.

Com ella diu, només vull viure i ser feliç, i tindre-la com a amiga m'aporta molt en el camí.

(Saps que tens un "enfermo" en nòmina)

diumenge, 6 de novembre de 2011

TOT EL QUE ESTEM PERDENT

En quatre anys de crisi hem aprés moltes coses i també hem oblidat un bon grapat.

Vam aprendre a reconéixer que la cosa estava canviant, que alguna cosa havíem fet malament, uns amb major responsabilitat o profusió i altres amb menys, però tots. Així i tot a data de hui ningú assumix la seua part de responsabilitat i continuem afusellant al "contrari" amb la càrrega exclusiva de culpabilitat. "Mama, jo no he fet res mal !!!"

Vam aprendre que massa coses en el sistema eren insostenibles, que calia canviar-les i readaptar-les. Ara esperem tan sols un canvi de govern per a tornar a recuperar la "normalitat" d'eixa insostenibilitat, ningú es recorda dels canvis necessaris, imprescindibles, de fa quatre anys."Papa, quan arriben els diners?"

Aprenguérem a acceptar els ajustos que se'ns imposaven a força de sentir una i altra vegada la necessitat dels mateixos pel be dels mercats, pel be de tots. I ens vam oblidar de queixar-nos, de discutir-los, de posar en dubte el per què d'eixos ajustos i no altres.
"Iaia, si ara hem de pagar o no tenim eixe servici, serà per que és necessari"

La tabula rasa de l'economia ens va aborregar al seu dia per excés i ho fa ara per defecte. Qualsevol retall és justificable quan s'empara en el llenguatge econòmic amb accent obert en la contenció del gasto o el deute, i ja fa temps que es va perdre la iniciativa en la queixa, que se'ns va oblidar l'esperit combatiu entre aparadors d'última moda i viatges pel món.


I no, no tot és justificable. Hi ha exemples de sobra. A Montaverner, per posar un que em toca en proximitat i empatia, havien aconseguit consolidar en tres edicions la seua mostra de cinema documental, el Mondoc, com una de les mas importants d'Espanya. Açò s'havia aconseguit amb l'esforç no remunerat, gratuït, d'un grup de persones amb esperit d'anonimat i físic ungit en grans dosis d'il·lusió i treball.

Cultura il·lustrativa, que qüestiona i forma. Cultura sense barreres ni embuts, per a estimular sensibilitats i inquietuds. Tot des d'un xicotet poble, des de la familiaritat de la seua gent, la gent de l'organització i el públic. Tot des de la subtil comoditat i calidesa del seu auditori, de la seua programació, i amb la proximitat com principal aval. Proximitat entre el públic, proximitat amb els autors. Els protagonistes a un pam de distància, a tan sols una paraula de la trobada, a uns metres d'un sopar compartit o a uns mil·límetres en l'aire d'unes preguntes sobre la seua obra, sobre ells mateixos, el per què, el com. Cultura des dels pobles, sense complexos, de primer orde. Com deuria ser.

Però res d'açò ha valgut, ni tan tan sols l'oficialment admés mòdic pressupost. A tan sols setze dies de l'inici de la quarta edició, el nou govern local ha decidit cancel·lar la mostra sense donar, de moment, massa explicacions.

Ens quedaran les bones sensacions de les tres edicions passades, els bons moments i tot el que vam aprendre i disfrutar. Però no em conforme esta vegada amb els records i el discurs fàcil de tot el que ens queda.

Com va dir Napoleó, si l'obediència és el resultat de l'instint de les multituds, el motí és el de la seua reflexió.

Reflexionem per a mostrar les nostres queixes, per a escopir a la cara de qui no ens considera importants, dels que no ens tenen en compte, les nostres ganes de canvis. Això o tornem a l'obediència de la mà del conformisme i el desinterés, una forma com una altra de ser esclaus.
Hem perdut ja massa coses, no perdem la dignitat.

Moltíssimes gràcies a tota la gent d'organització del Mondoc i molta sort en el futur.

Com diu l'amic Eef Barzelay en esta cançó del què serà nou disc de Clem Snide : DON'T STOP BELIEVING.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

EL DIA DE TOTS SANTS, EL DÍA DE LOS MUERTOS

Demà és el dia de tots sants, el dia dels nostres difunts. Esta celebració ha sigut tan sols una anècdota en la meua vida fins a la data, un dia sense incidència en la consciència pròpia, sense importància en la meua rutina. L'abast d'algun dels meus darrers difunts, però, la proximitat del seu adéu i el seu pes específic en la meua història, fan del dia de demà una jornada distinta enguany.

No sé si hi haurà visita o no al cementeri, encara no m'ho he plantejat, però si sé que porte algun temps indagant en la memòria i el protagonisme d'alguns absents col·lapsa nombrosos records. Tan sols per açò esta commemoració ja té una data marcada al meu calendari, tan sols per açò ja tinc a l'agenda unes quantes línies vacants per a la remembrança de forma oficial.




Ací al País Valencià tenim el dia de tots sants, la fira de Cocentaina i una cançó des d'Alcoi amb el nou disc dels Arthur Caravan.
A l'altre costat de l'oceà tenen el día de los difuntos, el Tintililillo o el día de los muertos, i en la ciutat de la Plata, a Argentina, el grup El mató a un policía motorizado ja va posar fa temps banda sonora a un dia com el de demà.

Dos punts tan distants units per esta tradició i ara també amb algunes coincidències musicals sobre el tema.

Distorsió per als difunts, una manera com una altra de descansar en pau.


dissabte, 29 d’octubre de 2011

HOMO SOM, I QUÈ?

Sembla ser que l'església catòlica reconeix la teoria de l'evolució, mes que ho faça amb prudència i la boca petita. Ben cert és que ho fa remugant i farcint de justificants o matisos el discurs d'aprovació, però la conclusió d'acceptació final és innegable.

Este fet porta aliat el final d'un dels grans misteris de la humanitat; la imatge o aparença física de Déu.

Si com diu el Gènesi "Déu va crear l'home a imatge i semblança seua", si pareix acceptat el fet que l'home ha evolucionat com a home des dels primers homínids, si dels primers homínids o hòmens primigenis (siguen quals siguen, ací encara pareix que hi ha algunes divergències tècniques en quant a les dates o espècies) tenim restes i reconstruccions que ens permeten conéixer el seu aspecte físic amb un alt grau de fiabilitat, arribem a una conclusió indiscutible :

DÉU HA DE SER L'HÒSTIA DE LLEIG !!!


Reconstrucció de Homo Habilis

Gràcies a Déu, també, la dona no va ser creada a imatge i semblança del totpoderós i han quedat exemptes de la desagradable i antiestètica aparença de la divinitat, amb la qual cosa encara podem admirar la seua bellesa, la seua delicadesa i disfrutar amb la seua presència.

Senyores i senyors, hui m'he llevat un gran pes de damunt al confirmar que la lletjor de l'home, de nosaltres els hòmens, és un fet natural i diví, un estat consubstancial que no ens ha de preocupar i del que no ens hem d'avergonyir.

Rock&roll i ball per a celebrar-ho.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

TEMPS DE CANVIS

Un divendres de finals d'octubre com el passat divendres. 25 ºC a l'ombra, mànega curta i un sol fulgent escampant el tapís espés del migjorn xativenc.
La castanyera ja té instal.lada la seua parada a l'albereda, removent brases i castanyes al compàs habitual de 3x4 amb el mànec de la paella perforada per batuta i un tòrrid ambient entre el públic silenciós i malcarat (molt càlid, això si).
Ningú no compra castanyes.

Una escena anacrònica que m'esquartera les imatges d'una vida, estripant-les per a fer-les sagnar en un toll de canvis.

La diàspora d'un diumenge a València per a trobar un restaurant obert on dinar. Una majoria romanen tancats sota el jou inquisidor dels ajustos en costos de manteniment, amb l'aplaudiment espinós i mut del buit, de la falta, i la vènia de la clientela inexistent.

Les terrasses del bars, quasi buides, em perforen un altre budell a l'abdomen d'imatges d'una vida.
Mes canvis.

M'acomiade d'un parell d'amics que se'n van a treballar a l'estranger, que carreguen les seues maletes amb remembrances que ja van fer els seus pares quaranta o cincuanta anys arrere.
Al meu futur veig la cua d'eixe viatge, la càrrega d'eixes maletes i tot el que deixen arrere, tot el que no els cap.
També són canvis i no sé si m'agraden, si m'agradarien.

La pluja ha arribat i amb ella el clima de tardor reviscola a la memòria entre la veta carnosa dels meus records. Però no veig els bars oberts, no sent la gresca de barres i taules, no m'olore un futur plàcid ni a les seues gents.

Les castanyes calentes no saben igual amb la calor i els temps que arriben, els de canvis, tampoc tindran un bon regust.

I no, no se si m'agradaran.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

MEMORÀNDUM

És temps d'apuntar les coses que un ha de recordar.
És temps de memoràndums.

MEMORÁNDUM
Mario Benedetti, "Preguntas al azar"

Uno llegar e incorporarse al día
dos respirar para subir la cuesta
tres no jugarse en una sola apuesta
cuatro escapar de la melancolía

cinco aprender la nueva geografía
seis no quedarse nunca sin la siesta
siete el futuro no será una fiesta
y ocho no amilanarse todavía

nueve vaya a saber quién es el fuerte
diez no dejar que la paciencia ceda
once cuidarse de la buena suerte

doce guardar la última moneda
trece no tutearse con la muerte
catorce disfrutar mientras se pueda


I jo afegiré amb el desvergonyiment que em permet el lloc:

quinze regalar eixos moments que no vindran
setze jugar amb certs records a despistar
dèsset no deixar aquells oblits en el llindar
díhuit llegar la vida tan sols als que hi seran


dimecres, 12 d’octubre de 2011

DOS MELODIES

Fa tan sols dos anys l'humor, el bon humor, brollava constant i extremat pel llindar de la meua boca. En certes ocasions fregava l'histrionisme i la meua empenta i determinació se m'antullaven invulnerables.

Ara em sent derrotat, exhaust i sense iniciativa, prostrat davant el dimoni de la desil·lusió. Oculte el sentit de l'humor en lo mes fons de les butxaques i en poques ocasions el trac a passejar.

Dos cares d'una mateixa història, dos melodies idèntiques i antagòniques.



dilluns, 10 d’octubre de 2011

DNI

Hui he renovat el meu DNI, he obtingut deu anys mes de vida oficial. L'anterior carnet, el que em donava oficialitat fins ara, l'he guardat al vell calaix de les andròmines. Allí, junt a algunes fotos fugides d'un passat fantasmagòric, compartint espai amb algun que altre regal fetitxe cisellat en els records àcids d'antany, romandrà annex als altres documents que certifiquen la meua legalitat pretèrita. Un parell de passaports caducats, una targeta mèdica ineficaç i els altres tres DNI difunts en la batalla pel sojorn.

El primer d'estos carnets em mostra amb catorze anys, imberbe i sense ulleres, amb llarga i frondosa franja de pèl pinzellant els trets estilitzats d'un rostre pueril. L'últim, el de hui, el que em formalitza en la nova legitimitat, exposa totes les meues erosions, la barba encanudida i l'espleta justa de pèl per a mantindre certa dignitat precàlbica.

No recorde quasi res del dia en que vaig renovar per penúltima vegada, deu anys fa ja, el carnet de la identitat obligatòria, però hui he pensat molt en la pròxima renovació, aquella pendent i amb cita preceptiva d'ací a deu anys mes. No sé on estaré, ni com estaré. Molt probablement seguisca a soles, segurament no seré mes feliç que fa deu anys o com quan tenia catorze, però espere ser menys ignorant i poder pensar ja tan sols d'oides.

Fa just deu anys va entrar en la meua vida este disc, The Ghost of Fashion, i despús-demà tornaré a escoltar-lo en directe en la seua totalitat. Algunes cites obligatòries es tornen cícliques i aquells records ineludibles queden gravats per sempre a tan sols un play de la memòria perpètua, en la identitat sense document de les nostres mas íntimes volences.



TODO ESTÁ LEJOS

"Todo está lejos
pero es un modo de decir
en realidad no tengo patrón universal
pera medir cercanos y remotos

los bienaventurados se escabullen
detrás de nieblas o de muertes
los bienodiados zarpan o sonríen
con esa impunidad que da el rencor

todo está cerca
pero es un modo de decir

no me atrevo a tocar a la contigua
a pesar de la piel que me reclama

soy tres o cuatro islas
pero no soy archipiélago
un exorcismo sin demonio
un halo sin bendito

todo está lejos
yo mismo empiezo a estarlo
colgado del penúltimo horizonte
ese trapecio que no tiene red

todo está lejos
pero es un modo de decir

en mi mejor historia
ha habido lontananzas a granel
y mi experiencia dice
que lo remoto a veces se aproxima"


Mario Benedetti, Preguntas al azar.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

PACO MORALES, LA MIRADA.

La genialitat en la mirada no està científicament provada però existix, no hi ha dubte.
La gent amb esta qualitat, els genis, miren mes allà del present immediat. Transcorren per l'instant i l'ara, pel moment sobtat, transmetent serenitat i clarividència però, al mateix temps, la velocitat de les seues idees circula uns quants metres per davant.

Ja vaig parlar al seu dia de Michael Stipe, Jeff Tweedy o Neil Young, de les seues mirades i capacitat per a reinventar l'enginy des de la calma llaurada als ulls.


Paco Morales (restaurant Ferrero), professa esta exclusiva religió, la de la doble velocitat. Parlar amb ell és un exercici de síntesi en la concreció dels fets, en la concentració del moment i a l'execució, però al mateix temps és una finestra oberta a les noves idees. Les seues paraules transpiren la recerca constant mentres els seus ulls i accions romanen ancorats en la efectivitat de l'instant. Una mirada assossegada dins un cap hiperdinàmic.

És l'home de moda en la cuina nacional i la seua capacitat per a les combinacions impensables de sabors ho justifica plenament. La seua cuina és un collage multicolor sense fissures, una aclaparadora demostració de regustos perfectament costurats. D'altra banda, la velocitat de les seues concepcions i del seu progrés junt amb la serenitat del seu present o el seu discurs, li vaticinen el millor dels futurs.

Tindre'l tan prop de casa, a tan sols uns quilòmetres, a Bocairent, és una xamba. Qui tinga disposició, predisposició o retribució, no hauria d'eludir esta visita. Ací va una mostra de la meua última estada als seus dominis.

Salut.



El detall, sempre el detall.


Flor de pimentó roig. Primer entrant directe al cor.


Ametles tendres i alls al pil pil. La dulcificació dels alls, increïble.


Nèctar fred de brandada, anxoves, llavors de mostassa i santolina. Primera demostració de combinacions impossibles. Segona diana.



Pa negre i pi. Mariola en plenitud.


All silvestre, alvocat i ceba cítrica. Mes lliçons de barreges impensables.


Minestra de verdures d'estiu, fons untuós i làmines de cansalada ibèrica.


Ostra al natural, amb llet crua d'ovella, essència de corder i pesto d'herbes. Increïble però cert, sabors làctics en un plat amb ostra i tot perfectament compensat.


Espardenya de sèpia, meló, cogombre i melissa cítrica.


Este celler m'ha robat el cor, Dominio de Bibei. El millor blanc que he tastat en molt, molt de temps. Lapena, un monovarietal de Godello, tan sols 900 botelles de producció. Una joia amb tocs minerals acaparadors i una compensació tànnica, àcida, molt difícil de superar. Una altra diana.


"Quisquilla" crua, caragols cruixents a l'aroma de fenoll silvestre amb beixamel. "Quisquilla" i caragol, ja està tot dit. Cal tastar-ho, indefugible!!!


Xampinyons al sol, adobats amb rovell d'ou de camp, puré d'albergina a la brasa i alls tendres.


L'home de la mirada serena en acció. Acció i control.



"Chopitos" escabetxats amb tocs de canella, cardamom, avellana fresca i bresquilla vinya.


El Mercat en el plat. I jo afegiria, amb tots els seus colors.



Moll setinat amb fulla de figuera, anous fresques i ceba.


Tudó torrat i reposat amb tomaca raf crua i seca adornat amb iogurt i espècies àrabs.


Flors de l'entorn, remolatxa, fruits rojos i regalíssia.


Llet fumada, llavors de café i cacau especiat. Una combinació relativament senzilla (per dir alguna cosa) però fastuosa en textura i retrogust fumat.



Quallada, te verd i figues.



L'espai, l'entorn. A l'altura de les circumstàncies.




Galletetes i tosta de romer amb el café. A l'ombra dels pins, ja a l'aire lliure. Perfecte final.

La genialitat és una constant, no permet treva, i Leslie Feist du camí de doctorar-se amb la seua trajectòria i el pes de les seues melodies.
Música.


dimarts, 4 d’octubre de 2011

SECRETS DE 3 MINUTS I 28 SEGONS

Quan et vaig conéixer, ja fa uns quants anys, em vaig quedar parat en tu, no vaig poder continuar.

Eixa veu vellutada i el seu murmuri, mesurant les paraules per a utilitzar tan sols les adequades. Poques i concises. Paraules que obrin la curiositat com una magrana per a endolcir les coses increïbles, màgiques que passen en la vida, en este món.

El teu tempo essencial, pausat i temperat com una guitarra acústica d'acords bàsics, senzills. Tan senzills com tu, tan complets com tu. De vegades guarnit amb espurnejos curts d'alegria, sonors i afilats com una slide-guitar, donant brillantor a eixos moments i obrint l'espai a l'entusiasme. En altres moments eixe tempo esdevé efusiu i càlid, augmentant a la vegada la cadència de les emocions sense que es note, com si duplicares l'acústica del teu discurs i accelerares eixos acords bàsics per a generar esperances.

I el cor se m'accelera i batega confortable.

M'acompanyes tot el temps amb carícies sonores que sonen a palmes de fons, a cors llunyans de palmells entrellaçats que es tornen metrònom del meu ànim.

I el cor se m'accelera... i s'acomoda.

Al final, el teu silenci.
M'obliga a buscar novament en els inicis, a reproduir cíclica i mecànicament l'ardit de la memòria, a reiniciar els sons de tants i tants somnis incomplets, de tantes i tantes històries viscudes en tres minuts i vint-i-huit segons.

---

-Em va costar molt passar de la pista quatre d'este disc, de la cançó quatre (Peng! 33).
En la primera escolta em vaig quedar enganxat a ella de per vida i no vaig poder arribar a la cinc fins uns quants dies després. Ara, amb un grapat d'anys transcorreguts, continue tornant a escodrinyar-la, a visitar-la, de sovint. Senzilla, bellíssima, completa.

Fa ja temps que vaig aconseguir passar a la cinc, i a la sis, i a la set.... però res, res és el mateix des d'ella.-


"Curiosity far greater than the fear / La curiositat molt major que la por
It felt so simple, so prodigius, / Se sentia tan simple, tan prodigiosa,
at the same time / al mateix temps
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world / en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in the world / en el món

Across the river there're all kinds / A l'altre costat del riu hi ha tot tipus
of magical instruments / d'instruments màgics
While we really keep on / A pesar que realment seguim
living like monkeys / vivint com mones
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world /en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in this world, yeah / en este món, si.

Across the river there're all kinds / A l'altre costat del riu hi ha tot tipus
of magical instruments / d'instruments màgics
While we really keep on / A pesar que realment seguim
living like monkeys / vivint com mones
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world /en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in this world, yeah / en este món, si."


diumenge, 25 de setembre de 2011

LLARGA CARTA DE SITUACIÓ

M'ha costat molt arribar fins ací, ser el que sóc. I sóc el que sóc per que sé el que em complau però, principalment, per que sé el que no m'agrada, el que no vull. Les inseguretats de molts anys, els pecats de joventut i la inexperiència, s'han anat polint fins a embastar una personalitat que em permet reconéixer les errades. Amb mes o menys agilitat, amb major o menor eficàcia, reconec les meues equivocacions i pose zel a revertir-les. Ningú és infal·lible i mes val acceptar-ho per arribar a la excel·lència, eixa a la que mai no hauríem de renunciar a pesar del seu caràcter utòpic.

Però esta personalitat evolucionada que em clofolla i assaona també em permet traure-li profit a les coses que m'agraden, a aquelles xicotetes coses que em regalimen per la vessant bona de la vida. Els breus minuts d'una cançó interminable, irrevocable, i el món en què em permet viure dins les seues melodies. El viatge sense retorn pels paratges de bellesa imaginada ocults rere la frontera de cada fulla i el seu plec a un bon llibre. La muntanya i el seu alé, directe a la cara, i els passejos solitaris perseguint l'eco de la meua respiració per les sendes arborades. Un dinar que prologue una llarga vesprada de sobretaula o un sopar amb epíleg d'altes hores adobats, ambdós, amb el regust picant i excelent de la meua gent, de la gent que encara em queda i que m'estime.

La grandiloqüència d'algun tipus de cuina extralimita el sentit de les coses senzilles que m'agraden, és cert, però jo em conforme, em conformaria, amb els sabors d'eixa cuina senzilla i ben elaborada que, amb la subtilesa ben entesa del producte de tota la vida, es presenta com simple i irrenunciable. El temps dirà si en un futur em circumscric tan sols a estos paratges culinaris. De moment els seus olors em retrauen a altres temps i em perfumen d'enyorances. Com amb la magdalena de Proust retorne a un passat en què em sentia albergat i envoltat per tanta gent volguda, a cada moment i en cada racó de la memòria.


Pascual Maragall esmenta també la magdalena de Proust en un passatge del documental "Bicicleta, cuchara, manzana" del que és protagonista. Una obra imprescindible que hauria de ser de consum obligatori per educativa però també per la seua excel·lència tècnica, pel bon criteri i per la magnífica elecció del personatge i la seua família com a eixos centrals del projecte. La capacitat per a assimilar i assumir la malaltia de l'alzheimer dels Maragall i la forma d'enfrontar-se al problema, m'han fet pensar molt sobre l'estafa en què arribem a convertir la majoria dels nostres laments, la insignificança d'estos i lo irrisori i banal de molts dels nostres problemes.

Una obvietat, es evident, però una obvietat que m'ha portat a plantejar-me esta llarga carta de situació de mi mateix i per a mi mateix, este mapa d'ubicació de la meua vida per a saber on estic i que he fet en el camí.



Algunes pèrdues i a alguna gent ja no els podré recuperar, ho se. Alguns desitjos ja no es compliran i amb alguna altra gent amb la que voldria estar molt probablement tampoc arribaré a estar, també ho sé. Tinc quaranta anys i sé el que no vull però també sé el que m'agrada i en que coses vull millorar. Encara em queden anys i promeses per davant.

divendres, 16 de setembre de 2011

ARRELS

"M'agrada aquesta comarca, i m'agrada viure-hi perquè hi tinc les arrels, aquestes arrels profundes i delicades que lliguen un home a la terra on han nascut i mort els seus avantpassats, que el lliguen a allò que s'hi pensa i a allò que s'hi menja, tant als costums com als aliments, a les locucions locals, a les entonacions dels pagesos, a les olors del sòl, dels pobles i fins i tot de l'aire"

Guy de Maupassant, l'Horla.




... QUASI no em queden, quasi no em subjecten. Tan sols em resten arrels a la memòria, ja no tinc en cap altre lloc.

A colp de pèrdues se'm deslliguen de l'entorn, de la terra i el poble on sempre he viscut.
L'arròs ja no passeja pels carrers, el sagí i la canella van deixar fa temps de ballar a les places i monxàvenes de sobretaula i els pagesos ja no parlen esta llengua que és la meua.

El brou de la memòria cou al fang amb l'espècia picant de les renúncies i a este lloc la vivència ja no brolla confortable.

Tan mateix necessite un empelt de vida nova, un abono de distància per a regenerar-les, per a recuperar eixes arrels. Reverdir i enfortir-les amb el guano de l'oblit, tornar a oldre el sòl d'esta terra des de la llunyania, sense les males herbes del desafecte amb la seua pudor d'amarguesa.

I, al regressar, omplir el pit d'aire socarrat i que no m'incineren els records.

dimarts, 13 de setembre de 2011

LA COMPLEXA SIMPLICITAT DE Q.D.

El terme Enfant Terrible sol referir-se a aquelles persones amb tendència a manifestar el seu esperit independent i provocador, les opinions de les quals s'aparten de l'ortodòxia, són innovadores o d'avantguarda.

A Quique Dacosta m'és difícil assignar-li una millor definició i, considerar-lo l'Enfant Terrible de la cuina valenciana i en certa mesura de la nacional, era d'ús obligatori en la proposta de hui. El seu caràcter, eixe que li permet escriure en el llibret del menú 2011 allò de "en mi restaurante empecé a contextualizar y construir una nueva cocina de la Comunidad Valenciana y española a principios de los 90", l'ha dut a la controvèrsia i l'accentuada disparitat de criteri sobre la seua persona i, per consegüent, sobre la seua obra.

Eixe caràcter que també li ha permés arribar on està, tractant-se de tu a tu amb l'avantguarda de la cuina nacional i mundial. Caràcter i ambició que l'han possibilitat obrir en un breu espai de temps, i als temps que corren, dos nous projectes a València (Vuelve Carolina i MercatBar) amb els que molt probablement haurà pogut reforçar l'estructura i finançament del restaurant a Dénia i, a la vegada, permetre's el tancament de portes quatre mesos a l'any per a continuar investigant i perfeccionant la seua proposta. Un model tan sols a l'abast dels primers de la classe.



Del seu menú d'enguany m'havien parlat molt i molt bé, quasi sense divergència d'opinions i totes coincidents en la ruptura d'una línia argumental i l'inici d'una altra. Com a carta d'intencions en la primera pàgina del llibret-menú ve este al·legat: "Asumamos que hay épocas, estilos, corrientes de pensamiento, tendencias o vanguardias que terminan. Pero eso no quiere decir que no haya otras. 2011, el año".

El menú "Sale el Sol, 2011" és prioritàriament sorprenent, una obra de teatre perfectament estructurada que oscil·la amb habilitat de l'acidesa a les tonalitats salíferes, de la tècnica culinària a la simplicitat del producte, eixa simplicitat que sorprén en la presentació però transtorna els sentits en boca. Eixa presumpta i complexa simplicitat que, de la mà d'esta paradoxa, pot significar el bot qualitatiu en esta nova tendència.

Ací teniu la mostra.


Els entrats, servits a la terrassa


Te fred, xicòria i hibiscus alfàbega canella


Raïm de pastor encurtit, com a la teulada de casa




Freses de Kumquat i coquetes d'oli d'avellana


Kalanchoe (cactus d'astringència i textura sorprenent) amb oli i caviar d'oli


Caragols, molt saborosos i amb una gelatina del seu caldo a l'interior


Coqueta d'arròs i alga nory


Stevia Rebaudiana, la bomba dels entrants. Una cosa tan xicoteta i solitària amb la capacitat per a endolcir 200 vegades major al sucre refinat i, al mateix temps, passar en boca per l'acidesa, el sabor a regalíssia i un final edulcorant explosiu amb llarguíssima persistència. Simplicitat-complexa


Manzanilla d'Antonio Barbadillo per a les saladures. Un maridatge formidable


Ceballots frescos encurtits






Taula de saladures


Paper de segó de cereals


Figues. Textura deshidrata però gustoses, quasi fresques


El primer vi. Un priorat, Kyrie de cellers Costers de Siurana. Sorprenent blanc amb l'opulència d'un bon negre i una mineralidad destacadíssima. Tocs fumats, no de bóta sinó de fum, per a completar un vi completíssim, dels que no es fan a Espanya. Si fóra un Rodano francés el tindriem en un pedestal, per que no ací?


"Rompepiedra". La fulla, en solitari, extremadament picant. Combinat amb el peix ni es nota. Màgia.






Alvocat. Amb la ratlladura del seu propi os i un caldo "Dashi" (Bonítol sec fumat, alga i aigua)


Xufes


Els pans, de poble, d'olives negres, cereals i tradicional


I l'oli que no falte




Tomaca. Filtrada i gelada, a l'interior seca




Pésols. Amb sopa de wasabi (picant tan sols al regust final)




Ostra


L'espai. El racó de la memòria d'unes bones hores


Gamba roja de Dénia. Formats


Xips de gamba


Gamba bullida








Fregida. Amb un caldo reducció i un bombó sorpresa de gamba




Rosada. Interpretació de la "caipirinha"amb gelatina de la mateixa, "cachaza", llima i pell de llima ratllada.


Arroz Miquel Barceló


El segon vi. Un Bierzo, Demenzia del celler Demenzia d'autor. Monovarietal de mencia. Este raïm m'està robant el cor els últims mesos. Vi molt equilibrat, sense agressivitats en el pas per boca i una sensació òptima de densitat. Els tocs justos de dolçor i destacant poderosament l'harmonia en l'acidesa. Completíssim




Suquet d'algues


Pa d'algues






Moll. Al "papillot", sobre una fulla d'eucaliptus i condimentat amb fulles de tirabecs




Ametles. Amb emulsió d'ametles i diverses textures


Remolatxa






¿Qué fue primero? Ous ficticis, quasi reals, amb consomé a l'interior. Un dels plats estrela, per sabor, presència i presentació.




"Tuétano" i rostit










Te Matcha. Postres desplegables de múltiples sabors i textures


Mel de tarongina. Mel esponjosa amb galleteta sobre crema àcida de mantega

Beneïda i santa complexa simplicitat (des de la perspectiva d'un ateu, ací present, per a seguir amb la paradoxa).