dilluns, 24 d’octubre de 2011

TEMPS DE CANVIS

Un divendres de finals d'octubre com el passat divendres. 25 ºC a l'ombra, mànega curta i un sol fulgent escampant el tapís espés del migjorn xativenc.
La castanyera ja té instal.lada la seua parada a l'albereda, removent brases i castanyes al compàs habitual de 3x4 amb el mànec de la paella perforada per batuta i un tòrrid ambient entre el públic silenciós i malcarat (molt càlid, això si).
Ningú no compra castanyes.

Una escena anacrònica que m'esquartera les imatges d'una vida, estripant-les per a fer-les sagnar en un toll de canvis.

La diàspora d'un diumenge a València per a trobar un restaurant obert on dinar. Una majoria romanen tancats sota el jou inquisidor dels ajustos en costos de manteniment, amb l'aplaudiment espinós i mut del buit, de la falta, i la vènia de la clientela inexistent.

Les terrasses del bars, quasi buides, em perforen un altre budell a l'abdomen d'imatges d'una vida.
Mes canvis.

M'acomiade d'un parell d'amics que se'n van a treballar a l'estranger, que carreguen les seues maletes amb remembrances que ja van fer els seus pares quaranta o cincuanta anys arrere.
Al meu futur veig la cua d'eixe viatge, la càrrega d'eixes maletes i tot el que deixen arrere, tot el que no els cap.
També són canvis i no sé si m'agraden, si m'agradarien.

La pluja ha arribat i amb ella el clima de tardor reviscola a la memòria entre la veta carnosa dels meus records. Però no veig els bars oberts, no sent la gresca de barres i taules, no m'olore un futur plàcid ni a les seues gents.

Les castanyes calentes no saben igual amb la calor i els temps que arriben, els de canvis, tampoc tindran un bon regust.

I no, no se si m'agradaran.