diumenge, 24 d’abril del 2011

VADE RETRO, SOBRIETAT

"Les discogràfiques exercixen control sobre el producte físic per al que establixen un preu arbitrari, no sobre la música. Abans et deixaven escoltar una cançó gratis en la ràdio perquè comprares el disc. Ara, la idea és que et descarregues el disc sencer perquè t'entren ganes d'anar al concert. Preferisc que algú compre el meu àlbum perquè li agrada la música o el disseny. No que l'adquirisquen, no els agrade, es senten enganyats i acaben avorrint-me".
-Robin Pecknold de Fleet Foxes a El País, 24 de abril-

En l'etern dilema sobre les descàrregues i els drets d'autor una nova pregunta sacseja el debat. Pagar per un producte que no es coneix i que igual acaba per no agradar-nos? En música, cinematografia i literatura ho hem estat fent molts anys però, és açò lògic? El "tot gratuït" no em val, els autors tenen drets innegables pel seu treball però (i ja porte dos) potser hauríem de replantejar-nos el model.

Mai pagaria per una camisa que no m'haguera provat abans per tal de vore si em va bé, per a comprovar que m'agrada. Mai compraria un moble sense vore'l prèviament, sense saber si em complau o no. Parlant en llenguatge musical, fílmic o literari, però (i 3)...

Però: conj. Marca l'oposició entre les dos proposicions o membres que lliga.

Oposició i lligar. Els dubtes continuen.

Diuen que l'excés de serietat o sobrietat en una controvèrsia no és bo per a la salut, la pública i la personal. I com els mals moments també es passen millor rebolcant-se en el bon humor hui remate el tema amb un intent.

Aquell infaust dia de 1979 van entrar en fusió Flash Gordon i els Village People.

divendres, 22 d’abril del 2011

CRÒNICA D'UNA PAELLA AL SEGLE XXI

El cerimonial profà i pasqual és un dels meus favorits. El ritu de la paella amateur, lúdica i festívola en contraposició a la contrició de la carn i la flagel·lació cristiana amb el seu aparador mediàtic processional. La llum d'una bona brasa de llenya enfront a les cares abrasides per la penitència sense sentit.

Que m'agrada la bona taula no és un secret, tant en la seua faceta de creativitat extrema, els fórmula 1 de la cuina, com en la del costumisme ben realitzat. La cuina tradicional m'agrada, com tot, si està ben feta.

Afegir al bon producte, al resultat final, la manualitat de l'assumpte i la manufactura pròpia rodejada de bon ambient em posa sentimental en grau bava-caient. Amb el factor imaginació fent costat als bons costums es poden aconseguir jornades per a emmarcar, d'aquelles irrenunciables. Ací deixe una mostra del que podríem anomenar com a "Crònica d'una paella al segle XXI".


Producte. El quid de la qüestió.


L'estètica no és, digam... imprescindible !!!


Brases al punt i carn daurada, primers passos i mes bon producte (Tavella, bajoqueta, roget i favetes).


Altre clàssic, la primera picada."Casqueria".


En temps de crisi optimització de recursos...



... amb bons resultats (segona part de la picada).


I la paella a la seua, començant a bullir.


Continuem picant durant el procés. Clàssics indefugibles.




I actualitzem amb alguns extres. Bloody Mary; preparació, producte i resultat. Un bon complement.


La coparticipació és indispensable i mes que recomanable. Genera empaties, bon ambient i alleugerix càrregues. Tots a la cuina...


... tots a les brases. "Paeller connection".


I la paella a la seua, tram final.



Parar taula amb les aportacions de cadascú. Bossetes de ceba caramel·litzada i formatge blau, empanadilles de sobrassada i espècies.



Sushimi de carabasseta amb iogurt grec, caviar, freses de salmó i cebollí.


Escabetx de pit de titot amb verdures diverses i bolets.


Empanadilles de tomaca i de botifarra.


Guacamole i ensaladilla de carranc.


Els vins del dia. Edetana 2008, un Terra Alta de bodegas Edetaria amb un coupage sorprenent de garnatxa peluda, garnatxa fina, carinyena i ulls de llebre. Golós, llarga persistència amb matissos balsàmics. I un monovarietal de mencía, Finca Losada 2007, que necessita decantació d'un parell d'hores per a traure-li tot el profit a este raïm. Amb tocs licorosos i a llepolies. Molt bon pas per boca.


A la taula i al llit...


Resultat (zenital).


Paella liquidada, cava en acció. Un sorprenent Reverté amb poques de les característiques d'un sec i prou tocs dolços. Així i tot molt agradable i sense estridències.




Que millor combinació per al cava que una tortada natalícica d'acompanyament (mes que siga amb mesos de retard). Qualsevol excusa és bona per una bona celebració.


El tiramisú ja no entrava. Restes habituals, víctimes de tupperware i de ple protagonisme als menús de dies venidors.


Després de la batalla...


... brindant amb el millor digestiu. Gin-tònic de ginebra valenciana, regust cítric i condimentada amb xufa en remulla.

Conjugar tradició i qualitat de la mà dels bons moments per a obtindre un resultat final amb el predomini indiscutible del plaer, del gust.

Tradició, actualitat, qualitat, vocables amb ressonàncies i sonoritat fàcilment identificables en els treballs de Ron Sexsmith, particularment en el seu últim disc i, amb especial incisió, en esta cançó, Ho Crec Quan Ho Veig (i per sort ho he vist, i ho he tastat). Profit.

dijous, 21 d’abril del 2011

D'EIXOS DIES

Hui tinc un d'eixos dies.


















... per sort m'acompanya tota esta colla en una nova onomástica de les absències i els nouvinguts encara fan mes grata la solitud. These days, one of these days.

dimecres, 13 d’abril del 2011

DE LLUM I CALOR, D'ALENS

Calor i llum "a punta pala" (veges tu d'on vindrà esta frase) aferrats de colp a les finestres, recarregant pigmentacions cutànies en reserva i ballant-li el joc a retines sorpreses i prostrades. El sol s'ha avançat als seus dominis per a confirmar el sentit cíclic d'esta vida.

Cicles regulars o imprecisos, però cicles. Com el de tres anys, camí de quatre, amb motor d'explosió alimentat de tecnicismes lèxicals que ja considerem d'anar per casa. Reajustament de mercats, optimització de recursos, administracions concursals, deute emés i deute comprat, períodes de cadència o avals solidaris, entre moltes altres incongruències per al sentit comú.

O com un altre període cíclic, en este cas de consum personal i mes de cinc anys de durada, que també ha millorat el meu lèxic tècnic incorporant paraules que m'han versat en descoratges. Neuropatologies, tiroidismes, capacitats cognitives, dependències i les seues lleis, avaluacions i no avaluacions d'eixes dependències, residències públiques, concertades o privades, vivendes tutelades sense titulars, vasculars o vinculants, afeccions.

El sol ha retornat mut i brusent, com la cíclica de les estimes silencioses i imposibles. La maquinària d'estos cicles ralentitza dia a dia els meus alens i tan sols la visió de la parra al pati de casa, lluint ja set dies de verdor amb les primeres fulles de cos sencer, dona sentit a tanta llum. La il·lusió torna a oldre a un bon any de raïm de taula.

Anit vaig vore el magnífic curtmetratge "La Huida" de Victor Carrey. En la seua banda sonora esta vella i preada cançó que feia anys no escoltava també va il·luminar els meus desànims. Llum i calor.


diumenge, 10 d’abril del 2011

UN DIUMENGE POC ORIGINAL (ni falta que li fa)

Versió.



Reversió.



Transversió.



Mode on, diumenge d'introspecció musical (i poca cosa mes)

divendres, 8 d’abril del 2011

A TIR DE PEDRA (crònica de la qualitat)

Al meu ritual conceptuat d'un bon dinar o d'un llarg i celebrat sopar, dins del decàleg d'obligat compliment no ha de faltar mai a la taula la sensació casolana de familiaritat, de proximitat. La calidesa de l'espai físic i el tracte personal com un plat mes del que gaudir dins de tot bon menjar.

Ací a casa meua, al meu poble, és fàcil trobar-me còmode en diversos llocs per obra i gràcia del contacte diari, de l'etnologia del tu a tu. Però és d'agrair poder fer-ho també de la mà de la destresa culinària de primer nivell a un lloc com El Portal Fosc.
Al restaurant de Jordi Garrido, finalista cuiner revelació en Madrid Fusión 2009 i millor restaurant revelació per a la Cartelera de Levante del mateix any, ell i Lissy Santamargarita aconseguixen enhebrar els fils dels millors atributs gastronòmics, de l'estètica acollidora del detall i del tracte desinhibit i amable, per passar-los tots entrellaçats pel cap de la punxant agulla de la qualitat.

Un lloc referencial a nivell nacional, sí, he dit bé, de la cuina Km.O o Slow food, on Jordi i el seu equip emfatitzen en lo millor d'ambdós conceptes enlluentint el lèxic que els definix: Proximitat, ecològic, pausat, sostenible, biodiversitat... QUALITAT.

Un luxe del què disfrutar i un projecte a recolzar en la mesura de les possibilitats de cadascú, però irrenunciable per a qualsevol aborigen local, comarcal, supracomarcal o visitants planetaris o intraplanetaris amants de la creativitat i el bon menjar.

I com vaig obrir este espai amb la intenció de viatjar amb ell regularment a Síbari i obrir finestres per a ventilar bones experiències, ací deixe emmarcada hui la meua última visita al Portal Fosc la setmana passada. Profit.




Buit previ.



Buit ocupat. El primer vi, un coupage molt nostre amb la peculiaritat afegida de la Bonicaire. Fantàstic pas per boca i persistència acceptable. Molt fàcil de beure.



Amanida de confitats.



Sopa de ceba amb rovell d'ou, remolatxa i col Rabi.



Carxofes i botifarró de Xàtiva.



Ceballot fresc amb emulsió d'avellana i cansalada.



El segon vi. Acidesa controlada a pesar de la maceració carbònica, potser amb excessos lactis. Un tant irregular i despunte de fruits rojos.



Abadejo amb tomaca, espuma de fenoll i pésols baby de l'horta local.



Els pèsols baby en cru, inclús així amb un fantàstic sabor dolç. Una meravella.



Llom de vaca gallega, col llombarda i bleda roja.



Sorbet de mojito emplatat. La taronja amb una textura cristal·litzada fantàstica.



Crema d'avellana, xocolate blanc, bescuit i gelat de galleta.

Life is life, com diu el de la balena en la banda sonora d'este dispendi gustatiu.

dilluns, 4 d’abril del 2011

OLIVES EN CAMORRA, S.A.

Rajoy analitza la decisió de Zapatero en una entrevista, hui, a terreny enemic (Cadena Ser): "Zapatero ha hecho mal las cosas , de hecho ha sido su propio partido el que lo ha echado".
Al seu torn confirma que recolzarà la candidatura de Paco Camps encara que se li òbriga juí oral.

Camps gallejava este cap de setmana en un míting amb veu alta, descontrolat, quasi cridant: "Nosotros hemos conseguido echarlo (a Zapatero), gracias a nosotros se va"

Mantes, a vore si ens aclarim !!!

I mentrestant contínua la pressió contra tot allò que sone a veu discordant, bé siga en la seua versió teatral, musical o papiroflèxica.

Senyores i senyors, benvinguts al mercat de la esquizofrenia, a "Olives en Camorra, S.A".

La cursa electoral no ha fet mes que començar i no se si podré suportar una campanya completa. Crec que em submergiré en futurs musicals.

divendres, 1 d’abril del 2011

EL CONTE DELS SENTITS

Es diu que tots els sentits eren a la taula amb Dionís, el déu grec del vi, i que celebraven el fet de formar part de l'èxit del vi. La vista podia anlitzar-ne el color, vore la llàgrima lentament per la copa i admirar-ne els matisos. L'olfacte podia ensumar el vi i imaginar-ne el buquet. El gust, assaborir-ne els sabors. El tacte, percebre'n la temperatura. I tots hi eren d'allò mes contents. Menys l'oïda, que , marginada, bevia una vegada i una altra de la copa. El déu grec se'n va adonar i la va voler integrar al món de l'enologia. La va intentar convèncer que hi era present en el delicat soroll del vi en tocar la copa, en obrir l'ampolla, però no se'n va sortir gaire. Aquests sons, a ella, li van semblar insignificants. Per tant, Dionís va decidir posar música al vi. Amb el brindis, en fer xocar les copes entre si, es desitjaven coses bones, es reia, i, al seu torn, s'exalçava el vi i es compartia. L'oïda va quedar mes que satisfeta, i aquesta pràctica de l'Olimp s'ha mantingut fins al nostre temps.

Del llibre de Meritxell Falgueras, "Presumeix de vins en 7 dies".



Hui repetiré el ritual que tant m'agrada, eixiré a brindar i compartir vins. A tastar uns quants en luxuriosa confabulació amb els sentits. I en algun moment, tal vegada, cite a Baudelaire.



"Una nit l'ànima del vi cantava a les ampolles:
home, oh estimat desheretat, a tu m'adreçe
des de la meua presó de vidre i els meus vermells,
un cant ple de llum i fraternitat"

Charles Baudelaire