dimecres, 18 d’abril del 2012

PASSEIG

"Este matí he tret a passejar a les rutines laborals com de costum. En l'acte reflex d'aparcar en cordó pels carrerons del meu poble, hui, tot ha canviat".

Uns ulls i un somriure ocults rere la finestreta fumada d'un cotxe que baixa lentament sotmeten a la meua impaciència i als meus instints que anticipen neguitosos a qui pertanyen, encara a risc d'equivocar-se.

La veu, eixa veu, ve agafada de la maneta de la teua imatge.
Ressonància terapèutica que sona de nou per a atibacar els meus anhels, per a frunzir el suny a la desesperança i combatre preocupacions del dia a dia segur de la victòria.
I tot amb un sol hola.

Dos minuts, un bes en la galta, vint i poques paraules i les mans entrellaçades un alé. Suficient per a desarmar les meues inquietuds d'anar per casa.

Un altre cotxe esperant arrere anticipa la despedida i em retorna al passeig rutinari, el de les incomoditats i els buits.

Sis passos mes avant se'm cau el cel damunt amb tot el pes de les fugides i, novament, camine lent i pesat. La lleugeresa, la teua lleugeresa, torna a ser en temps passat.

La teràpia de l'estima que no arriba, dona ocell.

dijous, 12 d’abril del 2012

VIURE

No entenc un món on la gent té por de ser molt estimada.
No m'agrada, és un món de mentida.

-Acció: Hores i hores compartides diàriament a ritme frenètic amb gent i mes gent, tots units pel cordó umbilical de les tecnologies. Hores i hores que no pesen.
GAUDI.

-Contrició: Un murmuri a l'orella, a frec de pell, insinuant estimes de caire irregular, sense condicions, cara a cara, cos a cos. Un llast insuportable.
POR.

Un món de falsedats.



Recupere allò que mai em falla, que mai em frustra. Des de 1971, l'any d'esta actuació, l'any que vaig nàixer
MÚSICA.

dimarts, 10 d’abril del 2012

PREVISIBLE (o no)

Va haver una època en què em creia imprevisible, uns anys en què plasmava les meues dèries creatives en format iconogràfic, sense a penes lletres. D'aquell convenciment van arribar a quedar proves materials, algun que altre poema visual d'autoria pròpia i dedicatòria estèril.


Amb l'edat m'he tornat previsible i seguir-me el rastre és fàcil. Els meus escrits van deixant un degoteig de lletres que em delaten, produint un conjunt de xicotets tolls d'esperit sanguinolent, quasi amniòtic, cap a on es filtren les meues afliccions i entusiasmes.

Però amb el pas dels anys a banda de la previsibilitat també se m'ha ancorat al caràcter la indiferència. M'importa poc o res com puc arribar a ser de presumible, com em fa de predicible la escriptura.

De fet, si escric, ja fa temps que ho faig no tan sols per a opinar sinó també per necessitat. Em servix de coixí per a amortir les caigudes de tensió en la llum de l'esperança, de fil per a cosir les llàgrimes que les notes negres d'un piano poden arribar a provocar en algú estimat trencant-me l'ànima.
La utilitze com a lubrificant per a desencaixar mes fàcilment les peces que m'oprimixen o com a oxigen en la vàlvula que em connecta a qui vull estar unit.

L'escriptura m'ha permés arribar a on estic hui, transitar entre la claredat i la foscor, agafar-me a la silueta d'uns barrots de llum amagat sota l'ombra del passat i poder avançar.
L'escriptura m'ha consentit viure en clarobscur.

Algú molt estimat em va dir ahir allò de "sempre avant", però per a progressar fa falta soltar llast, ser conscient de que avançant s'obriran per defecte noves perspectives i que no cal aferrar-se a la comoditat del que ara coneixem, a les nostres seguretats d'anar per casa.

Pot ser toca tornar a caminar per la drecera de lo imprevisible.