dimecres, 18 d’abril de 2012

PASSEIG

"Este matí he tret a passejar a les rutines laborals com de costum. En l'acte reflex d'aparcar en cordó pels carrerons del meu poble, hui, tot ha canviat".

Uns ulls i un somriure ocults rere la finestreta fumada d'un cotxe que baixa lentament sotmeten a la meua impaciència i als meus instints que anticipen neguitosos a qui pertanyen, encara a risc d'equivocar-se.

La veu, eixa veu, ve agafada de la maneta de la teua imatge.
Ressonància terapèutica que sona de nou per a atibacar els meus anhels, per a frunzir el suny a la desesperança i combatre preocupacions del dia a dia segur de la victòria.
I tot amb un sol hola.

Dos minuts, un bes en la galta, vint i poques paraules i les mans entrellaçades un alé. Suficient per a desarmar les meues inquietuds d'anar per casa.

Un altre cotxe esperant arrere anticipa la despedida i em retorna al passeig rutinari, el de les incomoditats i els buits.

Sis passos mes avant se'm cau el cel damunt amb tot el pes de les fugides i, novament, camine lent i pesat. La lleugeresa, la teua lleugeresa, torna a ser en temps passat.

La teràpia de l'estima que no arriba, dona ocell.

3 comentaris:

serendipia ha dit...

quant de temps sense passar per ací, ja trobava a faltar la melàngia que es respira a cada racó, i que em fa sentir com a casa meua.
conec molt bé la sensació que descrius, el durant i el després. quin buit més gran deixa certa gent, quin nèguit, quina foscor...
hi ha sentiments que es donen una vegada, i no es tornen a repetir mai. i ens queda una sensació molt estranya, un regust amarg, que ens acompanya durant molt de temps (tota la vida?)
per entendre'ns: és com els rots després de menjar allioli.

Joanot ha dit...

T'he concedit un premi. Pots veure-ho en el meu blog www.flickr.com/photos/joanot/
Salut!

--
Joanot Bellver

Cul de sac ha dit...

Sempre és grat rebre't per ací, serendipia. El dilema a la qüestió d'eixos sentiments que perduren a pesar del dolor, és saber el que amida un rot, calibrar la seua mesura. N'hi han que perduren en el temps de per vida. És lo que té l'all (... o les estimes impossibles).

Joanot, no entenc això del premi però les fotos de la teua galeria són molt interessants.
Gràcies per mostrar-me-les.