dimarts, 10 d’abril de 2012

PREVISIBLE (o no)

Va haver una època en què em creia imprevisible, uns anys en què plasmava les meues dèries creatives en format iconogràfic, sense a penes lletres. D'aquell convenciment van arribar a quedar proves materials, algun que altre poema visual d'autoria pròpia i dedicatòria estèril.


Amb l'edat m'he tornat previsible i seguir-me el rastre és fàcil. Els meus escrits van deixant un degoteig de lletres que em delaten, produint un conjunt de xicotets tolls d'esperit sanguinolent, quasi amniòtic, cap a on es filtren les meues afliccions i entusiasmes.

Però amb el pas dels anys a banda de la previsibilitat també se m'ha ancorat al caràcter la indiferència. M'importa poc o res com puc arribar a ser de presumible, com em fa de predicible la escriptura.

De fet, si escric, ja fa temps que ho faig no tan sols per a opinar sinó també per necessitat. Em servix de coixí per a amortir les caigudes de tensió en la llum de l'esperança, de fil per a cosir les llàgrimes que les notes negres d'un piano poden arribar a provocar en algú estimat trencant-me l'ànima.
La utilitze com a lubrificant per a desencaixar mes fàcilment les peces que m'oprimixen o com a oxigen en la vàlvula que em connecta a qui vull estar unit.

L'escriptura m'ha permés arribar a on estic hui, transitar entre la claredat i la foscor, agafar-me a la silueta d'uns barrots de llum amagat sota l'ombra del passat i poder avançar.
L'escriptura m'ha consentit viure en clarobscur.

Algú molt estimat em va dir ahir allò de "sempre avant", però per a progressar fa falta soltar llast, ser conscient de que avançant s'obriran per defecte noves perspectives i que no cal aferrar-se a la comoditat del que ara coneixem, a les nostres seguretats d'anar per casa.

Pot ser toca tornar a caminar per la drecera de lo imprevisible.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Volia explicar-te que m'agrada llegir-te. Quan ho faig, la meua solitud sempiterna s'entela. Moltes gràcies, :)

Com tu, crec que la sort no m'acompanya, però també crec que cal eixir a cercar-la i arriscar. Ànim!

Cul de sac ha dit...

Les solituds ho són fins que deixen de ser-ho i ací és on s'ha d'arriscar. Jo sempre he cregut que el risc de no estar sol, de compartir, val la pena, però és ahí on m'he topat amb la mala sort.

Imagine que hauré de continuar jugant per a intentar que la fortuna em salude alguna vegada. De moment et done les gràcies pels ànims. Que algú, encara que no sàpies qui, et diga que els teus escrits li agraden o ajuden ja servix per a sentir menys pesades eixes solituds de què parlem, eixes que pesen com alguns silencis o distàncies insalvables (mes que estiguen a pocs metres de distància).

Gràcies de nou a tu.