divendres, 28 de gener de 2011

ENTRE VINS

Algunes cançons fermenten els sucres de l'ànim amb gran facilitat. Esdevenen rents de la moral i polifenols per a evitar l'oxidació en la seua forma mes primitiva, la submissió del cor. Hui eixiré a sopar i tastar uns nous vins.

dijous, 27 de gener de 2011

EDULCORAT, EDULCORANT

Tal vegada per una afecció vírica habitual en estes dates que em té baix de defenses o tal vegada no, continuaré amb el menú hiperglucèmic i temptaré així la sort, una altra vegada, de torejar el bou, o els bous, dels alts índexs en producció de l'hormona insulina.

És el risc que ens agrada córrer als diabètics del consum artístic, als que els elevats nivells de glucosa en sang acaben cegant com als gossos que consumixen excessiu xocolate o les tortugues depredadores de terrossos de sucre al seu aquari.

Almenys alguns tenim la sort de ser banyegats de tant en tant per aquells indolents comentaris exempts de mala bava (bava del sucre per descomptat) i provinents d'espècimens alliberats del sindicat anticoent, perquè ens tornen d'una caparrotada a la crua realitat.

I el menú amb hiperglucèmia o hiperglicèmia de hui va a estar compost per un remenat de plats precalfats, una altra sèrie de versions d'un plat original. La veritat siga dita l'original va ser una recepta poc reconeguda en els fogons musicals pel seu baix consum però, al mateix temps, és un dels plats que mes cantants han cuinat. Un estrany cas de cançó quasi desconeguda però multirepetida.

"The first time ever I saw your face"
va començar sent una cançó d'autoconsum escrita per Ewan McColl per a encisar a la que acabaria sent la seua dona, Peggy Seeger, segurament en un romàntic sopar amb espelmes, vi de Borganya i, tan sols, bones intencions (i tornem amb lo del sucre). Ací tenim la versió original, la que podríem anomenar diabetis mellitus gestacional per ser aquella que apareix durant la gestació.



La diabetis mellitus tipus 1, diabetis insulino dependent o de començament juvenil, apareix majoritàriament en individus jóvens i Roberta Flack en esta versió encara estava en eixa tessitura. Un segon plat d'una major elaboració i quantitat de condiments que el senzill primer plat inicial.



Johnny Cash en esta adaptació presenta clars símptomes de diabetis mellitus tipus 2 o diabetis de l'adult. També coneguda com la diabetis relacionada amb l'obesitat ens mostra tots els símptomes d'un Cash ja adult, amb excés de quilos però que, sense perdre la senzillesa iniciàtica de l'original, li atorga nous dots amb l'elegància intrínseca de la seua veu i la seua trajectòria.



En definitiva, tres refregits amb oli del bo i en diferents textures. Per a rematar el menú m'agradaria presentar unes bones postres d'índole poètica, però això ho deixe per a aquells capaços d'elaborar tan sofisticat plat sense caure en la vulgaritat. Jo em veig incapacitat per a eixes tasques. Algú s'atrevix?

dimecres, 26 de gener de 2011

BILBAO-NEW YORK-BILBAO

"Me reí antes de explicarle que Nerea también trabajaba con los números. En un banco. Y le conté que un cliente, cada vez que ella le atiende, le entrega un papelito con palabras antiguas escritas en él. -Hace tiempo que no he oído esa palabra-, le dice, y a continuación le pide a Nerea que la guarde. El marino retirado le lleva palabras, refranes, nombres de peces. En el sitio donde se guarda el dinero él pone a salvo las palabras antiguas."



Bilbao-new York-Bilbao és, a més d'un viatge de llarg recorregut, el de tres generacions, un rodalies amb múltiples parades. En esta novel·la Kirmen Uribe dóna fe d'una prosa enginyosa i dinàmica per a anar botant de xicoteta història a xicoteta història, d'anecdotari subtil a memoràndum de curiositats, i així conformar un conjunt finit amb tot el caire de faula moderna. Tot això per a contar la principal història de la novel·la; la configuració i execusió de la pròpia novel·la.

Una ostentació d'agilitat sense opulències però d'una riquesa sorprenent, la qual cosa li conferix, al seu torn, un pas per boca ràpid i profitós.

Tinc una amiga que té una vida amb certes similituds. Lligada al mar, a les vides del mar, i al seu torn rodamón de llocs singulars i insospitats de terra en dins. Rondallaire de fets i anécdotes que convertixen el seu discurs narratiu en un calidoscopi d'històries addictives. Estic segur que este llibre li agradaria per moltes coses i també per la imatge reflectida en ell de la tradició basca, per l'essència d'un caràcter ací tan ben explicat. Igual li'l recomane.

La senzillesa és eixa virtut tan degradada.
En la versió d'una bona cançó, com en una novel·la, si la història és bona quan mes senzilla siga l'adaptació mes camp abasta.

diumenge, 23 de gener de 2011

LA CURA

Hui he tornat a escoltar esta cançó i no em recordava del que m'agradava.

I em cague en els divendres !!!



(al.legoria)

dimecres, 19 de gener de 2011

SEMPRE ENS QUEDARÀ SIBÈRIA

Feia molt de temps, massa per a la levitat de la seua paciència, que oscil·lava entre la incertesa i l'escepticisme. Havia extraviat qualsevol referència estable sobre el seu futur i aquella notícia li va semblar aclaridora en este assumpte.

S'havia perdut el nord i este fet justificava la persistent inclinació de l'individu cap al seu melic, aquella nova referència exclusiva en el quefer de cadascú. Mirar-se al melic com a promptuari d'actuació diària era l'única cosa que es podia fer quan la balisa adequada es desplaçava imprevisible pel titubeig generalitzat. La renúncia a perspectives mes àmplies, globals, era un fet.

Va tirar d'hemeroteca per a intentar cartografiar coordenades d'actuació mes lògiques i trobà, no molts anys arrere, algun líder polític no renyit amb la intel·lectualitat, algun gestor públic ben distant de la tecnocràcia barata, la demagògia i eixe joc d'interessos actual tan allunyat del compromís social.

Va poder comprovar que, a pesar de la pèrdua del nord magnètic, a pesar de la esvalotada cursa per la decrepitud moral, existien referents no molt llunyans, a tan sols uns mil·límetres en l'interior, al neocórtex cerebral, que en el seu format de memòria històrica podien albergar encara motius per a l'esperança.

I aquells motius posposaren temporalment els seus plans amb destinació a l'illa Bathurst, al territori de Nunavut, Canadà. La recerca podia esperar.

En definitiva, i encara tenia cinquanta anys per davant, sempre li quedaria Sibèria i algunes noves cançons per les què divagar.



"Bendito sea el caos, porque es síntoma de libertad."
"El Estado es nuestro enemigo. Un Estado sin limitaciones es el peor enemigo del hombre."
"El poder es como un explosivo: o se maneja con cuidado, o estalla."
"Es difícil ser bueno y fuerte a la vez. Y, por lo común, cuanto más fuerte se es menos razón se tiene."
"La buena didáctica es aquella que deja que el pensamiento del otro no se interrumpa y que le permite, sin notarlo, ir tomando buena dirección."
"La democracia es la transposición de lo cuantitativo a lo cualitativo: que lo que quieren los más se convierta en lo mejor."
"La política ha dejado de ser una política de ideales para convertirse en una política de programas."
"Las ideologías llevan inevitablemente a la decepción, porque tienden a lo perfecto, que luego el contacto con la vida real hacen imposible."
"Los bolsillos de los gobernantes deben ser de cristal."
"Toda gran revolución política es una gran revolución moral. Toda gran revolución moral supone una gran revolución política."
"Todos tenemos nuestra casa, que es el hogar privado; y la ciudad, que es el hogar público."
"Más libros, más libres."


Enrique Tierno Galván

dilluns, 10 de gener de 2011

MATISOS DE LA REALITAT

"De hecho las historias recogen los matices de la realidad. Y los matices són lo mas importante en la vida"

Bilbao-New York-Bilbao (Kirmen Uribe)

... i el 2010 no deixa de ser un recull de matisos en la memòria, un grapat de records imperfectes que conformen el meu dietari dels sentiments presents i futurs. La millor anàlisi comptable, el millor balanç de l'any tancat me'l dóna eixe recull i el percentatge de bons moments que no es repetiran molt al meu pesar. I el percentatge es alt, massa alt. Tan elevat com per a considerar que enguany he fet fallida.

Les converses trivials però encara lògiques amb la mare, els passejos i les bromes compartides van donar pas al nou codi de l'estima, el dels gestos i carícies, el dels somriures sense paraules. El de la recerca diària de la memòria recent o la vitalitat amagada.

O aquell altre rostre, el de l'amor, aquell altre somriure, tremolós, sota la pluja embravida i incontrolable. Aquells abraços protectors o aquella conversa marcada a foc en la memòria i condimentada amb el millor cuscús i tajín de vedella. Aquells petons. Aquella estima irrenunciable i impossible que també va passar de llarg sense quedar-se.

Matisos d'una realitat que ha esquinçat amb massa freqüència l'estabilitat en un any com el passat. Matisos en la memòria que no deixen de ser, a pesar de tot, lo mes important en la meua vida.



Porte uns quants dies rebobinant el "Painted from Memory" una i altra vegada, i és que algunes històries tenen la seua pròpia banda sonora.

dimarts, 4 de gener de 2011

LLETRANGOLIDA

Brollen estos dies per tot cau de lletra les anàlisis i conjectures sobre l'any liquidat. Toca sintetitzar-lo i traure punta als fets destacats per a corporitzar les opinions, situant-les en les coordenades adequades a cada estructura mental.

Disseccionar el 2010, traure-li els budells deixant les seues vísceres i interioritats de nou a la vista de tots, com si elaboràrem un menú de triperia per a vegetarians, no és la meua voluntat i, encara menys, quan la matança amb el seu ritual de festa i vessada fa poques hores que ha conclòs. Respectem el necessari dol per un any del qual encara emanen efluvis de desolació i tristors en els carrers i racons, en els gestos i opinions.

Si he de fer balanç d'alguna cosa tan sols ho faré d'allò que m'ha sigut complaent i, en un any tan roín com este en lo personal (que tampoc és cas de clavar a tot el món en el sac de les penúries), només puc delectar-me amb les lectures engolides, amb les bones lectures.

Ha sigut un any prolífic, i és que els mals moments s'emmidonen millor sota la llum d'un bon text, per tant, quan estos moments són abundants el coixí de la lectura esdevé d'ús quotidià.



De les lectures a destacar començaré per aquelles relacionades amb la música i així seguir ordint conjectures en el meu estil de vida, en la meua dèria predilecta. Músics veterans amb nous i sorprenents dots literaris m'han fet disfrutar de les seues històries, Villy Vlautin amb "Vida de Motel" i Marc Oliver Everett i la seua gratificant autobiografia "Coses que els néts haurien de saber". Mes autobiografies i també musicals amb "Rumb a la Gloria" de Woody Guthrie, junt amb altres memòries pròpies, ja sense els replecs musicals, com són les de Juanjo Millás i el seu dinàmic "El Mundo".

Amb "Cuentos" de Roberto Bolaño i "El salze cec i la dona dormida" d'Haruki Murakami m'he dedicat a completar bibliografies d'autors predilectes. Però sens dubte este ha sigut l'any dels clàssics indefugibles. En la seua faceta menys coneguda, "La Presència" d'Arthur Miller, amb les seues obres majors, "On the Road" de Jack Kerouac i "Diari de un boig i altres relats" de Lu Xun o en el seu últim testimoni, "Caín" de Saramago. Grans noms per a apuntalar-me les il·lusions als moments d'animositats desdonades.





També he fet buit per a l'humor infal·lible, "Pura anarquia" de Woody Allen, i la poesia (eixa gran desconeguda) de la mà de proximitats d'altíssima qualitat amb "AiXàtiva, AiXàtiva" d'Elies Barberà. I en el final de l'any m'he tornat a rebolcar en els clàssics però en esta ocasió per reiteració. Una relectura pendent fa molts anys, "Cien años de soledad" de García Marquez, ha tancat el cicle anual amb tota l'opulència d'aquella prosa màgica i aclaparadora. Un desig ajornat per recordar, per recuperar sensacions, que ha complit totes les expectatives.

El 2011 l'inicie amb bessonada, compaginant l'últim Nacional de Narrativa, "Bilbao-New York-Bilbao" de Kirmen Uribe, amb l'acurat, formatiu i interessant "La cuina de la salut" de Ferran Adrià i Valentí Fuster. Vorem com es desenvolupen i, igual, ací ho conte.

Recercar bones lectures per a este any nou en contraposició als mals auguris generals i alguns llastos personals. Un bon mètode immunitzant per a flaqueses de l'hàlit anímic.



"I Need Some Fine Wine And You, You Need To Be Nicer"