Tal vegada per una afecció vírica habitual en estes dates que em té baix de defenses o tal vegada no, continuaré amb el menú hiperglucèmic i temptaré així la sort, una altra vegada, de torejar el bou, o els bous, dels alts índexs en producció de l'hormona insulina.
És el risc que ens agrada córrer als diabètics del consum artístic, als que els elevats nivells de glucosa en sang acaben cegant com als gossos que consumixen excessiu xocolate o les tortugues depredadores de terrossos de sucre al seu aquari.
Almenys alguns tenim la sort de ser banyegats de tant en tant per aquells indolents comentaris exempts de mala bava (bava del sucre per descomptat) i provinents d'espècimens alliberats del sindicat anticoent, perquè ens tornen d'una caparrotada a la crua realitat.
I el menú amb hiperglucèmia o hiperglicèmia de hui va a estar compost per un remenat de plats precalfats, una altra sèrie de versions d'un plat original. La veritat siga dita l'original va ser una recepta poc reconeguda en els fogons musicals pel seu baix consum però, al mateix temps, és un dels plats que mes cantants han cuinat. Un estrany cas de cançó quasi desconeguda però multirepetida.
"The first time ever I saw your face" va començar sent una cançó d'autoconsum escrita per Ewan McColl per a encisar a la que acabaria sent la seua dona, Peggy Seeger, segurament en un romàntic sopar amb espelmes, vi de Borganya i, tan sols, bones intencions (i tornem amb lo del sucre). Ací tenim la versió original, la que podríem anomenar diabetis mellitus gestacional per ser aquella que apareix durant la gestació.
La diabetis mellitus tipus 1, diabetis insulino dependent o de començament juvenil, apareix majoritàriament en individus jóvens i Roberta Flack en esta versió encara estava en eixa tessitura. Un segon plat d'una major elaboració i quantitat de condiments que el senzill primer plat inicial.
Johnny Cash en esta adaptació presenta clars símptomes de diabetis mellitus tipus 2 o diabetis de l'adult. També coneguda com la diabetis relacionada amb l'obesitat ens mostra tots els símptomes d'un Cash ja adult, amb excés de quilos però que, sense perdre la senzillesa iniciàtica de l'original, li atorga nous dots amb l'elegància intrínseca de la seua veu i la seua trajectòria.
En definitiva, tres refregits amb oli del bo i en diferents textures. Per a rematar el menú m'agradaria presentar unes bones postres d'índole poètica, però això ho deixe per a aquells capaços d'elaborar tan sofisticat plat sense caure en la vulgaritat. Jo em veig incapacitat per a eixes tasques. Algú s'atrevix?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada