dimecres, 26 de gener de 2011

BILBAO-NEW YORK-BILBAO

"Me reí antes de explicarle que Nerea también trabajaba con los números. En un banco. Y le conté que un cliente, cada vez que ella le atiende, le entrega un papelito con palabras antiguas escritas en él. -Hace tiempo que no he oído esa palabra-, le dice, y a continuación le pide a Nerea que la guarde. El marino retirado le lleva palabras, refranes, nombres de peces. En el sitio donde se guarda el dinero él pone a salvo las palabras antiguas."



Bilbao-new York-Bilbao és, a més d'un viatge de llarg recorregut, el de tres generacions, un rodalies amb múltiples parades. En esta novel·la Kirmen Uribe dóna fe d'una prosa enginyosa i dinàmica per a anar botant de xicoteta història a xicoteta història, d'anecdotari subtil a memoràndum de curiositats, i així conformar un conjunt finit amb tot el caire de faula moderna. Tot això per a contar la principal història de la novel·la; la configuració i execusió de la pròpia novel·la.

Una ostentació d'agilitat sense opulències però d'una riquesa sorprenent, la qual cosa li conferix, al seu torn, un pas per boca ràpid i profitós.

Tinc una amiga que té una vida amb certes similituds. Lligada al mar, a les vides del mar, i al seu torn rodamón de llocs singulars i insospitats de terra en dins. Rondallaire de fets i anécdotes que convertixen el seu discurs narratiu en un calidoscopi d'històries addictives. Estic segur que este llibre li agradaria per moltes coses i també per la imatge reflectida en ell de la tradició basca, per l'essència d'un caràcter ací tan ben explicat. Igual li'l recomane.

La senzillesa és eixa virtut tan degradada.
En la versió d'una bona cançó, com en una novel·la, si la història és bona quan mes senzilla siga l'adaptació mes camp abasta.

2 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Jo, però, no vaig poder acabar-la. Té una cosa ensucrada que la fa massa apegalosa, de tanta dolçor es torna coenta. Indigesta per al meu gust. I és que, encara que Uribe ho pretenga, no em puc creure que tot el món siga bo.

Cul de sac ha dit...

En canvi jo no li trobe la sucror excesiva per cap lloc i mes que l'Uribe vullga que tot el món siga bo, el que veig és que es deixa a "els roïns" fora per poc interessants. M'agraden les microhistòries que conta, com les enllaça i la part faula que estes contenen amb les porcions innegablement dolçes que contenen. Potser es puga atribuir a l'autor que no totes eixes històries són creïbles, però m'agraden.

Vosté, Alietes, ja fa anys que deixa clar els seus postulats antiensucrats en la narrativa, en el cine o en la música, però crec que té l'índex diabètic col·locat molt baix en la seua percepció. Qüestió de gustos.

És estrany, però, que en la poesia no siga tan displicent i no vull generalitzar però tinc la sensació que els seus índexs glucosos d'acceptació en eixe gènere són molt mes elevats. Igual és que el mateix gènere ho comporta però, i repetisc, igual és una qüestió de gustos.

Pareix vosté l'estendard de la cruesa enfront de la dolçor extrema, com si açò fóra alguna cosa roín o tinguera que estar prohibit. Relaxe l'esfínter un poc i deixe les normes de la "cruda realitat" una miqueta mes lliures. Igual ho disfrutaria (o no, torna-li amb lo del gustos).