dijous, 16 de juny de 2011

DE PÈRDUES I RENÚNCIES (de redreçaments)

Adéu a l'escriptura, adéu a l'opinió o el debat. El desànim ha deixat pas al desinterés absolut en l'amarg relleu d'altres adéus, en la cursa cap arrere d'una despedida que m'ha submergit en els records de tota una vida. Este acomiadament m'ha deixat un buit als budells difícilment explicable, una clofolla vellutada i amarga de realitat el tacte de la qual no havia sentit mai i que ara m'embolica dia a dia.

La desgana del tot, la despreocupació completa ungida en el silenci o el descoratge injectat per la via sedativa d'una pèrdua real, la primera i única de ma vida. Tot arrossegant-me cap avall, cap al pou fosc de mi mateix.

I en el camí de baixada em desvie pel canal de la lectura per així continuar surant en l'oblit. I la lectura em rearma en l'escriptura.


Alguns escriptors, en alguns llibres, amb algunes frases, es convertixen en biògrafs dels meus propis pensaments. Alguns genis literaris aconseguixen per a mi el que ni jo mateix faria. Les seues paraules són les meues, les que mai vaig dir, les que vaig ocultar entre els silencis i la mediocritat.

"No tengo que decirlo, porque se me distingue a leguas: soy feo, tímido y anacrónico. Pero a fuerza de no querer serlo he venido a simular todo lo contrario"

"Desde entonces la tuve en la memoria con tal nitidez que hacía de ella lo que quería. Le cambiaba el color de los ojos según mi estado de ánimo: color de agua al despertar, color de almíbar cuando reía, color de lumbre cuando la contrariaba"

"Descubrí que mi obsesión de que cada cosa estuviera en su puesto, cada asunto en su tiempo, cada palabra en su estilo, no era el premio merecido de una mente en orden, sino al contrario, todo un sistema de simulación inventado por mí para ocultar el desorden de mi naturaleza. Descubrí que no soy disciplinado por virtud, sino como reacción contra mi negligencia; que parezco generoso por encubrir mi mezquindad, que me paso de prudente por mal pensado, que soy conciliador para no sucumbir a mis cóleras reprimidas, que sólo soy puntual para que no se sepa cuán poco me importa el tiempo ajeno. Descubrí, en fin, que el amor no es un estado del alma sino un signo del zodiaco"

Gabriel García Márquez, -Memoria de mis putas tristes-

La meua timidesa anacrònica es fon ara en uns ulls silenciosos de color canella i un signe del zodíac en la memòria continua senyalitzant el calendari a pesar de les renúncies.

I les lectures venidores, encara per arribar, seguiran marcant l'esdevindre de les meues rutines i les pulsions dels meus adéus.

Mama, adéu. T'estime tant.


4 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Uff! Un nus a la gola, un text preciós. Llegir és una forma de créixer, d'evadir-se, d'aprendre, de viure. Que vaja molt bé i que el dolor esdevinga recança i record. Una abraçada molt gran.

Cul de sac ha dit...

La lectura, i el retruc de l'escriptura mes que siga en un format insignificant, em donen tot això i molt mes. M'alleugerixen de tantes càrregues i amargures que es convertixen en vitals, quasi alimentaris. I si ho embastem amb una bona banda sonora, es completa la quadratura del cercle aconseguint cantell rom en els cantons mes punyents.

Moltes gràcies amic, el suport de tanta gent estimada també esdevé imprescindible.

Davit del carré Blanc ha dit...

Fins hui no havia llegit el post. Coincidisc amb Xavi, espere que trobes el conhort i que els bons records prompte desplacen el dolor.
una abraçada

Cul de sac ha dit...

Estic segur que així serà, Davit. Els bons records són el mes valuós que ens queda, el bé mes preat. Moltes gràcies i una forta abraçada.