dilluns, 12 d’octubre de 2009

PESSIGADES SONORES (IV)

(Esta és una xicoteta col·lecció de microtextos, un joc de cosconelles literàries que m'han ajudat a passar millor esta diàspora narrativa. Un capítol mes amb el que reenganxar-me al blog i continuar la sèrie "Pessigades Sonores".)




THE BRIDGE

Rosegant les vores del temps lliure se'm reproduïx la migranya de l'enyorança. Ja tire en falta la disponibilitat, ja regurgite els meus desitjos quan encara no ha arribat la mediocritat de la rutina. Temps, eixe tresor amagat en els foscos calaixos de la civilització. I al darrere, mire el pont.







MODELS DE FAMÍLIA

Jagger, el seu pastor alemany, l'omplia a llepades sovint. Ell li permetia un parell de xarrupades abans de retirar-li la cara. Aquell dia al notar el seu alé es va deixar dur. Va obrir la boca, les llengües es van entrellaçar i la passió es va desbordar. Havia arribat al límit de la solitud.







PENITÈNCIA NOTARIAL

Aquella setmana Faust el notari havia llegit vint-i-tres escriptures al seu despatx. La minuta per cada una d'elles, 650 €. A l'església de Sant Judes, el diumenge, rescabalava els seus pecats exercint d'escolà. Llegia les sagrades escriptures i deixava 3 € i 40 cèntims d'almoina.







CUL I CIDAE

Amb l'arribada de l'estiu reapareixia puntual. Revolejava de nou al seu voltant, mussitant-li a l'orella amb agudesa. Tornava a mostrar-se incisiu, mordaç i el seu murmuri, nit rere nit, es repetia exasperant. En la foscor, enfonsà la seua amarga punxada.







NEFASTA REDEMPCIÓ

Mai haguera imaginat que la seua llarga i térbola vida acabaria amb un suïcidi. La indiferència l'havia acompanyat tots eixos anys en totes i cada una de les seues malifetes. Tan sols huit mesos en la pell d'un honest, compromés i honrat polític van bastar per acabar amb ell.







OBITUARI

L'augment en la hipoteca, l'estricte règim i la sagnia en la declaració de la renda, van succeir a les fracassades relacions amb la directora del banc, la dietista i la inspectora d'hisenda. Hui, després d'un polvo taciturn, Aradia la forense el maleïa per haver-la deixat profundament insatisfeta.







PARADOXES

Era la fi. Ja no desitjava aquella vida, el seu ritme. Les urgències al treball, les presses al menjar, al dormir, al pensar. Seia a punt d'esclatar, reposant. En una estona catorze webs, onze blogs visitats, vint-i-tres comentaris al facebook, dos textos penjats i huit vídeos al youtube. Quin gust!

4 comentaris:

Lo Pol ha dit...

Magnífics micro-relats. I molt bona també la selecció musical. He gaudit de la lectura i rememorant la versió de Calexico en directe de la cançó de Love "Alone again or"

Cul de sac ha dit...

Li confessaré que este microrelat venia agarradet de la cintura d'una porció de la meua memòria musical. Concretament d'unes actuacions vinculades i vinculants: en el FIB de 2004 el mateix Arthur Lee, completament bufat, plorava sobre l'escenari la recent desaparició de Rick James i, unes hores després, Brian Wilson recuperava la dignitat per al festival remetent-nos a mítics moments surf. Aquella imatge sempre em va insuflar un sentiment de soledat extrema, tant en la decadència com en el solitari èxit darrere d'una brillant carrera. Precisament eixe sentiment de soledat al límit va ser el germen d'este microrelat i, com no, que millor banda sonora que esta magnífica versió dels Love. No sap vosté com em satisfà que li agraden estes xicotetes històries, sobretot venint de qui vénen els afalacs.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Dic OH!! CUL DE SAC HA ACTUALITZAT EL SEU RACÓ! I vinc emocionada, però l'emoció me se'n va, només és açò un refregit de coses que ja li havíem llegit abans, ooooooh, llàstima.

(que a vore, que tornar a llegir-les és un plaer, però jo venia amb l'emoció de lletra nova, entenga-ho)

Cul de sac ha dit...

No patisca senyoreta Quinchuquí (o és Peguche?). Vosté ja sap, i si no és així dalt ho comente encara que siga de passada, que estic passant per una autèntica diàspora en el creatiu. Lo estrany és que no és a causa de cap falta d'idees o projectes. De fet, tinc uns quants esquematitzats i per rematar, però he topat amb l'obstacle de la disilusió. No estic prou animat com per fer sagnar la ferida de la meua imaginació, posem per cas, setmanalment. Però sóc conscient que m'he d'empassar el vitet pel cul i posar-me les piles perquè, encara que no ho parega, escriure i contrastar les opinions sobre el que un escriu, m'ompli i em recarrega emocionalment.

P.D. La desil·lusió ve unida a un altre projecte en comú, que vosté coneix, i en el que certes actituds als últims mesos m'han cremat l'animositat. He bolcat alguns esforços creatius, sense massa ganes, en eixe projecte i açò, unit al desunflament que li comente, ha provocat la deixadesa al Cau.