dimarts, 15 de gener de 2013

2012


El meu resum de l'any 2012 és adjectiu i desmemoriat, té una esquizofrènia de sentiments enfrontats farcint-lo i camina còmodament per l'esmolada fulla del desinterés, traspassant la frontera de l'any nou, cap a les fèrtils terres de la abúlia sense esgarrar el mes mínin somriure en el caràcter.

Este any passat m'ha embolicat dins d'una crua i grossa capa d'acceptació prestat-me els pitjors records laborals que la memòria és capaç d'admetre'm al seu cabàs de la tolerància. Este any ultimat m'ha redreçat definitivament el punt de vista cap al pessimisme present i futur.
El 2012 també m'ha confirmat en el buit d'idees, deixant mut este espai en abundància.

En definitiva, un any l'acabat que, així i tot, no canvie per cap altre. Un any ineludible i irrenunciable.

I és que en esta revolta de temps que ens circumcida l'alegria i abona als enutjos, en esta perífrasi de la mala llet del dia a dia, que algú aparega en la teua vida amb desig de compartir-ho tot i que siga el apèndix perfecte que sempre vas rumiar, relativitza els problemes fins al substrat de la vergonya per la queixa i recol·loca les perspectives en la via de la satisfacció.

Qui deia que en estos temps no restava espai a l'esperança?
Qui ens negava la possibilitat de ser complets?
Qui asseverava que per esta època fosca no es podia transitar gojós?

Jo he trobat tot el que buscava en el pitjor any de la meua vida.
Sí, una feliç contradicció.

Com sempre, i per sempre, una qüestió de perspectives.