dilluns, 1 de juny de 2009

A DAY IN THE LIFE

Neil Young mira directe als ulls, dóna igual la quantitat de gent, arriba a tots. Dóna igual lo prop que estigues (jo a uns trenta metres), o lo lluny, la seua mirada compareix directa, incisiva. Les pantalles gegants no fan sinó amplificar la sensació de magnetisme, d'atracció. La mirada caòtica, imprevisible, eixa que deambula entre la bogeria i la genialitat, eixa que tan sols posseïxen aquells capaços d'abduir amb un sol colp de parpella. Jeff Twedy, Michael Stipe, histriònics, bojos, tots posseïdors de mirades imant, però cap assaonada en les mil i una batalles vençudes pel Young. El vell llop s'encorba i inicia el ritual. La dansa sobre si mateix, el conjur a la seua guitarra, amb la complicitat de Rick Rosas l'escena es confabula amb el misticisme. A l'escenari els elements precisos per a guarnir l'acte amb el color de la senzillesa. Olor d'antic, d'usat, de classe. El vell orgue llangorós, les guitarres polides desgastades per l'ús, l'espina dorsal dels micros cosida amb pues plàstiques, el cabaret de lletres fosforescents jugant a les amagades amb l'enorme piano i la resta d'elements allà presents. -Mansion on the hill- obri la veda, van caient les peces al sarró de la memòria acompanyades pels cors de la gentada. Ondulant, la intensitat s'abraça i separa de l'intimisme sense arribar a donar-se l'esquena. -Mother earth-, -The needle and the damage dome-, -Heart of gold-, -Old man-, -Unknow legend- amb el perfil de Peggie Young apareixent subtilment per a conferir autenticitat, si es que cal. La veu, la meua, la de la gent, es va esgarrant i el vell rocker seguix impertorbable, inesgotable. El seu gest cru s'alterna amb un somriure paternal fruit de la satisfacció. No necessita enraonar, tan sols tres frases de concís agraïment per a dos hores d'actuació. Resten les paraules. Al cim del turó de la nit arriba -Rockin' in the free world- i poc després perllongades distorssions sota el preu de cordes trencades per velles i rotustes mans. La fi amb una cançó que ho resumix tot - A day in the life-, de segur amb la complaença dels Beattles. Pot ser un dia, sí, però no un dia qualsevol.

A Xavi i la comtessa.


11 comentaris:

senior ha dit...

MAriconasssoooooooooooooooooooo

Xavier Aliaga ha dit...

Això que diu Senior... Però gràcies per la dedicatòria, snif...

Comtessa d´Angeville ha dit...

Jo amb mariconasso em quede curta, però no hi ha confiança pa dir lo que estic pensant... hòstiahòstiahòstiaaaaaaaaa. Mire, i li ho dic completament en serio, que haguera renunciat a estos quatre mesos per vore això. Joder joder joder.

Comtessa d´Angeville ha dit...

I les gràcies per la dedicatòria, que me s'oblidaven, clar.

Cul de sac ha dit...

Em sap greu, sincerament, haver-los reobert la ferida de la desil·lusió, però han d'entendre que em rebolque en el bassal de les meues propies emocions. No tots els dies es complix un desig llargament enyorat, i a més dolçament ornamentat i en safata de plata. Per si els consola els diré que l'home està per a arrancar a córrer, o siga, mes fort que una penya, i és molt probable que ens torne a visitar. Comtessa, té vosté mànega ampla per a prendre's les confiances que vullga i per encoratjar-la una miqueta, encara que no crec que faça falta, li propose que en la pròxima visita del Neil muntem una excursioneta per fer-li saber quí som. Em compromet a organitzar-la.

Comtessa d´Angeville ha dit...

JO DIC JA QUE SÍ!!

el funambuliste ha dit...

Iep! ja saps... jo al teu cau, sols vull donar-te de nou les gràcies per tot... pel cap de setmana tan ple d'estímuls, sensacions i bons moments... gràcies amic!

Cul de sac ha dit...

Gràcies a tu per compartir amb mi tots eixos moments i estímuls, ara, anem a deixar el tema que tornem a semblar-nos a Camps i El Bigotes. Comptessa, prenc nota de la seua confirmació.

Alietes el del Corralot ha dit...

"Eres un depredadoooorrrhhlllhg de conciertosssss!" Ie, pardal, salutacions i enhoresbones pel "piasssoh" de bloc que t'has crompat.

I també pels posts: pure cul-de-sac stile, por la gloria! (esta frase s'ha de llegir en chiquitinglish).

Mâ que sóc desgraciat! Em van passar una entrada per a escoltar Wilco ahir a l'Auditori de Barcelona, i no vaig poder anar perquè els dimonis de la calentura em tenien retingut al llit! Seré mamó!!!!

Cul de sac ha dit...

El que faltava pâl duro. Anem destapant les botelles i que córrega el vi...blanc Penadés, tinto amb Malbec argentí (Guala) i rematem amb un ribera del Duero, Emilio Moro (finca Resalso). Visca el desficaci, ja estem tots !!! Xe Alietes, "pol la glorrriiiaaa" quina sorpresa. Una putada lo de Wilco, benvingut al club dels mamons, ja li ho vam dir dissabte passat el Funamb i jo mateix. Espere que este cau i el seu contingut siguen del seu grat. Un altre il·lustre convidat al meu xicotet i humil forat, benvingut.

Comtessa d´Angeville ha dit...

la puta el Dacebook dels collons, tot el sant matí volent donar-li unes emocionades gràcies i no me deixa la maquineta, ací li ho dic, que recontracollons, s'haurà quedat vosté a gust, WOODY GUTHRIE!!! D'este a Pete Seeger hi ha un pas i de Pete Seeger a Raimon pas i mig i ja estem en Xàtiva!! (a Raimon? bé, ara no me faja dir on ni quan vaig llegir un article sobre els temps de Pete Seeger per terres peninsulars i la seua vinculació amb la Nova Cançó i al vent i lalalà) I tan pare!!! Per cert, el recentment difunt kungfu va fer una peli sobre la seua vida, CON DESTINO A LA GLORIA, recomanada li queda si no l'ha vist. I quina cançonota que ha posat, aiiiiii, gintònics des de ja més que siga en la distància, a la seua salut!!! El Pink Moon del Drake és el meu disc preferit, li tinc molt de carinyo a eixe disc, i està Place to be que ja li vaig dir que és la meua preferida. When I was young, younger than before...Li confirme eixa volença cap a cantautors de vides boiroses, no només volença, la debilitat té un punt una miqueta obssessiu!! Ai lalalà!!