dimecres, 27 de juny de 2012

LA POÈTICA OBLIDADA

Barcelona i jo tenim una relació astringent. Aspra, picant, amarga i gustosa. Diversos fets molt significatius a la meua vida han vingut precedits o prosseguits d'alguna trobada amb la dama catalana. 

Ara que em queda quasi llunyana la penúltima cita amb esta meretriu de l'heterogènia urbanita, la ciutat em reclama el que em va cedir i presentar en eixos dies. La meua estima mes preada.
De moment la urbs em guanya la partida i en el tira i afluixa per la proximitat em du avantatge.
Però no li ho tinc en compte.

Passejant fa uns dies novament pels seus carrers en l'intent per reconciliar-me amb la distància, per transgredir la proximitat fins al contacte, a més de recuperar abraços i recompondre conviccions llargament oblidades a les cantonades del desànim, el dolç padrinatge d'esta ciutat i els seus racons també m'ha tornat el convenciment en la poesia.


El comentat i tan de moda auge poètic, auspiciat pels nous mètodes d'interrelació i la tecnologia de l'intercanvi virtual, topa directament i sense para-xocs amb el meu sistema d'anàlisi i gustos. He arribat a la convicció, per reiteració i per esgotament, que a la gran majoria de creients de la nova religió poètica els agrada la poesia que no s'entén, que no té "sentit".

Farcits de lèxics opulents, pot ser, traspuant paraules impossibles, els nous versos amb els seus versors i perversors, es perden en un conglomerat de sense sentits de lo mes ornamentats, això sí.
A la nova poesia, sense cometre el pecat de generalitzar però si la falta de pluralitzar, li manquen històries i trajectòries. Trajectòries que connecten cada vers amb el següent i els consegüents, que li donen sentit i significat a la globalitat, encara que siga un sentit fungible per l'ús o abús.

I és que a mi m'agraden les històries, no ho puc negar. En les cançons disfrute amb les lletres que tenen història i trajectòria, les que fugen del sentit efímer i inconnex. És per açò que ja fa anys m'engalipen Los Planetas.

El mateix m'ocorre amb la narrativa. Una novel·la repleta de xicotetes bones històries em té vençut a cada pas de full, amb cada revolta de la trama. Per això m'ha agradat tant "El mapa i el territori" de Michel Houllebecq i per això mateix em continua apassionant Bolaño.



Per sort Barcelona i les seues petites històries ocultes en els amagatalls mes inesperats, m'han permés redescobrir la passió per la poesia. En el mur d'un edifici públic qualsevol o en les tovalloles de paper retolades a les taules d'un humil restaurant palestí. En qualsevol d'estos llocs o en altres ben ocults, es pot rescatar el sentit poètic mes pur i colpidor. 

Eixe sentit poètic es pot trobar en qualsevol indret, sense necessitat de campanyes mediàtiques o promocions en xarxa.
Igualment que el sentit de la vida es pot retrobar en un viatge en tren camí de Barcelona, al seient del meu costat, i amb la sort de voler quedar-se.


6 comentaris:

Anònim ha dit...

La poesía dejará de ser una cosa triste
cuando empiece a tener que ver con la vida de la gente,
cuando la gente vuelva a ser la que decida qué hacer
con sus vidas y con las palabras,
mientras tanto
todo esto que hacemos seguirá siendo

literatura.

Antonio Orihuela.

Cul de sac ha dit...

L'etern dilema sobre si la poesia és o no literatura.

La meua exposició en esta estrada però, era molt mes humil, menys pretensiosa i molt mes senzilla. Allò de que la poesia actual, en la seua gran majoria, m'és inintel·ligible. Un conglomerat de belles paraules sense connexió, sense trama o sentit global.

Res mes que això.

Gràcies pel comentari.

Anònim ha dit...

I el que jo, humilment i de manera senzilla pretenia dir era que: "Ay, poetas que os olvidasteis del hombre,
que os olvidasteis
de lo que duelen los calcetines rotos,
que os olvidasteis
del final de los meses de los inquilinos,
que os olvidasteis
del proletario que se quedó en una esquina
con un bostezo eterno inacabado,
lleno de balas y sin sangre,
lleno de hormigas y definitivamente sin pan,
que os olvidasteis
de los niños enfermos sin jugetes,
que os olvidasteis
del modo de tragar de las mas negras minas,
que os olvidasteis
de la noche de estreno de las prostitutas,
que os olvidasteis de los choferes de taxi vertiginosos,
de los ferrocarrileros
de los obreros de los andamios,
de las represiones asesinantes
contra el que pide pan
para que no se le mueran de tedio
los dientes en la boca,
que os olvidasteis
de todos los esclavos del mundo,
ay, poetas,
¡como me duelen
vuestras estaturas inútiles!".

Hi ha molta literatura i molta poesia en aquest sistema de compra-venda que ens toca viure, però també hi ha molta poesia compromesa i pocs canals (virtuals o de paper) que la mostren. Potser al sistema capitalista li interessa eixa literatura incomprensible o fàcil, perquè no aporta res que li puga fer mal, ni transforma-lo, ni capgirar-lo, i per això la promou o la deixa fluir.

Pel que puc llegir al teu bloc, per la manera tan acurada d'emprar les paraules per descriure experiències, vivències o sentiments propis (i de fer literatura d'ells), puc valorar que ets una persona amb molta capacitat per sopesar i desentranyar la paraula escrita, tot allò que llegeixes, i puc entendre que poques coses et poden resultar inintel·ligibles a no ser que directament les (des)consideres o no com a tal, però també podria ser el cas de llegir un quadre abstracte, un enquadre de cine, un plat de menjar o un pas de dansa. Pintar, escriure, cuinar o ballar per comunicar-nos, i deslligar-les del concepte artístic i mercantilista de cadascuna d'elles, ençà és on veig jo la dificultat.

I per una altra banda també tu uses destrament el llenguatge en aquestes planes per comunicar(te), perquè has aprés a usar una eina d'una forma molt bonica, i ens agrada a la gent que gaudim de llegir i que ens motiva la riquesa del llenguatge, però no oblides que també serà una manera que queda molt lluny (o pot resultar inintel·ligible) per a molta gent.

Dalt escribia Roque Dalton, el mataren als 40 anys, els seus propis companys de l'Exèrcit Revolucionari del Poble, que tampoc el comprenien, o no volien comprendre'l.

Jo no volia ser pretenciós, només volia acompanyar la teua reflexió sobre la poesia. Gràcies, i disculpa'm.

Cul de sac ha dit...

No hi ha res a disculpar, mes valia !!!
I tampoc he interpretat la teua opinió com pretensiosa, igual m'he expressat malament.
Mes be tot el contrari, agrair-te els comentaris i l'anàlisi tan acurada.

Crec que el sistema capitalista en si poc ha de vore directament amb la escassa dosi de compromís de la poesia actual o la poca difusió, per canals oficials si així els volem anomenar, d'eixa mateixa poesia "compromesa". Directament no.
No crec que hi haja zel a evitar la difusió d'este tipus de poesia, però sí crec en la indirecta manera en què la gent ha deixat de preocupar-se per les causes justes i, ahí, si que ha tingut molt a vore l'anestèsia del capitalisme en el grau en què el vivim actualment.

Eixe fervor capitalista provoca que ja no ens dolga res, que no ens importen les roïnes o pitjors notícies quan són alienes. Egocentrisme o la mirada exclusivista al melic propi, no mes allà de la nostra ombra, que es trasllada també al discurs poètic.

El meu comentari origen mes bé anava encaminat a la falta de discurs en la poesia actual, siga un discurs compromés o merament literari.
Crec que les possibilitats i ramificacions dels canals virtuals ha provocat un increment en les facilitats per a subministrar-nos de poesia però, al mateix temps, ens ha farcit la vida d'eixa poesia i literatura excessivament simple, innòcua.
Allò de la quantitat i la qualitat.

Cert és que la meua manera d'escriure i el fer-ho des d'una perspectiva tan personal (moltes vegades inclús "interior") pot transmetre un sensació que facilite l'allunyament per desafecció o desinterés en sentiments aliens, en estos que són els meus. Però a diferència de molts autors o nous poetes que no oculten els seus interessos a ser llegits o publicats, el meu únic interés radica en escriure per a mi mateix, utilitzar este espai com un bàlsam en el meu dia a dia, com un dietari irregular amb el que mantindre les meues esperances ben nodrides.

No hi ha cap intencionalitat de reconeixement massiu en el que faig, cap interés a buscar notorietats públiques. Em sent molt complet i còmode amb el que faig i en el grau en què ho faig i que, de tant en tant , algú com tu es pare a analitzar les meues paraules i tinga a bé pensar en elles i contraposar opinions, mes que siga en este format pàrvul o minúscul que és el meu, es convertix en un regal afegit que endolcix la cosa.

Poc o res m'importen les xifres de visites, comentaris o paregut, el meu únic desig és satisfer-me a mi mateix.
Podíem anomenar-lo onanisme esperançador (encara que no deixe d'agrair, i molt, els comentaris com el teu, com ja t'he dit

Gràcies de nou per la teua opinió i també pel preciós text del Roque Dalton, que desconeixia.

Anònim ha dit...

Doncs, molta sort, molta vida i molt de plaer, amic, amb aquesta pràctica. Et deixe a soles per a no interrompre i respectar la teua intimitat, motivació i ànim en el sentit que m'assenyales.

Per a mi era la primera vegada que feia un comentari per la xarxa i la reflexió de tot plegat em duu a (re)considerar de nou les dimensions, voluntats o possibilitats que pot tenir aquesta virtualitat, subjectivament i objectiva, i quin és el paper que cadascú tria en ella. Amb açò de parlar amb tu he descobert que és un món que desconec però que no anhele descobrir, encara em queda molt per aprendre i descobrir en altres àmbits on està la gent que encara es fa persona per la socialització i el conflicte, on les persones tenen nom i cognoms, on els peus fan olor de peus i els sexes de sexe, on es sua fel i alegria, i on és una obligació fer una història en comú. Per ara crec que difícilment s'aconseguirà això per internet.

Gràcies a tu per l'atenció i per les respostes, per la teua convicció i paciència, per la manera tan bonica de transmetre allò teu interior, per oferir-ho així i pel teu bon fer, només dir-te que vages amb compte en confondre't i que no oblides considerar que masturbar-te de cara a tanta gent també pot ser una manera d'exhibicionisme.

Salut, amic.

Cul de sac ha dit...

Si amic, és un exhibicionisme consentit i admés. Sempre he tingut alguna cosa de striper frustrat.

Jo també pense que cal viure mes en altres àmbits i este em servix, en xicotetes dosis, d'edulcorant a les meues amargors i adob a les meues esperances. Tan sols això.

Em continua agradant mes viure la vida real, la d'olors, sabors, sensacions i contactes de carn i pell, encara que este divertimento en la seua justa mesura em complementa.

Salut i gràcies.