diumenge, 3 de juny de 2012

CALENDARI (ofici i veredicte)

Que m'agraden molt els trens ja ho he dit alguna vegada, ací i per rodalies. M'encisa el món menut i en constant moviment sobre el què se sustenten, el circ de les cares i ganyotes dels efímers personatges que el travessen, les seues anades i tornades o les incògnites històries que s'amaguen rere totes i cadascuna d'eixes cares.

M'apassiona imaginar eixes històries avesat al confort d'un seient dins d'un vagó o aturat plàcidament, com un gos mut en un balcó, observant sense mes, en eixos satèl·lits de l'heterogenia que esdevenen les estacions.

Als trens és també on millor pense. Les mes bones collites de raonaments les he tingut en la quietud d'eixos viatges, amb la banda sonora que jo trie sonant als auriculars o capbussat al meu silenci entre el so ambient que transpiren els vagons i els seus habitants transitoris. Anestesiat pel paisatge en moviment que es transmet en directe per la finestreta i que m'abduïx, de tornada, cap a les meues reflexions.

Fa tan sols unes hores que he arribat d'altre llarg viatge en tren, certificant en les meues incerteses totes eixes bones sensacions. He tornat a disfrutar de la meua solitud en circulació ferroviària al regressar de Barcelona.

Com cada any des de fa huit s'ha reiniciat el ritual amb eixa ciutat, amb la música que m'oferix, les seues experiències i amagatalls. Per uns dies he tornat a sentir-me segur amb allò que vull en la meua vida i de la meua vida. De nou he compartit vivències i bons moments amb amics i nouvinguts.
Així mateix he représ el joc de les meues soledats intencionades, perdent-me entre la multitud d'un festival i absorbint amb avidesa cada imatge, cada olor o cada nota.

Deambular pels carrers coneguts i els desconeguts esquiu del món i de mi mateix, convertir-me en una esponja que s'amera amb cada nova estampa.
M'han acompanyat amics i amigues, anònims i desconeguts, fragors, essències i el meu alé, però també han estat Wilco i els White Denim, i Spiritualized i Dead Cab For Cutie. O Laura Marling o Girls o Lee Ranaldo. I Dirty Three, The Cure, Mazzy Star i tants altres.
 

 
Barcelona i este viatge en tren han restablit certes il·lusions mes algunes passions amagades sota un any de tristors.
Però el calendari ha tornat a fer feina. Amb el seu ofici m'ha conduït de retorn i en data d'abans d'ahir a la vora mateix de la ferida, al cim del precipici dels meus desconsols.

Una data marcada en pena, una xifra fosca acumulada a l'almanac de les basardes un any després. Un simple i punyent any complit.
L'aniversari de l'amarguesa, capaç de retornar-me amb arravatament irreflexiu tot el desànim que ni el millor aire fresc, el de Barcelona i les bones sensacions, el de les il·lusions recobrades, pot arribar a contrapesar.

El divendres va fer un any que vaig despedir ma mare.

No ha sigut un any fàcil. Als problemes d'estos temps s'han unit les novelles incomoditats de viure a un poble, el meu poble, que em connecta directament amb tantes absències.
En cada cantó a cada carrer, en cada perspectiva emmarcada en el passat i pinzellada en el present, amb cada aroma de vivències i les seues remembrançes, s'emfatitza la memòria empeltada de nostàlgia. I açò no ajuda en el trajecte cap a l'habitud, la normalitat o la calma.

Alguna decepció inesperada, algun desengany d'afegitó i altres buits consubstancials, em situen en el perímetre d'eixe benestar que sempre vaig tindre en esta ma casa.
No m'agrada sentir-me així, perifèric, amb l'esperit fútil.

Laude :
Et trobe molt a faltar mare, t'estime mes que mai i no sabria viure sense el teu record. Eixe somriure perenne, el teu impertèrrit bon caràcter, són el millor exemple de tot el que necessite i vull tindre per davant.

Poc m'importa el que la gent puga pensar per fer-ho públic.
T'enyore tant.