dimecres, 10 de novembre de 2010

TRAJECTÒRIA (en quatre minuts)

Una cançó repescada de la memòria estos dies recupera, en la seua trajectòria de quatre minuts, vitalitats perdudes al laberint del desconsol.

Un riff inicial de guitarra la situa breument en l'escenari mes clàssic del punk per a, amb un colp d'acord i la prèvia presentació d'objectius d'una bateria malintencionada, fusionar-se amb les reverbs marca dels huitanta d'aquells The Cult mes estilitzats.

La melodia i veu inicien llavors un passeig pel bulevard Morrissey en la seua zona mes Smiths, amb un agressiu i envoltant perfum de guitarres de fons, això sí, com a fet diferencial.

I la tonada principal fa acte de presència per primera vegada. En esta ocasió agafada de la maneta d'un diminut interludi guitarrer que la solta ràpidament davant del fervor al canvi de tonalitat. Un salt de qualitat, una sagnia als aguts vocals que trasllada a aquell so dels noranta que Superchunk o Lemonheads tan bé van embastar. El tram de la cançó que aconseguix les majors contribucions d'energia positiva per a la meua ment dispersa.

Però les guitarres, harpies i zeloses, no volen perdre protagonisme i inicien una lenta recuperació d'esgarranys que tan sols s'aconseguixen cosir amb uns trams de melodia vocal, de discurs musicat, cent per cent estil Madness. Una engalifa descoberta en els falsets corals i reintroductoris als millors i mes contundents moments d'eixes guitarres assaonades pels solos rock indispensables, aquells què anuncien el passe final de la tonada rematant la cançó de la millor i mes desbaratada manera possible. Pur acoblament i desajust, com cal en estes històries.

Un trajecte breu, quatre minuts escassos, per a arredonir una cançó quasi perfecta i confirmar que hi ha coses petites, gairebé insignificants però precioses, que poden armar novament el trencaclosques de la il·lusió.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Un compendi de rock canònic (afegiria algun toc de Supergrass) per a una cançó ben redoneta. La pregunta és si estos xics poden sostenir un àlbum sencer.

Cul de sac ha dit...

En efecte, són prou irregulars, mes en el seu últim disc, Which Bitch, que en el primer, Hats off to the Buskers, on és esta cançó. L'homogeneïtat no és una de les seues virtuts i, açò que hauria de ser un fet positiu, ací esdevé com un seqüela descorcentant. Excessius alts i baixos en un mateix treball.

De totes maneres no puc negar que m'agrada la seua forma de vore musical, el seu estil, i esta cançó en particular, i els seus canvis bruscos a aguts vocals, em posen tonto. Nostàlgia dels 90, tal vegada.