dijous, 22 de març de 2012

PROSA (amb llicència poètica)

Un home lúcid de 62 anys, capaç d'afirmar en els temps que corren que "la paraula revolució està caduca", amb el bagatge d'una vida d'implicacions i compromisos no exempts del risc de la ignomínia pública o política.

Un escriptor reconegut al què he llegit en una entrevista sobre el seu nou llibre "I pesci non chiudono gli occhi" (Els peixos no tanquen els ulls), dir coses tan suggeridores com que "el futur ha esdevingut una paraula amenaçant. Un concentrat de riscos i perills. Per això estem molt més obsessionats en conservar el present. Tot són esperances per a retindre, no per a construir".

És ben cert que se'ns ha oblidat pensar en millorar el present. Obstinats en retindre i mantindre ja no recordem que es podia viure per a corregir, per a eliminar desequilibris i errors que estaven ahí, en eixe present que ja és passat.

En eixe passat que ja no és present, que no està present, com també diu Erri de Lucca a la mateixa entrevista, existien mercats: "Saps? Mercat és una paraula bonica, és un lloc cordial on la gent va i compra i xarra. Això és un mercat. Hui es tracta només de la llei del profit, i prou".

I jo enyore eixos mercats, eixe passat. Però si en este present que em mutila l'optimisme encara es poden sentir veus com la de Lucca, si encara existixen mirades com la seua, no serà tan difícil arribar a reconciliar-me amb l'avui, amb l'ara i amb mi mateix.

Per això, i amb un dia de retard, remeiaré els meus actes d'ahir, els que vaig atribuir a la desil·lusió i el desencant. Esmenaré els fets escomesos i ho faré com s'ha de fer, amb la millor poesia. Rectificar és de sobris, o de serbis, o era de...

...be, no sé, però ací està el meu oferiment poètic de hui.



Considere valor cada forma de vida, la neu, la maduixa, la mosca.
Considere valor el regne mineral, el conjunt de les estreles.
Considere valor el vi junt amb la pasta, un somriure involuntari, el cansament que no neguen dos vells que s'estimen.
Considere valor el que demà no valdrà res i el que hui ja val poc.
Considere valor totes les ferides.
Considere valor estalviar aigua, reparar un parell de sabates, callar a temps, socórrer a crits, demanar permís abans d'assentar-se, provar gratitud sense recordar bé el perquè.
Considere valor poder saber on està el nord en una habitació i el nom del vent que eixuga la roba.
Considere valor el viatge del vagabund, la clausura de la monja, la paciència del condemnat siga quina siga la seua culpa.
Considere valor l'ús el verb amar i la hipòtesi que un creador existix.

Molts d'estos valors no els he conegut.


CONSIDERE VALORE, del llibre Opera sull'acqua e altre poesie

2 comentaris:

Atena Cambodia ha dit...

Ostras, m'agrada considerar valor totes les ferides i encara que com diu al final, molts d'estos valors no els he conegut, sabem com fer-ho, donar valor a la vida no? respecte i creació...estima, que blaneta m'estic posant! hehe! Està molt bé la reflexió, ens ha oblidat pensar dius en millorar el present i pense passem massa temps pensat en el passat, enyorant,tot és necessari en la justa mesura. Hem de construir a cada paraula.

Cul de sac ha dit...

A les ferides jo sí els done valor, i molt. Cada una nova et torna mes fort, mes complet, encara que per a algunes sempre quede cicatriu. La pell d'eixa cicatriu és mes molla, mes resistent.
Valor afegit.

Rebuscar en el passat, mes que siga amb excés de mesura, és el que alguns fem per a recordar l'animositat perduda. Ho fem per contrast. En el meu cas per a No oblidar el que vull recuperar, allò que en estos últims temps he extraviat (i no precisament a causa de la crisi o problemes "materials").
Restituir ànims i inserir cares noves.

Però també el passat com oblit, no ens enganyem. De pesars, dolors i altres cares.

I que em diu vosté, senyoreta, de la veu d'Erri? de la seua forma de versar, el seu to, el seu tempo, la mirada... la poesia així (sempre ho he pensat) és molt mes apetitosa.
Qui poguera!!!

PD. Posar-se blanet de tant en tant esta bé, molt bé. El menú monovarietal de rudesa, d'aspror, tan de moda últimament, m'arriba a saturar. Tant d'individualisme cru, tantes afirmacions de solvència i independència declarades a megàfon obert, tan sols em pareixen un cúmul de pors, la confirmació de moltes inseguretats. A mi no m'amarga la dolçor (una evidència gastronòmica, d'altra banda), fa temps que no m'avergonyisc de reconéixer les coses que m'arriben a emocionar, per molt tendre que puga paréixer als ulls de tanta gent autosuficient o dura. Posar-se blanet quan toca per a compensar les durícies necessàries, eixes de les què no podem fugir.

(Sermó gratuït del mes patrocinat per cellers Pasión de Bobal)