dimecres, 21 de març de 2012

POESIA

LA CABINA TELEFÒNICA

Damunt de les llambordes, hi jeu d'esquena una velleta. Una pruna resseca de l'arbre de la vida. No sembla que hagi caigut: és més aviat com si l'haguessin deixat allà tirada. L'escombriaire, que està escombrant la brossa cap a la reixa de la claveguera, no en fa cap cas. L'aixequem nosaltres. "He caigut de fam", diu. Li dono la meitat del que tinc, tot i que corro el risc que em titllin de brut.

Es tracta, per descomptat, d'una tramposa, i la seua trampa és aquesta: deixar-se caure al carrer per enganyar els transeünts commoguts. És evident que l'escombriaire coneix la trampa; altrament no continuaria empenyent amb tanta indiferència la brossa reticent fins a la claveguera. Però jo crec que una persona que al pic del dia es llança enmig de la porqueria del carrer per engarrapar quatre quartos, aquests quatre quartos se'ls ha ben guanyat. Ha fet alguna cosa a canvi. Ningú no es llança per gust damunt les llambordes mullades i fredes. La vella preferiria escriure articles sobre moda o ballar valsos de Chopin. Però no pot. Així que fa el que pot. Se li acut una idea i la posa en pràctica. Es llança sobre la brossa i reclama paga.

A Josefine Strasser, la puntaire, no se li acudia res. Tan sols la no gaire afortunada idea d'engegar al burgesos "us beso la mà, senyor comte" o "us beso la mà, senyora comtessa". I amb això amb prou feines aconseguia un parell de monedes. Però no les utilitzava per adquirir un bon llibre o subscriure's a un diari popular, sinó per comprar aiguardent. Com a conseqüència d'això, la seua imatge del món va començar a trontollar. O, com constataria més tard a l'informe policial: "va anar caient cada vegada més baix, fins a arribar a la desemparança més absoluta".


Una nit de febrer, entre dissabte i diumenge, feia un fred intens. Josefine Strasser havia repetit moltes vegades "us beso la mà, senyor comte", però amb el fred que feia i entre aquells conciutadans, demòcrates de soca-rel, la cosa no funcionava. Tan sols un, un nihilista, li donà, afalagat, quatre rals. Amb la moneda a la mà, la dona va entrar en una cabina de telèfons. La introduí a la mística escletxa, on va quedar atrapada, i l'aparell, que estava fet malbé, va funcionar.

Josefine Strasser disitjava una comunicaicó amb la Raó d'Estat, que, sens dubte, no podia permetre que un ésser humà morís de fam i de fred en aquella culta ciutat. La Raó d'Estat no era a la guia, ni en sabien res al servei d'informació.

Al final, com sol passar, va posar-se al telèfon algú d'un número equivocat, el de l'Oficina Estatal. ¿Es tractava de res important? ¿De la llei de patents? ¿De la nova normativa sobre frau fiscal? ¿De les promocions dels subalterns? ¿O pot ser de les eleccions?

Llavors es va tallar la comunicació.
Josefine Strasser va quedar consternada, perquè ja no tenia mes diners per telefonar. Però ¿que potser el mes important d'una cabina telefònica és el telèfon? No. El mes important són les quatre parets. L'espai escàs. La calma enmig del soroll. Una ratlla davant el fred i la foscor. La il.lusió d'una llar.

I, dolçament embolcallada amb aquesta il.lusió, la dona es va adormir. Va tenir un sommi en el qual buscava una comuniació telefònica amb la Vida, que no podia atènyer amb els seus parracs de captaire. Volia parlar amb la Bondat, però la línia estava sempre ocupada. Amb la Raó... era sorda. Amb la Riquesa... roncava al llit. Amb l'empresa Tots els homes són germans, però tenien el telèfon fet malbé.
Al final, la vella es va decidir a trucar a Déu misericordiós.

Aquesta comunicació sí que la pogué establir.
Ara, si jo fos un poeta, hauríeu d'aguantar
"La gloriosa assumpció d'Strasser, Josefine".
Així que diré només que el diumenge de matí la varen trobar encarcarada. Un que enganxava cartells electorals va descobrir la pila de pelleringues congelades.
Commogut, la va cobrir amb el paper més gran que portava: "Vote democrataburgès!"


Alfred Polgar, La Vida en Minúscula.

---
Al dia internacional de la poesia res millor que una ració de bona prosa.

Per que porte unes setmanes punyeteret i per que seguisc desil·lusionat amb els impossibles d'una vida, desencantat de la lògica que em va rapinyar l'esperança.

Per això i per que este conte, este llibre, em van furtar el cor fa ara quinze anys per a tutelar-lo de per vida, a colp de sístole i diàstole narrativa, al meu almanac d'esdeveniments literaris mes preats.

(...i de banda sonora una simple cançó de l'últim i suggestiu disc de The Shins)