dilluns, 13 de febrer de 2012

INDICADORS D'ADÉU

L'assumpció d'haver deixat arrere la joventut ens ve donada per diversos indicadors. Cadascú té el seu propi catàleg d'avisos i estos apareixen en el temps i format que cada persona tria. Al cap i a la fi la joventut no deixa de ser un estat mental.

I jo ja no em sent jove.

Dins del meu inventari d'avisos hi ha un especialment veraç i proper que m'arriba per la via de la immediatesa, sense condicions ni peatges. I no podia estar deslligat de la música.

Acceptar novament una cançó que et va marcar en l'adolescència. Aquella que has ocultat durant anys sota el divan de les vergonyes per a evitar el rubor de la consciència, per a excloure entrebancs en el camí cap a la modernitat i defendre el punt d'honor de l'actualitat com si fóra un assumpte d'estat al teu país particular.

Recuperar eixa cançó sense condicions, amb la tranquil·litat que dóna la indolència en els quaranta i alleugerit de tota càrrega o lligam intestí, pancreàtic, per a descans de susdit òrgan, la seua secreció endocrina i descàrrega de consciències.

Incorporar-la novament a la teua vida després d'haver-la regalat a la persona inadequada en aquells bojos anys dels vint-i-pocs, i tornar a fer-la teua sense cap tipus d'avergonyiment.

Algun avantatge hauria de tindre la maduresa, l'ancianitat prematura o com vullga que s'anomene a esta edat, a este estat d'ànim i les seues dèries i quimeres.

"Its four miles to my lonely room / Estic a quatre milles de la meua habitació solitària
where I will hide my face / on amagaré la meua cara
and about half a mile to the downtown bar / i a prop de mitja milla del bar del centre
that I ran from in disgrace" / al què vaig entrar per a la meua desgràcia


6 comentaris:

Tadeus ha dit...

De tota manera no ho tenim malament del tot: les cançons de la nostra època tornen a estar de moda.

Bona entrada i gran frase que ha escrit vosté sobre eixa cançó: "Incorporar-la novament a la teua vida després d'haver-la regalat a la persona inadequada en aquells bojos anys dels vint-i-pocs". Ai, aquells anys! Qui poguera dividir per dos la seua edat actual!

Cul de sac ha dit...

Qui poguera, mestre, qui poguera.

Així i tot haurem de continuar conjurant amistats i rejuntades per a abonar tot lo que de bo ens queda per davant.

Sobre això de que estiguen de moda les cançons de la nostra època... no sé que dir, no m'agrada massa. I és que a mi, com ja comente en l'entrada però amb altres paraules, les modes me la bufen.

Avantatges d'esta edat?

Anònim ha dit...

Ara ja no és la nostra època?

Cul de sac ha dit...

Cert anònim, mentres se és viu es pertany a l'època en què es viu.

Una altra cosa és que eixa època, l'ara, es visca des d'una perspectiva que poc té a vore amb la joventut passada.

serendipia ha dit...

cremem les partides de naixement, i que només quede en nosaltres gravat no el pas del temps (que es absurde i corre i para i torna) sino el pes de les experiències.

maduresa? joventut? ancianitat? burdes etiquetes que no reflexen l'estat de l'ànima -si és que se li pot dir així a allò més íntim nostre.

calfem-nos al calor de les fogueres, que fa fred.

Cul de sac ha dit...

El pas del temps no és absurde, ens resta espai, se'l menja, per a noves experiències.

El pas del temps, també, aclarix les que no podràs tindre, a les que has de renunciar o les que has d'assumir que ja no són per tu. I algunes d'eixes confirmacions dolen.

En efecte, l'estat de l'ànima, si així volem definir-ho, si que va per lliure, sense estar subjecte al sumatori dels anys. Com ja dic en l'entrada, la joventut no deixa de ser un estat mental (i jo ja no em sent jove)

Gràcies pel comentari i la participació, Serendipia.