Este estiu del 2010 em té reblanit com un caqui madur sota el sol insubornable del migdía socarrat, com un ou bullit aventurat dalt un rajol de granit dins d'un forn de llenya. La ponentada d'hipocresia mundial i les seues amargues peculiaritats nacionals m'han deixat sense forces, sense voluntat per a disfrutar de tot allò que encara em complau, sense ganes d'escriure, de somriure. Estos últims mesos m'han obert els ulls a una realitat que no m'agrada, que em mostra un món mes injust al què creia. La quantitat d'informació centrifugada per a intentar comprendre millor el per què general, no ha fet si no oxidar les frontisses de l'optimisme que encara articulaven les meues idees.
Esta setmana, a més, una onada de fervor subsaharià (molt sub, concretament sud-africà) ha incrementat la temperatura al congelador del raciocini i comença a tufar a podrit també en la dieta de la reflexió. Amb l'espenta mediàtica, la de mitjans i polítics, es consolida l'argument de l'orgull irracional. "Orgullo de ser español", "Yo soy español, espanyol, español...", com qui s'enorgullix de ser alt, o moreno, o de tindre els ulls verds. Com la altivesa de ser valencià, o català, o gadità, qualitats heretades, inherents a cada u i el seu naixement. Les qualitats adquirides a base d'esforç, de treball no compten, estan arraconades.
I este orgull, el de nova empremta, és bipolar, tan sols es proclama davant dels èxits. Front a les adversitats, front a la realitat d'un país amb tant per fer, l'orgull patri s'oculta en els bars i en converses trivials. Orgull teledirigit.
NOTA COMPTABLE: 600.000 € per cap per a arredonir. Mes de 14 milions dels què es rumoreja que, alguna cosa, caurà a ONG'S.
Ací va una idea: fer una donació al FOGASA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada